Massa acostumats a callar

Pose la televisió i escolte: “La sede del PNV amanece llena de pintadas de la kale borroka” i “se detecta un paquete sospechoso en una sede de Iniciativa per Catalunya-Verds”. Quan escoltaré: “La sede del BLOC de Gandia es atacada y prendida fuego” o “Fascistas de España2000 agreden brutalmente al candidato del  BLOC  de Mislata” o “el valencianismo político es amenazado por la ultraderecha españolista tras manifestar su intención de participar en la procesión cívica del 9 d’octubre”?

Des d’ací demane als nostres diputats autonòmics, als nostres regidors i alcaldes de tot el País, per favor, tot açò ha d’eixir a la llum, no podem seguir callats mentres ens agredeixen!

Dios, Patria y Rey

Hi ha que vore la que s’ha muntat a Espanya amb això que alguns independentistes catalans han cremat unes fotos de la família reial espanyola. La veritat és que jo crec que la cosa no hauria anat a més sinó fóra perquè és delicte. Doncs és ací on està el verdader debat, hauria de ser delicte cremar una foto d’un rei? De moment la llei (la seua llei) diu que sí, i jo no puc evitar recordar esta altra notícia que sorgí fa poc, en la que se nos informava de la idea d’un senador nord-americà que ha demandat a Déu per a posar en evidència les extravagàncies i surrealismes de la justícia dels Estats Units. I és que si ho pensem açò que cremar la foto del rei siga delicte té molta molla, perquè clar, que passaria si cremàrem una foto en què apareix el cos del rei però no la seua cara? també seria delicte? i si la imatge cremada fóra la d’un dibuix del rei? i si cremes una imatge de l’escut heràldic dels borbó, també? i si se crema un ninot amb corona, hi hauria delicte? podria ser entés com un atac contra tots els monarques que regnen actualment al món sencer i per tant la pena seria major? En definitiva, açò, com lo de demandar Déu, són coses que la Justícia, si fóra justa, no deuria ni plantejar-se. No obstant, en este Estat, ficar-se amb el rei ix molt car, i si no que els pregunten als de “el Jueves”…

L’Alqueria Blanca

El passat diumenge, Canal 9 va estrenar la sèrie “L’Alqueria Blanca”, una sèrie que pretén ser el producte televisiu estrella de la cadena pública valenciana, i què ha estat una gran aposta i una gran inversió. La sèrie, que fins i tot ha estat anunciada en tanques publicitàries, s’estrenà amb un 12,3 % de share, percentatge insuficient que no arribà a cobrir les expectatives de la productora. Primer que res vaja davant el meu suport a tota iniciativa àudio-visual que utilitze el valencià com a eina comunicativa (i més tractant-se d’un projecte tan ambiciós).

Però malauradament si hui escric no es per a congratular-me pels resultats, ans al contrari. La sèrie de primeres, no només no és íntegrament en valencià (ja, ja sé que demanar-li a la televisió valenciana que faça una sèrie televisiva tota en valencià és un desgavell) sinó què, a més a més, fent al·lusió a l’objectiu de reflectir fidelment la realitat de l’època (1964) perpetua un estereotip social i lingüístic que jo com a valencianoparlant i com a valencianista rebutge de fit a fit.

Estic parlant, com supose que alguns ja haureu imaginat, del fet de que quan hi ha un castellanoparlant en escena i 35.000 valencianoparlants, de sobte tots ells es passen a la llengua de Cervantes (fenomen conegut com “Hábleme uste’ en cristiano autoinducido”). A més resulta curiós com en este poble de l’Alcoià on té lloc l’acció hi ha una abundant quantitat de castellanoparlants (veritablement açò respon a l’objectiu de “reflectir fidelment la realitat de l’època”?) que fan que els valencianoparlants és claven el valencià pel cul cada volta que apareixen en escena. La trama de la sèrie sembla que ser tan original com “xiquet pobre i xiqueta rica de families enfrontades, s’enamoren bojament” endevineu en que llengua parla la xiqueta rica? Per tant endevineu en quina llengua parlaran els amants? Si tota la trama gira al voltant d’estos dos personatges, endevineu quina serà la llengua predominant del serial als propers capítols? En fi, res de nou, una més que afegir al sac de “Matrimonis i patrimonis”.

Però la meua reflexió és la següent, fa un temps sembla que al País Valencià, almenys en algunes comarques, s’escomença a vore com una cosa normal que u que parla valencià i u que parla castellà dialoguen cadascú en la seua llengua sense cap problema, per fi sembla que el valencià ocupa un lloc d’igualtat en la societat front al castellà (com ja dic només en alguns casos, sort que cada volta semblen ser-ne més) per tant perquè des de la nostra televisió se’ns insisteix serial rere serial en els següents estereotips?

1.- Quan un valencianoparlant es troba amb un castellanoparlant la conversa és en castellà.
2.- Els rics parlen castellà, els pobres parlen valencià-
3.- A poc a poc els personatges valencianoparlants van restringint l’ús del seu valencià capítol rere capítol.

Perquè? Perquè des de la nostra televisió es dona cobertura a que es seguisca pensant d’esta manera que atempta contra la igualtat i la llibertat d’expressió? Perquè la nostra televisió vol que seguisquen existint valencians de primera i valencians de segona? Perquè quan sembla que el valencià comença a ser vist com a llengua de prestigi es dediquen a fer sèries on els valencianoparlants son llauradors i gent del camp sense estudis o families que s’avergonyeixen d’utilitzar-lo fora de casa i només l’empren en l’àmbit familiar?

Quan tindrem una serie íntegrament en valencià on els protagonistes siguen metges de prestigi o advocats? On esta, senyors de Canal 9, senyors del PP, ixa intenció de “reflectir la realitat”?

Comença la gestació d’Aplec VCF

Com he dit en el post de davall, al moviment valencianista li cal eixir de la closca, començar a guanyar visibilitat i connectar amb la societat. Un fet identitari fonamental de la societat valenciana és el València C.F, i per tant, és important que els aficionats del València CF que també som valencianistes en la vida política, tingam un lloc de trobada, una comunitat on poder gaudir del València CF i trencar mites.

Per una banda, trencar el mite de que tots els aficionats del València CF son d’una determinada opinió política (alguns diuen ultra-nacionalista espanyola). L’afició valencianista, sent la més gran de tot el país, és per tant representativa de la seua societat. I si la societat és majoritariament d’una determinada manera, també ho serà majoritariament l’afició del VCF. Però tot açò no vol dir que tots sigam iguals. Som un país plural i, per tant, una afició plural, i hem de fer d’eixa pluralitat un valor positiu.

Per altra banda trencar el mite de que tot el nacionalisme valencià és del Barça, hehehe. Som molts els xotos que ens sentim orgullosos tant del nostre equip com de les nostres idees. Un moviment polític que reivindica “lo nostre” no pot anar contra l’equip valencià més gran (ni tampoc, és clar, contra els minoritaris com ara Vila-real, Llevant, Elx, Hercules, Alacant, Castelló, etc…)

Tot este rotllo és per a convidar-vos a participar en la gestació d’Aplec VCF. Una comunitat online on els doblement valencianistes (al futbol i a la política) tingam el nostre espai.

Animeu-vos!!

Reflexions valencianistes

Fa temps que li pegue voltes a alguns temes que em semblen pendents en el valencianisme. I no em referisc a temes merament simbòlics als que hem dedicat tant de temps i forces fins que hem vist la llum de la convivència i la pluralitat, sinó a temes que un moviment polític com el valencianisme ha de plantejar-se en algun moment.

Algun dia, (ja ho tinc parlat amb Amadeu) escriurem un llibre que serà llegit per milions de persones i serà reconegut com la gran obra del valencianisme polític del segle XXI , però fins que eixe moment arribe, vull compartir amb vosaltres algunes reflexions personals al voltant d’estos temes (temes que, és clar, no sóc el primer en tractar i per tant pot sonar tot un poc repetitiu, però és el que n’hi ha xDD )

En este post, només faré un breu resum de cada tema i durant les pròximes setmanes aniré desenvolupant-los i aprofundint.

1) Un projecte global:

Hem d’oferir a la societat valenciana un projecte que tracte sobre tots els temes, i que en lloc de plantejar-se tancar-nos en les nostres fronteres, busque obrir-nos al món per mostrar-nos tal com som, sense cap intermediari: és a dir, connectar allò global amb allò local (i açò siga, allò valencià). Hem de parlar de tot i adreçar-nos a tots; Tindre una visió valencianista sobre cada tema que ens puga afectar i transmetre-la a tots els valencians. Model d’estat, relacions internacionals, economia… més que actuar en clau nacionalista cal actuar en clau nacional i les nacions parlen de tot, perquè no es creuen menys que ningú.

2) Esquerra, dreta i el valencianisme:

Al si del Bloc (i per tant del moviment polític valencianista) conviuen corrents de tots els colors, però predominen els components d’esquerra. Per tant, cal un posicionament ideològic propi, moderat, modern que puga aglutinar a totes estes corrent i a la majoria de la societat valenciana sense caure en el parany de la indefinició (recordeu que hem d’oferir un projecte global i això vol dir, posicionar-se!). Hem d’aprofitar que s’estan trencant els esquemes esquerra i dreta per a plantejar una via pròpia: valenciana de progrés.

3) Llengua i valencianisme:

La llengua ha sigut un dels elements principals del valencianisme: el seu ús com a mostra de valenciania, el seu nom com a símbol, i la seua recuperació com a política prioritària. Per tant, parlar de llengua i plantejar canvis en este camp pot portar una certa polèmica. Som un país bilingüe, i més enllà de la històrica divisió entre comarques que parlen una llengua o l’altra, s’amaga una realitat prou més complexa que ens porta una conclusió: la majoria dels valencians parlen castellà. Dirigir-nos a ells és, per tant, fonamental. I fer-ho, en un principi, també en la seua llengua pot ajudar a fer el projecte més atractiu. Cal canviar algun objectiu polític o renunciar a alguna convicció? Clar que no. És possible explicar en castellà que volem un bilingüisme reial, on es puga viure sense cap problema en qualsevol de les dos llengües oficials. És possible explicar, en castellà, que tots els valencians han d’entendre el valencià per fer efectiva la igualtat que tots volem i mantindre viu el patrimoni cultural més important que tenim els valencians. Per últim cal trencar definitivament amb el nacionalisme lingüístic i passar al nacionalisme cívic. Son valencians tots els que hem nascut o vivim ací, i sobre tot, tots aquells que volem ser-ho.

4) Eixir de la closca.

De vegades sembla que el valencianisme encara viu dins d’un ou, invisible a tots, alimentant-se amb símbols i propostes d’auto-consum. El que cal fer, en definitiva, és eixir de la closca. Trobe que molts valencianistes tenen més por dels èxits que dels fracassos. Fins a cert punt, la marginalitat política pot resultar còmoda i n’hi han sectors que volen romandre ahí per l’eternitat, però el conjunt del valencianisme polític ha d’avançar, trencar la closca i eixir. Perquè no hi ha pitjor límit que el que nosaltres mateixos ens posem. Cal connectar amb tots els valencians, entrar en tots els àmbits de la vida cívica i cultural valenciana. És a dir: anar a per totes.

20minutos (i anys d’intolerància)

Este és el titular d’una notícia de 20minutos.es, el portal web del diari gratuit amb més difusió d’Espanya. Quan entres a la notícia pots vore que en realitat es tracta d’una sentència del Tribunal Supremo que obliga a tindre en compte els coneixements de les llengües “autonòmiques” en les oposicions a jutge mercantil perquè així es troba estipulat en la llei orgànica corresponent.

Més enllà del tema de la justícia i les llengües. Anem a vore, analitzem el titular… catalan y euskera mmmm i el galego? perquè no parlen del galego en el titular? Està clar, les llengües que molesten són el català i el basc, de fet, Fraga no parla ni català ni euskera…