TNP: Transfusió Necessària de Positivitat.

Quan compartixes un blog amb una altra persona pot passar el que ens ha passat hui. Parlant ha eixit el tema de que els dos volíem escriure un post sobre la Trobada Nacionalista de Primavera que s’ha celebrat este cap de setmana a Alborache. En teoria anàvem a escriure cadascú un post, però després de llegir l’escrit que m’ha enviat Amadeu, m’he donat compte que coincidia amb el que jo volia escriure, així que per estalviar-vos temps, i paraules innecessàries ací vos deixe amb el seu post:

Després de la desfeta dels resultats electorals del passat mes de març, els ànims dins del Bloc i del Bloc Jove estaven pel terra. La formació, en coalició amb IdPV i Els Verds, havia decaigut més que mai, enfonsant-se en els pitjors resultats de tota la història contemporània del valencianisme. Després d’això, hi va haver Consell Nacional del Bloc, caracteritzat per la poca afluència de consellers i un xicotet discurset del Secretari General entonant el mea culpa. Ah sí! També és va convocar una convenció/conferència/nosesap per al mes de juny.

Així, mentre el partit seguix en Stand by, esperant una nova representació de teatre en forma de conferència on algú, de bona voluntat, encamine les coses per la via correcta o almenys les encamine en alguna direcció, els ànims segueixen baixos i els deures per fer.

Per sort per al Bloc, hi existix el Bloc Jove. I no és perquè el Bloc en siga molt conscient, sinó perquè el Bloc Jove deuria ser exemple per a la gent gran. Davant els mals resultats, el Bloc Jove ha pres una decisió, çò és, posar-se a treballar. Tan fàcil com això. Este cap de setmana s’ha celebrat en Alboraig la TNP 2008, (Trobada Nacionalista de Primavera 2008), caracteritzada pel tancament definitiu del congrés de Xàtiva, amb la incorporació de la gent de l’altra llista a la Coordinadora Nacional; unes xerrades formatives de primer nivell i un bon rotllo i una germanor admirables que tots necessitàvem. El Bloc Jove, capitanejat per Pere Fuset i la seua gent, ha pres la decisió de, com diu Rosella, l’arromanguisme. I els demés els seguirem de gust.

Quin goig feia vore’ns, vos ho jure. Cinquanta joves, xics i xiques, amb ganes de treballar, amb la joventut i l’estima pel nostre país com a bandera (eixa bandera sí que de veres importa) i amb la capacitat, entre tots, d’auto-transmetre’ns una energia per a seguir endavant que tots i totes necessitàvem. Espere de tot cor que esta energia contagie a la resta del partit. Espere que siguem capaços de posar en marxa la maquinària. Jo, veient la potència que és el Bloc Jove (perquè senyors, això sí que va ser una cosa “potent” de debò) no tinc cap dubte, de que som capaços de tot si ens ho proposem. Hem decidit posar en marxa la doble política de “des de baix cap a dalt” i d’ “arrelar i créixer” i ho anem a aconseguir, bàsicament perquè ens ho creiem. Ens creiem eixes polítiques, ens creiem el projecte, ens creiem el partit, ens creiem el moviment nacional, ens creiem el país, ens creiem capaços. Som el futur d’este país, els quadres polítics comencen a formar-se, les bases comencen a mobilitzar-se, i la roda avança. Qui s’apunta?

Immigració. Models davant les diferències.

Bé, com ja vaig avisar, este post anirà sobre models d’integració. Deixarem per a un altre post -no m’agraden els posts massa llargs- els exemples de propostes sobre política d’immigració, integració, etc…

Abans de res, podriem dir (simplificant la realitat, com sempre) que n’hi ha tres visions sobre cóm tractar amb les diferències entre els nouvinguts i els “locals”. N’hi ha una posició assimilacionista, que defén l’idea de que els immigrants han de deixar a banda l’exteriorització de les seues cultures i assumir com a pròpia la local, sense que esta es veja modificada o condicionada en cap cas. Caldria una política molt activa (i dubte que puga ser implementada amb èxit amb métodes d’un Estat de dret i democràtic). Sol ser defensada per grups de dreta o extrema-dreta.

Després tenim la visió multiculturalista que està centrada en un garantir un model on cada grup d’immigrants puga conservar intactes els seus costums, tradicions, i resta de la cultura. És la posició defensada tradicionalment per l’esquerra. Per aplicar este model, només cal una política d’espectador per a vore com se desenvolupa l’escenari de la multiculturalitat.

Jo afegiria un tercer model, que és el que més m’agrada, i és l’interculturalista. Barreja la posició activa del primer model, i la garantia de poder conservar arrels del segon. No cal renunciar a res, només cal un espai compartit on tota la societat puga establir un diàleg, una interacció cultural que permeta l’enriquiment mutu. No vol dir ni que els locals s’adapten als que venen de fora ni que els de fora perden la seua cultura. Per tant és necessaria una política activa, un consens per la convivència fundat en valors de ciutadania, una actitud de respecte davant la diferència i una voluntat per conéixer altres maneres de viure.

Potser tot açò sone a paraules buides, però imagineu que sou un immigrant argentí i pots triar per a viure tres ciutats. En una no te deixen entrar als parcs si no portes un carnet que acredite que has assumit la cultura local; és la ciutat assimilacionista. En l’altra, no tens problemes perquè n’hi ha un parc per a latins, un altre per a europeus de l’est i un altre per a locals; estàs en Multiculturàlia. I en l’última ni una cosa ni l’altra, compartixes parc, i veus als iaios beguent orxata, mentres tu beus “mate“. Els parles de l’història i ús d’eixa beguda a la teua terra. Ells et conviden a orxata. T’agrada més, més dolceta, encara que el teu xovinisme porteño no te deixa reconéixer-ho. Parlant, descobrixes que ells juguen tots els diumenges al Truc, i tu t’has passat hores i hores jugant al truco. Estàs en la Ciutat en la que m’agradaria viure. Una ciutat intercultural. Val, alguns pensareu que el tema dels parcs és una burda simplificació, però com a metàfora servix, no?

Ara, a quin model respon el contracte proposat per Blasco? Depén del contingut, que encara desconeixem. El que sí que sabem és que no ha sorgit d’un diàleg fructífer amb col·lectius d’immigrants, i que no ha comptat amb participació ciutadana. Així que haurem d’esperar per a vore si és sobre els valors culturals valencians com alguns han dit, o sobre allò recollit a l’Estatut i Constitució, com han dit altres.

El pròxim fascicle de la sèrie tractarà sobre les línies que jo introduiria en la política migratòria….així que, ministres, secretaris d’Estat i consellers…estigueu atents!!!

Post relacionat: Integració amb contracte

Integració amb contracte

La setmana passada una de les notícies més commentades, no només al nostre país sinó també a la resta de l’Estat, fou la proposta del conseller Blasco d’instaurar una mena de contracte d’integració que haurien de signar els immigrants, sobre valors recollits a la Constitució i l’Estatut d’Autonomia.

Recorde al 2007 que amb motiu de les eleccions nacionals i locals, vaig estar treballant uns mesos com a “enquestador”. Un parell de vegades i seguint el sistema aleatori de selecció d’entrevistats em va tocar fer-li l’enquesta als “altres immigrants”. Aquells provinents del nord d’Europa, que han decidit viure ací pel clima, el paissatge (cada vegada més degradat, però bé…), etc..

Vaig comprovar, amb estes experiències dos coses: la primera és que ni entenen ni parlen cap llengua oficial, ni el castellà ni el valencià. Anglés i gràcies; la segona, que ningú va voler contestar cap pregunta al voltant de la situació política del poble on viuen. I és, fins a cert punt normal, molts d’ells viuen aïllats a urbanitzacions, on tenen bars, restaurants, supermercats, centres d’oci que compartixen entre ells sense entrar en contacte amb la població local.

No són, per tant cap exemple d’integració i així i tot, sorprenentment, el govern valencià no els exigirà cap contracte. No seré jo qui demane que signen res, però jo veig més integrat a la xica boliviana que cuida a una veina i viatja en el mateix metro que jo, compra en el mateix supermercat que jo i porta als seus fills als mateixos col·legis on podria haver anat jo. I així i tot, és a ella, i no a Mr. Smith a qui se li exigix signar el paperet.

A més, el compromís o contracte d’integració és redundant, els fa signar l’acceptació d’unes normes que ja, pel fet de viure ací, han de respectar. La constitució, l’estatut, no requerixen cap acceptació voluntària. De la redundància a la pressumpció de culpabilitat n’hi ha un xicotet pas que este “contracte” dona, posant a tot el col·lectiu immigrant en el punt de mira d’aquells que consideren que el diferent és, per definició, pitjor ciutadà.

De totes maneres, si podem dir alguna cosa positiva d’esta mesura discriminatòria, redundant i perjudicial, és que almenys algú ha decidit tractar el tema. Més greu que tindre un discurs erroni sobre l’integració és no tindre’n cap. D’això parlaré en un altre post: de models d’integració (i models de no integració), i d’unes mesures que podriem defendre des del valencianisme progressista.

Nota a banda: A la columna dreta del blog podeu vore el reportatge que el programa Crónicas de TVE2 va emetre sobre la situació d’El Cabanyal. Vos el recomane. Via TestigoAccidental

S’acaba la glaciació?

 Llegia l’altre dia al blog de la Soca un article de Salvador Cardús sobre el nou panorama que sembla obrir-se en les relacions entre País Valencià i Catalunya. A l’article es fa referència també a un altre article escrit per Josep Vicent Boira. A més, Enric Juliana i altres també s’han fet ressò de l’assumpte.

Bàsicament els elements semblen ser els següents: Crisi econòmica generalitzada; Economia valenciana, abans dedicada a la bricomania territorial (ara fem 3 PAIs ací, ara un manhattan allà o un Marina d’or més cap amunt), que necessita davant la crisi, noves vies per a diversificar-se; una Catalunya que econòmicament travessa hores baixes; un finançament autonòmic perjudicial per als dos països, un “corredor mediterrani” cada vegada més necessari i finalment(però no per això menys important), uns empresaris que pressionen.

El panorama està doncs, més o menys així i sembla que els respetius governs, el català i el valencià, comencen a parlar entre ells, les respectives cambres de comerç fan el mateix i els periodistes, tertulians, politòlegs, economistes i aficionats com jo, especulem al respecte, que és al remat lo que més vida li dona al tema. Opinions hi ha moltes, en els articles que vos he linkat més amunt, podem llegir des del qualificatiu de “Lento, muy lento deshielo” per a referir-se a les relacions entre valencians i catalans fins a actituds molt més “optimistes” que pregonen ja l’agermanament econòmic i cultural entre ambdos països, passant clar està pels pessimistes que diuen que, novament, l’anticatalanisme genètic dels valencians frustrarà les aspiracions que ara comencen a guaitar.

Jo, que d’economia no en se massa, vull opinar del tema. I sobretot m’agradaria opinar sobre el paper (si és que encara li queda algun paper que representar) del valencianisme davant este nou panorama. I és que, veritablement, el panorama és nou, no sé si aplegarà a bon port tot allò que entre polítics i empresaris d’una i altra vora del Sènia estan gestant, però sincerament tant fa. Que valencians i catalans col·laboren, parlen entre ells i apleguen a acords és una cosa tan sumament nova que encara que després no s’alce un gat pel rabo, haurà pagat la pena (és com el cometa eixe que passa per la Terra només una volta cada nosé quants anys).

La veritat és que qui té el paper més complicat en tot açò és, segons el meu punt de vista, el PP valencià. M’imagine la cara que se li quedaria a certs membres de l’executiu popular, quan un bon dia l’empresariat valencià va telefonar i com si el Consell fora un simple telefonista els va dir: “Operadora, pongamé con los de arriba” Mare de Déu, quin terratremol! tota la vida mirant a ponent i fent-los el ditet als de dalt, tota la vida amb les dos cançons de sempre ( la de “Per a ofrenar…” i la de “No, no, mos fareu, mos fareu…”) i ves per on que la inèrcia econòmica (o tal vegada el destí) ha volgut col·locar eixe vaixell ple d’espanyolistes i d’anticatalanistes mirant al nord! Sens dubte, el PP ho té difícil, té difícil explicar a un poble adoctrinat en l’odi als catalans com a forma de reafirmació “regional” que ara els roÏns de la pel·lícula, els que ens furtaven l’aigua, la llengua, la paella, el micalet i a Àusies March ja no són roïns, ara són bons. Ara són aliats, hi ha bon rotllo. Com ho faran? crec que esta és la gran incògnita i sincerament no tinc ni idea de com ho faran, però sí sé una cosa: Ho faran, ho faran segur. Perquè si el PP sap fer algo bé açò és manipular. I si ara convé que els valencians vegen als catalans amb bons ulls, els valencians d’ací tres dies estan ballant sardanes.

Per altra banda, em preocupa més el paper dels valencianistes en este assumpte. Estem davant un tren que no se’ns pot escapar. Nosaltres podem ser ara els garants del progrés del País Valencià. Nosaltres vam ser els qui vam dir que l’economia no podia basar-se unicament en el ciment i l’especulació, i això, amb la crisi, s’ha demostrat. Nosaltres vam ser els qui vam dir que necessitàvem unes bones infraestructures per a vertebrar el país, i això, amb el corredor mediterrani, serà prioritari. Nosaltres som els que sempre hem dit que hi havia que mantindre bones relacions amb Catalunya i ara, els empresaris en són conscients. Nosaltres som els que volem un millor sistema de finançament, i amb el pas del temps, va sent a cada cop més evident que això no és una reivindicació egoista sinó una necessitat. En definitiva, nosaltres vam ser i som els que, com el Pepet Grill de Pinoxo, sempre hem tingut clar quin és el millor País Valencià possible, i això ho hem d’aprofitar.

Però ATENCIÓ! perquè si ara els catalans són bons hi haurà que buscar un altre enemic, algú haurà de ser ara l’enemic públic número u dels valencians, i coneixent al PP i coneixent la nostra nul·la visió estratègica, els valecianistes tenim totes les paperetes. Així que, al meu parer, hem de ser intel·ligents i no caure en les errades del passat. És moment ara de fer valencianisme amb el cap, més que amb el cor. Ara més que mai té sentit el: “ja ho deiem nosaltres” i el demostrar que el valencianisme polític és l’únic projecte capaç d’optimitzar les relacions amb Catalunya, l’economia, el corredor mediterrani, el finançament i fins i tot el problema de l’aigua.

Malgrat tot, percep (i espere enganyar-me) que es farà tot el contrari, que ressorgirà el clamor catalanista com va passar a la transició, que és tornarà a parlar de catalans del sud, de països sense nom i de ¿re?-unificació nacional. I el PP tindrà per fi el seu nou enemic públic número u. I si això passa, la situació serà com fins ara, que la majoria de coses que el nostre poble aconseguix, les aconseguirà malgrat nosaltres i no gràcies a nosaltres. Hui més que mai, mereixem un nacionalisme valencià que sàpiga representar al seu poble, sinó ho tinc ben clar: les relacions entre Catalunya i País Valencià es desgelaran però nosaltres acabarem tancats al congelador.

 

 

 

L’any que ve no torne - Versió 2008

Com sabeu dissabte passat es celebrà a Alacant la clàssica manifestació amb motiu del 25 d’Abril que l’organització decidí dedicar al tancament de TV3 a les comarques del Sud. I com l’any passat i l’anterior, he tornat a tindre el mateix pensament: l’any que ve no torne.

Cada dia tinc més clar que la manifestació del 25 d’Abril representa un exercici d’onanisme polític i social d’un sector que s’autoanomena com el “nacionalisme cultural”. La celebració de que el negoci de la marginalitat va bé. Sé que estic sent dur i que algú em pot dir que jo també participe d’eixe teatre, però entre que algú em represente amb unes sigles o representar-me jo a soles amb una imatge amb la que estiga a gust, preferisc esta última opció, encara que tinga que suportar certes coses…

Suportar per exemple que una persona amb una bandera de Castella comunera em diga quina senyera valenciana he de dur o deixar de dur o que als 301 anys del genocidi legal que vam patir els valencians el tema de la manifestació siga, per segon any consecutiu, el tancament de TV3. Suportar que n’hi haja gent que s’enganye i pense que eixe és la nostra base (quan si ferem una enquesta entre PSOE i abstenció traurien majoria absoluta). També suportar vore com representants del PSOE encapçalen la manifestació.

N’hi ha una altra cara dels presents, la de la gent que s’ho curra i fa valencianisme constructiu, com Escola Valenciana. Gent que pot eixir i gaudir d’una jornada festiva, mentres la resta de l’any treballa per un país més valencià, i més just. Cal separar la palla del forment. Aquells que fan “”valencianisme”" el 25 d’Abril i aquells que ho fandia rere dia. Aquells que volen construir, buscar consensos i ser útils a la societat i aquells que viuen en una illa de purisme i essències, llevat del dia de les eleccions que deixen el purisme a casa per votar als del puny i la rosa.

En fi…No sé si l’any que ve aniré i com ja he dit, tampoc no depen de mi. I no em preocupa massa. Tenim temps per reflexionar-ho mentres fem valencianisme del de veres, tots els dies.

“Alguien tenía que decirlo”

 

Vaja per davant que estic totalment a favor de la llibertat de culte. Sóc conscient de que acostume a utilitzar un llenguatge clar i directe (de vegades massa i tot) i per això que faig este aclariment només començar el post, perquè hui pense ser clar i directe, més que mai si cal. I és que hi ha coses que requereixen un tractament contundent, fins i tot sorneguer, i crec que l’ocasió ho mereix.

Hui a l’obrir el correu he vist que tenia un e-mail d’un antic company d’escola. Fa prou de temps que no el veig i me n’he alegrat i tot de vore que s’havia molestat en escriure’m. El mail portava per títol “Alguien tenía que decirlo”, i jo tot encuriossit l’he obert. Mentre estava carregant he pensat “merda, a que és un virus” però no, era pitjor. Era un d’eixos mails en cadena, eixos de “passa’l a tots els teus contactes o la maledicció del tio garrofa caurà sobre tu”. Sembla que el meu amic es pren molt seriossament això de les cadenes perquè la llista de gent a qui havia adreçat el mail era enorme. Comence a llegir: “este es un mensaje en defensa de la familia…” que bé, jo sempre demane pizza familiar al Telepizza, pot ser siga interessant i tot la cadena esta. “…la familia tradicional, la de siempre, en la que hemos crecido y nos hemos formado como personas y ciudadanos de bien esta en peligro…”  Ja estem, a vore que més diu… “…no se puede negar que España es una nación católica, lo ha sido siempre, y eso no se puede obviar…” Bo, no vaig a avorrir-vos citant tots els detalls d’interés públic que pregonava el mail tot i que aniré citant les parts més rellevants. Bàsicament el mail pretenia ser una defensa de la familia tradicional catòlica, apostòlica i romana, que es dedicava a atacar les families monoparentals, però sobretot les families homosexuals. Criticant per damunt de tot el fet que una parella gay tinga dret a adoptar xiquets. I no penseu que el text escatimava arguments eh? No, no, ni molt menys… però un moment! De sobte em ve al cap, el meu amic, el que m’ha enviat el mail, resulta que ell pertany a una d’eixes comunitats cristianes, els “quicos” els diuen, el meu col·legi estava ple de gent d’esta comunitat.

No sé si per curiositat o per instint vaig parar de llegir per un moment eixa obra de la literatura contemporània i vaig tornar cap a dalt per tal de vore a que persones havia enviat el mail. Entre la llarga llista en trobe a uns quants coneguts del col·legi, puc reconèixer almenys a 4 d’ells que pertanyien o pertanyen a dita comunitat cristiana, als quals anomenaré a partir d’ara: A, B, C I D.

Però tornem al text, destacaré dos sentències del mateix: “Según ha demostrado el profesor Potter (serà Harry?) la homosexualidad es un problema mental que conecta con la psicología propia del individuo, que hace que perciba la realidad de un modo distorsionado… …por todo esto, podemos afirmar que la homosexualidad es una enfermedad mental, que debe y puede ser tratada, que tiene cura en un elevado número de casos, si bien existen casos de no retorno ” y l’altra diu:” …Así mismo no resulta descabellado pensar que un niño criado en un entorno carente de la figura materna, sufrirá carencias de cariño que podrían ocasionarle un trauma y problemas de autoestima y confianza en si mismo en su etapa adulta y…”  Sabeu què en pense jo? Jo pense que qui sí tenia un problema mental és el pare d’este amic, el remitent. Quan ell era menut, es dedicava a pegar-li fuetades als seus fills amb el cinturó quan estos feien alguna cosa que ell considerava “pecat mortal”, més d’una vegada en classe de natació he vist les marques rojes en l’esquena del meu amic, jo les veia, tothom les veia. Per terceres persones sé que este amic ja no es parla amb son pare, i per intuició puc imaginar-me que eixe home va llençar a perdre l’infantesa del meu amic i li va provocar molts traumes, però segurament no passa res, de segur que l’home es confessava tots els diumenges i Déu ja l’ha perdonat. El seu fill, me s’entoixa que no…

Més: ” …como ya hemos señalado la falta de un referente adulto de cada sexo en el seno familiar, esto es un padre y una madre, puede provocar en el menor trastornos en la personalidad y el comportamiento, llegando incluso a convertirlo en un muchacho tímido, insociable…” Crec que es bon moment per a contar-vos la història de A. A té 6 germans (el tindre molts fills és, com sabeu, voluntat de Déu en este tipus de comunitats), quan era menut, uns 7 o 8 anys, a A el coneixiem al col·legi com “el niño perro”, A es comportava com si fora un gos, mossegava, lladrava, treia la llengua a tota hora, quan sonava la campana baixava correns al pati amb la llengua fora i jugava a correr darrere de les pilotes de futbol que els demés xiquets li llençaven per a riure’s d’ell. Un test psicològic va revetlar que A tenia una carència afectiva important provinent del poc cas i estima que li feien els seus pares, i havia adoptat la personalitat de gos, perquè la seua mascota era l’únic membre de la seua familia que li prestava l’atenció que ell necessitava. A, deixà de fer el gos, almenys literalment, perquè els seus resultats escolars van ser roins fins al final, actualment A toca en un grup de Heavy Metal i beu litros a la plaça de Benimaclet.

” …por esto los niños [fills de pares homosexuals] no podrán ver satisfechas sus necesidades y no tendran una infancia como la de las demás criaturas…”. B tenia 8 germans, ell era el major, era molt bo jugant a basquet, malgrat això mai va poder entrar a l’equip del cole perquè els seus pares no podien pagar-ho, el club de basquet va tractar d’arribar a un acord de quota reduïda amb ells, però es van negar. B dormia en una habitació amb tres lliteres en companyia dels seus 5 germans (xics). Després dels Nadals de primer de la E.S.O. vaig preguntar-li a B que li havien portat els reis, em va contestar que un pijama i una samarreta de Pokemon. B volia fer carrera, no va poder, va tindre que posar-se a treballar als 16 per tal d’ajudar econòmicament en casa.

” La rebeldía suele ser la exteriorización de la frustración interior que siente el adolescente frente a una situación familiar que es incapaz de aceptar… …se puede dar la circunstancia del efecto bola de nieve y que el chaval se aficione a las actividades delictivas  como vía de escape….”  C i D són cosins, 10 i 11 germans respectivament, C té un germà a la pressó, D té un germà al cementeri per sobredosi i un altre al nitxo del costat per conduir a 100km/h en moto fugint de la policia. C és “camello”, suministra cocaïna i haixix a tota la barriada de Malilla, als 19 anys ja era pare, del fill no en sap res. D va pel bon camí, aquell judici per atracar una farmàcia el va fer adonar-se’n de que no podia continuar així.

No citaré més d’este repugnant text, però si podria parlar-vos d’E, que va marxar de monxo de claussura a Israel deixant a sa mare destrossada, o de F que va abandonar la comunitat als 16 anys i a conseqüència son pare el va tirar de casa, o de G i H, dos bessonetes que porten el coll ple de ronya perquè després de que la seua mare banye als seus 4 germans menuts ja no queda aigua calenta.

Però no cal, el problema està en que dos homes no poden criar a un xiquet, perquè són dos homes i a més s’estimen i se claven el penis de l’altre pel cul com a mostra d’amor i això no pot ser. Això és una aberració i els xiquets mereixen una familia tradicional, catòlica, apostòlica i romana. Com la del meu amic, el que m’ha enviat el mail o com qualsevol de les que he citat.

Què Déu ens pille confessats.

Quan tirar a l’entrenador?

Potser penseu que m’estic passant amb el tema del futbol, però crec que estes reflexions ens poden servir per a molts àmbits de la vida.

Vaja per davant que sóc dels pocs que no es sumaren al “Quique vete ya”. No m’agrada que acomiaden els entrenadors quan encara no han finalitzat el seu contracte i damunt estan complint els seus objectius. Cal deixar-los un temps per poder vore els resultats finals i ahi evaluar-los.

Un cas diferent és el de Koeman, que amb l’equip a dos punts del descens ja no mereix la confiança de ningú i és pitjor deixar-lo fer . Per què? Doncs perquè s’encabota en jugar amb un sistema que no funciona. I el problema de tindre un entrenador que en lloc d’adaptar-se continua amb les seues manies, és que afonarà tot el club gràcies a la seua cabuderia. El 4-3-3 no funcionava i els resultats no eren bons. Si estos no acompanyen i te’n vas directament al descens, no te servix de res creure que tens raó. Has d’adaptar-te i canviar o plegar.

Si ho penseu bé als partits polítics pot passar alguna cosa pareguda…no?

Amunt València!!!

Quina setmana!! Dimecres vaig estar a Madrid, com milers i milers de valencians, animant, patint i finalment, celebrant el nou títol del València CF. I no, no vaig a escriure ací del futur del Koeman, ni del gran partit d’Alexis, Baraja, Villa, Mata i tants altres… Vaig a escriure sobre les reflexions valencianistes que m’ha provocat este viatge. Per ordre cronològic:

Primera reflexió. Ja té collons que el partit es jugue a Madrid, obligant-nos als valencians a viatjar 3 hores cap a Madrid, dimecres, mentres que els del Getafe es poden plantar al Calderón en 10 minuts en Metro. Però la cosa ratlla allò subrrealista si passant el viaducte de Bunyol, la gran Magdalena Álvarez decidix fer-nos la vida un poc més complicada i re-asfaltar l’autovia deixant només un carril disponible un dia que es preveuen milers de desplaçaments addicionals… Una demostració del centralisme que no veu més enllà de l’M-30, i que alguns volen plantejar com a garant de la igualtat de tots els ciutadans de l’estat.

Segona reflexió. Quin poder identitari té el València!! Tindrà molts defectes, i jo els conec i critique habitualment, però és el club valencià amb més aficionats i presència territorial a totes les comarques del nostre país. Això es notava a Madrid. Creuar-te amb valencianistes saludant-nos com si ens coneguerem de tota la vida. Sentir l’olor a pòlvora al Parc de San Isidre, o vore una marea humana taronja (aii el taronja!) i amb les senyeres al vent. L’emoció de sentir 20.000 valencianistes cantant a la terra que mai es rendix i mai es doblega. Negar el poder del VCF com a instrument vertebrador i identitari d’una societat complexa com la nostra, és no vore la realitat….

Tercera reflexió. …i qui pense que amb això vull dir que el VCF és un club predominantment nacionalista valencià, s’enganya de totes totes. Si alguna cosa queda clara es que els valencians viuen amb normalitat la seua espanyolitat i valencianitat alhora. Una identitat dual, que es fa present tant a les enquestes com a les tertúlies de café, i com no, al camp de futbol. Però també queda clar que n’hi ha una escletxa per aprofitar: la gent se n’adona cada vegada més del centralisme, i la trampa que amaga la idea d’Espanya que ens venen des de Madrid. Tot i que d’això ja hem parlat prou les últimes setmanes. Cal resaltar el fet de que queda un espai per aprofitar, i que el valencianisme polític pot omplir amb el seu projecte.

Quarta reflexió. Quina cagada la del rei! Ara, molts pensaran un poc abans de definir-se com a “juancarlistas”. He de dir que a l’estadi n’eren pocs els que sabien el que havia dit el rei. De totes maneres, per al rei, va dedicada esta pancarta del Bloc Jove de la Ciutat de València que s’ha pogut vore a la manifestació republicana de hui al Cap i Casal.

I l’última reflexió…. Rita Barberá és un animal polític! Una icona per a milers de persones. Vore-la eixint de l’estadi amb el cotxe oficial, la finestra baixada i els braços per fora celebrant amb l’afició la recent victòria fou la personificació del populisme. I no ho dic en sentit necessariament negatiu. Ahi està i suma y sigue. Per alguna cosa serà. Però sospite que té molt a vore la seua personalitat propera davant la llunyania social i la manca d’alternatives en altres projectes polítics a la nostra Ciutat.

Però bé… tornant al tema que ens ocupa. Poc més que dir, Amunt València!

Més sobre els “think tanks”

Entrada relacionada: Un think tank per al valencianisme

Un dels titulars que ens ha deixat la configuració del nou govern de Zapatero ha sigut l’eixida de Caldera amb la misió de crear un nou think tank per al socialisme espanyol fusionant les diferents fundacions amb les que compta el PSOE: la Fundación Pablo Iglesias d’Alfonso Guerra, la Jaime Vera dedicada a la formació de quadres polítics, la Ramón Rubial/Españoles en el Mundo que s’ocupa de l’emigració, la Fundación Sistema sobre ciències socials, i la de Solidaridad Internacional centrada en la cooperació. La Fundación Alternativas, vinculada d’una manera més indirecta al PSOE i amb lligams amb altres sectors de l’esquerra espanyola, potser no formaria part del procés.

La unificació d’estes organitzacions permetrà al PSOE comptar amb un think tank potent, que puga sostindre ideològicament el discurs del socialisme del S. XXI, més enllà del personalisme de Zapatero sobre qui començarà a plantejar-se el tema de la possible successió per a les eleccions de 2012.

Este procés és paregut al que va viure l’entorn ideològic del PP en 2002 amb la creació de la Fundación FAES. Des d’eixe moment, esta fundació s’ha convertit en un autèntic motor ideològic per als “liberal-conservadors”, tal i com els agrada definir-se. Potser hauriem de pensar en l’existència d’este instrument com una de les causes que ha permés al PP sobreviure al 14-M de 2004.

Tal i com comentavem fa un temps, el valencianisme polític representat pel Bloc haurà de plantejar-se la necessitat de crear un instrument similar, dins de les possibilitats del Bloc. Recordem, però, que altres partits com ara ERC o ICV, que poden ser més comparables a la situació del Bloc, compten amb els seus propis think tanks.

Esperem que siga un tema que arribe a la Conferència Nacional del 14 de Juny. Si el seu lema és : Arrelar i créixer, de segur que es veurà amb bon ulls un mecanisme per facilitar l’arrelament i consistència del ara feble i oscil·lant arbre del valencianisme polític.

El feixisme no cap en cap cap

Sempre en la memòria.