Atac a ERPV

Esta foto és prou simbòlica del que passà ahir a València. Volien fer mal. Ahir de bon matí, esclatava al Carrer Erudit Orellana, un artefacte explosiu que tenia com a objectiu la seu d’Esquerra a la Ciutat de València. El 9 d’octubre havia sigut el Bloc l’objectiu de la violència terrrorista, fets que no deixen de sumar en una llarga llista d’agressions a persones i locals de partits polítics, associacions i col·lectius ciutadans al País Valencià.

L’objectiu és clar: trencar la normalitat democràtica. Generar por, posar entrebancs a una convivència democràtica entre totes les idees i estigmatitzar les nostres opcions polítiques davant la resta de la societat com unes opcions perilloses, que és millor vore de lluny.

Quan passen estes coses, et quedes amb una sensació d’impotència i ràbia. Què podem fer? – ens preguntem. El que no podem és donar-los la victòria, el que no podem fer és parlar de matissos ideològics en estos moments. Només una línia ha de dividir-nos: els demòcrates contra els violents. Espere que PP i PSOE, es posicionen, no només amb paraules, sino amb fets, al nostre costat, al costat dels demòcrates.

Des de Nocap, tota la nostra solidaritat cap a ERPV i tots els que patixen la violència totalitària del terrorisme, ací, a l’Estat i tot el món.

Parlem de futur

Ja sé que en el post anterior havia promés una crònica del Congrés del Bloc Jove, del procés pre-congressual, del Congrés, i una valoració de futur. Doncs bé, ara que tinc el teclat davant, el cansament fa que haja decidit centrar-me en el futur, un futur que, en part, estarà configurat pel resultat del Congrés del Bloc Jove, la seua anàlisi de la situació i les seues decisions.

L’estratègia del Bloc: Horitzó 2011.

El Bloc sembla tindre clara la seua estratègia. Sembla que la crisi d’EU i la simplificació (encara més!) del sistema de partits valencià ens deixa en una posició d’aglutinar a la gent d’eixe espai valencianista, d’esquerres, ecologista, per a sobreviure al tsunami bipartidista i assolir una posició més còmoda per al 2011. S’ha instal·lat la sensació de que cal créixer en cercles, que cal anar parada a parada , és a dir, créixer a poc a poc, aspirar a representar finalment un espai del 40% de la població però començant per un espai més xicotet, del 7-10%. Jo podria estar d’acord en este anàlisi però amb uns matisos que poden ser importants. Em preocupa que per concentrar-nos en créixer en un espai com eixe, tanquem moltes portes i ens situem comodament en un empobridor “a l’esquerra del PSOE”. I em preocupa que no sigam capaços de liderar eixe espai, i que només sigam una peça més d’un puzzle on les peces no encaixen, com al Compromís.

L’estratègia del Bloc Jove: abans del Congrés

El Bloc Jove havia pres un camí “estratègic” en els últims mesos que a molta gent no ens agradava. L’adquisició hegemònica del verd com a color de l’organització representava una voluntat: convertir l’ecologisme en el prisma des d’on formalitzar la resta de pilars del nostre projecte. Fins i tot, en algun moment es va intentar que adoptarem com a pròpia la definició d’“ecovalencianistes”. Un camí, des del nostre punt de vista, perillós, perquè existia el risc de reduir el nostre projecte a només una part del nostre ideari. Una manera, des del meu punt de vista, diguem poc hàbil, de liderar un espai i créixer.

L’estratègia del Bloc Jove: després del Congrés

El Congrés ha donat un pas important per definir l’estratègia de la nostra organització per als propers dos anys. Una estratègia ambiciosa, que fa seua la responsabilitat d’actuar dins de l’àmbit de la joventut “de baix cap a dalt”, de fer ús de la nostra presència institucional (amb els nostres dos diputats al capdavant), d’analitzar les preocupacions màximes dels joves (habitatge, treball de qualitat, educació) i convertir-nos en un projecte ÚTIL. Un projecte amb un clar pilar principal: el valencianisme, que va acompanyat del progressisme (l’esquerra moderna i modernitzadora), el regeneracionisme i l’ecologisme. I per visualitzar eixe projecte es definix un color corporatiu, el taronja. Un taronja que NO vol dir centrisme, sinó que vol dir valencianisme, que vol dir nacionalisme valencià, que descriu a la perfecció el nostre projecte, diferenciat d’altres opcions.

Conclusió

I en eixa situació estem, un camí marcat, un camí que cal caminar amb convicció però també amb habilitat i les coses clares. Sabent qui som i a que aspirem. Sense tancar portes, actuant com el que som: el valencianisme de progrés que algun dia governarà este país i serà majoritari.

Se n’anem a Xàtiva!

 Durant estos dies, ens traslladem a Xàtiva, capital de la Costera, per a participar en el Congrés Nacional del Bloc Jove. Quan tornem parlarem de la preparació de les esmenes que hem fet a les ponències, parlarem també del que passe en el Congrés i parlarem del futur que li espera al Bloc Jove.  Que vos ho passeu bé este cap de setmana!

re-centralitzar l’educació

Quan la Universitat pública organitza jornades sobre temes socio-polítics o econòmics, les llistes de conferenciants i ponents s’omplin de socialistes (del PSOE clar) com si les jornades foren un dolç al que s’apropen totes les mosques. Així, sol passar, (que jo ho he vist) que les conferències es convertixen en mitins polítics, on estos personatges, es dediquen a dir la seua, a fer proselitisme polític sense escrúpols i a orientar les ments de tots aquells que escoltant-los sense massa cura no se n’adonen del verí altament subjectiu de les paraules que escolten. (Supose que des del PP faran el mateix, però a les Universitats privades).

Així si toca parlar de l’euskobarómetro, el propi encarregat del tema (que és, a més a més, el director de l’euskobarómetro!!), en lloc de parlar-te de les dades que reflecteix dit projecte estadístic sobre el País Basc, t’explicarà perquè tots els nacionalistes bascs són subnormals o perquè Euskal Herria no és una nació. Si toca parlar de polítiques públiques, te contaran com a l’ajuntament de Madrid (on governen els altres) són tan burros que es dediquen a construir parcs infantils en zones d’oficines on no viu ningú. I si toca parlar de l’educació… ai… et diran que cal recentralitzar-la.

Sí, sí, això diuen els barons i petits-burgesos del PSOE quan es passegen triomfants per la Universitat de Saló de Graus a Aula Magna. I per a defensar estos posicionaments utilitzen arguments de pes (de fet, d’un pes veritablement insuportable), arguments que van des de “es que es innegable que la educación esta muy mal, conviene re-estructurarla” fins a “el hecho de que las comunidades autónomas tengan competencias en materia de educación está provocando que los nacionalistas adoctrinen a los estudiantes para incorporar a los ciudadanos a su causa política desde bien jóvenes, en una muestra de proselitismo sin precedentes”. Curiosament açò t’ho diu un tio, amb carnet del PSOE a la butxaca que havia vingut a parlar de “les noves tecnologies a la Universitat” i que ha acabat dient lo que li surt, i que, per supost, no fa proselistisme.

El problema no és que esta persona defense açò, el problema no és que ho defense amb eixos arguments, el problema és que tots els socialistes que passaven per allí, un rere l’altre, deien el mateix. Re-centralitzar l’educació per tal d’evitar l’augment dels nacionalismes perifèrics (i per tal d’evitar també altres coses, tot s’ha de dir).

Tal volta el que passa és que els socialistes xarraires no se’n recorden de quin va ser un dels arguments utilitzats en el passat per a descentralitzar l’educació: evitar que els nacionalistes perifèrics pugueren argumentar que el sistema educatiu era repressor i adoctrinador, captant a la gent per esta via i sumant-la  a la causa nacionalista des de joves. Irònic no?

Més irònic és pensar el que passarà si el PSOE comença a dir en veu alta el que ara només s’atrevix a dir en petit comité davant d’estudiants imberbes i amb granets. Imagineu que fóra a Madrid on es decidira si en determinat institut de determinat poble del País Valencià ha d’haver línia en valencià o no ha d’haver-hi. Imagineu que fóra a Madrid on es decidira si els xiquets valencians han d’estudiar Història d’Espanya o Història del País Valencià. Imagineu que fóra a Madrid on es decidira quantes hores de valencià han de tindre els estudiants a la setmana o qui nivell de coneixements de la llengua és el que deuen haver adquirit al acabar els estudis…

Tal volta ens ho explicarà algun socialista en la pròxima conferència.

Nou espanyolisme i sistema electoral

En els últims temps, estem vivint una ofensiva de l’únic nacionalisme dominant en Espanya, el nacionalisme espanyol. Una ofensiva que està guanyant, al menys en el País Valencià, la batalla ideològica (pot ser per la inexistència d’un moviment valencianista amb la força suficient per fer-los front, o la diferència de mitjans disponibles). És el nou espanyolisme, encapçalat per persones que es presenten com a respectuoses amb la diversitat i lleials amb els valors progressistes, els quals contraposen a la obsesió “nacionalista” per la identitat (quan els únics que només parlen d’identitat i la gran “nación” són ells).

La qüestió és que amb els seus mitjans, han anat repetint tòpics i lemes que molta gent s’ha cregut. La contraposició: “nacionalistes vs no nacionalistes” en la que molts han caigut (fins i tot en el bàndol del nacionalisme no dominant), és una bona mostra.

Una mentida que he sentit moltes vegades tant en els mitjans de comunicació com en àmbits acadèmics és la que cal reformar el sistema electoral per “evitar la sobrerepresentació dels partits nacionalistes”. Això és una gran mentida, perquè qui més beneficia del sistema que n’hi ha per elegir les Corts espanyoles, són el PP i el PSOE.

He preparat una taula molt senzilla a partir de les dades de les eleccions generals del 2004 amb el percentatge de vots i el percentatge d’escons de cada partit, així com la diferència entre ambdós.

Crec que sobren els comentaris. Així que ja sabeu, no vos deixeu intoxicar per la propaganda barata, i no deixem que guanyen la més important de totes les batalles: la de les idees.

Blogsvalencianistes .com

Cada dia en som més els valencianistes que obrim la nostra finestreta a internet per compartir reflexions al voltant del nostre país, el món, la nostra manera de viure el valencianisme, etc…

Per això, i perquè cada dia és més important tindre un actiu i dinàmic moviment valencianista que compte amb eines com ara una xàrcia de blogs, ha nascut Blogsvalencianistes.com, que com el seu nom indica, no és més que un plural afegidor de blogs valencianistes. Perquè cada dia és més important fer país en xarxa.

El funcionament és senzill, tres columnes amb un afegidor feevy (que haureu vist a molts blogs) en cada una d’elles, i una selecció de blogs oberta als vostres suggeriments. No és cap associació, ni cap plataforma, tan sols, un afegidor per dinamitzar i facilitar la connexió dins de la blocosfera valencianista.

Espere que vos agrade!

 

Buscant per ahi, te trobes coses.

 

L’opció decisiva, la opción decisiva. Sense complexos.

Amèrica Llatina lliure (de neopopulistes)!!

L’escena d’ahir en la cloenda de la Cimera Iberoamericana de Xile, que hui repetixen totes les televisions i que portarà molta cua, té, des del meu punt de vista una lectura clara sobre la situació d’Amèrica Llatina, les seues tensions i la seua rica i dinàmica vida política.

A. Llatina és una zona que conec des de ben a prop i que està en una etapa molt interessant. Després de l’onada “neoliberal” dels anys 90, ultimament sembla que s’està escorant cap a l’esquerra amb el naiximent d’un “nou socialisme”. I dic sembla, perque en realitat el que s’està produïnt és que el populisme de sempre s’ha envernissat de conceptes com “anti-imperialisme”, “democracia popular”, etc…

Mireu sinó el protagonista de l’episodi d’ahir, Chávez, un ex-colpista que darrere d’una democracia formalment participativa, busca esborrar (amb la inestimable cooperació de la també colpista oposició) la pluralitat política, fent un ús personalista i partidista de tota l’estructura estatal (ha canviat fins i tot el nom del país fent referència a un heroi de la Independència, Bolivar). Tot açò, acompanyat de la disposició de milions de petro-dollars que tampoc han suposat un gran avanç social segons les xifres. Podríem parlar molt de Chavez i de Veneçuela, del tancament de televisions privades, de la curiosa mena de “llibertat de vot” que existix en les escoles preses pels “chavistes”, dels “seguiments” a periodistes, etc…Però tot això donaria per un altre post. Al costat de la via del “nou popusocialisme” de Chávez estàn els sandinistes de Nicaragua, i potser, Evo Morales (ja vorem com evolucionen).

Després, un altre progressisme, més proper a la socialdemocracia europea que al populisme “bolivarià”, també té el seu espai: Xile i Brasil son les mostres més evidents, amb sistemes polítics més plurals i amb xifres de reducció de la pobresa prou importants. Esta és, des del meu punt de vista, el model per A. Llatina: sistemes polítics democràtics, amb partits que representen les diferents opcions sense ser acusats de “contra-revolucionaris”. Una Amèrica Llatina que lluny de caure en el populisme neoliberal dels 90 o del nou populisme panchavista, done estabilitat i facilite les condicions de progrés. Argentina està per veure si supera finalment la seua crisi política i econòmica i assenta les bases per una democràcia estable i plural.

El meu desig és que eixa Amèrica Llatina, que vol avançar, que vol prendre el vol, que ha de viure unida, que no pot viure d’esquenes al món però tampoc a esquenes a ells mateixos, siga cada día més realitat i menys retòrica de discursos que busquen exactament lo contrari.

Kiva.org: globalitzant el microfinançament

 

Supose que ja coneixereu el concepte de microcrèdit, i el seu creador el catedràtic bengalí Muhammad Yunus que va rebre un premi Nobel per impulsar-los.

Doncs bé, internet (tantes voltes criticat per aquells que no entenen que és un mitjà que pot donar lo millor i lo pitjor de la societat) facilita la descentralització dels microcrèdits. Ja no cal un banc que faça seua la idea de donar microcrèdits sino que qui necessita un microcrèdit i qui pot ajudar prestant diners se poden trobar en un mateix lloc, en internet.

Eixe lloc és kiva.org  una interessant iniciativa sorgida als Estats Units però que a poc a poc se va estenent per tot el món. La forma de funcionar és molt senzilla. Quan entres trobes un llistat de projectes de persones que viuen en països del tercer món que demanen una microcrèdit per muntar un xicotet negoci o ampliar el que ja tenen: un obrer de kenya que vol invertir en noves eïnes de treball, un verdurer que vol oferir més productes als seus clients… Cada projecte compta amb una organització responsable que actua en la zona. Per cada projecte te diuen quants diners necessiten, quina és la data límit per tornar-los, i tot acompanyat amb una foto de la persona que te’l demana i per supost una descripció del seu “pla”.  També pots vore a la resta de prestataris que han donat diners per a eixe projecte.
Com a prestatari pots deixar 25$ (17 €) per cada iniciativa i t’aniran informant de la marxa del projecte, i de com van tornant els diners. Una vegada has recuperat els teus 25$, pots decidir que te’ls tornen al teu compte bancari o depositar-los en un altre projecte que ajude a una altra persona.

Jo vaig participar en un prèstec amb els meus 25$ i la destinatària ja ha tornat un 33%… pel que sembla li està anant bé.

Tot, com veieu, molt transparent, lluny de l’obscuritat d’algunes ONG que se descobrixen finalment com a estafes. Perquè més enllà de pressionar a governs pel 0.7%, entre tots podem fer la diferència i ajudar a milers de persones a eixir de la trampa de la pobresa.

D’esta iniciativa participen més de 130.000 usuaris de tot el món que ja han mogut més de 13 milions de dolars! Com diu el seu lema, préstecs que poden canviar vides.