L’errada de Ramoncín

Al blog sobre marketing “El Territorio Creativo”, es fan ressò  de l’última errada en l’àmbit de la comunicació de Ramoncin. Resulta que davant uns videos d’El Jueves en els que se li parodiava, va decidir emprendre la via legal, denunciar la revista i sol·licitar a Youtube el tancament del canal on estaven penjats els videos. L’aparent èxit de la seua reacció (el portal va accedir a tancar l’accés al canal d’El Jueves) amagava una errada fonamental i de fons: a les poques hores, el tema havia eixit als mass media i els videos en qüestió eren rebotats a les xarxes socials.

No és l’únic que  ha caigut en el parany de confondre crítiques amb delictes i eixir desfavorit. La mateixa Casa Reial va segrestar la revista per una caricatura donant-li una publicitat i una difusió mai imaginada pels autors. Com diuen a ETC, la primera errada és deixar en mans dels advocats allò que hauria d’estar en mans d’experts en comunicació amb una mentalitat més propera al 2.0 que als temps de Fraga.

En altres casos, com en les caricatures de Mahoma, el tema ha ocasionat un xoc entre els valors religiosos de certa part de la població mundial i els valors democràtics que emparen baix la llibertat d’expressió la crítica, la paròdia.

Per això, sempre podem utilitzar la reacció davant este tipus de situacions com un bon baròmetre sobre la qualitat i l’esperit democràtic d’una societat. Mireu sinó com en la televisió pública de Catalunya són capaços de fer esta crítica en clau d’humor a l’autobombo governamental del PSC.

Qüestió de palles

N’hi ha pol·lèmica estos dies perquè la Junta d’Extremadura ha promogut amb un pressupost de 14.000 euros un curs per a joves de 13 a 17 anys sobre “l’autoexploració sexual”. Han plogut crítiques pel malbaratament de recursos públics que suposa en un context de crisi. I no els falta raó. M’agradaria conéixer l’opinió d’Ibarra, ex-president extremeny i autor d’allò de: “No por tener dos lenguas se ha de comer el doble”, entre altres. I no oblidem que els valencians paguem estes ocurrències onanístiques baix l’eufemisme de solidaritat.

Això me porta a un altre tipus de palles. Les mentals. I que, casualment, també paguem els valencians, i amb interessos. La palla mental de l’anticatalanisme, que hui ens passa la factura de 35.000 euros en concepte de preparar una obra musical per a celebrar el 9 d’Octubre i no representar-la senzillament perquè cita els catalans. Per l’anticatalanisme també assumim una hipoteca. El Consell no espera que puguem comptar amb el corredor mediterrani fins el 2030, vist com a “escenari desitjable”.

Encara que, si parlem de palles i malbaratar… com podem qualificar la construcció de l’Àgora de Calatrava per 60 milions d’Euros amb l’única programació de celebrar un torneig de tenis i una passarel·la de moda?

Què està passant? No s’han adonat que la festa ha acabat? Que darrere de cada euro malbaratat n’hi ha un curs de formació no realitzat, un nou aturat, una pyme que tanca..una nova pujada d’impostos? Perquè no ens enganyem. Les factures i hipoteques se paguen. Més tard o més prompte però se paguen. I puc intuir que no les pagaran Rita i Camps de la seua butxaca.

Eleccions Valencianes. Expectatives partit a partit.

Es pot considerar que amb l’inici d’este curs polític també comença la carrera electoral per a les pròximes eleccions valencianes, i per tant, és moment per a fer un alto en el camí i pegar una ullada a la situació actual i expectatives electorals de cadascun dels partits que es presenten.  Perquè no ens enganyem. Més enllà del nostre dia a dia, de la ràbia, de la impotència que puguem sentir en alguns moments, la política de partits té la seua màxima expressió en les eleccions. I per això ens hem d’ocupar i preocupar. Donarem per suposat que Francisco Camps esgotarà la legislatura i que per tant, les eleccions es celebraran en el darrer diumenge de maig de 2011 juntament amb les eleccions municipals de tot l’estat (tot i que és pensant-ho bé, en un altre post tractarem els efectes que es podrien donar amb un improbable però no impossible avançament electoral).

Comencem, com no, pel partit que ostenta una amplíssima majoria absoluta en les Corts i que estos dies alguns apunten que està morint de glòria. Parlem del Partit Popular, embolicat i de quina manera amb la trama Gürtel. Poca broma amb el que acaba de passar al sí del partit. Una instància d’àmbit estatal ha imposat el cessament del Secretari General del partit a València. Internament el PP torna a bullir, i sembla que Camps ha perdut el títol de valedor de Rajoy i possiblement les seues aspiracions a Madrid. Només cal vore les reaccions que han tingut altres barons territorials (Arenas, Feijoo i Basagoiti) per a fer-nos una idea de les ganes que tenien de parar la carrera ascendent del President de la Generalitat.

Ara bé, quins efectes electorals poden tindre? Si ens fixem en el que apunten les enquestes (aquelles publicades als diaris i aquelles privades que han passat per les nostres mans) no només no li afectaria negativament sinó que fins i tot creixeria tant en percentatge de vot com en escons. No podem descartar, però, que s’estiga generant un caldo de cultiu que a mitjà termini li acabe passant factura mitjançant l’abstenció o la fuga a altres opcions (UPyD?). Ara per ara, però, la crisi econòmica i la gestió de Zapatero, mantenen a l’alça a un PP que tornaria a trencar el seu sostre electoral.

I ja que parlem del PSOE, anem a centrar-nos en este cas digne d’estudi. Poca cosa podem dir, perquè mesos després del seu Congrés tot continua igual: falta d’un referent clar (ara amb la bicefalia Luna-Alarte), tombs polítics que ningú entén, desaparició absoluta als mitjans (i no només a Canal 9, que conste), i sobretot un perfil tan sucursalista amb el qual han lligat el seu futur al futur de Zapatero. I val a dir que el del President espanyol és un futur ben negre.  Els socialistes continuen pendents de les lluites internes (Congrés a València ciutat inclòs) i esperant que les errades de Camps els ajuden. Com no podia ser d’una altra manera, no només no aconseguixen menjar-li terreny al PP (que hauria de ser la seua tasca) sinó que a dia de hui baixen en expectativa de vot.

Com diria aquell, It’s economy, stupid! La crisi econòmica amb la pujada d’impostos com la particular Guerra de l’Iraq de Zapatero, i la sensació d’improvisació permanent hipotequen les possibilitats d’aprofitar electoralment els múltiples i constants escàndols del PP valencià.

A l’esquerra del PSOE ens trobem a la tantes voltes donada per morta, però sempre reviscolant Esquerra Unida. I és que la baixada del PSOE té el seu contrapunt en Esquerra Unida que arreplegaria part del descontent de l’electorat d’esquerres amb Zapatero. Amb la seua marca, ja tenen assegurat un cert plus, i ara es centren en donar a conéixer a la seua candidata, Marga Sanz, una cara més amable que la de Glòria Marcos, més relacionada amb tot l’afer Compromís. Així i tot no poden cantar victòria. Les enquestes apunten a una evolució favorable que a dia de hui els permetria entrar a les Corts amb un 5-5.5%. Però ja sabem que la polarització que es crea quan s’acosten les eleccions no els beneficiarà i que encara no han sigut capaços d’articular una proposta alternativa i atractiva (i és que la imatge importa, i molt!). Si la tingueren, les seues expectatives podrien ser més altes.

Arribem al BLOC. Al meu, al nostre, BLOC. A dia de hui i de manera superficial, podriem dir que poca cosa ha canviat en la seua dinàmica. Continua confiant en el funcionament i la tasca del seus col•lectius, i a les Corts fa d’altaveu d’estos implementant així el concepte de la política de Baix cap a dalt. A nivell mediàtic (d’àmbit nacional, almenys) la seua tasca a les Corts és invisible, bé perquè no es relaciona amb la marca BLOC, bé perquè el lideratge del grup parlamentari és portat per Iniciativa, o bé perquè les seues propostes no es poden entendre com una mena de relat, amb una determinada coherència de projecte “global”. Sembla que alguns d’estos dèficits estan camí de ser resolts (sindicatura i nom del Grup Parlamentari, per exemple).  Actualment, la política de pactes es vista com l’espenta que li fa falta al partit per superar el 5%. Més enllà de si puc estar més d’acord o en desacord amb esta afirmació, les enquestes no són unànimes. Van des d’un escenari d’un 3% a un del 4.5%. Cap dels dos és satisfactori, però estarem d’acord en que el tutto és preferible a la muette. Assignatura pendent por los siglos de los siglos i clau per a les properes eleccions: les grans ciutats… però d’això ja parlarem més detingudament.

Qui ens queda?

Iniciativa. Pendent del pacte amb el BLOC i els Verds i mentrestant liderant el grup parlamentari. No apareixen a cap enquesta de manera separada ni comptem amb dades d’anteriors eleccions per a poder analitzar les seues expectatives en solitari.

UPyD. Compte amb estos. Poden arreplegar vot descontent del PSOE (per la banda d’espanyolisme i crisi econòmica) i del PP (per la “regeneració democràtica” que representa per a molts Rosa Díez). És un perill tan evident que els mitjans que abans els donaven espai els estan silenciant.

Unio Valenciana: NS/NC. Potser els mateixos que els van donar les signatures de les europees els financen una campanya modesta per al 2011 amb els resultats previsibles. La seua última gran decisió: tornar a escriure sense accents.

Coalicio Valenciana. Sense Lladró han passat de les paelles gegants i tanques publicitàries a l’aerosol blau. Els seus pobres resultats electorals al 2007 poden passar a ser ridículs.

Units x València. Ja han desestimat oficialment concórrer amb el BLOC a les pròximes eleccions baix el paraigües de l’Espai Valencià de Progrés (que també englobaria candidatures verdes i Iniciativa). Buscarà aliances alternatives o esperaran en solitari altres escenaris més enllà del 2011?

Fet este repàs, queda pendent aprofundir diversos temes, com ara, el possible impacte d’un avançament electoral o ja relacionats estrictament amb el valencianisme polític: el futur electoral del BLOC a València, la formulació de l’Espai Valencià de Progrés, o el balanç de l’estratègia 2007-2011… No vos promet res però si vos interessa, estigueu atents…

9/10/09: Ells no ho saben, però ja hem guanyat

Gracias doy a la desgracia y a la mano con puñal
porque me mató tan mal, y seguí cantando
Maria Elena Walsh – La cigarra

Tots els 9 d’Octubre acaben sent dies plens d’emocions i sentiments. I no només perquè com a valencians i valencianistes el nostre Dia Nacional siga una data assenyalada als nostres calendaris, sinó perquè la pròpia situació del nostre país fa que eixe dia es condensen en unes poques hores tot allò que sentim durant l’any en el nostre dia a dia.

Els que sou assidus lectors d’este blog, sabeu que no és el primer any que el valencianisme de construcció participa en la Processó Cívica, els actes oficials del nostre dia nacional a la ciutat de València. Ja vam explicar al 2007 i al 2008, les sensacions i reflexions al voltant  de la nostra participació en la baixada de la Reial Senyera i la marxa cap a l’estàtua del rei Jaume.

Enguany, els fets es poden resumir en que més de mig centenar de valencianistes no hem pogut retre homenatge a la nostra senyera perquè una colla d’extremistes i violents ens ho ha impedit. No cal entrar en detalls que potser ja coneixeu, perquè allò important hui són les reflexions cap el futur.

Ho diu el títol d’este post. Ells no ho saben, però ja hem guanyat.

Ells, els que es creuen amb el dret de decidir qui pot participar i qui no en el nostre dia nacional. Ells, els que creuen que ha començat una segona batalla de València i ho celebren (saben que amb més batalles serem menys valencians i això els ompli de goig).

Ells no ho saben, però ja hem guanyat. Hem guanyat perquè la particular victòria del valencianisme no depén d’ells sinó de les lliçons que puguem extraure de tot el que ha passat.

No depén d’ells sinó de nosaltres que continuem fent acte de presència i continuem creixent en assistents. Convocant de manera més organitzada, més activa i a tot arreu.

No depén d’ells sinó de nosaltres, que continuem treballant tots els dies per este país, la seua gent, sense entrar en l’espiral del conflicte en la que ens volen clavar. No som un conflicte, som un projecte de solucions a problemes del dia a dia dels ciutadans.

No depén d’ells sinó de nosaltres, que continuem teixint complicitats amb la gent del carrer, que veu amb tristesa com el nostre dia nacional es convertix en una desfilada d’ultres d’extrema-dreta i neonazis.

No depén d’ells sinó de nosaltres, que no deixem en les seues mans els símbols que representen tot allò que sentim per este país, el nostre treball constant pel benestar de tots i cadascú dels valencians.

Els objectius de la violència contra el valencianisme estan clars. Conflictualitzar-nos, marginar-nos de l’espai públic i situar-nos en una trinxera, lluny de la gent, del nostre poble. I ja sabem que un nacionalisme valencià sense valencians a qui adreçar-nos serà inútil.

Ells no ho saben, però ja hem guanyat perquè precisament aconseguixen l’efecte contrari. Que isquem al carrer, que parlem amb la gent, que recuperem per a tots els valencians allò que tenen segrestat, que ens sentim més lligats que mai a un projecte polític com és el del valencianisme que representa el BLOC.

Perquè per a nosaltres, tots els dies són 9 d’octubre. Tots els dies demostrem la nostra estima per València.

Independència de Catalunya: SÍ!… o NO?

Són moltes les reflexions que dona de sí la consulta sobre la independència de Catalunya celebrada el passat diumenge a Arenys de Munt. Com a valencià i valencianista, és lògic que pense sobretot en les repercussions que pot tindre esta consulta en el nostre país. Altres també ho han fet. Que el propòsit de la consulta fora la independència de Catalunya i no dels “Països Catalans” ha sigut allò més comentat. Josep Nadal, cantant de la Gossa Sorda, parla de la necessitat de valencianitzar l’independentisme valencià (per cert, quina ironia de la història que l’independentisme valencià necessite una valencianització); també ho han fet Xavi Galbis, Vicent Baydal o Pere Fuset.

Pensava escriure sobre això, però bàsicament ja està tot dit. Els catalans han dit clarament que són una nació (article nº1 de l’estatut de 2006), i l’independentisme català sap que per a plantejar un projecte independentista realitzable no pot detindre’s en la retòrica pancatalanista. Partint d’eixa situació, poques excuses queden per a no afrontar un projecte nacional d’àmbit estrictament valencià. I no només en les paraules, sinó visualitzant-lo amb fets que ens permeten convertir els valencians de nacionalistes espanyols a nacionalistes valencians.

Com que ja està tot dit, poca cosa més puc aportar en eixe tema. En canvi, no s’ha fet d’una manera tan exhaustiva una reflexió sobre les conseqüències de la independència de Catalunya al nostre país.

Què passaria amb nosaltres el dia després de la independència de Catalunya?

Fer política-ficció sempre és un exercici complicat. Però podem fer un intent, imaginant retrospectivament com seria Espanya hui si els catalans s’hagueren independitzat, per exemple, en 1975. Ens ho podem plantejar en qüestions d’institucions pròpies, de competències, d’estatus de la llengua. Catalunya ha sigut i és un referent en els avanços de l’autogovern. Un referent del qual ens hem aprofitat la resta que només hem demostrat la nostra voluntat autonomista en moments ben puntuals (Manifestació de 1977).

Alguns opinen que davant la independència dels catalans, els valencians passarem a patir l’espoli fiscal d’una manera encara més greu que ara. No els falta raó. Però tot seguit diuen que els empresaris valencians es donarien compte que l’Espanya del Gran Madrid no ens apanya.  Massa optimistes els veig jo.

Per tot açò, com a valencià, valencianista i egoista, pensant únicament en els nostres interessos com a pobles només puc desitjar que l’independentisme català cresca fins el punt de provocar un reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat, un tractament fiscal més just, en definitiva, uns avanços dels quals ens puguem tornar a beneficiar.  I confiar que eixe moviment, ens ensenye a plantejar els nostres objectius des del valencianisme fins assolir una base social tan ampla que no tinguem por de les conseqüències d’altres independències.

Deixar alguna expressió del nacionalisme valencià sense valencianitzar, a més d’una incoherència en sí mateixa,  seria renunciar a aconseguir algun dia que els nostres somnis com a poble, esdevinguen realitat. I de renúncies com eixes que en nom de la utopia ens condemnen a patir sempre la maleïda realitat, n’estic ben fart.

Punys, impostos, voreres i SICAVs

M’encanta la foto de Pajin, Guerra i Aído puny en alt cantant la internacional que encapçala este post. Entre ells, un President del Govern que no alça el puny però canta allò de:

“Removamos todas las trabas
Que oprimen al proletario
Cambiemos al mundo de base
Hundiendo al imperio burgués.”

I és que clar, el PSOE ha renunciat a fer les reformes que necessita Espanya i només li queda quadrar els comptes pujant alguns impostos i justificar-ho tot amb un discurs ideologitzat: pujar els impostos als més rics per a que els pobres puguem (sic) viure millor. I qui no vulga pagar és un insolidari! (vaja, com Catalunya!)

Lluny queda la sentència aquella de que baixar impostos era d’esquerres. I és el que tenen les ideologies marxistes (no de Karl, sinó de Groucho) i és que els principis poden canviar a petició del consumidor (o de les circumstàncies).
Ara toca pujar impostos per a finançar entre altres ocurrències els 2.500 euros que va cobrar la Familia Reial pel naixement de la seua prole, els 400 euros de deducció pre-electoral que no va beneficiar a pensionistes però sí a Botín i les Koplowitz, o el gran Plan E (o Plan Zapatero, com intenten maxacar alguns).

I en això me vull detindre un poc. Perquè estareu d’acord amb mi que els impostos no tenen un justificació per sé, sinó que tenen una justificació aplicada. Vull dir, té sentit que paguem impostos en tant que això permet una redistribució de la riquesa gràcies a l’existència d’un Estat del Benestar que ens proporciona una educació, una sanitat, unes pensions, en definitiva, una série de prestacions que han d’anar en la direcció d’igualar les oportunitats de tot el món.
També paguem impostos perquè n’hi ha certes infraestructures i servicis que han de ser proveïts per l’estat. Parle per exemple de l’exèrcit, la policia, els aeroports o les vies de ferrocarril.

En canvi, ara cal pujar impostos per a finançar ocurrències populistes/electoralistes i un pla de xoc que només ha servit per a alçar voreres i tornar-les a posar. No per a millorar l’escola pública. No per a subvencionar projectes d’innovació. No per a accelerar el màxim inversions de profit (des del punt de vista econòmic com mediambiental) com ara el corredor mediterrani o la connexió Gandia-Dénia, sinó per a  inundar d’obres i cartells propagandístics les ciutats i pobles. Unes inversions que a la llarga s’haurien amortitzat reduint el nivell d’endeutament… massa poc populista per a ZP, supose.

A qui apunten els nostres governants amb esta pujada de la pressió fiscal? Bé, depén del dia i de l’hora però en principi a les rendes del capital (als meus estalvis de la llibreta jove de Bancaixa, per exemple). També han apuntat a tots aquells “multimilionaris” amb rendes altes (amb unes rendes suficientment altes per a sostindre l’estat del benestar però no tan altes per a contractar-se un bon assessor fiscal i evadir impostos).

A qui no apunten? Això ho tenen més clar que l’aigua. A les SICAV. Unes societats d’inversió col•lectiva que tributen a l’1% si complixen certs requisits. Tenen una història graciosa (per a segons qui, clar). Un dels pocs requisits és que siguen col•lectives i amb més de 100 membres, però normalment són utilitzades per les grans fortunes d’Espanya per a tributar a un nivell ridícul. Quan els inspectors d’hisenda van començar a investigar este fet, el Congrés va aprovar una reforma amb efectes retroactius per la qual queden fora del control de l’Agència Tributària i passen a ser controlades per la CNMV (una reforma, per cert, a proposta de CiU). Una reforma que va ser votada per tots els partits llevat d’Izquierda Unida. Existeixen actualment  3369 societats d’este tipus que mouen més de 27.000 milions d’euros.

La camarada Salgado ja ha dit que les SICAV no seran reformades. I l’explicació és ben senzilla: si hagueren de pagar, evadirien impostos i ja està!. No vos sona a una mena d’impost revolucionari o vil xantatge a l’estat? Però ay! Són els camarades com Botín els que fan la lluita més agradable i no la classe mitjana.

Mentrestant continuen afonant l’imperi burgés, per a que els pàries d’urbanització i jet privat puguen dormir tranquils.

Casa de putes

No m’he pogut resistir a utilitzar esta expressió per a definir l’espectacle lamentable d’alguns al voltant del problema de la prostitució en el carrers del barri barceloní del Raval, publicitat amb una foto-denúncia per part del diari El País.

M’ha vingut al cap eixa frase quan he vist açò en la portada de la versió digital d’El Mundo.

Si vos doneu compte i llegiu les tres notícies la cosa queda així:

Joan Herrera, secretari general d’Iniciativa, que forma part del govern català -amb la conselleria d’Interior- i del govern municipal de Barcelona, reclama a les diferents administracions que parlen de l’assumpte i exigeix al govern central que actue d’una manera transversal i que es regule la prostitució… ja que això seria competència estatal.

Jordi Hereu (PSC – partit que governa a Espanya, Catalunya i Barcelona), alcalde de la ciutat, demana que es prohibisca la prostitució a través d’una llei que hauria de presentar el govern central i aprovar el Congrés.

Per la seua banda, Zapatero (President del govern espanyol) no es dona per al·ludit i demana a Hereu que prenga les mesures necessàries.

En definitiva, uns polítics que fan que les institucions s’assemblen cada volta més a una casa de putes i no a instruments per a millorar la qualitat de vida dels ciutadans i transformar la societat en un sentit positiu.

Jo me pregunte: Per a què volen tant de poder si després no saben que fer amb ell? La solució al tema de la prostitució al carrer no vindrà d’una sola institució i per tant és convenient que cadascú parle de la seua parcel·la de poder i se posen a treballar en un tema tan complexe com este.

Al final, tot seguirà igual mentre continua l’espectacle mediàtic entre fotos sensacionalistes i declaracions de polítics: Dones explotades, barris marginats, ciutadans que veuen perplexos com sembla que cap institució pot fer res per ells, i per tant, que el seu vot no serveix per a resoldre els seus problemes.

Ja vindrà el moment en que estos polítics que es diuen progressistes podran seure a l’oposició i queixar-se de l’amarga realitat, culpar als que en eixe moment governen i reclamar per a ells mateixos una mena de superioritat moral per representar el bé. Però de l’esquerra que plora i l’esquerra que governa (vos avance que jo m’apunte a esta última) ja parlarem un altre dia.

L’enquesta que ens donava regidor a València

Consultant l’hemeroteca et pots trobar amb coses, si més no, curioses.

Maig de 2003. Campanya electoral a la presidència de la Generalitat. El PP, després de la pol·lèmica pel suport a la guerra de l’Iraq, recupera terreny però no aconseguix plenar el Camp de Mestalla. L’oposició diu que és un símbol de la decadència del PP.

González Pons respon en EL PAÍS amb el següent article:

La encuesta de Mestalla

Las encuestas existen, amigo. No son ni una leyenda ni un rumor malintencionado. Yo conozco algunas. Sí, he estado ante ellas y, como supones, me han deslumbrado con la bonita claridad de sus conclusiones.

No soy ningún experto, te digo sólo lo que he visto. Que el PSPV no tiene sondeo propio en la Comunidad, sólo extrapolaciones de muestras mayores. Que el PP mantendrá la mayoría si los suyos acuden a votarle, pues algunos votantes populares se han refugiado en la abstención pero no más lejos. Que el PSOE no recoge nuevos apoyos, apenas recupera viejos partidarios y se estanca. Particularmente llamativa es su petrificación electoral en la ciudad de Valencia (¡ay, Ana Noguera, cómo te echan de menos ahora!), donde, por lo mismo, el Bloc está a punto de sacar su primer concejal y dar la gran sorpresa del 25-M.

(…)

Estratègia de sobrevaloració del rival xicotet o enquesta verdadera? Siga com siga, finalment no va poder ser la sorpresa. De fet, en una d’eixes demostracions de que el treball no sempre determina els resultats, es va empitjorar respecte a 1999.

La història des de 2003 fins l’actualitat per tots és coneguda. No podem comparar dades perquè des de llavors els ciutadans de València no hem pogut votar en cap contesa electoral un cap de llista del BLOC. Açò últim també és curiós, no?

Lliçons verdes per a un projecte taronja

[ Si no heu llegit el post anterior, vos recomane fer-ho per a entendre per on van els tirs.]

Reprenem el tema d’Europe Ecologie, que presentàvem en l’anterior post i on descrivíem els encerts que havia tingut esta opció política a les eleccions europees. En este post, el que anem a fer, és buscar-li una aplicació pràctica al cas valencià. Com sempre, quan fem açò, ens hem de fixar a grans trets, perquè ni és comparable la situació política ni existeixen fórmules màgiques.  Però sempre podem aprendre dels que fan les coses bé.

Que podria aprendre el BLOC de l’èxit dels verds francessos?

En primer lloc, que una opció minoritària, per a esdevindre més important ha de representar una alternativa. La diferència entre el BLOC i altres opcions estatals no pot ser quantitativa sinó qualitativa. Un exemple: No només volem més escoles –que també-, sinó que volem un sistema educatiu diferent. El mateix en altres àmbits. Oferir un projecte diferenciat que siga capaç de ser votat per l’electorat. Per a ser una fotocòpia taronja d’altres, ningú se prendrà la molèstia de votar-nos. Ser l’opció progressista que trobem a faltar en el panorama valencià davant els conservadors de sempre i l’esquerra conservadora i/o oxidada.

Una alternativa que ha de passar pel valencianisme, des d’on s’han de derivar els nostres plantejaments. És el que ens diferencia d’altres opcions, allò que dona sentit a la nostra existència, i per tant, ha de ser el comú denominador des d’on explicar les nostres propostes, tal i com l’ecologisme ho era per a la coalició Europe Ecologie. Perquè som valencianistes, som progressistes i volem la cohesió social del nostre poble, amb igualtat d’oportunitats per a tots, on siguem capaç de generar riquesa i assegurar l’equitat al mateix temps. Perquè som valencianistes, ens estimem el nostre territori i entenem que la sostenibilitat és un valor sine-qua-non per al desenvolupament econòmic en el S. XXI. I perquè som valencianistes volem una democràcia on els valencians i les valencianes se senten partíceps.

En segon lloc, no oblidar quin és l’àmbit on ens presentem. És evident que cal connectar allò més global amb allò més local: la Ford d’Almussafes que depèn del corredor mediterrani (el de de veres, no el corredor València-Almeria), o l’exemple de la traca de la boda d’algun familiar que tan bé utilitzava Nomdedéu en campanya. Quan els col·lectius locals busquen  el vot per a les autonòmiques, està bé parlar de que serà la Generalitat qui construirà el centre de salut o el nou institut al poble. Tot això està molt bé, però no és suficient.

Cal visualitzar que a les generals,tu, a més de representar la veu valenciana sense sucursalismes,també oferixes un model d’Espanya diferent: plurinacional, amb un sistema de finançament no centralitzat. A Europa, passa el mateix, tot i que en este cas, l’errada no és només del BLOC sinó de les coalicions que se generen i que poques vegades representen alguna cosa més que la suma de les parts. No cal dir que esta “lliçó” també (o sobretot) és aplicable a nivell nacional. Per això que el nostre grup parlamentari servisca per a presentar iniciatives plantejades des dels col·lectius locals (que està molt bé), no vol dir que la seua tasca principal deixe de ser la de visualitzar una opció coherent i global en les diferents àrees que es decideixen en Les Corts: autogovern, servicis públics, model econòmic, model territorial, televisió pública, etc.

En tercer lloc, la suma sempre és necessària, però s’ha de fer de manera intel·ligent amb una explicació, amb uns arguments que en primer lloc ens convencen a nosaltres, com a primer pas per a convèncer el nostre electorat consolidat i potencial.  També ha de ser coherent amb el projecte que proposes. I sobretot, sent conscient que les eleccions no es decideixen amb els pactes que faces.

I finalment la qüestió de la imatge, que ací vindria acompanyada d’una qüestió organitzativa. Saber vendre de manera atractiva el nostre ‘producte polític’ és un pas necessari, imprescindible per assegurar l’èxit. Com també ho són altres qüestions de caire organitzatiu: campanya electoral, presència d’apoderats i interventors, etc que mai no podem menysprear.

En definitiva, estes són les reflexions aplicades al nostre context que em van suggerir els encerts de la coalició Europe Ecologie a França. Aprendre de la resta no vol dir copiar estratègies, sinó saber aplicar, o millor dit, traduir al nostre context particular allò que els altres fan bé. Aprenent i innovant, trobarem el model que ens portarà a ser, algun dia, majoritaris.

Iran, la revolta será twittejada.

Iran és un país de contrastos. Una teocràcia islàmica que busca legitimar-se amb eleccions, però amb un sistema polític que gira en torn a òrgans no triats democràticament. De fet, no poden haver candidats que vagen contra els principis de la revolució islàmica de 1979 i per tant, no podem parlar d’una democràcia. Socialment, però, el 50% de la seua població té menys de 30 anys i viuen cada contesa electoral com un període on poder gaudir d’una sensació de llibertat major que la que els permet quotidianament l’estricta llei islàmica. Però l’alegria de la campanya es tornà en decepció quan es van anunciar els resultats i candidat majoritàriament recolzat pels sectors joves i urbans va eixir derrotat aclaparadorament. Dubtes raonables de frau electoral que foren denunciats pel candidat “perdedor”. Fins ací, una història que podria donar-se en qualsevol país amb poques garanties democràtiques.

Però no ha sigut la mateix història. Veient reportatges o fotos dels joves d’Iran te dones compte fins a quin punt podrien ser imatges tretes de qualsevol ciutat occidental. Per exemple, els mocadors de les xiques (obligatori) se combinen amb l’última tecnologia. I és que internet, la informàtica, o els mòbils, a Iran tenen un significat major que en altres llocs: són la finestra oberta al món, on poden respirar un poc més de llibertat. Són milers i milers de bloggers, alguns dels quals han acabat en presó.

Això és el que diferencia esta revolta de qualsevol altra coneguda fins ara. Si algú va dir que la revolució no seria televisada, caldria contestar-li: no, però podrà ser twittejada. Perquè twitter, una eina de micro-blogging, ha esdevingut una peça clau en els esdeveniments que estan tenint lloc en el país persa. Amb l’etiqueta “#iranelection”, els propis iranians informen de les seues vivències, comparteixen fotos i videos del que està succeint i es coordinen entre ells per a manifestar-se o posar-se a resguard.

Mentres els “mass-media” es mostren incapaços de seguir els esdeveniments, podem assabentar-nos en temps real, per exemple, que un policia ha quedat aïllat en mig d’un aldarull i alguns manifestants l’han protegit, o que les milícies paramilitars han entrat en es col•legis majors de la Universitat de Teheran i han ferit a desenes de persones.

El problema és la fiabilitat. Molts rumors, moltes informacions sense confirmar, però normalment al cap d’unes hores, pots trobar en la BBC la mateixa informació confirmada. Una autèntica revolució en la manera que vivim este tipus d’esdeveniments.

A més, twitter està permetent que gent de tot el món pose a disposició dels iranians els mitjans per a poder evadir la censura governamental. Ja no tenen prou amb interrompre el senyal de la BBC en farsí o expulsar els corresponsals de TVE, sinó que es veuen obligats a bloquejar l’ADSL, l’accés a Facebook, etc.

Quan parlem de web 2.0 i de totes estes coses, no som conscients de l’impacte que pot arribar a tindre en la història contemporània.