Lliçons verdes per a un projecte taronja

[ Si no heu llegit el post anterior, vos recomane fer-ho per a entendre per on van els tirs.]

Reprenem el tema d’Europe Ecologie, que presentàvem en l’anterior post i on descrivíem els encerts que havia tingut esta opció política a les eleccions europees. En este post, el que anem a fer, és buscar-li una aplicació pràctica al cas valencià. Com sempre, quan fem açò, ens hem de fixar a grans trets, perquè ni és comparable la situació política ni existeixen fórmules màgiques.  Però sempre podem aprendre dels que fan les coses bé.

Que podria aprendre el BLOC de l’èxit dels verds francessos?

En primer lloc, que una opció minoritària, per a esdevindre més important ha de representar una alternativa. La diferència entre el BLOC i altres opcions estatals no pot ser quantitativa sinó qualitativa. Un exemple: No només volem més escoles –que també-, sinó que volem un sistema educatiu diferent. El mateix en altres àmbits. Oferir un projecte diferenciat que siga capaç de ser votat per l’electorat. Per a ser una fotocòpia taronja d’altres, ningú se prendrà la molèstia de votar-nos. Ser l’opció progressista que trobem a faltar en el panorama valencià davant els conservadors de sempre i l’esquerra conservadora i/o oxidada.

Una alternativa que ha de passar pel valencianisme, des d’on s’han de derivar els nostres plantejaments. És el que ens diferencia d’altres opcions, allò que dona sentit a la nostra existència, i per tant, ha de ser el comú denominador des d’on explicar les nostres propostes, tal i com l’ecologisme ho era per a la coalició Europe Ecologie. Perquè som valencianistes, som progressistes i volem la cohesió social del nostre poble, amb igualtat d’oportunitats per a tots, on siguem capaç de generar riquesa i assegurar l’equitat al mateix temps. Perquè som valencianistes, ens estimem el nostre territori i entenem que la sostenibilitat és un valor sine-qua-non per al desenvolupament econòmic en el S. XXI. I perquè som valencianistes volem una democràcia on els valencians i les valencianes se senten partíceps.

En segon lloc, no oblidar quin és l’àmbit on ens presentem. És evident que cal connectar allò més global amb allò més local: la Ford d’Almussafes que depèn del corredor mediterrani (el de de veres, no el corredor València-Almeria), o l’exemple de la traca de la boda d’algun familiar que tan bé utilitzava Nomdedéu en campanya. Quan els col·lectius locals busquen  el vot per a les autonòmiques, està bé parlar de que serà la Generalitat qui construirà el centre de salut o el nou institut al poble. Tot això està molt bé, però no és suficient.

Cal visualitzar que a les generals,tu, a més de representar la veu valenciana sense sucursalismes,també oferixes un model d’Espanya diferent: plurinacional, amb un sistema de finançament no centralitzat. A Europa, passa el mateix, tot i que en este cas, l’errada no és només del BLOC sinó de les coalicions que se generen i que poques vegades representen alguna cosa més que la suma de les parts. No cal dir que esta “lliçó” també (o sobretot) és aplicable a nivell nacional. Per això que el nostre grup parlamentari servisca per a presentar iniciatives plantejades des dels col·lectius locals (que està molt bé), no vol dir que la seua tasca principal deixe de ser la de visualitzar una opció coherent i global en les diferents àrees que es decideixen en Les Corts: autogovern, servicis públics, model econòmic, model territorial, televisió pública, etc.

En tercer lloc, la suma sempre és necessària, però s’ha de fer de manera intel·ligent amb una explicació, amb uns arguments que en primer lloc ens convencen a nosaltres, com a primer pas per a convèncer el nostre electorat consolidat i potencial.  També ha de ser coherent amb el projecte que proposes. I sobretot, sent conscient que les eleccions no es decideixen amb els pactes que faces.

I finalment la qüestió de la imatge, que ací vindria acompanyada d’una qüestió organitzativa. Saber vendre de manera atractiva el nostre ‘producte polític’ és un pas necessari, imprescindible per assegurar l’èxit. Com també ho són altres qüestions de caire organitzatiu: campanya electoral, presència d’apoderats i interventors, etc que mai no podem menysprear.

En definitiva, estes són les reflexions aplicades al nostre context que em van suggerir els encerts de la coalició Europe Ecologie a França. Aprendre de la resta no vol dir copiar estratègies, sinó saber aplicar, o millor dit, traduir al nostre context particular allò que els altres fan bé. Aprenent i innovant, trobarem el model que ens portarà a ser, algun dia, majoritaris.

Iran, la revolta será twittejada.

Iran és un país de contrastos. Una teocràcia islàmica que busca legitimar-se amb eleccions, però amb un sistema polític que gira en torn a òrgans no triats democràticament. De fet, no poden haver candidats que vagen contra els principis de la revolució islàmica de 1979 i per tant, no podem parlar d’una democràcia. Socialment, però, el 50% de la seua població té menys de 30 anys i viuen cada contesa electoral com un període on poder gaudir d’una sensació de llibertat major que la que els permet quotidianament l’estricta llei islàmica. Però l’alegria de la campanya es tornà en decepció quan es van anunciar els resultats i candidat majoritàriament recolzat pels sectors joves i urbans va eixir derrotat aclaparadorament. Dubtes raonables de frau electoral que foren denunciats pel candidat “perdedor”. Fins ací, una història que podria donar-se en qualsevol país amb poques garanties democràtiques.

Però no ha sigut la mateix història. Veient reportatges o fotos dels joves d’Iran te dones compte fins a quin punt podrien ser imatges tretes de qualsevol ciutat occidental. Per exemple, els mocadors de les xiques (obligatori) se combinen amb l’última tecnologia. I és que internet, la informàtica, o els mòbils, a Iran tenen un significat major que en altres llocs: són la finestra oberta al món, on poden respirar un poc més de llibertat. Són milers i milers de bloggers, alguns dels quals han acabat en presó.

Això és el que diferencia esta revolta de qualsevol altra coneguda fins ara. Si algú va dir que la revolució no seria televisada, caldria contestar-li: no, però podrà ser twittejada. Perquè twitter, una eina de micro-blogging, ha esdevingut una peça clau en els esdeveniments que estan tenint lloc en el país persa. Amb l’etiqueta “#iranelection”, els propis iranians informen de les seues vivències, comparteixen fotos i videos del que està succeint i es coordinen entre ells per a manifestar-se o posar-se a resguard.

Mentres els “mass-media” es mostren incapaços de seguir els esdeveniments, podem assabentar-nos en temps real, per exemple, que un policia ha quedat aïllat en mig d’un aldarull i alguns manifestants l’han protegit, o que les milícies paramilitars han entrat en es col•legis majors de la Universitat de Teheran i han ferit a desenes de persones.

El problema és la fiabilitat. Molts rumors, moltes informacions sense confirmar, però normalment al cap d’unes hores, pots trobar en la BBC la mateixa informació confirmada. Una autèntica revolució en la manera que vivim este tipus d’esdeveniments.

A més, twitter està permetent que gent de tot el món pose a disposició dels iranians els mitjans per a poder evadir la censura governamental. Ja no tenen prou amb interrompre el senyal de la BBC en farsí o expulsar els corresponsals de TVE, sinó que es veuen obligats a bloquejar l’ADSL, l’accés a Facebook, etc.

Quan parlem de web 2.0 i de totes estes coses, no som conscients de l’impacte que pot arribar a tindre en la història contemporània.

França: Sorpresa verda (introducció)

Recorde com fa unes setmanes vaig poder gaudir d’un periòdic entre mans. D’eixos de paper que te deixen els dits negres quan passes les fulles. Jo, interessat per la política i per Europa, vaig llegir amb atenció un article sobre les expectatives de vot a França: “El centrista Bayrou crece a costa de los socialistas”. Com a interessat per les terceres vies, alternatives al PP (Sarkozy?) i al PSOE (Aubry/Royal?) vaig plantejar-me si eixe era el futur desitjable per al meu país. A falta d’estudiar a fons les seues propostes, el projecte de Bayrou, Modem, em semblava una interessant proposta de regeneració democràtica amb un fort component europeista i alternativa a “lo de sempre”. Si llegiu l’article voreu com parla de Sarkozy, del desastre del Partit Socialista i de l’opció de centre. La sorpresa, però no l’ha donat este partit sinó una altra opció: Europe Ecologie.

Una coalició verda formada per personalitats de prestigi (com ara una jutgessa que s’ha centrat en combatre l’evasió fiscal i la corrupció a nivell internacional), membres del món sindical i associatiu (el polèmic José Bové) i d’altres moviments polítics (per exemple, l’autonomisme amb la presència d’alguns coneguts d’ací com ara CDC – Catalunya Nord o Eusko Alkartasuna, i també bretons, corsos…). El comú denominador, evidentment, no és un altre que l’ecologisme, i és es d’eixe àmbit que tracten problemàtiques com ara la crisi econòmica, l’ocupació, l’agricultura o la política energètica, sense deixar a banda temes com els servicis públics o els drets humans.

Tot centrat en Europa. El nom ho diu: Europa Ecologista. El seu spot electoral també és clar.

Perquè ha sigut la sorpresa? Amb quasi tres milions de vots, ha estat a punt de superar el Partit Socialista, i ha aconseguit duplicar els resultats de l’anterior contesa electoral.

Al meu parer, els encerts han sigut múltiples:

-    Han representat l’esquerra progressista que articula una alternativa coherent, unes propostes que semblen realistes i necessàries. L’esquerra tradicional peca de conservadora quan es dedica a defensar els drets ja aconseguits sense plantejar una alternativa que no pot passar per deixar-ho tot com està. Un aturat, o una persona que tem pel seu lloc de treball, sap que la seua situació ideal no és cobrar l’atur 2 anys sense que la dreta li retalle drets social. El que vol és tindre un lloc de treball.

-    Han volgut parlar d’Europa! Quan Bayrou en el debat electoral centrava el seu discurs en Sarkozy (l’interessen les pròximes presidencials, no estes) , el candidat d’esta opció li ho recriminava: “vosaltres parleu de Sarkozy, però la gent sap que anem a votar a Europa, i nosaltres proposem esta Europa, quina proposeu vosaltres?” De segur que el candidat de Còrsega, de Convergència o Eusko Alkartasuna també han plantejat les seues reivindicacions de caire local, però sempre amb un projecte més ampli de rerefons, un model d’Europa coherent amb les seues reivindicacions.

-    Han sabut sumar de manera intel•ligent. Gent de prestigi que connecta amb allò que plantegen en el programa electoral. Si parlen de reformar el sistema financer internacional, qui millor que una jutgessa que s’ha dedicat a perseguir als roïns de la peli? Si parlen de fer front els transgènics, qui millor que José Bové?  Si parlen d’una europa diversa, qui millor que un representant del nacionalisme cors?

-    Imatge. Visiteu la seua pàgina web, o mireu els seus spots, i voreu com és una opció visualment atractiva per als seus potencials votants. Qui pense que es poden deixar de banda les qüestions estètiques perque “amb el discurs i les propostes és suficient” està molt enganyat.

I arribem al punt que més m’interessa. Quines lliçons podem extraure d’estos encerts per al BLOC? No crec que la resposta siga que hem de passar-nos del taronja al verd, buscar un jutge, canviar valencianisme per ecologisme i presentar-nos amb la marca País Valencià Ecologista. Si has arribat a eixa conclusió, és que dones per perduda la batalla del valencianisme…

Però bé, com m’he donat compte que el post m’estava quedant molt llarg, això serà motiu d’un altre post que penjaré en els pròxims dies (ja el tinc escrit!) i on compartiré les “lliçons” que jo trobe aplicables al cas valencià.

Au revoir!

Avís a maquinistes: no tots els camins porten a Múrcia

 

Deia algú que per a guanyar una guerra el primer que cal fer és conéixer al teu enemic.

Ara i ací, per sort les guerres es decideixen a les urnes i no roden els caps, i això evita entre d’altres coses que hui Europa siga un camp sembrat de cranis de gent progressista i d’esquerres. La dreta, reconvertida en Juan Palomo, yo provoco la crisis y yo me la como, arrasa pertot arreu, davant una esquerra que no aconsegueix crear-se un índex general que ordene les pàgines del seu programa i doten de cohesió i credibilitat al seu discurs.

Davant una crisi tan gran, econòmica i política, davant la desfeta de les roses i punys, corbelles i martells i floretes eco-cool a tota Europa, he decidit parlar dels resultats d’ací, que al cap i a la fi, per a fer un anàlisi en clau no-nacional ja tenim a Rosa Diez. Així doncs, des de la meua condició d’amant asèrrim de la terreta no puc sinó parlar del cas concret del meu país. I per això començaré parlant de Múrcia.

Múrcia a banda de ser eixa comunitat autònoma uniprovincial que ens arrapa pel sud i que es caracteritza per tindre l’urbanització Polaris World, fent-nos clara competència deslleial cap a Marina d’Or (sort que la Igartiburu té més tiró que el rodal de suor de la camisa de Camacho) és una regió non-typical que ens mostra a les clares el futur que ens espera de cara a properes “batalles” electorals. PP 61,55% -PSOE 29,63% (IU no aplega al 3%). El PP dobla en vots al PSOE  i elecció rere elecció la dreta arrasa cada vegada més.

La veritat és que eixos resultats em donen ganes d’agafar el cotxe tirar cap al sud tot tieso i no parar fins arribar a eixa xicoteta illa uniprovincial de pensament únic per a condoldre’m amb eixos pobres aborígens progessistes amb un sentiment de superioritat quasi quasi que genètica i un paternalisme i condescendència que riu-te’n tu de quan Colom arribà a Amèrica. Això és el que em donen ganes de fer si no fóra per que abans de creuar el Segura hauria de passar per tot un país on la deriva d’empobriment democràtic està aplegant a quotes tan elevades que lo de Múrcia al costat nostre d’ací uns anys pot semblar una supercivilització extraterrestre mega-evolucionada.

el PP valencià aconsegueix el 52,3 %, el PSOE EL 37,42%; i efectivament més val prendre-s’ho amb tranquil·litat que de res no servix desesperar-se.

A Blanqueries, el capità Alar-triste encara està fent-se creus de com pot ser que ni el “te quiero mazo amiguito”, ni el bigotes, ni el Garzón, ni la no baixada de l’atur excepcional a tot l’Estat, hagen desgastat el més mínim al molt honorable i la formació política que representa.

La resposta, per a Alarte i per a tot el qui estiga interessat en conéixer-la la va donar anit Francisco una vegada coneguda la victòria.

“Han querido parar el avance de la Comunidad Valenciana, pero una vez más hemos demostrado que somos imparables“.

Camps i el PP són “l’avanç”, són la representació gràfica de tota una comunitat de persones que han plantat cara als atacs foranis i que han eixit victoriosos. I eixe és el problema, que veritablement ho són. Ho són, no perquè ho diga Camps, sinó perquè la societat valenciana ho pensa. I ho pensa, no perquè ho diga Canal 9 sinó perquè ho ha demostrat.

Han demostrat ser els únics que tenen un projecte per als valencians i les valencianes, simplement això. I quan l’alternativa no existix, ja pot vindre Garzón o la Mare de Déu del Lledó, ja se pot caure el cel o pujar l’atur al 50% que la gent atorgarà al PP la seua confiança.

La política valenciana és, a dia de hui, un tauler de joc on el PP disposa les seues regles i els demés juguen al seu joc. I així és impossible guanyar. La gent sempre votarà a qui té la partida. I és que si l’esquerra europea ha perdut per estar perduda, l’esquerra valenciana (espanyolista i valencianista) deguem ser el Robinson Crusoe en persona.

Tots amb la boca oberta diem: ja cauran, ja cauran… però no cauen! tot el progessisme valencià es pregunta: què va a passar? però encara ningú s’ha preguntat: què anem a fer? Pensem que les errades del PP ens beneficien però on estan els mèrits propis? Pensem que la victòria ens sorprendrà un dia, que vindrà el poble, ens tocarà a la porta i ens dirà: senyor, vol vosté governar-me?

Però la cosa no funciona així, i menys a casa nostra. No. Perquè als valencians i les valencianes mai ens han regalat res, tot ens ho hem hagut de treballar. Com deia Nomdedéu: els valencians ja exportàvem taronges a Europa quan ningú ni sabia que Europa era un mercat ( i sense l’ajuda de ningú, afegisc jo). Per tant, qui no treballa, qui no té una línia clara, unes conviccions fermes, un discurs superador, una actitut emprenedora, el poble els deixa fora de joc i el PP els guanya la partida.

No és que el PP siga millor, simplement va posar en marxa un dia una maquinària, davant un govern lermista d’orelles caigudes i cara de gos vell, una maquinària que seguix funcionant, amb picabaralles internes, amb cadires voladores als congressos d’Alacant, amb zaplanistes i campsistes, amb corrupcions i imputacions… però com va dir Galileu: eppur si muove. Funciona. I a la gent això li dona confiança. Ni més ni menys.

I nosaltres què? quan nosaltres posem en marxa una maquinària, tot i que siga xicoteta, els valencians i les valencianes diran. De moment anem en burro, i camí de Múrcia.

No Cap! en facebook

NoCapenCapCap no podia quedar-se arrere en açò de les xàrcies socials. Per això hem creat un perfil al Facebook, per a que ens pugueu afegir com a amics i estar al corrent de les nostres actualitzacions. Fes clic en la imatge per a vore el nostre perfil.

I prompte, actualitzarem, és una promesa (electoral)!

Pujol contra la mediocritat

Perdoneu abans que res la tardança en escriure al blog. Som conscients de que el tenim un poquet abandonat. Diverses són les raons (o excuses) i tampoc és el moment de detallar-les (treballs, exàmens, política, associacionisme..).

No podia, però, deixar-me de comentar alguna cosa sobre la conferència de Jordi Pujol celebrada esta vesprada en la Ciutat de València per Valencians pel Canvi.  Una conferència amb el títol “Catalunya, Espanya, Europa” que el mateix Jordi Pujol ha volgut rebatejar com “Catalunya i València, Espanya, Europa“.

Vos podria parlar molt del seu contingut, perquè ha parlat de moltes coses. Des de la construcció europea, la crisi de valors i de rumb que patim els europeus, la potencialitat de la façana mediterrània, fins als models d’Espanya o la necessitat d’entesa entre catalans i valencians en diferents àmbits.

Realment, són temes dels quals tots hem sentit hem sentit parlar alguna volta, però tot condensat en una mateixa conferència amb la capacitat de trasmetre i comunicar que manté intacta l’ex-president de Catalunya, és tot un esdeveniment.

Ha fet un incís, per cert, prou interessant.Es preguntava per què va decaure la València del S.XV? Quin va ser el motiu pel qual tota una potència cultural (amb Segle d’Or inclós) i econòmica va deixar de ser-ho? L’explicació segons ell es troba en la falta de poder polític. Ja li ho hem llegit a Joan Francesc Mira (que per cert ha presentat la conferència) vàries voltes: o tenim una política en termes propis, o patirem la solució-dissolució que ens oferixen des de Madrid (Ferraz i Genova, tanto monta monta tanto).

Però el que volia comentar-vos, és sobretot la sensació que m’ha quedat. El contrast ha sigut absolut: per una banda, les imatges d’este matí a les portes del jutjat, amb el president Camps i la performance dels seus seguidors (demostrant el que entenen per democràcia: utilització de símbols del país en benefici propi, i aniquilar qualsevol intent d’oposició o missatges crítics); per l’altra, tot un protagonista de la història en vida, amb les idees clares (més enllà que algunes les compartim i altres no), la capacitat d’explicar-les i d’inspirar reflexions interessants.

Queda més evident que mai la mediocritat que repesenten els dirigents actuals (d’ací, d’Espanya, d’Europa fins i tot). Hem de recuperar la qualitat i la capacitat com a exigències per als nostres governants, candidats, etc. Perquè les decisions les prenen persones, i mai no ho hem d’oblidar; perquè la situació és molt complicada a nivell econòmic, social, cultural… per això no ens podem permetre que mediocres siguen els qui lideren hui en dia.

La Revolució Política

Què passaria si de sobte sorgira un polític que sempre diguera la veritat? Què passaria si hi haguera transparència absoluta, no només pel que fa als comptes i moviments bancaris dels nostres representants, sinó per al finançament dels partits? que passaria si un dia un president del govern, un ministre, un conseller seguera en un plató de televisió amb un munt de fulls a les mans i diguera: “senyores i senyors, vaig a contar les coses tal i com han succeït”?

Hi ha una opinió estesa amplament entre la població, la valenciana i l’espanyola, que la política és per se una cosa fosca, obscura, amoral quan no immoral. Amb frases com “tots els polítics són iguals”, “són tots uns lladres” o “la política és una mentida” s’evidencia un desencant per part de la població, una disconformitat latent… una hipocresia majúscula.

Hipocresia, pura i dura. Per què no hi ha un polític que diga sempre tota la veritat? senzill, perquè ningú el votaria. Per què la democràcia s’ha convertit en un procés borreguil, submís i empobrit consistent en dipositar paperets en urnes de plàstic cada quatre anys i res més? Potser perquè hi ha qui no vol que “se’l moleste” més que una volta cada quatre anys.

I la pregunta que hauríem de fer-nos és: per què qui no vol que se’l moleste es molesta en criticar? Com podem permetre’ns dir que els polítics ens mentixen quan voríem malament que ens digueren la veritat? Qui pot, des d’un punt de vista ètic, invertir en política només un matí de la seua vida per votar al PP i després queixar-se de que Fabra és un corrupte?

No ens enganyem, si els polítics mentixen, si els mitjans manipulen, si els comptes s’amaguen, si Fabra és president de la diputació de Castelló… és perquè tu, jo, ell, nosaltres i vosaltres consentim i callem. I mitjançant el nostre silenci els donem a ells el xec en blanc de la política.

Quan dic que sóc estudiant de Ciències Polítiques, la majoria de la gent sol donar per bo que quan jo acabe la carrera seré polític. No sé que passarà pel cap d’eixa gent, potser imaginen una mena de bossa de treball on els partits polítics van a fitxar nous “llicenciats” en el noble art de la retòrica, alguna cosa pareguda al Draft de la NBA. Sincerament, em resulta quasi tan trist com quan veig a la gent preguntant el dia dels comicis que com està això del vot al Senat i el llençol color salmó.

Si és tanta la gent que té un desconeixement tan gran de la política, si es tan dolenta la imatge que es té i tan aclaparadora la falta d’implicació, amb eixos inputs cal esperar una classe política competent? és més, cal esperar una classe política decent?  Si són representants nostres, i nosaltres estem com estem, llavors qui pot culpar-los?

Òbviament amb esta reflexió no pretenc fer d’advocat del diable ni convertir-me en el defensor de la classe política que tenim. Sols dic que tenim la classe política que ens representa. I, amb tota la pena a l’ànima, he de dir que l’estime una classe política mediocre que entenc és fruit d’una concepció de la política empobridora i dolenta.

Va dir algú que en tota societat és l’educació allò que fonamenta tot el demés. Jo aniré un poc més enllà, no tant l’educació sinó els valors. Si dediquem uns minuts a reflexionar al voltant dels valors que, nosaltres com a individus, associem a la política, ens n’adonarem que, partint d’eixa base no es poden augurar fins massa elevats, ni mitjans massa pulcres.

Ara, front la situació econòmica que hem provocat per acció o per omissió, els éssers humans i sobretot aquells que vivim en allò que se’n diu primer món haurem de mirar enrere i plantejar-nos en que hem fallat, per a, en el futur, no tornar a caure en les mateixes errades. En eixa reflexió serà necessari que es revisen els fonaments, que es revisen els valors i que ens eduquem en una altra manera d’entendre l’economia, el sistema productiu i sobretot allò que diuen: el mercat financer. Si hem de vore una revolució econòmica, jo de pas desitge una revolució política, perquè sense ésta la primera no serà possible ni serà completa.

Però no sols la desitge per la crisi, que ha servit de nou per a manifestar la incompetència d’aquells que ens governen i per a deixar en evidència els ferros rovellats que sobre-eixen en la nostra manera d’entendre i concebir la política, tampoc perquè siga una qüestió de salut pública i social sinó perquè crec que és un pas necessari per a la transformació global de la societat i de la nostra manera d’entendre el món. Una cosmovisió que ens permeta arribar a una societat més evolucionada  on l’objectiu últim i únic de l’Estat i d’allò que els antics en deien Res publica siga assolir la felicitat i el benestar de tots els ciutadans i on éste valor associat, este fi de la política mai es veja desplaçat, embrutat ni maquillat.  És necessària, per tant, una revolució de la política.

Groc esperança

Ahir vaig lamentar profundament que la vaga no afectara també les universitats. L’entrega d’unes pràctiques no em van deixar participar en la manifestació que van protagonitzar milers de valencians i valencianes encapçalats per la Plataforma per l’ensenyament públic.

Volia anar tres motius principals. El primer i principal, perquè estic d’acord en els plantejaments de la plataforma. Són propostes amb trellat i necessàries si volen un país de qualitat i no una comunitat de la rajola. En segon lloc, per solidaritat. Perquè un 70% dels mestres i professors van decidir secundar la vaga patint el descompte pertinent en els seus sous (100€? 200€?); van decidir sacrificar-se en esta època de crisi per una reivindicació totalment aliena a la qüestió salarial, i això diu molt de la dignitat d’este col·lectiu de professionals. I finalment, per pur egoisme.

M’explique. El tòpic del meninfotisme, de tant repetir-lo, l’hem assumit com a propi. Els resultats electorals confirmen eixa teoria del meninfotisme, i sembla que els governants tinguen via lliure per fer i desfer davant l’inexistència d’una oposició que se puga presentar com alternativa. Davant eixa situació, la desesperança i el desànim poden aparéixer en qualsevol moment. En canvi, quan participes en una manifestació massiva d’este tipus, amb unes reivindicacions clares, amb un ambient de germanor i unitat, penses que el canvi és possible, que la societat valenciana no està adormida, i que fent les coses bé, es pot trobar una alternativa a la prepotència absoluta de Mr. Camps i cia.

Així i tot, no vaig poder participar. Però sempre em quedarà el consol d’haver-me trobat quan tornava a casa, families senceres caminant pel carrer amb samarretes grogues. D’eixe groc esperança que sap inundar els carrers de les nostres ciutats i pobles de trellat, unitat i reivindicacions justes.

Amb este educació. Font de Mora dimissió!

25A- De la resistència a la revolta.

Com que estic un poquet gos per actualitzar el blog, i porte quaranta treballs endarrerits, hui em limite a penjar el que he dit en l’ofrena al monuments dels Maulets que ha organitzat el BLOC de València amb motiu del 25 d’Abril.

Amics i amigues,

Hui és 25 d’Abril, dia de les llibertats nacionals del País Valencià, i commemorem la desfeta d’Almansa, la pèrdua del nostre autogovern i la dura repressió que patiren tots els maulets valencians.

Per tant, és un dia per a fer memòria i recordar totes aquelles persones que han lluitat pels nostres drets com a poble, per la nostra llibertat, per a què a dia de hui, ser valencians i valencianes encara tinga algun significat.

De maulets en trobem en totes les èpoques, i és a tots ells als que hem de recordar en una data assenyalada com la de hui, honrant la seua memòria i fent ús de les lliçons que ens deixaren.

Però em permetreu que ja que parle en nom del jóvens del BLOC de València, a més de recordar i fer memòria, me centre sobretot en el present i en el futur.

Parlem del present.

Hui,  també existeixen els maulets. Són els que continuen lluitant per un país diferent. Ho sou, per exemple tots vosaltres. Ho són tants altres que tots coneixem i que mantenen encesa la flama d’este poble.

Hui, també comptem amb botiflers i amb Felips V. També els coneixem. Amb amiguitos i bigotes, o amb celles pronunciades i roses músties.

Hui també patim la repressió, en forma d’oblit i marginació, de manipulació. En forma de mig milió de valencians desocupats.

I com no, parlem de futur.

Perquè davant açò no podem quedar-nos amb els braços creuats.  Ací, al nostre cap i casal, no ens queda una altra que passar de la resistència a la revolta. Una revolta democràtica, amb la força de la raó i dels valors que compartim amb la immensa majoria dels valencians. Passar a l’ofensiva, guanyar este país, que passa, no ho oblidem mai, per guanyar esta ciutat.

És el moment de treballar, de persistir…. i de continuar treballant.  Colze a colze, xafant terra (en el nostre cas, xafant asfalt) i amb les idees clares.

En definitiva, de recórrer decididament el camí que greument hem escollit.

VISCA VALÈNCIA LLIURE, VISCA EL PAÍS VALENCIÀ.

Els oblidats de la crisi i l’alternativa jove

La crisi econòmica a la qual ens enfrontem està deixant moltes víctimes. Ho veiem dia a dia. Amics, familiars, coneguts poden donar-nos milers exemples de dificultats i moments complicats.  I clar, nosaltres mateix, que també sentim la crisi en major o menor mesura.

Durant els anys del “creixement”, on semblava que els diners sorgiren per generació espontània després de barrejar unes rajoles i un poc de ciment, alguns parlaven dels oblidats d’eixa pujança. Es tractava d’aquells que havien quedat apartats d’eixe “progrés” que no era tan generalitzat com alguns pretenien vendre’ns. Em referisc, per exemple, a les borses de pobresa molt a prop dels nostres barris o a la situació del continent africà (sobretot el subcontinent  subsaharià), atrapat en eixa mena trampa de la pobresa extrema.

Eren els oblidats. Però ara, amb una certa perspectiva, podem considerar que no ho eren tant, o almenys, no ho eren tant com ara. M’explique: eren els oblidats, perquè el creixement econòmic generalitzat no se’n recordava d’ells. Però si que es parlava d’eixe oblit. O encara que siga, quan algú en parlava, obtenia un cert ressò (llibres com La fi de la pobresa es convertiren en best sellers). Alguns imputaven al creixement econòmic i al consumisme una mena d’efecte anestèsic que impossibilitava que es parlara més dels oblidats. Altres atribuïen a eixa mateixa situació de creixement la consolidació d’uns valors post-materials com la solidaritat que impulsaven iniciatives com ara el voluntariat. Siga com siga, hui ja no ens trobem en eixa situació.

Ja no existix eixe creixement. No importa si és repartit o no, perquè no existix. No importa a qui beneficia i a quins costos, o si podem pagar certs oblits com a preu del progrés. No importa. I sembla que els oblidats d’aquells dies ja no compten ni com a oblidats. Sembla que ara tots som els oblidats d’un model improductiu que ens ha deixat en una situació molt greu. I potser m’enganye, però sostpite que ara s’escriuran llibres o es faran documentals sobre estos nous oblidats del sistema (nous aturats, víctimes de l’esclat de la bombolla immobiliària, etc.).

I no em pareixerà malament perquè no n’hi ha dret que passe el que està passant. Però serà un oblit relatiu. L’oblit més absolut se’l trobaran aquells que han quedat exclosos fins i tot de la llista d’exclosos. I no se’n recordarem d’ells perquè arribem amb moltes més dificultats a final de mes, però continuaran sense poder menjar, sense  comptar amb aigua potable o l’assistència sanitària més bàsica i continuaran morint els seus fills per malalties que es poden solucionar amb inversions mínimes.

Què podem fer? Plantejar una alternativa que no se sume a eixe oblit. Des de fa un temps que li pegue voltes a la idea de cóm serà el nostre país i la nostra societat quan una gran part dels aturats deixen de cobrar el subsidi (tenint en compte que açò en molts casos ja s’està produint). I em preocupa. Em preocupa perquè ens caldrà cohesió i solidaritat per superar esta crisi i podem entrar en un cercle viciós que ens atrape per molt de temps si no fem ús d’eixes eines.
I la solidaritat, no com a slogan sinó com a valor, és més necessària que mai. Per a que l’alternativa no passe per castigar als ja castigats. Que no passe per “sacrificar” la sostenibilitat ambiental o les ja de per si minses polítiques de cooperació internacional.

Perquè l’oblit pot anar menjant-s’ho tot. Primer podem oblidar a la gent d’altres territoris. Després a aquells que ací dins ja porten anys amb dificultats. A poc a poc, anirem oblidant-nos de tots aquells que no ens afecten directament.

Com anem a construir nacionalment el País Valencià en base a l’oblit, la individualitat més extrema o la descohesió social?

El pròxim cap de setmana, el BLOC JOVE treballarà en la Trobada Nacionalista de Primavera per concretar una alternativa jove a la crisi. Me n’alegre que puguem parlar, debatre i traure alguna cosa a la llum. Serà un bon moment per recordar que si volem fer nació (valenciana, per descomptat) cal tindre en compte totes estes qüestions i definir-nos.

Volem ser un nacionalisme tancat com l’espanyol o un nacionalisme solidari (exercint veritables ciutadans del món)? Volem lligar el nostre projecte a problemes i conflictes o a propostes, solucions i benestar? Volem tindre un discurs propi sobre tot allò que ens afecta o preferim haver de buscar contínuament companys de viatge per corregir els nostres propis dèficits o mancances?

I per acabar farem un exercici…penseu: qui més pot plantejar una alternativa des d’un projecte polític de construcció nacional valencià? Qui parlarà en clau valenciana de cohesió i transformació social, de justícia i solidaritat, de sostenibilitat mediambiental, de participació política i democràcia?

La resposta és: Ningú. Ningú ho farà, si no ho fem nosaltres. Per això estem on estem.  O no?