Gràcies a “La Moqueta Verde” he pogut sentir unes declaracions de Joan Ridao, el cap de llista d’ERC per a les eleccions del 2008, en RAC1 al voltant de la Conferència que van celebrar el passat cap de setmana.
” En part el debat intern que hi ha en Esquerra [Republicana], és el símptoma d’una crisi de creixement. Esquerra ha patit un increment exponencial en tan solament una dècada. D’un partit relativament marginal i a la perifèria del sistema, ha passat a ocupar una part de la centralidad política. És un partit… que és el segon partit del govern de Catalunya, que és la quarta força política en l’Estat, que té dos centenars alcaldes (…) per tant , hi ha molta gent que en aquest període, que no és massa llarg, perquè han estat escassament tres cicles electorals, encara no ha canviat la mentalitat i el xip. I està pensant en un partit de trinxera, està pensant en un partit amb referents ideològics molt purs i immaculats, però… vaja! Inoperants i inermes. I des d’aquest punt de vista, hi ha encara la necessitat d’estrenar algunes mentalitats i canviar algunes mentalitats. I aquest és el debat que hi ha darrere [de la crisi interna d'Esquerra] “
I jo me faig una pregunta: Esquerra al País Valencià ha canviat el xip? A mi, personalment em sembla que respon perfectament a la definició de partit trinxera, com diria Ridao, amb referents ideològics purs i immaculats…
Però més enllà d’esta pregunta específica me faig una més general: El valencianisme polític ha canviat el xip? Se creu que pot ser una força decissiva al nostre país o juga a continuar sent marginals? Jo encara no ho sé, pero espere i desitge que s’estiga produint el canvi de xip. Sinò, anem malament.
Octubre 26, 2007 a les 3:13 pm |
Estic totalment d’acord amb tu Amadeu. Crec que el valencianisme polític, a diferència del cultural, encara està majoritàriament anquilosat en aquesta trinxera que comentes. Un moviment que va a contracorrent. Pense, que lògicament a d’anar contra el projecte nacionalista espanyol, però també crec que hauria de plantejar-se la seua situació en el context social i polític valencià, i potser aprofitar les potencialitats que ofereix tenir una administració autonòmica fruit de l’estatut d’autonomia, i no centrar tots els esforços en criticar aquest, entre altres raons, perquè l’estat de les autonomies és el camp de joc obligat per a tots els jugadors polítics; i el valencianisme polític hauria de jugar la carta d’intentar estar present en el terreny de joc.
Per altra banda, crec positivament que el valencianisme ja no veu amb tant de menysteniment els referents populars valencians, sobretot les falles. Vulgam o no, aquestes formen part dels referents simbòlics de molts valencians, i no crec que una proposta nacional valenciana les puga bandejar; de fet, no ho ha fet el nacionalisme espanyol.
Espere, que la teua opinió estiga present entre les noves generacions de valencianistes.
Salut.
Octubre 26, 2007 a les 6:50 pm |
Paraules molt revetladores. I que deurien/deuriem interioritzar.
El problema de la trinxera és la terra erma que deixa al darrera. “Màquina de regalar vots al PP”, com titllà Enric Morera l’altre dia amb la intervenció republicana (?) d’una diputada de Compromís.
Sóc desl que pensen que el valencianisme deu entrar a la societat com aiguna fina que mulla i deixà saó i no com “gota freda” que tot s’ho en duu.
Post molt encertat.
Octubre 26, 2007 a les 7:22 pm |
Joan, estic d’acord que n’hi ha que jugar fort en tots els camps que tenim oberts: el País Valencià amb una autonomia insuficient que cal aprofundir i desenvolupar al màxim possible, a Espanya fent una campanya forta per a aconseguir un diputat a les generals, i com no, a Europa i fins i tot al món.
No és broma, hem de tindre un projecte, una visió valencianista de tots els temes: com ha de ser Espanya, com ha de ser Europa, com ha de ser el món, com hem de dinamitzar l’economia, com hem de ser competitius, com hem de potenciar el turisme… pot sonar a tòpic però si només parlem de la bandera i la llengua, mai no farem nous valencianistes, serem un moviment de trinxera.
I Soca, m’ha agradat molt eixa comparació de la pluja fina amb la gota freda. De fet, jo crec que Carod i cia, ho estan fent bé a Catalunya amb eixe esperit tot i les crítiques que estan rebent des del sector més “purista”. Això, si canviaren la seua política al País Valencià… m’agradarien més
Bé gràcies als dos per comentar i per cert, Joan, no sóc Amadeu, sóc Carles-taronget (tot i que ultimament Amadeu s’està apropiant dels meus escrits hahaha, és conya).