No penses en una gavina!

Tinc la sensació de que el valencianisme sol estar a la defensiva, acceptant la seua marginalitat així com les etiquetes que els adversaris ens posen amb tota naturalitat. De fet, ho comentava a val.com: ells controlen el llenguatge: ells són els valencianistes i nosaltres els catalanistes. Ells els cosmopolites i no-nacionalistes, nosaltres els aldeanos nacionalistes.

Fa unes setmanes vaig començar a sentir sobre el llibre d’un tal: Lackoff que es deia: No pienses en un elefante i que parlava precísament d’això, de com els conservadors definixen el seu discurs i els conceptes davant l’impotència de la resta.

Primer vaig llegir comentaris en blogs relacionats amb les Ciències Polítiques. Després en mitjans tradicionals, fins i tot al Levante-EMV on deia que el conseller Blasco li ho havia regalat al seu equip. Això em va convéncer de que havia de ser la meua pròxima lectura i finalment el tinc en les meues mans i ja m’he llegit el primer capítol (no tardaré massa en acabar-lo).

I no m’està decebent en absolut. Promet escriure més sobre este llibre i les reflexions que em porte sobre l’aplicació a la situació valenciana. De moment vos deixe una frase:

“Uno de los errores más graves de los liberales (progressistes als EEUU) es que piensan que tienen ideas de sobra. Que lo único que les falta es acceso a los medios. O quizás alguna frase mágica e impactante (…) Cuando piensas que lo único que te falta son paabras, lo que realmente te faltan son ideas. ”

Nou espanyolisme i sistema electoral (II)

Tal i com comentaven en una altra entrada, el nou espanyolisme sembla estar guanyant la seua batalla d’idees en alguns temes, entre els qual es troba el mite de la “sobrerepresentació nacionalista (no espanyola, s’enten). Com vam demostrar amb una senzilla taula d’excel, això a més d’un mite és una mentida amb una intenció clara: situar-se com a víctimes del sistema davant un enemic comú: “los nacionalistas”.

Doncs bé, el tema continua ocupant fulles. El Mundo, està publicant per degoteig les seues “100 propostes per millorar la democràcia”. Algunes m’agraden, com per exemple l’obligatorietat de votar en cabina per assegurar el vot secret, però en la gran majoria es pot visualitzar l’ambient “re-centralitzador” que es respira per la meseta (i per extensió en bona part de l’Estat).

Una de les propostes té a vore amb la reforma de la llei electoral i diu després d’explicar un sistema electoral híbrid amb circumscripció única i districtes uninominals i per tant d’elecció majoritaria:

“Además, evitaría la sobrerrepresentacion actual de los nacionalistas mientras que trataría con justicia a IU y a cualquier partido nacional que sobrepasara el 5%.”

Com veieu el llenguatge és molt clar. El que volia remarcar no era la proposta sino com a la presència de nacionalistes no centralistes la qualifiquen com a sobrerrepresentació (mentida com vam demostrar), mentres utilitzen el cas d’IU com a excusa. Vaig enviar un comentari amb les dades de les últimes eleccions que mostraven clarament que això no era veritat, però es veu que en la idea de democràcia de Pedro Jota no entra la publicació de comentaris discrepants.

Afortunadament, hui he trobat un article al diari Público, on s’intenta desarmar este tipus de mites.

En múltiples ocasiones, el líder del PP se ha quejado de que su partido es el que peor parado sale en el reparto de escaños. Y que son las fuerzas nacionalistas las que se llevan la mejor parte. Sin embargo, su argumento choca con la realidad de las cifras.

I passa a parlar de xifres… les mateixes que utilitzàrem a Nocap. Esperem que en un futur continuen desmuntant les teories del nou espanyolisme victimista.

Blogsvalencianistes: Un mes de vida

Bé, ja fa un mes que es va obrir un espai al servici de la blogosfera valencianista, i crec que és hora de fer un xicotet balanç que certament és prou positiu.

Per una banda s’ha aconseguit tindre una selecció de blogs plural i activa que pot resultar interessant a tot valencianista o interessat en el valencianisme. En quant a les visites, s’ha anat creixent i pel que he pogut comprovar tots els dies són molts els que utilitzen blogsvalencianistes per entrar i llegir Nocapencapcap. Supose que els passarà el mateix a la resta de blogs afegits. A més, ha sorgit una dinàmica prou interessant de debats entre blogs.

Tot i el balanç positiu sabem que n’hi ha coses que cal millorar i en este sentit esperem que durant el Nadal, amb la col·laboració de gent molt activa en el valencianisme a la xàrcia, puguem tindre algunes novetats que facen de blogsvalencianistes una pàgina més atractiva.

Tinc la teoria de que en una societat de la informació, part del dinamisme de tot moviment polític es pot mesurar fixant-se en la blogosfera, en les xàrcies que s’hagen creat… si ho fem, i ens fixem en el nostre moviment, podem dir que el valencianisme està en plena ebullició.

La iniciativa que ens cal

Pactar sempre és arriscat, i quan qui pacten són partits menuts sense una bossa de vots consolidada jo diria que els riscos es disparen. En el cas del pacte BLOC-Iniciativa-Verds per a les eleccions estatals, qui més arrisca és el BLOC, puix Iniciativa serà la primera volta que es presente a unes eleccions i com a partit nou aspira a consolidar-se a poc a poc.

En efecte, qui arrisca és el BLOC, s’arrisca a difuminar el seu discurs (ja prou difuminat), s’arrisca a confondre a l’electorat (ja prou confós), s’arrisca a perdre de vista el seu esperit fundacional (ser la casa comuna del valencianisme polític) i s’arrisca, sobretot, a que tot este tema se li escape de les mans. IPV pot esdevindre en el futur un dur competidor. A hores d’ara, no compten amb massa força institucional, no compten amb un suport a ler urnes, però qui sap el que pot passar en el futur, no estarem com va dir algú del BLOC alimentant a la bèstia?

Una altra cosa seria si el BLOC tinguera hui un discurs clar, un projecte assumit, un destí determinat i una voluntat inequívoca de cap a on hem d’avançar en els propers anys. A esta coalició se li poden traure, en veritat, molts beneficis (beneficis no només per al BLOC, sinó per al País), però sempre que se tinguen les idees clares, sempre que es tinga ben clar qui és qui i on volem anar.

Trasllade esta reflexió a la gent del partit, a la gent que pren decisions, sabem ben bé on anem? el què volem? Són compatibles estes coalicions amb la voluntat ferma de ser la casa comuna del valencianisme? o la nostra raó de ser com a partit (perqué no ens oblidem, del que som, som fonamentalment, nacionalistes valencians) es vorà condemnada a romandre dins una barreja d’etiquetes varies?

Tal volta, abans de buscar Iniciativa del Poble Valencià, ens convindria buscar una iniciativa pròpia, una que ens porte a liderar, siga en solitari (millor si és en solitari) o en coalició, un projecte global per a este país, un projecte sòlid i que abarque tots els àmbits de la política i que servisca per a sumar esforços, però no sumar-los perquè no quede més remei, o perquè tinguem por d’afrontar tot sols els reptes que sorgiran, sinó que els sume per ser un projecte atractiu, un projecte per a tots, amb coherència i bones idees.

Si és de veres, com diuen (què ho és) que estem en una situació d’emergència nacional, el valencianisme polític té la responsabilitat primer de tot, de presentar una solució a eixa situació, i eixa solució vindrà a base de fets, actuacions valentes i un projecte clar. Hem de ser conscients de qui som, del que volem, del que mereixem, en totes les decisions que prenim. Endavant doncs.

Les preguntes que no ixen a Canal 9

Vos recomane este video on se demostra la poca talla política i democràtica dels nostres governants. Algun dia obrirem els ulls?

Camps, en clau de partit

Tenim un president de la Generalitat que en lloc d’estar al servici del país, posa el país al servici del seu partit. Hui m’ha vingut al cap eixa reflexió quan he llegit dos articles de premsa.

Un feia referència a les diferents reformes estatutàries. Quan parla de la reforma valenciana (l’estatutet de la vergonya que diria Morera), utilitza termes com: “pagar la novatada”. S’enganya Pablo Ximénez, l’autor de l’article. No és una casualitat ni una novatada que tinguem l’estatut menys ambiciós dels que s’han reformat este legislatura. És un intent per frenar la resta de reformes estatutàries. És una utilització totalment partidista per part del PP (i també del PSOE) de la nostra Carta Magna que en lloc de buscar assegurar el nostre autogovern, el nostre finançament, i la nostra presència al món, només intenta anar contra els altres (sobretot contra l’estatut català que estava en tramitació). Típic d’uns partits que només saben construir l’identitat valenciana com a submissió a Madrid o com a oposició a Catalunya (o les dos alhora). Mai com un projecte en positiu.

I parlant de submissions i d’utilització partidista del nostre autogovern tenim la reunió entre Camps i Aguirre (el eje de la prosperidad que deien quan encara governava Matas a Ses Illes). Mentres el nostre encaix estratègic a l’eix mediterrani és oblidat pel govern valencià, Camps no para de reunir-se amb Doña Espe. Una reunió de caire “institucional” utilitzada vilment com a eina de campanya (Ricardín ens ho confirma)

Qui és qui? de veres els temps canvien?

 Un día cualquiera, va Franco y resucita, y se encuentra a 1 vigilante
del Valle de los Caídos:
“Pero, ¿Cómo es posible?, pregunta estupefacto el vigilante.”
“Deje de extrañarse y dígame, ¿quién manda en España?”
“Mandan los suyos. Mire, de presidente Aznar…”
“¡Buen periodista Manuel Aznar Zubigaray! Escribió Historia Militar de
la Guerra en España.”
“¡No!, el nieto del periodista.”
“¿Quién es el portavoz del Gobierno?”
“Pío Cabanillas.”
“¡Muy inteligente! ¡Si señor! ¡Cabanillas Gallas! Mi ministro de
Información.”
“No, el hijo.”
“¿Quién está de embajador en Marruecos?”
“Arias Salgado.”
“¡Bien! Mi otro ministro de Información y Turismo, Gabriel Arias
Salgado.”
“¡No! El hijo.”
“¿Cómo van las relaciones con los marroquíes?”
“Hay algunos problemas con la inmigración y el Perejil, pero el
gobierno ha encargado a Fernández Miranda esos asuntos.”
“¡Hombre! ¡Torcuato! ¡Muy acertado para el cargo!”
“¡No, no, no!. El hijo, Enrique.”
“¿Y en Vascongadas y Cataluña? ¿Cómo van las cosas?”
“Ahora las regiones se llaman Autonomías, y el ministro que las
coordina es Jesús Posada.”
“¡Posada Cacho!, mi fiel Gobernador Civil en Soria.”
“¡No!, el hijo. Y Oreja es el representante del partido del gobierno
en Vascongadas.”
“¡Hombre mi fiel Marcelino!”
“No, el sobrino.”
“¿Y en justicia, quién está?”
“Hay uno nuevo, no me acuerdo como se llama, pero antes estaba
Mariscal de Gante.”
“¡Bien! Mi director general de Régimen Jurídico de la Prensa, Jaime
Mariscal de Gante.”
“¡No, tampoco!. Su hija Margarita.”
“¿Y en la Puerta del Sol, en la sede de Gobernación, quién esta?”
“Un buen amigo de los socialistas, Ruíz.”
“¿Pero como mi portavoz, Víctor Ruíz Albéniz, va a ser amigo de los
socialistas?”
“¡No!, el nieto, Alberto Ruíz Gallardón.”
“Y en Galicia, dime ¿Quién está en mi Galicia natal?”
“Fraga.”
“¿El nieto supongo?”
“No… ¡el de siempre!”

Buscant per la xarxa he trobat este acudit sobre Franco, és vell, jo ja fa temps que l’havia escoltat i fa referència a l’època del govern Aznar, així i tot pense que no ve malament recordar qui és qui en açò de la política, i reflexionar sobre la possibilitat i les oportunitats que pot brindar l’Estat espanyol a tots aquells que no ens sentim còmodes en l’actual model d’Estat. Es pot transformar la societat i la mentalitat d’Espanya quan els qui governen són hereus d’una tradició determinada arrelada en concepcions i estereotips franquistes? esta Espanya pot evolucionar de tal manera que integre veritablement a tots els qui hui en dia “estan espanyols” però no ho són? Ara que el nacionalisme espanyol sembla estar “de moda” no és trist que dit nacionalisme lluite contra els mateixos a qui diu representar? és possible la compatibilitat d’identitats?  Qüestions que conviden a la reflexió.

Què veuen els de dalt?

Què veuen els catalans i en concret, el catalanisme, quan fa una ullada a la situació del País Valencià?

Esta pregunta me la he feta moltes voltes, i sols ara, després d’un temps veient coses i analitzant-les puc donar una resposta formada. Doncs bé, per a mi, el catalanisme veu del País Valencià el que Eliseu Climent vol que vegen… bo, Eliseu i ERPV, clar. Eliseu a una entrevista a “la Vanguardia” , diu que al PV la situació del català és bona, diu que estem millor que mai amb 4 televisions que emeten en català (dins d’eixes 4 entrarà també TV3? sí, eixa que ens volen llevar i amb la qual este home té molt a vore), i que, malgrat els intents de Madrid, els nostres són  dos països (dos regions d’un país, per a ell) que tenen l’ambició de treballar conjuntament i no només això! sinó que a més a més, els empresaris i ciutadans valencians, catalans, balears i rosellonessos (xe tu, sent pancatalanista, ho haguera tingut més fàcil dient solament “catalans”) treballen junts a Europa fins al punt que constitueixen un “lobby” davant Brussel·les, perquè “hemos comprendido perfectamente que tenemos intereses comunes e infraestructuras por defender juntos ante la UE”.  Nyas coca!

Si a més, li peguem una ullada també a les coses que Eliseu publica a través de la revista “el Temps”, ens adonarem de que, tot plegat, al País Valencià, la llengua està creixent, l’oferta del valencià (aaiss ha estat un lapsus, volia dir “català”) a escoles i mitjans de comunicació és boníssima, la cobertura que se li ha donat als 300 anys de la perdua dels furs ha estat seguida amb interés màxim per la societat valenciana, els Països Catalans són més reals hui que mai, fins i tot els empresaris se n’adonen, el govern valencià encara que submís davant Madrid, ha aprés a plantar-li cara i traure-li profit, i inclús ha arribat a dir que ERPV és una formació política amb molta projecció futura al País Valencià…

Ara, entenc perquè a valencians i catalans ens costa tant entendre’ns, ara entenc perquè el discurs PPCC dona vots a Catalunya i els resta al País Valencià, simplement perquè portem 30 anys amb un intermediari, amb un paràsit entre ambdos països que es guanya la vida venent fum, ací i allà; mentint indiscriminadament, donant una imatge ací: la imatge que per a poder llançar ponts amb Catalunya hem de signar primer un contracte on diu que som catalans i hem de parlar amb accent oriental. I una altra allà: que al País Valencià hi ha un fort sentiment de catalanitat llevat de 4 locos blaveros que no paren de fer la mà i tot el munt de coses que he citat més amunt.

No el culpe, ell viu d’això, si no diguera el que diu, si no fera el que fa, li tocaria tancar “la paraeta”, plegar els trastos i anar-se’n a casa, però clar, tothom vol guanyar-los dolços no? muntar un centre Octubre a Barcelona o tindre repetidors allà per a qué els catalans pugueren vore Canal 9 era mal negoci no Eliseu?

Ara, els qui tenen que llevar-se de sobre eixe estil de fer política, eixa teranyina de falses realitats, eixe parany de paraules que amaguen la més gran de les mentides, són els valencianistes ací i els catalanistes allà. Només així tindrem el tipus de relacions que tots dos volem, valencians i catalans, relacions que ens beneficien i ens facen millors, però que ens respecten i no s’extralimiten.

Sense Eliseu, és possible.
 

Guerra de xifres

Els últims dies hem pogut vore en la premsa diferents articles sobre l’economia valenciana. Els partits valencians comencen a fer campanya amb este tema, la qual cosa hauriem d’estar agraits tenint en compte els temes alternatius (De la Vega i sa finca, o el transvasament de l’Ebre).

Resumint els arguments dels diferents partits:
PP: Creix l’economia i creem llocs de treball.
PSOE: Estem mal en exportacions, I+D, noves tecnologies.
BLOC: El sistema de finançament perjudica el País Valencià. Rebem menys del que aportem tot i no ser un país “ric” vistes les xifres.

En principi poden semblar contradictòries, però jo crec que són perfectament compatibles i combinant-les tenim un perfecte diagnòstic de l’economia valenciana.
Una economia que creix i crea llocs de treball, però ho fa centrant-se en sectors com ara la construcció o el turisme, on no n’hi ha un alt valor afegit. Una data que com a valencià em preocupa especialment, són les dades referents a I+D, accés a internet i el sector de noves tecnologies. Un país que no innova, que no està connectat al món, que fracassa en un sector com el de les noves tecnologies no pot aspirar a massa. I mentrestant, perdem per culpa del sistema de finançament que ens discrimina injustament (i no, no es tracta de solidaritat, es tracta d’espoli consentit).

Lamentablement, anem cap a un país de quantitat davant el país de qualitat que hem de construir. Però no ens enganyem, eixe creixement quantitatiu, eixes xifres de milers i milers llocs de treball, no duraran massa si no reaccionem, innovem i establim unes prioritats per a fer del País Valencià un país capdavanter a Europa, amb més recursos (i això vol dir una reforma del sistema de finançament espanyol) però també amb una millor gestió: les dos coses van lligades.

Quina Globalització?

Supose que haureu sentit alguna volta frases com ara: “lo español está de moda”, “el español se aprende en todo el mundo”, “la tortilla de patata triunfa en Nueva York” etc. Unes frases amb les quals la cultura oficial d’Espanya (la castellana) es situa en un món globalitzat. Per contra, la resta de cultures, llengües que teòricament haurien de ser considerades tan “espanyoles” com la castellana queden marginades a l’àmbit de la llar.

Fa fàstic que aquells que invertixen milions i milions d’euros en l’Instituto Cervantes, acusen de fer política identitària a altres (per exemple, el tema de la Fira de Frankfurt)… això és hipocresia, però ells no ho veuen així. Per què? Molt senzill: n’hi ha una cultura que ha de connectar-se amb el món i altres que només servixen per a iaios, falles i partides de pilota.

És la mateixa hipocresia que fan servir quan utilitzen l’argument d’un món més globalitzat contra les cultures minoritàries i després es mostren tan preocupats per l’avanç de l’spanglish o la cultura yankie a A. Llatina… En que quedem? La globalització és positiva o negativa quan parlem de cultures?

Jo ho tinc clar. Quan globalització és un eufemisme per a dir homogenització, és negativa. Quan parlem de connectar realitats locals per redefinir l’espai global, és positiva. És el que alguns anomenen “Glocalització”. Una realitat local amb conseqüències globals, o també una realitat global que connecta i redefinix la cultura local (sense fer-la desaparéixer, és clar). És en eixe escenari en el que ens juguem la pervivència cultural. Per tant, si considerem “lo valencià” com a aïllat de la resta del món, la batalla la tenim perduda.

Per acabar, vos deixe una bona mostra de redefinició d’allò local en un context global. Bé, potser no és el millor exemple, però és que m’ha encantat la versió i la cançó és emocionant.