Parem el món un minut

Quina sensació més estranya i desagradable la de viure en la normalitat més absoluta (horaris de metro, exàmens, alegries i penes quotidiànes i banals) mentres al nostre costat (a 10 hores, ni més ni menys), gent com nosaltres està patint la destrucció més absoluta. Podríem estar parlant d’Haiti però també de Somàlia, o de tants altres racons d’este planeta. Ara, però, l’atenció mediàtica està centrada en la part occidental de l’illa “L’Espanyola“. Esta atenció és normal i necessària davant un fet com el terrible terratrèmol, però amaga una trampa.

Parla d’això el periodista Ramon Lobo:

Este circular constante de un lado a otro, con nuestras cámaras, bolígrafos, ordenadores, ONG, Gobiernos y ciudadanos-consumidores consternados es lo que impide que todo se pare un instante y pensemos en el mundo que tenemos y en el que queremos. Mientras todo sea una batidora que devora noticias y muertos, países como Haití seguirán siendo pobres. Sus habitantes son sólo una estadística, estén vivos o muertos. Lo mismo sucede en África.

L’altre dia en un telediari parlàven de com Google Earth permetia apreciar la gran destrucció que havia causat el terratrèmol.  Les imatges eren impactants. Fins i tot el palau presidèncial o la catedral, centres de poder des de fa segles, estaven reduits al no-res. En eixe moment, però, vaig recordar com fa messos havia estat observant la magnitud de la misèria en la capital haitiana: els barris penjats de muntanyes amb cases precàries que s’amuntonaven al ritme del creixement de la població. A l’estil de les faveles del Brasil o les villes misèries argentines, però en un entorn on la pobresa era quasi absoluta. En este cas, pocs contrastos: Tot pobresa.

Després de llegir l’article de Ramon Lobo i amb la referència que fa a l’Àfrica, vaig recordar un altre article (esta vegada de La Vanguardia) sobre com a Somàlia, Al Qaeda posava condicions a la ONU per a repartir aliments a una població que literalment s’està morint de fam.

I així anem. Botant d’indignació en indignació, ràpidament i fugaç, perquè la nova era vol dir això. Sense parar -nos a pensar un minut, a reflexionar una estona, sobre com canviar açò,  i quina és la alternativa que podem construir.

Si és de veres que som la primera generació que pot acabar amb la pobresa no podem sinó intentar-ho. Això o conformar-nos amb la indignació efímera, eixa sensació que ens fa sentir tan humans, minuts abans d’oblidar-nos del tema quan comencen els Esports en el telediari.

Post-Consell. Reflexió ràpida.

No tinc massa temps per a fer una valoració del Consell Nacional de dissabte passat, però sí que voldria fer uns xicotets apunts. El pacte s’ha aprovat i que a ningú li càpiga el menor dubte que tindrà al darrere a tot el BLOC per a que siga un gran èxit al 2011. Com que ahir i hui mateix trobem reaccions a la premsa sobre el resultat de dissabte (2/3 a favor;  1/3 en contra), entenc que és el moment per deixar sobre escrit una reflexió que m’han acompanyat des de que dissabte anara com a observador al Consell.

Estic d’acord amb aquells que diuen que els partits són mitjans i no fins en sí mateix. Però potser no ho pense en el mateix sentit (per a mi tots els partits haurien de ser mitjans, no només el BLOC).

Crec que allò que justifica l’existència d’un partit com el BLOC és la capacitat de transformació de la societat. I la transformació amb uns valors darrere. Tots estem d’acord en que la regeneració democràtica n’és un d’ells. Com a valencians i valencianes, patim la manipulació de Canal 9, la desqualificació per part d’aquells que per tindre més vots es pensen amb el dret d’ignorar i menysprear les minories, la particular interpretació del Reglament de les Corts que fa Milagrosa Martínez a les ordres del portaveu del PP de torn, o els constants atacs a la nostra autonomia (com ara, no respectant el nostre Dret Civil).

Són actituds de baixa qualitat democràtica que cal erradicar i que han merescut les crítiques del BLOC, com ha de ser. Entenc que no perquè les faça el PP, sinó perquè estes actituds s’allunyen de la democràcia que desitgem. Per tant, cal ser coherents i cuidar al màxim la qualitat democràtica que oferim també al sí  dels partits polítics: eixos mitjans per a transformar la societat que han de ser coherents amb el que defensen si volen ser creïbles.

Per estrany que parega…

Per estrany que parega la vida avança, i ho fa en les direccions més insospitades. Això passa quan u pensa que la vida és allò que va passant mentre fas altres coses.

No obstant, es pot tindre una altra visió de la vida. La vida pot ser allò que tu vols que siga, allò que tu construeixes amb el teu pensament, la teua paraula i les teues accions.

És la diferència entre ser un simple espectador o ser el protagonista. Molta gent no entén perquè el públic, en general, prefereix el cinema americà al cinema espanyol. Jo pense que esta preferència se’n deriva del fet que les pel·lícules espanyoles mostren personatges als quals els passen coses, mentre que les pel·lícules americanes conten les coses que fan els personatges. Tenen eixa màgia de mostrar al protagonista com un decisor i no com una víctima.

Parle de la diferència entre “fer” i “romandre“, la diferència entre “ser” i “no ser“. Manuel Azaña va dir un dia: “el problema de España es que todo el mundo se pregunta qué va a pasar, todavía nadie se ha preguntado qué vamos a hacer“.

Joan Fuster ho va expressar en altres termes, “tota política que no siga feta per nosaltres serà feta en contra nostra”. Quanta raó tenia.

Fa molt de temps que no escric al blog, tant que fins i tot se’m fa estrany, per estrany que parega. I he decidit tornar a fer-ho perquè el llarg silenci estava fent de mi un simple espectador, el protagonista d’una pel·li espanyola.

I mentre escric vaig transformant-me, ho note, note la metamorfosi dins de mi, com l’espectador va esdevenint amb cada lletra, actor. De nou em trobe ací, en un espai lliure i públic, un espai on poder expressar les meues opinions, amb tranquil·litat i sense embuts.

Clar està, hi ha un motiu, alguna cosa m’ha tret del soporífer silenci, hi ha hagut una espurna que ha encés de nou la flama, eixa espurna és la situació que travessa el valencianisme en general i el BLOC en particular.

En concret, l’acord que l’executiva del BLOC i d’Iniciativa han elaborat i que ha de ser ratificat o rebujat pel Consell Nacional del BLOC el proper dia 19. Abans que res diré que opinar no és delicte, que ara mateixa em trobe amb molta pau i tranquil·litat gaudint d’una fresca nit i un cigarret i que tot aquell que tinga alguna cosa a dir sobre allò que a continuació diré pot deixar un comentari que gustosament i tranquil·la llegiré i no respondré.

Iniciativa:

Primerament, voldria felicitar a la gent d’IdPV, gent que té clar el que vol, tant a nivell polític com estratègic. Gent que sap maximitzar els seus recursos, que té un discurs i un estil de fer política bastant ben definit. Gent que sap negociar, que té empenta i sobretot gent que ha decidit ser actor i no espectador. Enhorabona.

El BLOC:

Per motius “desconeguts” quan es va produir el trencament del grup parlamentari Compromís, la sindicatura del grup va passar de Glòria Marcos a mans de Mònica Oltra (IdPV). (Comence per ací perquè per algun lloc s’ha de començar, simplement, però si tirem enrere, des de 2003 la dinàmica ha estat la mateixa).

Amb este fet, entenc, el BLOC va perdre una oportunitat de convertir-se en actor principal i cap visible de les restes del grup parlamentari, tot i ser el soci majoritari després de l’eixida d’EUPV.  Podíem haver decidit que això fóra d’altra manera, però, per estrany que parega vam decidir no fer-ho.

A partir d’ací el rumb dels esdeveniments es va tornar… com ho diríem… “Estrany”. El rumb dels esdeveniments abocaren a IdPV i al BLOC a entendre’s, va enfortir la relació de col·laboració política i va fer que es prenguera la decisió per part de les respectives direccions de treballar conjuntament en l’elaboració de candidatures per a futures conteses electorals.

Van vindre les eleccions generals: BLOC-Iniciativa-Verds. Isaura Navarro (IdPV) al capdavant de l’única llista que tenia alguna opció. En un principi, es va barallar la hipòtesi que des de Izquierda Unida federal es donara suport a la gent d’Iniciativa (i per extensió als seus socis, és a dir, el BLOC), en comptes de donar suport a la llista d’EUPV oficial (¿?). Òbviament, això era improbable que passara, no obstant això al BLOC li va passar que va haver de triar si volia formar part de la llista Izquierda Unida fins i tot abans que la pròpia IU s’haguera pronunciat al respecte. I per estrany que parega el Consell Nacional del BLOC va triar no protagonitzar el procés, no encapçalar la llista, va triar sumar els seus vots als d’IU.

Però va ocórrer que un dia després els decisors del procés, van decidir recolzar la llista d’EUPV i al BLOC li va passar que havia d’anar amb Iniciativa i els Verds en una llista progonitzada per una persona (molt vàlida) d’Iniciativa. Eixes eleccions suposaren els pitjors resultats electorals de la història del valencianisme.

El Congrés Nacional

La paraula més repetida al Congrés Nacional del BLOC, juntament amb la de “renovació” fou “liderar“. El partit, la militància, s’adonava que ens estaven passant massa coses, i que n’estavem decidint ben poques. Érem el desgraciat protagonista d’una pel·li espanyola, i ja n’hi havia prou. Era hora de liderar, de crear un nou espai de suma, un nou lideratge. La militància va “decidir” que volia un partit fort, “protagonista” capaç de “liderar” i així ho va fer palés a les ponències que van vore la llum després del Congrés.

Recentment

Recentment, i després del Congrés, van vindre les eleccions europees. On ens va passar que com ERC havia decidit que nosaltres no podíem entrar a l’ALE, i com altres partits van decidir altres coses, el nostre marge de maniobra era estret, i haguerem de triar entre no presentar-nos a les eleccions i fer-ho com a part integrant d’una coalició de centre-dreta.

L’Acord

Un acord verbal entre BLOC i Iniciativa estipulava que a mitjans de legislatura la sindicatura passaria de mans de Mònica a mans d’Enric Morera. Veient que Iniciativa decideix allargar la seua posessió, el Consell Nacional decideix que no s’encetarà cap acord electoral amb ells fins que no cedeisquen la sindicatura.

Sorprenentment, la decisió sobirana del Consell és desoïda per la direcció del BLOC que elabora un acord preelectoral amb Iniciativa i que vol sotmetre a la decisió del Consell el proper dia 19.

Enric Morera escriu al seu blog un fragment de la ponència del darrer Congrés que diu:

 “…es tracta de donar-li realitat a la nostra vocació de lideratge d’un Espai Valencià de Progrés. Més enllà de tindre les portes del partit obertes de bat a bat a tots aquells que assumisquen els nostres pilars ideològics, cal ser generosos per trobar dins del paraigües de l’Espai Valencià de Progrés complicitats, col·laboracions i la capacitat per arribar a acords amb organitzacions d’obediència valenciana que se situen en l’àmbit de l’ecologisme, l’esquerra moderna o les diverses sensibilitats del valencianisme de conciliació. Estem referint-nos a sumar espais i perfils, trobar-li un cognom a la nostra marca política, el BLOC, i a la construcció d’un Espai Valencià de Progrés, el nostre cognom polític. Un cognom, un paraigües a sumar al BLOC on es puguen trobar còmodament representats aquells sectors, en gran part ja arreplegats en la pluralitat interna del BLOC, però que a dia de hui es situen en altres instàncies partidistes o cíviques”.

En canvi, l’acord que se’ns presenta diu que el nom serà “BLOC-Iniciativa-Verds” i el cognom serà alguna cosa més que encara està per determinar.

A més, l’acord també diu que eixe nom ja està tancat, de la mateixa manera que s’han tancat els llocs d’eixida, i els percentatges de participació en la futura Comissió Política. Davant això la pregunta és: Per què es dóna per tancada la coalició? qué no volem que ningú més puga sumar-se? si l’Espai Valencià de Progrés havia de ser d’ampli espectre i obert perquè es tanquen les portes a noves incorporacions?

Després està el tema dels llocs d’eixida: el primer per la circumscripció  d’Alacant per a IdPV, i el segon per la de Castelló també. Per què? A les comarques d’eixa primera circumscripció tenim 90 regidors i vàries alcaldies, què tenen ells? A la segona circumscripció la presència d’IdPV és quasi inexistent mentre que per a nosaltres és on millors resultats obtenim, per què el segon lloc és per a IdPV?

Si se seguiren els termes d’este acord, i superàrem el 5% trauríem 4 diputats: 2 del BLOC i 2 d’IdPV. Si en traguerem 5 serien 2 per al BLOC i 3 per a IdPV. Tenint en compte que el BLOC representa el 85% del pes real de la coalició, i que al Congrés Nacional vam decidir liderar i ser protagonistes, per què se’ns presenta este acord?

I sobretot: per què en un acord electoral, no se’n parla de projectes? per què no se’n parla de política?

La meua opinió

La meua opinió és que, per estrany que parega, el BLOC no està liderant, ni tan sols està sent actor en este procés i en este acord. Pense que al BLOC li passa que IdPV ha decidit no amollar la sindicatura si no s’aprova este acord. La meua opinió és que, per estrany que parega, la direcció del BLOC ha acceptat unes condicions en comptes de fer un pacte. I amb eixa actitud està allargant-se la lenta angoixa del desgraciat actor de pel·lícula espanyola, a qui tot li passa, i mai no res decideix amb valentia i criteri propi. Mentre altres fan el paper d’Indiana Jones, nosaltres som el porter d’”Aquí no hay quien viva”.

La meua aposta

Jo crec que allò que vam aprovar al Congrés Nacional no és paper mullat. Jo em crec la política de baix cap a dalt. Em crec la transparència i la regeneració democràtica. Em crec el BLOC, em crec als militants i aposte per ells, encapçalant les llistes. i a més per estrany que parega…

Jo vull un pacte, estic a favor d’un pacte, un pacte ample, amb tot aquell que vullga vindre. Per a sumar, el projecte ha de tindre contingut, ha de ser obert, ha de ser transparent i ha de ser liderat pel BLOC. Vull que siguem actors, protagonistes i motors d’este procés, no les vícitmes passives d’eixe mal acord que l’executiva proposarà al CN el proper dia 19.

La caverna contra el valencià

La caverna mediàtica de la meseta està indignada. A València també volem exterminar el castellà. I és que alguna professora, segur que nacionalista o alguna cosa pitjor, s’ha entestat en que una xiquetavalenciana, molt llesta  i motivada, conteste en valencià un examen de Coneixement del Medi. Realment indignant.

…

Encara que semble que faig conya amb el tema, poca broma. Em preocupa i molt. Tinc el pressentiment que en els pròxims mesos continuarem sentint històries com esta. Una ajudeta des de ponent a l’experiment d’UPyD de cara a les eleccions de 2011.

Si passa això ens situaríem en un nou escenari. Amb oportunitats i amenaces.

Començant per les amenaces. Compten amb una potència mediàtica important, i poden condicionar qualsevol iniciativa institucional per la promoció del valencià (tot i que venint del PP, estes són faves contades). El discurs uniformitzador edulcorat amb la imatge de regeneració democràtica i revestit d’un victimisme hipòcrita, pot calar en bona part de la societat valenciana, agreujant el nostre acomplexament com a societat.

Però també és un escenari amb oportunitats. Passaríem d’un debat metalingüístic (d’on vé el valencià..? quants repobladors de Lleida…? Perquè escriviu “este” i no “aquest” (o a l’inrevés)?) a un debat sobre l’ús social del valencià i el model de societat que volem. Un debat evidentment més productiu on no podem malbaratar forces i que no ens podem permetre perdre. Una mena de “batalla” ideològica on més ens val comptar amb la complicitat de la majoria social.

Si no ho fem, no només no tindrem el pa sencer, sinó que també es quedaran amb les molles.

L’errada de Ramoncín

Al blog sobre marketing “El Territorio Creativo”, es fan ressò  de l’última errada en l’àmbit de la comunicació de Ramoncin. Resulta que davant uns videos d’El Jueves en els que se li parodiava, va decidir emprendre la via legal, denunciar la revista i sol·licitar a Youtube el tancament del canal on estaven penjats els videos. L’aparent èxit de la seua reacció (el portal va accedir a tancar l’accés al canal d’El Jueves) amagava una errada fonamental i de fons: a les poques hores, el tema havia eixit als mass media i els videos en qüestió eren rebotats a les xarxes socials.

No és l’únic que  ha caigut en el parany de confondre crítiques amb delictes i eixir desfavorit. La mateixa Casa Reial va segrestar la revista per una caricatura donant-li una publicitat i una difusió mai imaginada pels autors. Com diuen a ETC, la primera errada és deixar en mans dels advocats allò que hauria d’estar en mans d’experts en comunicació amb una mentalitat més propera al 2.0 que als temps de Fraga.

En altres casos, com en les caricatures de Mahoma, el tema ha ocasionat un xoc entre els valors religiosos de certa part de la població mundial i els valors democràtics que emparen baix la llibertat d’expressió la crítica, la paròdia.

Per això, sempre podem utilitzar la reacció davant este tipus de situacions com un bon baròmetre sobre la qualitat i l’esperit democràtic d’una societat. Mireu sinó com en la televisió pública de Catalunya són capaços de fer esta crítica en clau d’humor a l’autobombo governamental del PSC.

Qüestió de palles

N’hi ha pol·lèmica estos dies perquè la Junta d’Extremadura ha promogut amb un pressupost de 14.000 euros un curs per a joves de 13 a 17 anys sobre “l’autoexploració sexual”. Han plogut crítiques pel malbaratament de recursos públics que suposa en un context de crisi. I no els falta raó. M’agradaria conéixer l’opinió d’Ibarra, ex-president extremeny i autor d’allò de: “No por tener dos lenguas se ha de comer el doble”, entre altres. I no oblidem que els valencians paguem estes ocurrències onanístiques baix l’eufemisme de solidaritat.

Això me porta a un altre tipus de palles. Les mentals. I que, casualment, també paguem els valencians, i amb interessos. La palla mental de l’anticatalanisme, que hui ens passa la factura de 35.000 euros en concepte de preparar una obra musical per a celebrar el 9 d’Octubre i no representar-la senzillament perquè cita els catalans. Per l’anticatalanisme també assumim una hipoteca. El Consell no espera que puguem comptar amb el corredor mediterrani fins el 2030, vist com a “escenari desitjable”.

Encara que, si parlem de palles i malbaratar… com podem qualificar la construcció de l’Àgora de Calatrava per 60 milions d’Euros amb l’única programació de celebrar un torneig de tenis i una passarel·la de moda?

Què està passant? No s’han adonat que la festa ha acabat? Que darrere de cada euro malbaratat n’hi ha un curs de formació no realitzat, un nou aturat, una pyme que tanca..una nova pujada d’impostos? Perquè no ens enganyem. Les factures i hipoteques se paguen. Més tard o més prompte però se paguen. I puc intuir que no les pagaran Rita i Camps de la seua butxaca.

Eleccions Valencianes. Expectatives partit a partit.

Es pot considerar que amb l’inici d’este curs polític també comença la carrera electoral per a les pròximes eleccions valencianes, i per tant, és moment per a fer un alto en el camí i pegar una ullada a la situació actual i expectatives electorals de cadascun dels partits que es presenten.  Perquè no ens enganyem. Més enllà del nostre dia a dia, de la ràbia, de la impotència que puguem sentir en alguns moments, la política de partits té la seua màxima expressió en les eleccions. I per això ens hem d’ocupar i preocupar. Donarem per suposat que Francisco Camps esgotarà la legislatura i que per tant, les eleccions es celebraran en el darrer diumenge de maig de 2011 juntament amb les eleccions municipals de tot l’estat (tot i que és pensant-ho bé, en un altre post tractarem els efectes que es podrien donar amb un improbable però no impossible avançament electoral).

Comencem, com no, pel partit que ostenta una amplíssima majoria absoluta en les Corts i que estos dies alguns apunten que està morint de glòria. Parlem del Partit Popular, embolicat i de quina manera amb la trama Gürtel. Poca broma amb el que acaba de passar al sí del partit. Una instància d’àmbit estatal ha imposat el cessament del Secretari General del partit a València. Internament el PP torna a bullir, i sembla que Camps ha perdut el títol de valedor de Rajoy i possiblement les seues aspiracions a Madrid. Només cal vore les reaccions que han tingut altres barons territorials (Arenas, Feijoo i Basagoiti) per a fer-nos una idea de les ganes que tenien de parar la carrera ascendent del President de la Generalitat.

Ara bé, quins efectes electorals poden tindre? Si ens fixem en el que apunten les enquestes (aquelles publicades als diaris i aquelles privades que han passat per les nostres mans) no només no li afectaria negativament sinó que fins i tot creixeria tant en percentatge de vot com en escons. No podem descartar, però, que s’estiga generant un caldo de cultiu que a mitjà termini li acabe passant factura mitjançant l’abstenció o la fuga a altres opcions (UPyD?). Ara per ara, però, la crisi econòmica i la gestió de Zapatero, mantenen a l’alça a un PP que tornaria a trencar el seu sostre electoral.

I ja que parlem del PSOE, anem a centrar-nos en este cas digne d’estudi. Poca cosa podem dir, perquè mesos després del seu Congrés tot continua igual: falta d’un referent clar (ara amb la bicefalia Luna-Alarte), tombs polítics que ningú entén, desaparició absoluta als mitjans (i no només a Canal 9, que conste), i sobretot un perfil tan sucursalista amb el qual han lligat el seu futur al futur de Zapatero. I val a dir que el del President espanyol és un futur ben negre.  Els socialistes continuen pendents de les lluites internes (Congrés a València ciutat inclòs) i esperant que les errades de Camps els ajuden. Com no podia ser d’una altra manera, no només no aconseguixen menjar-li terreny al PP (que hauria de ser la seua tasca) sinó que a dia de hui baixen en expectativa de vot.

Com diria aquell, It’s economy, stupid! La crisi econòmica amb la pujada d’impostos com la particular Guerra de l’Iraq de Zapatero, i la sensació d’improvisació permanent hipotequen les possibilitats d’aprofitar electoralment els múltiples i constants escàndols del PP valencià.

A l’esquerra del PSOE ens trobem a la tantes voltes donada per morta, però sempre reviscolant Esquerra Unida. I és que la baixada del PSOE té el seu contrapunt en Esquerra Unida que arreplegaria part del descontent de l’electorat d’esquerres amb Zapatero. Amb la seua marca, ja tenen assegurat un cert plus, i ara es centren en donar a conéixer a la seua candidata, Marga Sanz, una cara més amable que la de Glòria Marcos, més relacionada amb tot l’afer Compromís. Així i tot no poden cantar victòria. Les enquestes apunten a una evolució favorable que a dia de hui els permetria entrar a les Corts amb un 5-5.5%. Però ja sabem que la polarització que es crea quan s’acosten les eleccions no els beneficiarà i que encara no han sigut capaços d’articular una proposta alternativa i atractiva (i és que la imatge importa, i molt!). Si la tingueren, les seues expectatives podrien ser més altes.

Arribem al BLOC. Al meu, al nostre, BLOC. A dia de hui i de manera superficial, podriem dir que poca cosa ha canviat en la seua dinàmica. Continua confiant en el funcionament i la tasca del seus col•lectius, i a les Corts fa d’altaveu d’estos implementant així el concepte de la política de Baix cap a dalt. A nivell mediàtic (d’àmbit nacional, almenys) la seua tasca a les Corts és invisible, bé perquè no es relaciona amb la marca BLOC, bé perquè el lideratge del grup parlamentari és portat per Iniciativa, o bé perquè les seues propostes no es poden entendre com una mena de relat, amb una determinada coherència de projecte “global”. Sembla que alguns d’estos dèficits estan camí de ser resolts (sindicatura i nom del Grup Parlamentari, per exemple).  Actualment, la política de pactes es vista com l’espenta que li fa falta al partit per superar el 5%. Més enllà de si puc estar més d’acord o en desacord amb esta afirmació, les enquestes no són unànimes. Van des d’un escenari d’un 3% a un del 4.5%. Cap dels dos és satisfactori, però estarem d’acord en que el tutto és preferible a la muette. Assignatura pendent por los siglos de los siglos i clau per a les properes eleccions: les grans ciutats… però d’això ja parlarem més detingudament.

Qui ens queda?

Iniciativa. Pendent del pacte amb el BLOC i els Verds i mentrestant liderant el grup parlamentari. No apareixen a cap enquesta de manera separada ni comptem amb dades d’anteriors eleccions per a poder analitzar les seues expectatives en solitari.

UPyD. Compte amb estos. Poden arreplegar vot descontent del PSOE (per la banda d’espanyolisme i crisi econòmica) i del PP (per la “regeneració democràtica” que representa per a molts Rosa Díez). És un perill tan evident que els mitjans que abans els donaven espai els estan silenciant.

Unio Valenciana: NS/NC. Potser els mateixos que els van donar les signatures de les europees els financen una campanya modesta per al 2011 amb els resultats previsibles. La seua última gran decisió: tornar a escriure sense accents.

Coalicio Valenciana. Sense Lladró han passat de les paelles gegants i tanques publicitàries a l’aerosol blau. Els seus pobres resultats electorals al 2007 poden passar a ser ridículs.

Units x València. Ja han desestimat oficialment concórrer amb el BLOC a les pròximes eleccions baix el paraigües de l’Espai Valencià de Progrés (que també englobaria candidatures verdes i Iniciativa). Buscarà aliances alternatives o esperaran en solitari altres escenaris més enllà del 2011?

Fet este repàs, queda pendent aprofundir diversos temes, com ara, el possible impacte d’un avançament electoral o ja relacionats estrictament amb el valencianisme polític: el futur electoral del BLOC a València, la formulació de l’Espai Valencià de Progrés, o el balanç de l’estratègia 2007-2011… No vos promet res però si vos interessa, estigueu atents…

9/10/09: Ells no ho saben, però ja hem guanyat

Gracias doy a la desgracia y a la mano con puñal
porque me mató tan mal, y seguí cantando
Maria Elena Walsh – La cigarra

Tots els 9 d’Octubre acaben sent dies plens d’emocions i sentiments. I no només perquè com a valencians i valencianistes el nostre Dia Nacional siga una data assenyalada als nostres calendaris, sinó perquè la pròpia situació del nostre país fa que eixe dia es condensen en unes poques hores tot allò que sentim durant l’any en el nostre dia a dia.

Els que sou assidus lectors d’este blog, sabeu que no és el primer any que el valencianisme de construcció participa en la Processó Cívica, els actes oficials del nostre dia nacional a la ciutat de València. Ja vam explicar al 2007 i al 2008, les sensacions i reflexions al voltant  de la nostra participació en la baixada de la Reial Senyera i la marxa cap a l’estàtua del rei Jaume.

Enguany, els fets es poden resumir en que més de mig centenar de valencianistes no hem pogut retre homenatge a la nostra senyera perquè una colla d’extremistes i violents ens ho ha impedit. No cal entrar en detalls que potser ja coneixeu, perquè allò important hui són les reflexions cap el futur.

Ho diu el títol d’este post. Ells no ho saben, però ja hem guanyat.

Ells, els que es creuen amb el dret de decidir qui pot participar i qui no en el nostre dia nacional. Ells, els que creuen que ha començat una segona batalla de València i ho celebren (saben que amb més batalles serem menys valencians i això els ompli de goig).

Ells no ho saben, però ja hem guanyat. Hem guanyat perquè la particular victòria del valencianisme no depén d’ells sinó de les lliçons que puguem extraure de tot el que ha passat.

No depén d’ells sinó de nosaltres que continuem fent acte de presència i continuem creixent en assistents. Convocant de manera més organitzada, més activa i a tot arreu.

No depén d’ells sinó de nosaltres, que continuem treballant tots els dies per este país, la seua gent, sense entrar en l’espiral del conflicte en la que ens volen clavar. No som un conflicte, som un projecte de solucions a problemes del dia a dia dels ciutadans.

No depén d’ells sinó de nosaltres, que continuem teixint complicitats amb la gent del carrer, que veu amb tristesa com el nostre dia nacional es convertix en una desfilada d’ultres d’extrema-dreta i neonazis.

No depén d’ells sinó de nosaltres, que no deixem en les seues mans els símbols que representen tot allò que sentim per este país, el nostre treball constant pel benestar de tots i cadascú dels valencians.

Els objectius de la violència contra el valencianisme estan clars. Conflictualitzar-nos, marginar-nos de l’espai públic i situar-nos en una trinxera, lluny de la gent, del nostre poble. I ja sabem que un nacionalisme valencià sense valencians a qui adreçar-nos serà inútil.

Ells no ho saben, però ja hem guanyat perquè precisament aconseguixen l’efecte contrari. Que isquem al carrer, que parlem amb la gent, que recuperem per a tots els valencians allò que tenen segrestat, que ens sentim més lligats que mai a un projecte polític com és el del valencianisme que representa el BLOC.

Perquè per a nosaltres, tots els dies són 9 d’octubre. Tots els dies demostrem la nostra estima per València.

Independència de Catalunya: SÍ!… o NO?

Són moltes les reflexions que dona de sí la consulta sobre la independència de Catalunya celebrada el passat diumenge a Arenys de Munt. Com a valencià i valencianista, és lògic que pense sobretot en les repercussions que pot tindre esta consulta en el nostre país. Altres també ho han fet. Que el propòsit de la consulta fora la independència de Catalunya i no dels “Països Catalans” ha sigut allò més comentat. Josep Nadal, cantant de la Gossa Sorda, parla de la necessitat de valencianitzar l’independentisme valencià (per cert, quina ironia de la història que l’independentisme valencià necessite una valencianització); també ho han fet Xavi Galbis, Vicent Baydal o Pere Fuset.

Pensava escriure sobre això, però bàsicament ja està tot dit. Els catalans han dit clarament que són una nació (article nº1 de l’estatut de 2006), i l’independentisme català sap que per a plantejar un projecte independentista realitzable no pot detindre’s en la retòrica pancatalanista. Partint d’eixa situació, poques excuses queden per a no afrontar un projecte nacional d’àmbit estrictament valencià. I no només en les paraules, sinó visualitzant-lo amb fets que ens permeten convertir els valencians de nacionalistes espanyols a nacionalistes valencians.

Com que ja està tot dit, poca cosa més puc aportar en eixe tema. En canvi, no s’ha fet d’una manera tan exhaustiva una reflexió sobre les conseqüències de la independència de Catalunya al nostre país.

Què passaria amb nosaltres el dia després de la independència de Catalunya?

Fer política-ficció sempre és un exercici complicat. Però podem fer un intent, imaginant retrospectivament com seria Espanya hui si els catalans s’hagueren independitzat, per exemple, en 1975. Ens ho podem plantejar en qüestions d’institucions pròpies, de competències, d’estatus de la llengua. Catalunya ha sigut i és un referent en els avanços de l’autogovern. Un referent del qual ens hem aprofitat la resta que només hem demostrat la nostra voluntat autonomista en moments ben puntuals (Manifestació de 1977).

Alguns opinen que davant la independència dels catalans, els valencians passarem a patir l’espoli fiscal d’una manera encara més greu que ara. No els falta raó. Però tot seguit diuen que els empresaris valencians es donarien compte que l’Espanya del Gran Madrid no ens apanya.  Massa optimistes els veig jo.

Per tot açò, com a valencià, valencianista i egoista, pensant únicament en els nostres interessos com a pobles només puc desitjar que l’independentisme català cresca fins el punt de provocar un reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat, un tractament fiscal més just, en definitiva, uns avanços dels quals ens puguem tornar a beneficiar.  I confiar que eixe moviment, ens ensenye a plantejar els nostres objectius des del valencianisme fins assolir una base social tan ampla que no tinguem por de les conseqüències d’altres independències.

Deixar alguna expressió del nacionalisme valencià sense valencianitzar, a més d’una incoherència en sí mateixa,  seria renunciar a aconseguir algun dia que els nostres somnis com a poble, esdevinguen realitat. I de renúncies com eixes que en nom de la utopia ens condemnen a patir sempre la maleïda realitat, n’estic ben fart.

Punys, impostos, voreres i SICAVs

M’encanta la foto de Pajin, Guerra i Aído puny en alt cantant la internacional que encapçala este post. Entre ells, un President del Govern que no alça el puny però canta allò de:

“Removamos todas las trabas
Que oprimen al proletario
Cambiemos al mundo de base
Hundiendo al imperio burgués.”

I és que clar, el PSOE ha renunciat a fer les reformes que necessita Espanya i només li queda quadrar els comptes pujant alguns impostos i justificar-ho tot amb un discurs ideologitzat: pujar els impostos als més rics per a que els pobres puguem (sic) viure millor. I qui no vulga pagar és un insolidari! (vaja, com Catalunya!)

Lluny queda la sentència aquella de que baixar impostos era d’esquerres. I és el que tenen les ideologies marxistes (no de Karl, sinó de Groucho) i és que els principis poden canviar a petició del consumidor (o de les circumstàncies).
Ara toca pujar impostos per a finançar entre altres ocurrències els 2.500 euros que va cobrar la Familia Reial pel naixement de la seua prole, els 400 euros de deducció pre-electoral que no va beneficiar a pensionistes però sí a Botín i les Koplowitz, o el gran Plan E (o Plan Zapatero, com intenten maxacar alguns).

I en això me vull detindre un poc. Perquè estareu d’acord amb mi que els impostos no tenen un justificació per sé, sinó que tenen una justificació aplicada. Vull dir, té sentit que paguem impostos en tant que això permet una redistribució de la riquesa gràcies a l’existència d’un Estat del Benestar que ens proporciona una educació, una sanitat, unes pensions, en definitiva, una série de prestacions que han d’anar en la direcció d’igualar les oportunitats de tot el món.
També paguem impostos perquè n’hi ha certes infraestructures i servicis que han de ser proveïts per l’estat. Parle per exemple de l’exèrcit, la policia, els aeroports o les vies de ferrocarril.

En canvi, ara cal pujar impostos per a finançar ocurrències populistes/electoralistes i un pla de xoc que només ha servit per a alçar voreres i tornar-les a posar. No per a millorar l’escola pública. No per a subvencionar projectes d’innovació. No per a accelerar el màxim inversions de profit (des del punt de vista econòmic com mediambiental) com ara el corredor mediterrani o la connexió Gandia-Dénia, sinó per a  inundar d’obres i cartells propagandístics les ciutats i pobles. Unes inversions que a la llarga s’haurien amortitzat reduint el nivell d’endeutament… massa poc populista per a ZP, supose.

A qui apunten els nostres governants amb esta pujada de la pressió fiscal? Bé, depén del dia i de l’hora però en principi a les rendes del capital (als meus estalvis de la llibreta jove de Bancaixa, per exemple). També han apuntat a tots aquells “multimilionaris” amb rendes altes (amb unes rendes suficientment altes per a sostindre l’estat del benestar però no tan altes per a contractar-se un bon assessor fiscal i evadir impostos).

A qui no apunten? Això ho tenen més clar que l’aigua. A les SICAV. Unes societats d’inversió col•lectiva que tributen a l’1% si complixen certs requisits. Tenen una història graciosa (per a segons qui, clar). Un dels pocs requisits és que siguen col•lectives i amb més de 100 membres, però normalment són utilitzades per les grans fortunes d’Espanya per a tributar a un nivell ridícul. Quan els inspectors d’hisenda van començar a investigar este fet, el Congrés va aprovar una reforma amb efectes retroactius per la qual queden fora del control de l’Agència Tributària i passen a ser controlades per la CNMV (una reforma, per cert, a proposta de CiU). Una reforma que va ser votada per tots els partits llevat d’Izquierda Unida. Existeixen actualment  3369 societats d’este tipus que mouen més de 27.000 milions d’euros.

La camarada Salgado ja ha dit que les SICAV no seran reformades. I l’explicació és ben senzilla: si hagueren de pagar, evadirien impostos i ja està!. No vos sona a una mena d’impost revolucionari o vil xantatge a l’estat? Però ay! Són els camarades com Botín els que fan la lluita més agradable i no la classe mitjana.

Mentrestant continuen afonant l’imperi burgés, per a que els pàries d’urbanització i jet privat puguen dormir tranquils.