(Inclou un missatge adreçat als valencianistes patidors dels efectes de “la Roja”)
“Les Espanyes” no és només el nom que rebien els diferents regnes que integraven la unitat dinàstica ibèrica sinó que podria representar esta realitat –sentimental en diferents graus per alguns, administrativa per uns altres, inevitable per a tots- que vivim hui en dia.
I és que està l’Espanya de la diversitat i l’Espanya del: “en cristiano, coño”. Està l’Espanya avançada i europea i l’Espanya inquisitorial i mono-neuronal. Està l’Espanya del plural (banderes, llengües, sentiments, identitats) i la del singular (una nación, unos colores, una lengua, un país, Españñññña). Podria continuar fins l’eternitat però a la vista dels últims esdeveniments tot es reduix a l’existència d’una Espanya desitjable però impossible, i d’una Espanya real i efectiva, que patim com a projecte polític reduccionista, empobridor i excloent (la sentència sobre l’Estatut català n’és una bona prova).
La selecció podria representar perfectament l’altra Espanya, la desitjable: un equip on Albiol i Puyol no han de pagar els desplaçaments per a que Casillas mane sobre ells. Un equip que ja no conforma Marca i AS (algú se’n recorda d’allò de Raul Selección?). Per ells em puc alegrar. Però entre ells i jo està, com qui no vol la cosa, la meseta mediàtica de sempre i l’ús interessat del sempre efectiu nacionalisme banal.
Per posar alguns exemples. Hui un comentarista de Cuatro destacava com a gran notícia que els seguidors de fora de Madrid que tornaven de Sudáfrica cap a les seues cases, “decidiesen pillarse el vuelo a Madrid y luego otro vuelo a sus casas”, segons ell “para vivir la fiesta”. Acaba de descobrir el centralisme aeroportuari però encara no ho sap. I què podem dir de Telecinco, orgullosa signadora del Manifiesto de la lengua común. Ahir, el comentarista de Ràdio Marca afirmava eufòric després del gol d’Iniesta que “podria cantar el gol en catalán, podría cantarlo en gallego o en euskera porque toda España, blablabla…”. El problema és que no ho va fer. Quan la pluralitat es queda en pura retòrica només cal rascar un poc i trobarem darrere la vella España de sempre: mesetària, pobra i trista Espanya.
Mentrestant, per als de sempre, les celebracions es convertixen en l’excusa perfecta per traure a passejar el pollastre rojigualdo i les actituds més feixistoides. Compten amb el silenci mediàtic com a via lliure per a fer el que vulguen.
No m’estranya que els dos grans partits, els defensors del pensament únic estiguen contents amb tot açò. Perquè la crisi que han provocat passa desapercebuda, perquè el pensament únic pot ser cada vegada més únic i menys pensament, perquè la roji-gualda és l’emblema perfecte per al bipartidisme que ens volen imposar.
I la resta? I especialment… i els valencianistes? Per a tots vosaltres les següents línies:
Abans que res. Gràcies. Perquè ser valencianista és un acte de generositat i no d’autosatisfacció. Perquè sou conscients que el senyor que fa sonar el clàxon o la xiqueta que hui s’està pintant la bandera espanyola en les galtes, són dels nostres perquè són valencians. I la nació la farem amb ells o no la farem. Amb els nacionalistes únicament no tindrem una nació sinó alguna cosa semblant a un fòrum d’internet.
Ànims, perquè quan les xifres del CIS es transformen en crits i càntics, se’ns fa més evident de les dificultats del nostre treball.
I precisament perquè eixe treball serà difícil ens cal sobretot intel·ligència. Per a saber llegir on està el nostre poble i guiar-lo. Passet a passet. Cap a l’autoestima. Cap a la formació en el pensament crític. Cap a la pluralitat i la cultura democràtica. Cap a l’afirmació com a poble i la reivindicació d’allò que ens pertoca. I sobretot, cap el benestar de tots i totes.
A tots ens agradaria anar a pressa cap a eixos objectius. No depèn només de nosaltres. Cal barrejar ambició i realisme en la justa mesura. Que la prudència no ens faça traïdors ni la utopia suïcides.
I crec que podem començar per re-emmarcar la “qüestió espanyola”. Perquè ni la indiferència ni l’atac frontal ens ajudaran a caminar amb el poble que tenim. I és que els passos que s’han fet en algun moment cap una Espanya més semblant a la selecció no han sigut ni de la dreta ni de l’esquerra espanyola. Fer vore estes contradiccions, pot ser el primer pas.














