Les preguntes que ixen per CQC

Si fa un temps ens feiem ressò de les preguntes que no eixien per Canal 9, preguntes sense resposta per part del que hauria de ser President de tots els valencians, hui, comentem el “bot” que ha pegat este tema a la televisió d’àmbit estatal. La gent de CQC ha elegit este tema i ha comprovat “in situ” el que patixen dia a dia els periodistes valencians.

Que vos pareix? A mi em demostra que Camps és un política amb una minsa talla política. Una llàstima, la prepotència absoluta del PP que patim els valencians.

No penses en una gavina (III): Reemmarquem el valencianisme

Posts anteriors: (I, II)

Al post anterior de la sèrie parlava sobre el concepte de marcs (estructures mentals que conformen la nostra manera de vore el món) i la seua relació amb la política. Utilitzava la metàfora d’un terreny de joc, on qui decidix la grandària de les porteries i no qui té els millors jugadors és qui pot marcar més gols. Manuel Castells també explica la teoria d’una manera més elaborada. Però a banda d’estes metàfores i cites caldria recordar l’importància dels marcs en el debat públic, citant el mateix Lackoff.

“Una vez que tu marco se acepta dentro del discurso, todo lo que dices es sencillamente sentido común. ¿Por qué? Porque el sentido común es razonar dentro de un lugar común, de un marco aceptado”.

Normalment els valencianistes hem cedit i hem jugat dins del marc dels altres. Hem assumit la posició que ells volien que prenguerem i hem contribuït a aprofundir eixes percepcions. Caldria reconsiderar alguns tòpics i reemmarcar-los dins del nostre “marc”.

Alguns exemples:

Som els nacionalistes?

És un “tic” prou extés entre els valencianistes el definir-nos com a “nacionalistes” -a seques- mentres la resta queda com a no-nacionalista. L’altre dia a un debat molt important sobre l’estrategia del Bloc a les pròximes eleccions un conseller nacional de l’organització deia que “n’erem pocs nacionalistes”. Jo crec que tots podem estar d’acord en qué el problema és que n’hi ha molts! Massa. Però clar, no és el País Valencià el seu marc nacional sinó Espanya. El nacionalisme espanyol és el més potent i el més invisible de tots, perquè es troba amagat darrere de l’oficialitat i els símbols que suposadament “compartim”.

Jo crec que un primer pas és parlar sempre de nacionalisme valencià i nacionalisme espanyol, tenint en compte que el 99% de la població actua en clau nacional (tot i que ells no ho expressarien amb eixes paraules).Sinó… perquè s’alegra la gent de que guanye Alonso? O perquè tenen clar que a Europa s’ha de defendre els interessos d’Espanya? Perquè se senten com a part de la mateixa comunitat política que un gallec que mai no coneixeran en la vida?

També, quan parlem de catalans, bascos, etc… cal parlar de nacionalistes no espanyols. Si t’acusen de “nacionalista” com un gran pecat, com si estigueres tot el dia amb una senyera cap amunt i cap avall i desitjant el mal a tots els forasters, has de deixar clar que no eres “nacionalista” a seques sinó nacionalista valencià. Què eres tan nacionalista com qui t’acusa de nacionalista. Moltes vegades pensem que els únics nacionalistes espanyols són alguns del PP. Meec! Errada. El PSOE, fins i tot IU i la gran majoria de la població compartixen, amb diferents graus d’intensitat el seu espanyolisme/espanyolitat en clau nacional, que viuen, això si, amb total normalitat.

Un pas definitiu per acabar amb este “emmarcat” que ens perjudica tant seria utilitzar els termes de “valencianistes” per definir-nos (que quedaria davant els “espanyolistes”). Qui té les seues aspiracions màximes o prioritats polítiques al País Valencià? Els valencianistes. I qui les té a Espanya/Madrid? Els espanyolistes. Així de senzill i així de clar. I mai no oblidar que només som valencians que volem viure com a valencians amb un projecte polític valencià.

Som els catalanistes?

Fa poc vaig descobrir quin sentit li dona molta gent al mot “catalanista”. Diuen que és catalanista qui diu que català i valencià són la mateixa llengua. Jo, sincerament, pensava que era aquell que s’estimava a Catalunya, que volia més autogovern per a Catalunya, etc. El que més em va sorprendre, però, és que molts valencianistes han interioritzat este concepte i es definixen com a “catalanistes” pel fet de pensar que els catalans parlen valencià. Això més que jugar en terreny contrari és directament clavar-te un gol en contra. (Assumir la posició de catalanista davant la resta que queden com a “valencianistes” és senzillament, un suïcidi argumental)

Jo no he conegut a cap argentí que es definisca com a espanyolista o castellanista per saber que compartixen llengua amb els espanyols, mexicans, etc… Cap. Així que cap gol en contra. Els valencianistes no som catalanistes per pensar que compartim la llengua.

I bé, açò són només unes aportacions, maneres de reemmarcar… estes serien les meues propostes però de segur que cadascú les pot vore d’una altra manera.

Deixarem altres (aldeano vs ciutadans del món; excloents?) per a una pròxima entrega. Que sinó, el missatge se fa massa llarg. Salut i recordeu, ni som ELS nacionalistes, ni catalanistes. Senzillament, valencians valencianistes.

400 euros o com malbaratar 5000 milions.

Què tenen en comú els Koplowitz i Botin amb el teu veí mileurista o ton pare que treballa en una mitjana empresa. Per a tots ells el PSOE i Zapatero tenen una oferta electoral: 400 euros que els retornarà l’IRPF. 400 euros per a tots aquells que declaren l’IRPF, sense cap distinció per ingressos.

Tot i que al principi em va sonar una mesura gens progressista, ara a més, després de llegir alguns arguments, la trobe una mesura ineficaç per a aconseguir el seu suposat objectiu: “estimular el creixement” en estes dates de desconfiança econòmica.

Zapatero es basa en el Pla de dinamització de l’economia que va presentar Bush fa unes setmanes, i té com a objectiu que la gent tinga més diners per a gastar… però serà efectiu? Tant a EEUU com a Espanya molts pensen que no. I no ho serà perquè una part considerable d’eixos 5000 milions d’euros (que hem pagat tots) aniran a parar a gent que no gastarà més perquè té tants diners que 400 euros no li fan cap diferència. Queden fora, a més, els sectors sense ingressos (que no declaren l’IRPF) que són els més proclius a gastar.

En definitiva una proposta ineficaç, malbaratadora i de dretes. El PSOE després del xec-bebé que afectava igual als Aznar-Agag que a les parelles joves mileuristes, ens porta este nou xec en plena campanya pre-electoral. Potser l’objectiu no siga tant dinamitzar l’economia com aconseguir una victòria en Març. Una victòria que, no ens enganyem, pagarem tots amb els nostres diners.

Existeixen destinacions alternatives per a eixos 5000 milions d’euros que fomentarien més el creixement ja que afectarien amb els ciutadans amb menys recursos i que quan tenen més ingressos tenen una tendència major a gastar-los: augment de pensions mínimes, més mitjans per a la llei de dependència, o inversió en infraestructures (que a més augmenta la productivitat -jo pense en infraestructures i pense en rodalies, tren Gandia-Dénia i corredor mediterrani).

Però a més, em sembla de llibre de capçalera progressista que una despesa tan gran com esta (que es menja vora un terç del superàvit) vaja destinada als sectors que més ho necessiten i que no es perda ni 1€ en aquells que es perden entre els digits del seu compte corrent.

Vaja, ja tenim un argument més contra el vot inútil cap al PPSOE

UPD, de reformes fiscals i el valor del vot

No, no és Agustina d’Aragó… sino una altra heroina… Rosa Díez. L’ex-eurodiputada pel PSOE va crear fa un temps un nou partit anomenat: Unión Progreso y Democracia, bàsicament amb l’ideari “antinacionalista”, uns tocs de progressisme i una imatge de “cosa nova”.

Doncs bé, després dels problemes del nou partit a Barcelona, sembla que els problemes arriben ara des de Sòria. I és que el seu cap de llista “Álvaro de Marichalar y Sáenz de Tejada” germà de don Jaime de ídem,  ha fet unes declaracions prou… com dir-ho… curioses. El dia de la presentació de la candidatura ha defensat un règim fiscal propi per a Sòria, una amnistia fiscal per a que “a la provincia de Soria se le mime y se le deje de olvidar”.  Això ha provocat la dimisió d’un candidat a senador per la mateix circumscripció, que estava amb ell en eixa presentació.

El problema d’este partit no és  que tinguen més o menys vots sinó que aconseguixen un espai informatiu a mitjans, conferències a universitats, etc… per continuar propagant el victimisme centralista. Un mite que estan imposant és el de que els nacionalistes no espanyols es beneficien del sistema electoral (un mite que ja vam tractar ací)

El candidat de l’amnistia fiscal per a Sòria diu al respecte en una entrevista a EL PAIS

P. ¿Hay demasiada polarización en la política?

R. Hay mucho enquistamiento y muchos intereses. Los constructores mandan más que los políticos y siempre ganan los nacionalistas. No tiene sentido que el voto nacionalista valga el doble o el triple que el resto. No tiene sentido que quienes no creen en nuestra nación la gobiernen; que quienes no creen en la Constitución se paseen por las Vascongadas mientras hay ciudadanos que no pueden salir a la calle.

Tot i que de tota la resposta podriem comentar moltes coses, anem a centrar-nos en una:

No tiene sentido que el voto nacionalista valga el doble o el triple que el resto

Mmmm en que es basa este senyor per dir eixa MENTIDA?? Que m’ho explique. Però si precísament a Sòria el PP va aconseguir un escó amb 14.337 vots!  Comparem això amb la mitjana de vots per escó de CiU a Barcelona… 97.000 vots!! És a dir, el vot d’un votant de Sòria val per 7  de catalans que voten CiU a la circumscripció de Barcelona…

De totes maneres no crec que este senyor estiga mentint amb consciència. Senzillament, s’ha cregut el discurs que fa anys que estan escampant per ahí. Per això, no podem desaprofitar cap ocasió per demostrar amb dades que eixe mite no és sosté per cap lloc.

Tabú 1: En castellano, naturalmente.

Quizá leer estas líneas os sorprenda, seguramente os sorprenderá tanto como raro se me hace a mí escribirlas.

El primer tema tabú que os planteo es, como supongo ya habreis adivinado, el de si se puede y si conviene hacer valencianismo en castellano.

El que poder, se puede, resulta tan fácil como demostrarlo:

Los objetivos del BLOC son:

- La consecución de la soberanía plena para el pueblo valenciano y su plasmación legal mediante la aprobación de una Constitución valenciana soberana que contemple la posibilidad de una asociación política con los países con los cuales compartimos una misma lengua, cultura e historia.

- La participación en el proyecto de una Europa de los pueblos, unida, confederal, democrática y plural.

- La defensa de los intereses valencianos.

- La plena normalización cultural y lingüística.

- La defensa de la república como forma de gobierno así como la defensa de los valores republicanos.

                                             (…)

Así, se puede decir lo mismo, transmitir las mismas ideas y con la misma firmeza también en castellano. Ahora bien, ¿es conveniente hacerlo? Seguramente a la mayoría os ha resultado muy extraño leer ciertas ideas y objetivos (sobre todo el primero) en castellano. No os equivoqueis, a un valencianista este texto le suena tan raro como llamativo y diferente le puede resultar a un valenciano castellano-hablante.

Y es que, el nacionalismo valenciano, ha sido, desde siempre, un nacionalismo lingüísitico, tomando la lengua como caballo de batalla ha habido quien ha llegado incluso a proponer la partición del País Valenciano (sí, sí, este término también suena raro) en dos comunidades pertenecientes a nacionalidades diferentes, basándose, por supuesto únicamente en la lengua. Pero en las circunstancias en las cuales nos encontramos, es decir, con un país dividio en dos regiones lingüísticas, donde una de ellas es monoligüe castellana y la otra bilingüe con predominio del castellano en las zonas más pobladas ¿es conveniente usar como lengua vehicular únicamente el valenciano? ¿es inteligente cerrarse en banda a la posibilidad de transmitir tus ideas a gran parte de la población? ¿No es la barrera lingüística autoimpuesta un obstáculo mucho más perjudicial que la barrera electoral del 5%?

El nacionalismo valenciano, tiende y ha tendido siempre a buscar un referente en el nacionalismo catalán, por los vínculos históricos, culturales, lingüísticos y a veces, también por la compatibilidad de proyectos políticos. El problema es que Cataluña parte de un mapa monolingüe catalán (no como en nuestro caso), que ha permitido al catalanismo tomar la reivindicación lingüística como la piedra principal de todo su movimiento.  Luegola buena aceptación y el crecimiento del catalanismo ha hecho el resto.

Sin embargo, no es este el caso valenciano. Partimos de un territorio históricamente dividido en dos áreas lingüísticas, de unas carencias identitarias evidentes y de un nacionalismo poco potente. ¿no sería bueno buscar un referente que se ajustara más a las caractarísticas de nuestro caso que el caso catalán? Se me ocurre por ejemplo el caso vasco. Tras la muerte de Franco, el euskera era una lengua prácticamente extinta, diversa y dispersa solo era hablado por un 5% de la población de las tres províncias del actual Euskadi, y la mayoría de hablantes eran de pueblos pequeños y aislados. Obviamente el caso es mucho más extremo que el nuestro, pero lo cierto es que actualmente el vasco es practicado por aproximadamente un 20% de la población.  El nacionalismo vasco, mucho más potente que el valenciano, ha logrado mejorar la situación del euskera a base de concienciar a la gente ¡en castellano!, y además cabe preguntarnos ¿sería hoy el nacionalismo vasco igual de potente si solo hubiese utilizado en sus reivindicaciones el euskera como lengua vehicular? Es más, ¿seguiría vivo el euskera de haber sido así?

A veces he oído un comentario que siempre me ha resultado chocante: “És que un castellanoparlant mai votarà al BLOC”, pues con esa mentalidad, mal vamos, francamente, el pensar que un castellano-hablante no puede llegar a votar e incluso a militar activamente en un partido como el BLOC es simplemente falso, sin ir más lejos en el colectivo del BLOC JOVE de Valencia, al cual pertenezco, puedo contar a ojo almenos a 4 personas castellano-hablantes, algunas de las cuales comenzaron a practicar el valenciano después de afiliarse. Pensar que un castellano-hablante no puede ser nacionalista valenciano es simplemente absurdo. Igual de absurdo que pensar que un partido que utiliza el castellano como lengua vehicular (según los casos) no puede ser nacionalista valenciano. Y cuando digo según los casos espero que se me entienda bien,  no hablo únicamente de utilizar el castellano en aquellas comarcas históricamente de lengua castellana. Si no de hacerlo en aquellos puntos clave, esas grandes ciudades que pese a estar dentro de lo que se conoce como el “domini lingüístic” son totalmente monolingües castellanas o hay una proporción mucho mayor de castellano-hablantes que de valenciano-hablantes . Estos son los casos de ciudades como Valencia (capital del país y ciudad más grande con casi un millón de habitantes), Alicante (2ªciudad del país, 320.000hab.), Elche (3ª ciudad del país, 215.000hab.), Torrevieja (5ª ciudad del país, 85.000 hab.) y Orihuela (6ªciudad del país, 75.000 hab.). Teniendo en cuenta el peso demográfico de estas ciudades en el conjunto del país ¿es lógico utilizar como única lengua vehicular el valenciano si lo que se pretende es dar a conocer el discurso y hacer que el proyecto político crezca? ¿Es viable un nacionalismo lingüístico o cabe plantear otros modos de penetración en estos importantes municipios?

Se levanta la sesión. Reflexionemos.

Valencianisme i tabús

 

Sembla que hi ha temes que bé per l’intens debat que generen o bé per la complexitat que comporten, romanen amagats darrere d’una cortina de la casa del valencianisme. Hi ha qui diu que hi ha temes que estan més que parlats, en canvi, no s’ha aconseguit resoldre’ls. Altres diuen que parlar de certs temes i resoldre’ls seria “renunciar a massa coses”. Altres simplement no diuen res. I així passen els dies, passen els anys i el llistat de “tareas pendientes” del valencianisme polític va acumulant entrades.

Des de No Cap en Cap Cap ens hem proposat, si més no, traure a debat alguns d’estos temes, amb la clara intenció de generar debat al voltant d’ells, i de vore les diferents postures o reaccions que van sorgint arran les nostres reflexions, per això vos convidem a que digueu la vostra en cada tema tabú, puix tot i que lo més segur és que no apleguem a cap conclusió unitària o satisfactòria per a tots, almenys haurem contribuït a reduir la llista negra de temes tabú del valencianisme.

Manual de campanya socialista: 1- Polaritzar

El PSOE ho té clar. No ens ha de sorprendre que segons la seua guia de campanya (publicada per la Cadena Ser), el primer punt a tindre en compte siga el següent:

Nuestra campaña debe responder a estas características:

• Polarizadora: es una campaña del PSOE frente al PP. Es una campaña que enfrenta políticas, que confronta alternativas. Es una campaña que busca el cara a cara, que no rehuye el debate.

Dic que no ens ha de sorprendre perquè tots sabem que cada volta les eleccions generals es plantegen d’una manera més presidencialista. PSOE-PP Rajoy-Zapatero és el missatge que hem sentit i sentirem encara més durant esta campanya electoral pertot arreu.

Per al nostre país, el bipartidisme té una connotació encara pitjor. Cap dels dos partits majoritaris entendran mai el País Valencià com alguna cosa més que una sucursal provinciana de Madrid. És ací on el valencianisme torna a tindre una responsabilitat molt gran: bastir una alternativa. Jo crec sincerament que el Bloc pot esdevindre en l’alternativa al PPSOE. I ho pot fer amb plantejaments moderns, amb el progressisme renovador i renovat, amb polítiques pragmàtiques pero també plena de valors i d’idees clares; diferenciant-se allà on es pot diferenciar: una altra manera de fer política amb els valencians i les valencianes com a prioritat, una força valencianista amb una visió de l’estat pensada des d’ací. Tindrà difícil, però, visualitzar eixe paper el 9-M, perquè la vida es vorà reduida a un empobridor blanc i negre.

Com atacar el bipartidisme? Fent-los caure en posicions comuns. Qui pensa l’AVE com un tren de connexió Madrid-Provincias? el PPSOE. Qui prohibix parlar en les llengües pròpies al Congrés? el PPSOE. Qui utilitza els diners públics per omplir la televisió de propaganda -made in gobierno de españa-? el PPSOE. Qui s’alegrarà de tindre a Bono presidint el Congrés? el PPSOE. Qui s’ha passat la legislatura parlant de l’11-M i de terrorisme? el PPSOE. Qui ha aprovat el nostre estutet de segona? el PPSOE.

No diré jo que són el mateix, perquè no ho són, però representen dos cares de la mateixa moneda: la del bipartidisme. Una moneda que mai no és de profit per als valencians.

Un think tank per al valencianisme

L’altre dia al Consell Nacional del Bloc, un conseller (no recorde qui era, ho sent) va dir que quan li deien que el Bloc no tenia projecte ell responia: “El nostre projecte és un país més lliure, en un món més just”. La frase és molt bona i me sent identificat al 100% (segons google, fou el lema de la manifestació del 9 d’Octubre del 2002), però crec que quedaria millor com a definidora del nostre objectiu que no del nostre projecte.

El projecte seria la ferramenta amb la qual aconseguir eixe objectiu. Preguntar-nos quin és el nostre projecte és com preguntar-nos com anem a fer un país més lliure, i com anem a contribuïr per a fer el món més just. I ahi és on sembla que tenim un problema i és que si tenim metes però no un camí a seguir, si tenim lemes però no idees és que alguna cosa cal fer per omplir de contingut i coherència la nostra proposta als ciutadans i que no es limite a unes propostes disperses per ací i per allà i a uns valors que compartim.

Els partits polítics generen idees i propostes des de diferents àmbits. Normalment tots compten amb unes sectorials dins de l’entramat orgànic que s’ocupen dels posicionaments polítics en les diferents esferes de la societat (economia, polítiques socials, medi ambient, etc..). Tot i això, des de fa un temps els partits han començat a “externalitzar” la seua producció d’idees, de projecte, en institucions que reben el nóm de “think tanks” (un nom que remarcla seua funció de pensar i reflexionar). A Catalunya, com apunta Saúl Gordillo, cada partit té el seu think tank. A l’estat espanyol el més conegut és sens dubte la FAES, vinculada al PP i que té una ingent activitat vinculada a l’ala més dura del partit.

Dins de les nostres possibilitats, cal plantejar-nos les avantatges de comptar amb una institució en forma de fundació que siga el motor generador d’idees del valencianisme polític. El gran avantatge és que permet la participació de professionals i pensadors vinculats ideològicament amb el teu posicionament però que no volen entrar dins de la vida orgànica del partit. Per exemple, al patronat de la Fundació Nous Horitzons (el think tank d’ICV) podem trobar politòlegs, historiadors, economistes, advocats, sindicalistes, urbanistes i un llarg etcètera. El seu objectiu principal és: “la difusió i elaboració de l’ecosocialisme”

Perquè no pot comptar el valencianisme amb una ferramenta que li permeta bastir un projecte global per al valencianisme polític, i establir complicitats amb un teixit de professionals i intelectuals vinculats d’alguna manera al valencianisme? No seria la seua funció escriure el programa electoral o determinar el posicionament inmediat del partit davant un determinat tema, sinó fer una faena de més llarg termini: elaborar idees, donar difusió al projecte, promoure la formació dels polítics valencianistes, organitzar conferències i debats, etc… Una institució vinculada al partit (el Bloc) però amb funcionament autònom i que per tant puga gaudir d’una certa tranquilitat per treballar i donar consistència al valencianisme allunyant-se dels debats a curt termini que tenen lloc entre elecció i elecció, o entre congrés i congrés.

Ara que j estem inmersos en un context electoral, cal fer l’esforç de pensar un poc més enllà (més enllà fins i tot del 2011), i començar a plantejar-se estes coses és un bon primer pas.

Nou atemptat al País Valencià

Nou episodi de violència política al País Valencià. Esta vegada ha sigut a Benicàssim on la seu del Bloc ha sigut incendiada per part dels que no saben viure en democràcia. No és la primera volta. Ja portem anys patint la violència feixista, i només ens trobem amb indiferència i impunitat. Però ara més que mai cal dir: ací estem, ací seguirem i mai no podran amb nosaltres. Ni amb agressions, ni amb foc, ni amb bombes.

Podeu llegir la notícia a Anna Notícies

“Formatejar” un partit (sobre pactes i més…)

Esta setmana he tingut problemes amb el meu ordinador. Bé, els problemes venien de lluny, però esta setmana he dit prou, quan un virus va començar a omplir les carpetes de fem. Així que he decidit formatejar-lo, això si, fent un backup dels meus documents, mp3, fotos, etc… Curiosamnt alguna cosa semblant passa al Bloc. Els problemes venen de lluny, crec jo, però un virus ens ha deixat en una situació complicada que cal solucionar… formatejant? Potser, però fent un backup d’allò que hauriem de “salvar”.

Però anem a pams. Com sabeu ahir el Consell Nacional del Bloc va donar llum verda (amb un tens debat, això si) al pacte amb IU. I hui, IU Federal ha pactat amb la federació valenciana (EUPV) per proclamar els candidats de les eleccions de Glòria Marcos and Company, i la coalició amb IR. En eixa situació estem.

Continuant amb el paral·lelisme entre el meu ordinador i el partit, ja fa un temps que tenim problemes. Problemes, crec jo, per la manca d’un horitzó liderat pel Bloc per la necessitat de pactar amb qui siga, i com siga. De totes maneres no fou fins fa unes setmanes que un virus que es diu “dependència de Madrid” va entrar al nostre sistema. Ara ja no és que no depenguerem de nosaltres, sinó que tampoc depenia del que passara a València. De fet, tot s’ha decidit a Madrid, amb el Banco Popular i l’embolic de la federació de Madrid pel mig (parle del que he pogut llegir per fòrums…).

Però com sempre, parlem de futur. Què podem fer ara? Jo crec que més enllà de la forma que adopte la nostra candidatura a les eleccions generals, caldria tindre l’opció de tornar arrere com a manera d’avançar (això ha passat amb el formateig del meu ordinador que ara va com si fora nou). Clar que abans hauriem de fer un “backup” i guardar tot allò que puguem aprofitar: la cohesió del partit, la presència institucional, el camí cap un veritable tercer espai… Esborrem en canvi els pactes que ens deixen sense actius (i el nostre principal actiu és sens dubte l’estricta obediència valenciana), la divisió i els insults, i la confiança cega en aquells que no se la mereixen. I per últim, aprofitem esta nova oportunitat per instalar un bon antivirus, i bastir un projecte obert a tots aquells que el compartisquen sense dreceres que no ens porten a cap lloc.