Quan parlem del problema de seguretat i de la necessitat d’actuar, lo primer que te ve al cap és la dreta. M’imagine als de sempre, amb els seus tòpics de sempre, amb els lemes de sempre: mà dura, els immigrants vénen a robar-nos, etc etc…
I no és precisament un tema del que se parle poc o no importe. Es parla i molt, i no sols en les tertúlies polítiques de la ràdio o la televisió, no sols des dels micròfons dels creadors d’opinió sinó també als bars, a les cafeteries, a les portes dels col·legis, en les conversacions diàries de la gent.
Fins ara, com deia, el tema de la seguretat s’ha vinculat a la dreta, que enfoca la qüestió únicament des d’una òptica policial: més policies, significa més seguretat. Però en este article no parlaré de la dreta, sinó de la posició de l’esquerra sobre este assumpte i la necessitat de revisar algunes d’estes posicions.
Des d’alguns sectors de l’esquerranisme, es planteja el tema de la inseguretat com la terrible conseqüència d’un sistema d’explotació econòmica, com la lluita del pobre oprimit contra el ric explotador.
Però la realitat s’encarrega de desmentir este diagnòstic. A qui més afecta la inseguretat no és a la classe alta sinó a les classes mitjanes i baixes. Les onades de robatoris a “xalets” no es donen en les luxoses urbanitzacions sinó allà on s’han instal·lat les classes mitjanes. I els barris més castigats per la sensació d’inseguretat constant no són els més cèntrics i acomodats, sinó els perifèrics.
Però tot açò en realitat té poca importància. Podrien dir-me i amb raó que la delinqüència tant si la pateix un ric, com un pobre, és roïna i s’ha de combatre. Però, parteixen de la mateixa situació el ric i el pobre enfront de la inseguretat? No, clar que no.
Com es diu per ací “en diners torrons”. On falla l’Estat, són les empreses privades les que entren a ocupar el seu espai. Però la lògica que utilitzen no és la de la universalitat i l’interés general sinó la maximització de beneficis. Així podrem veure verdaderes fortaleses: càmeres de seguretat, vigilància privada, sensors de moviments, cotxes controlats per satèl·lit, etc… però estes mesures (que molts podran jutjar com excessives) estan reservades a una part molt xicoteta de la població. Una altra conseqüència és que enfront de les garanties que ofereix l’Estat de dret, algunes empreses poden convertir-se en quasi-organitzacions paramilitars. I si les vinculem amb partits extremistes, tenim un còctel explosiu…que ja s’està donant en un xicotet país del món… sí, el nostre.
La seguretat com a part del benestar i de la qualitat de vida dels ciutadans i per tant l’Estat ha de ser protagonista. Si observem la seguretat com un pilar més de l’Estat de Benestar, és més fàcil que la seua defensa encaixe amb un discurs d’esquerres.
Dades recents indiquen que en l’estat Espanyol la taxa de criminalitat és inferior a la mitjana europea, però en estos temes allò important és la percepció i el risc de que la situació empitjore en un futur. Si això succeeix, i seguim, des de l’esquerra, donant-li l’esquena, ahí estarà encantada la ultradreta per a patrimonialitzar les polítiques de seguretat i continuar vociferant el seu discurs racista i xenòfob.
No els deixarem.
(Pròximament la segona part: Inseguretat i Valencianisme)
