la bicicleta

Fa uns pocs dies la meua novia, què és molt complida,  em va regalar una bicicleta. Però no una bicicleta normal i corrent, no. És una d’eixes bicis menudes que es poden plegar i endur-te-les dins d’una bossa com si d’una guitarra es tractara. La bicicleta és lo que en castellà diriem “una pijada”, tota argentada, amb unes rodetes  que semblen de joguet i un timbre de lo més mono. LLum davantera per si es fa fosc, i reflector darrere per a que no t’atropelle algun trapatoles.

Hui he decidit anar a pegar una volta per València i de passada estrenar eixa meravella sobre rodetes. He anat al garatge, l’he tret, i instintivament he picat sola cap al vell llit del Túria. Certament raó tenen els que diuen que València esta preciosa, he passat per la Ciutat de les Ciències (eixe “marc incomparable” com diu Canal 9) pel Palau de la Música, pels ponts de les flors i de Calatrava i no he pogut evitar sentir-me aclaparat per la magnífica estampa que presenta la València de hui en dia. En el trajecte, anava notant com les mirades de la gent amb la que encreuava pel riu es dirigíen i quasi s’estampaven en la meua bicicleta. A les cares d’eixos executius i homes de negocis que aprofiten l’estiu per fer un poc d’esport en la frescor dels jardins del riu es podia llegir clarament que la meua bicicleta, eixa “urban cycle” (això fica al quadre de la bici), era una d’eixes pijadetes que encara no havien vist i que tenien que apuntar a la seua llista de la compra. En efecte, tots se quedaven mirant-la, i és que és rara de collons, jo en canvi anava al meu rotllo gaudint de la ciutat i notant com a poc a poc el seient s’anava enfonsant.

Després he fet una parada als jardins de Monfort i als de Vivers, allí he fet un alto per a descansar un poc i fer-me un cigarret (mal vici, ja ho sé), allí s’estava en la glòria (que no en la Marcos). Allí assegut, contemplant el paisatge he comprés que aquells que diuen que voten a Rita perquè València “esta muy bonita” tenen raó. No dic que tinguen raó en votar a Rita, sinó que veritablement València esta preciosa, esta com mai abans havia estat, “segur què els turistes que estan vinguent este estiu a la ciutat”- pensava jo mentre apurava el cigarret- “se n’aniran satisfets i amb un bon record”. I és què València a dia de hui és un gran aparador que a ningú deixa indiferent.

I pensant pensant m’he dit: “xe! però si València és com la meua bici!” Tot el món se la queda mirant i tot el món pensa “que pijada” “que bonica” però en realitat pocs saben (en el cas de la bici només ho sé jo) que el seient s’enfonsa i se clava en el cul, més o menys com passa amb València, que les coses males les patim els que hi vivim en ella i ens preocupem per la política que es duu a terme en ella.

Ningú ens llevarà un bon pet

L’altra nit parlava jo amb el meu cunyat (que és francés) en una preciosa terrassa de Provença, bevíem bon vi i fumàvem tabac. Parlàrem de moltes coses, de política, de la situació de la nova França de Sarkozy i com no, de la meua neboda, la seua filla, que tan sols té nou mesos i està per a menjar-se-la. I parlant parlant, em comentà els problemes que estava tenint per a obtindre certs papers per a la xiqueta. Paperam burocràtic, ja sabeu. “És que ací (a França) qualsevol tràmit ha de passar necessàriament per Paris, i clar, això porta molt de temps, portem un mes esperant, i com el paper el tenim que rebre en el consolat, el més segur és que l’espera s’allargue encara més” em digué. “Inconvenients d’un Estat centralista” li vaig dir jo amb sorna. Ell somrigué i després d’un breu silenci em digué: ” La veritat és que a Espanya, amb això dels nacionalismes de Catalunya, País Basc i tot això… heu aconseguit algunes coses positives”.

I la veritat és, que si ens comparem amb Còrsega o amb Bretanya eixim molt ben parats. “A França si un metge d’un Hospital de Toulouse vol tirar-se un pet, ha de demanar permís en Paris!” digué entre rialles.

Ací no obstant, els pets se’ls pot tirar u sense preguntar, les autonomies assumixen una quantitat tal de competències que són comparables a les de l’Estat central i els ajuntaments junts. Les autonomies tenen precisament això, autonomia, o almenys així es pressuposa.

I dic es pressuposa perquè no sempre és així, i sinó que pregunten als navarresos i a les navarreses, que han hagut de vore recentment (independentment de lo satisfets o disgustats que hagen quedat amb el resultat de la negociació) com el seu govern, el govern de la Comunitat Foral de Navarra, era triat “per dedocracia” (açò és, a dit) des dels despatxos del PSOE a Madrid.

I és que Spain is different, un pot tirar-se un pet on vullga i quan vullga, un pot fer un botellón tranquil·lament en qualsevol parc d’Andalusia i després haver d’amagar-se de la policia si realitza el mateix acte “ludicofestiu” a València. Inclús u pot dissenyar el seu propi pla d’estudis passant-se pel forro la llei d’educació si viu en comunitats governades pel PP, però en canvi, les decisions importants, com les de qui governarà determinada comunitat autònoma, no sols han de passar per Madrid sinó que són preses allí directament.

Nosaltres, els valencians, ja tenim experiència amb açò de que Madrid decidisca per nosaltres. Des de principis de la democràcia, se’ns deixà clar “qui mana”. Per a mostra, tenim el nostre nom (Comunitat Valenciana) i la nostra actual bandera, que van ser escollides com tantes altres coses a Madrid, i de la mateixa manera que el govern de Navarra, és a dir, en contra de les decisions dels ciutadans i/o partits polítics de les respectives autonomies.

Al cap i a la fi, en estes estem, potser els francesos sí que tinguen influència en les decisions importants que es prenen al seu país, però mai seran tan lliures com un valencià o un navarrés, que podem tirar-nos un pet quan, on i sobre qui ens vinga en gana.

Coses de sociates

Una típica escena estiuenca, a pocs metres de la mar, amb vistes al Penyal d’Ifach, eixa fita que la natura ens deixà al nostre territori i que Calatrava encara no ha pogut superar, quatre jóvens, envoltats de forasters, parlen de política. Bé, seria més típic si parlaren de les xicones que fan topless o que fer per la nit, però durant un moment tot gira al voltant de les eleccions generals, del vot (in)útil, i de l’única salvació representada per Zapatero i el PSOE davant el perill pepero. El sector valencianista de la taula intenta resistir l’envit del vot ¿útil? bipartidista

El cas és que feia unes hores, Pepe Blanco havia eixit a la sala de premsa de Ferraz per a dir que el PSOE no acceptava la decisió presa pel Partit Socialista de Navarra de signar un pacte de govern amb Nafarroa Bai i Esquerra Unida. Tampoc anaven a provocar la convocatòria de noves eleccions, per a què?! La decisió de Ferraz era deixar governar en minoria al PP. Supose que no cal que m’estenga, perquè segur que coneixeu la notícia. Si voleu podeu llegir algunes reaccions interessants a la blogosfera progressista (ací, ací, ací, ací i ací).

I que té a vore la conversa política (amb brisa de mar inclosa) amb el que passa a Navarra? Molt. Té a vore moltíssim. Fins a quin punt ha arribat el PSOE que deixa sense canvi al poble de Navarra, per a evitar els atacs del PP criminalitzant a una organització totalment democràtica com Nafarroa Bai, en les pròximes eleccions generals? Si anaven a prendre esta decisió, perquè allargar les converses tant de temps? Ací no només n’hi ha un error a Navarra sinó al conjunt de l’estat, que el PSOE es mostra incapaç de respondre als atacs sense arguments del PP. El crit guanya a les raons el PSOE no és valent per explicar que cal un canvi a Navarra, que així ho han votat els navarresos, i que, com va dir Zapatero, “Navarra será lo que los navarros quieran”. I tant! Eixa frase i la de “Apoyaré el estatut que apruebe el parlament de Catalunya” són la carta de presentació de l’Espanya plural dels socialistes.

Una altra novetat és que els socialistes madrilenys han elegit un nou secretari general. Mentrestant, els socialistes valencians, continuen amb Pla, sense oferir cap alternativa al PP, sense liderar eixa oposició que haurien de liderar. Perquè Madrid sí i el País Valencià no? Supose que ja han donat per perduda la nostra terra… com també han abandonat Navarra.

I per últim, una notícia per a plorar… “El Gobierno atribuye las agresiones del 25 d´Abril al «nacionalismo valenciano radical” Així contesta el govern de Zapatero a la pregunta d’un diputat de CiU (per iniciativa del Bloc) sobre les agressions del 25 d’Abril. Com diu la notícia, ignoren la realitat valenciana i no els preocupa en absolut el terrorisme de baixa intensitat que patim al nostre país.

I després venen i et diuen que no votar al PSOE és votar al PP. Amb tot açò, com podem plantejar-nos els valencianistes fer vot útil cap al PSOE? Un partit que ací demostra no tindre cap interés per guanyar les pròximes eleccions valenciana, que a Navarra demostra que l’autonomia de les federacions és una fantasia d’alguns, i que a les Corts no representa l’interés dels valencians progressistes.

Si em pregunteu si preferisc a Zapatero o Rajoy ho tinc clar. Zapatero mil vegades. Però, som nosaltres els que hem de fer l’esforç de fer-li guanyar? No. Ara el que cal és liderar ací eixa alternativa al PPSOE, com a Navarra la lidera Nafarroa Bai. Cal estar representats al Congrés dels Diputats com ho estan els d’Aragó, Galícia, Catalunya, Euskadi, Navarra.

No podem deixar d’aprofitar esta oportunitat per a créixer, per començar l’acostament cap a l’objectiu de tindre diputats valencianistes a les Corts espanyoles. Això serà útil, votar al PSOE, no.