Supose que haureu sentit alguna volta frases com ara: “lo español está de moda”, “el español se aprende en todo el mundo”, “la tortilla de patata triunfa en Nueva York” etc. Unes frases amb les quals la cultura oficial d’Espanya (la castellana) es situa en un món globalitzat. Per contra, la resta de cultures, llengües que teòricament haurien de ser considerades tan “espanyoles” com la castellana queden marginades a l’àmbit de la llar.
Fa fàstic que aquells que invertixen milions i milions d’euros en l’Instituto Cervantes, acusen de fer política identitària a altres (per exemple, el tema de la Fira de Frankfurt)… això és hipocresia, però ells no ho veuen així. Per què? Molt senzill: n’hi ha una cultura que ha de connectar-se amb el món i altres que només servixen per a iaios, falles i partides de pilota.
És la mateixa hipocresia que fan servir quan utilitzen l’argument d’un món més globalitzat contra les cultures minoritàries i després es mostren tan preocupats per l’avanç de l’spanglish o la cultura yankie a A. Llatina… En que quedem? La globalització és positiva o negativa quan parlem de cultures?
Jo ho tinc clar. Quan globalització és un eufemisme per a dir homogenització, és negativa. Quan parlem de connectar realitats locals per redefinir l’espai global, és positiva. És el que alguns anomenen “Glocalització”. Una realitat local amb conseqüències globals, o també una realitat global que connecta i redefinix la cultura local (sense fer-la desaparéixer, és clar). És en eixe escenari en el que ens juguem la pervivència cultural. Per tant, si considerem “lo valencià” com a aïllat de la resta del món, la batalla la tenim perduda.
Per acabar, vos deixe una bona mostra de redefinició d’allò local en un context global. Bé, potser no és el millor exemple, però és que m’ha encantat la versió i la cançó és emocionant.
