[VIDEO] EL VOT ÚTIL ENS FA INÚTILS

Fa uns dies Pere Fuset parlava al seu blog de vots útils i valencianisme. Estem segurs que en estes setmanes de campanya esteu sentint a molta gent propera al nacionalisme valencià parlar de fer vot útil al PSOE. Per això, des de No Cap! hem volgut fer una reflexió en video sobre la utilitat o no del vot al PSOE. Esperem que vos agrade i li doneu la màxima difusió entre eixa base del valencianisme polític que dubta entre votar valencià o votar el sucursalisme del psoE.

Ara més que mai, fem un bot útil!

Joves en moviment

Dijous 21,

el col·lectiu del Bloc Jove de València, de bon matí, visitem l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per tal de commemorar el dia de la llengua materna. Al monestir de Sant Miquel dels Reis (on està ubicada l’AVL), despleguem una pancarta on es pot llegir: “VALENCIÀ LLENGUA DE TOTS”, tot seguit ens entrevistem amb Ascensió Figueres, Pta. de l’Acadèmia a qui entreguem un comunicat.

Tot seguit Carles i jo anem a fer un mos i enviem lo més ràpidament possible la nota de premsa. Després anem a la seu del BLOC, allí Vicent treballa des de l’ordinador del despatx del Bloc Jove, fent feina interna. Després reunió per a planificar la campanya del Bloc Jove per a les eleccions generals, ja tenim el material, Pere ens explica que farem, i ens parla dels vídeos que s’han preparat. Debatim sobre dates i accions, ens organitzem. Sorgixen noves i interessants idees. Acabada la reunió anem a la seu electoral, allí trobem a Ferran i altres joves que han estat ajudant a muntar-ho tot per a l’obertura de campanya, Gustau ens recorda que hem de tindre en compte que prompte es farà una nova bicifestació de Massa Crítica, hi anirem.

Divendres 22,

Carles i jo hem quedat amb Albert. Albert ens ha demanat ajuda per a resoldre un tema burocràtic de l’associació Tirant lo Blanc, seu a la cadira i ens conta com es va recórrer el dia anterior mig País Valencià amb una furgona repartint material electoral i de campanya, té pressa i està cansat, però trau temps per a aconsellar-nos sobre un concertet que volem dur a terme, també ens informa de com funciona el Tirant, ens convenç, col·laborarem amb el Tirant.

Per la vesprada anem a Godella, hi ha congrés comarcal de l’Horta Nord i estem convidats, allà mentre fem temps, Joana ens mostra el planning que ha redactat dins la seua tasca d’implantació dels col·lectius. També parlem amb Manel, està molt ocupat, el conservatori li lleva molt de temps, però trau temps d’avall de les pedres per tal d’assistir al congrés, dú 48 hores sense dormir. Vicent ens ensenya fotos del seu xiquet, està molt pagat, xarrem amb ell de política, ens diu que té un blog, li parlem de blogs valencianistes, l’afegirem. Després del congrés, anem a sopar al garito d’una associació de joves de Godella, ens han preparat un soparet bassat en entrepans i truita de creïlla, ens tracten molt bé i ens parlen de les iniciatives que duen a terme en el poble, totes elles molt interessants. Rosella és qui ha organitzat tot, ens comenta una iniciativa que vol dur a terme en col·laboració amb el nostre col·lectiu, la farem. Eixa nit coneixem a gent, als joves de Bonrepòs i a Clara.

De nit anem de festa, a un pub d’ambient ens reunim amb Isaura Navarro, Ferran i Sergi, que han estat tota la nit repartint material per les zones d’oci.

Dissabte 23,

Parle amb Andreu pel messenger, vol saber com va anar la reunió de campanya del dijous, ja té ganes d’anar a repartir material i a encartellar, a ell l’encisa l’acció de carrer. Recorde que Dani haurà de fer el disseny dels cartells de falles, he de dir-li-ho, lo seu és la imatge, és un currant, em comenta que a conegut a una xica nacionalista valenciana a la que tal vegada li interese fer País, està molt bé. Fran també em parla pel msn, m’informa sobre un tema del Consell de la Joventut, anirà a aclarir-ho.

De nit, carnestoltes a Benimaclet, Joan em comenta que ha conegut a un xic que vol afiliar-se. A la plaça uns dolçainers toquen “la manta al coll”, tota la plaça s’enganxa a cantar. També està per allí l’Oscar, de Tarragona, ell també es mou per l’ambient nacionalista, eixa nit han muntat un concert. En un senyal de tràfic trobe veig una enganxina de la manifestació del 25 d’abril d’enguany, me’n recorde de Xavi, d’Alcoi, activista lingüístic de primer ordre. També em trobe amb Inés, com sempre s’fereix a ajudar en lo que faça falta. Després amb Enric, que fa campanya des del seu fotolog.

Diumenge 24,

Rep un missatge de Roseta, està al poble, no té internet, però de segur que ja sap la data dels propers concerts de Pau Alabajos, Sergi Contrí o qualsevol altre grup o cantautor que faça música en valencià, no es perd cap. Mire el correu, Dídac m’ha enviat un e-mail sobre el Dia de la dona, on m’explica una acció que vol dur a terme i demana col·laboració.

Tots els noms que apareixen en negreta, són de joves, què, en major o menor mesura contribueixen a fer un país més lliure en un món més just.

A tots ells i a tots els que em deixe, els done les gràcies per mantindre encesa la flama que m’encoratja a seguir sempre endavant. ELS JOVES SOM EL PRESENT.

Crida del 68

Hui es pot dir que comencen oficialment les Falles amb la tradicional Crida. Fa 40 anys, un dia com hui, a les Torres de Serrans milers de fallers, de valencians, es reunien -com tots els anys- als seus peus. Però al 1968, succeí una cosa que feu d’eixa crida, una crida especial.

La década dels 60 va començar a sorgir un moviment que reclamava un major ús del valencià. Recordem les pintades de “Parlem Valencià”, iniciatives com els cursos de “Lo Rat Penat”, o l’emergència de noves publicacions en valencià. Les falles no van viure alienes a estes reivindicacions i durant les crides falleres es reclamaven discursos en la nostra llengua, amb xiulits a les autoritats quan els feien en castellà.

El moment més àlgid d’estes protestes fou a la Crida de 1968, amb un episodi prou curiòs. Quan el regidor i president de la JFC, Juan Bautista Martí Belda, tingué que deixar de parlar davant els xiulits va exclamar (pensant que el microfon estava tancat): “¡Cuando hablan las personas callan los borregos! ¡No interrumpir! ¡Si alguien ha venido aquí a buscar a su padre…!”.

Estes paraules provocaren la indignació de molts dels presents que fins i tot intentaren agredir el regidor. Tot i això, l’episodi no tingué conseqüències polítiques. La gravació de les declaracions fou confiscada i desaparegué. I el regidor va aconseguir el suport de 165 comissions que avalaren la seua gestió i que evitaren la seua dimissió o destitució.

El cantant Llouís, però, deixà constància de l’episodi amb la seua cançó dedicada a la “Crida del 68″

Moltes coses han passat des aquella Crida del 68…. però hauriem de fer un esforç per a recuperar la memòria història recent del valencianisme, de les reivindicacions identitàries dels valencians, també a les falles. I, per què no, extraure algunes lliçons sobre la naturalesa del nostre moviment polític i la seua relació amb la societat que aspira a representar.

Via| Associació d’Estudis Fallers gràcies a la qual he pogut conéixer esta història!

Spot electoral Bloc-Iniciativa-Verds

 

 Bé, la veritat és que m’ha agradat molt. Potser les expectatives, després del logo tan… com dir-ho…. trist de la coalició, eren massa baixes, però el spot m’ha agradat prou. I es veu que a la gent que l’ha vist també li ha agradat. Són missatges en positiu, explica molt bé que podem treballar en moltes coses que tenim en comú i que si estem junts, units, som més per a dur totes eixes coses endavant.

Endavant BLOC-Iniciativa-Verds!!

Quina lectura fem d’açò?

En els últims dies hem conegut dos notícies relacionades amb la lectura al nostre país. Per una banda, ha descendit el nivell de lectura en valencià. I per l’altra, estem a la cua de l’estat en quant a ús de biblioteques públiques.

En quant a la primera, el nivell de lectura en valencià ja està per baix del nivell de lectura del gallec i només està per damunt del nivell de l’euskera. Així que tot i que els governants no ho vulguen vore, n’hi ha un problema quan es parla i es llig més SOBRE la llengua que EN la llengua. La normalització i promoció del valencià requerix una política activa i positiva i no una constant utilització política.

Sobre la segona, que dir? Som quasi capdavanters (només ens guanya Canàries) en desaparició de biblioteques: així en dos anys han desaparegut… ¡64 biblioteques al País Valencià! I ja no es tracta de la societat que llig més o menys sinó de que el PP permet que desapareguen les biblioteques públiques i que baixen el número d’usuaris de les que queden. Una política d’aparador que quan rasques un poc deixa en evidència la deixadesa dels servicis públics com la sanitat (un aspecte en el que també estem a la cua de l’estat), o l’educació.

Quan he llegit esta notícia m’ha vingut al cap una cosa. En una visita familiar que vaig fer fa poc a Barcelona, mentres caminavem des de l’estació del metro al Parc Güell em va sorprendre un edifici molt bonico i modern i més em va sorprendre que es tractava d’una Biblioteca municipal! I no era una biblioteca aparador, no… era una biblioteca amb prou de gent dins. Persones majors, estudiants, xiquets, llegint revistes i llibres.

Mentres buscava una foto de la biblioteca he sabut que havia guanyat un important premi d’arquitectura (el FAD). És a dir, una instalació cultural de qualitat, utilitzada i que pel seu disseny li dona un valor afegit al simple fet d’anar a una biblioteca.

Pensant en traslladar este model a la nostra ciutat pense que tindria prou d’exit i que seria prou entenible per als ciutadans. Cal posar l’atenció en l’equipament dels barris, fer-los de qualitat, fer que cada barri, cada districte tinga ciència i cultura als seus carrers i que no siga un edifici obscur i vell sinó un mini calatrava, més barat i amb més utilitat.

Podeu acusar-me de malbaratador, però preferisc endeutar-me creant cultura i millors barris per a tots que un macro-palau que s’inunda i al que només aniran uns pocs.

I bé, quina lectura feu vosaltres del tema?

Balcanització a la espanyola

 

 

Al crit de “España se rompe” la dreta espanyol(ista) avisa als seus de l’apocalipsi que s’apropa. Aznar, Fraga, i altres intel·lectuals (sic) de l’esfera rojigualda, han parlat i parlen del risc de “balcanització” de l’Estat espanyol.  S’oloren que tot deixa d’estar “atado y bien atado”, alguns inclús s’atreveixen a parlar directament de Guerra Civil. Per tot açò m’estranya profundament, que el PP no s’haja llençat com un llop a condemnar la declaració unilateral d’independència de Kosovo. Sí, Kosovo sí senta un precedent, o almenys deuria fer-ho. Què territoris com Montenegro o Kosovo siguen ja independents (mireu per exemple els apartats d’Història de cada país)  i d’altres com Catalunya o Euskal Herria no ho siguen són coses que mai no podré entendre. Sort que, l’assoliment de la indepèndencia per part d’estos països pot suposar una nova injecció d’energia per a altres nacions sense estat històriques d’Europa.

Com deia, sembla que el PP, immers en el tema de les eleccions de Març no ha pogut o no ha volgut dedicar-li a este tema tota la importància que es mereix. Qui si ho han fet, tot i que sense alçar pols ni remolí,  és el centre-esquerra espanyolista, el PSOE. Es veu que el govern espanyol, no té massa clar si reconeixer a Kosovo com a Estat legítim o no fer-ho, tal vegada Zapatero té por de que la balcanització d’Espanya siga algo més que una rondalla rovellada d’Aznar i companyia, i no vol que “cunda el mal ejemplo”. El cas és, que jo crec, des de la meua humil opinió, que els exemples sempre cundixen, i que la situació que s’esta creant en l’estat espanyol que alguns anomenen balcanització (jo preferisc dir-li Justícia) és una via més que possible.

En estes eleccions estatals podem vore dos coses clares. La primera és, que el bipartidisme augmenta, per tant, els nacionalismes perifèrics baixem. La segona és, que qualsevol dels dos pot guanyar, PP o PSOE, no està del tot clar. Guanye qui guanye (però sobretot si guanya Rajoy), si els nacionalismes perifèrics baixen voldrà dir que el govern central tindrà més força i espai que mai per a maniobrar com li vinga de gust, i quan açò passa, quan més llibertat tenen els partits espanyols al govern de Madrid, més es “balcanitza” Espanya. PP y PSOE, no saben governar als qui no pensen com ells, no entenen allò de la pluralitat, de la diversitat, de la heterogeneitat. També hem de tindre en compte esdeveniments presents, com la il·legalització dels partits de l’esquerra vasquista o altres futurs, com la consulta que vol dur a terme el Lehendakari Ibarretxe, que seran motiu de molta tensió (no crec que siga esta tensió a la que es referia Zapatero).

Hui és Kosovo i Sèrbia,  en estos 4 anys el debat el tindrem a l’estat espanyol, damunt la taula, més que mai.

La reconversió (fallida?) d’IU

Moltes vegades parlem del tema de coalicions i de la resta de moviments dels partits des de l’òptica d’una de les parts, el valencianisme (BLOC) en el nostre cas, i ens falta mirar l’estrategia des de l’altre costat. En el cas de les negociacions del Bloc i IU per a presentar-se conjuntament a les eleccions generals n’hi ha un moviment de rerefons més ample que té a vore amb les intencions de reconversió d’IU.

Izquierda Unida es va fundar com a coalició al 1986 amb una diversitat de forces que es trobaven a l’esquerra del PSOE i que tenien com a principal protagonista el Partit Comunista que havia patit una gran davallada a les eleccions del 82. Els resultats de l’unió foren positius amb un creixement constant fins el tsunami popular del 2000 i les eleccions del 2004 que confirmaren la perdua d’IU del seu espai.

font: Wikipedia

Davant estes expectatives IU ha buscat establir noves aliances i “sumar” al seu projecte a partits del nacionalisme no-espanyol i organitzacions d’un caire més ecologistes. I no ha sigut el País Valencià l’únic escenari on s’ha jugat esta partida que ve de lluny. A Catalunya es va viure el canvi de discurs amb el nom d’Iniciativa per Catalunya que a 1997 va patir l’escissió de sectors del Partit Comunista i de part del PSUC que van conformar Esquerra Unida i Alternativa. Des de 2003, però, concòrren tots plegats a les eleccions amb pactes electorals i programàtics.

Una altra peça de l’escenari d’IU fou Asturies on concòrren des de les eleccions autonòmiques del 2003 en coalició amb el Bloque por Asturies, una formació asturianista escindida del partit nacionalista Andecha Astur. La diferència entre el cas asturià i el valencià és que la federació asturiana està controlada pel llamazarisme i la valenciana pel PC. A Asturies també estan en crisi i en algus pobles com Llangreu ja han patit les primeres escissions dels que estan en contra del «giro político hacia el nacionalismo y un ecologismo de nuevo cuño».

Finalment podriem tractar el cas de Ses Illes, on el PSM va sofrir una escissió per integrar-se dins de la coalició Bloc per Mallorca amb Esquerra Unida, Verds, Esquerra i altres forces. Ara, el principal partit del nacionalisme mallorquí ha canviat d’estrategia i encapçala una coalició que compta també amb la participació d’Unió Mallorquina, un partit més de centre-liberal, i Esquerra. Esquerra Unida que apostava per reeditar la coalició amb PSM a les generals no ha volgut incorporar-se a esta nova coalició i finalment anirà en solitari i ha quedat en fora de joc. He trobat una anàlisi del futur d’EU a Ses Illes molt interessant. Per a les pròximes autonòmiques, el PSM ja ha posat com a condició per a reeditar el pacte que EU talle amb Madrid.

Els moviments que hem viscut al País Valencià s’emmarquen dins d’este context i paral·lelament a la lluita interna al sí d’IU i del procés de Mallorca. En cap cas han tingut éxit els intents de confluència i per tant podem parlar d’una reconversió fallida d’IU que afrontarà després de les eleccions una decissiva Assemblea. Si guanyen els comunistes més ortodoxos tindrien problemes a Asturies i Catalunya, a més de dir adéu definitivament a la gent d’Iniciativa al nostre país i possiblement a part d’EU de Mallorca.

Així, el pròxim 9-M serà interessant vore els resultats d’IU arreu de l’Estat però especialment al nostre país i a Ses Illes així com i les reaccions internes que es viuran a les setmanes següents dels comicis.

Bona educació… i polítics com a referents

Parlàvem l’altre dia de la “bona educació” que invisibilitzava els valencianoparlants. I ara volia continuar un poc en eixa línia però mostrant dos casos que són prou significatius. Per una banda, un dirigent polític que té el valencià com la seua llengua materna i que quan té que fer un important discurs de la seua vida política decidix fer-ho en castellà, i per l’altra, una candidata amb el castellà com a llengua materna que està utilitzant el valencià com a la seua llengua vehicular de campanya.

Estem parlant del gran J.I Pla i de la candidata per BLOC-INICIATIVA-VERDS, Isaura Navarro. Vos deixe els videos tot i que no recomane vore el discurs de Pla si sou sensibles amb el tema del PSOE que hem tingut que patir al nostre país

Pla:

Isaura:

 S’ha parlat del nivell del valencià d’Isaura, quan va dir allò de “tumbos”… parlar d’això només demostra que tot està pensat per a que n’hi hajen més Plas i menys Isaures en quant a l’ús del valencià, tant a la política com al dia a dia.

I vosaltres que preferiu, un castellà parlat amb vocals obertes i tancades o un valencià que creix cada dia?

Una altra campanya d’alegria vs tristor?

Des de fa unes setmanes sembla evident que la campanya del PSOE per a estes eleccions passa per contraposar l’Alegria que representa Zapatero davant el “cenizo” de Rajoy. Dos videos ens ho demostren, el primer que representa un polític catastrofista i que no veu res bé, i el segon el video de suport de la Plataforma d’artistes amb un títol prou representatiu: “Defender la Alegria”.

Al blog “e-campanya” diuen que potser no siga una bona estrategia la de parlar d’alegria quan no representa un valor polític. Els valencians, però, podem parlar de l’experiència del 2007 quan l’alegria que volia representar Camps li guanyà a la tristor que representava Pla. El món en colors contra el món en blanc i negre. El SI davant el NO. I Glòria Marcos pel mig fent-li el joc al molt (poc) honorable. Mireu el final del no-debat a Canal 9 celebrat abans de les eleccions valencianes. Tot semblava anar bé per a Pla. Camps només es va dedicar a repetir els slogans que s’havia après de memòria de repetir-los tant als Notícies Nou, i a la cloenda va tindre 5 minuts per parlar del discurs del passat (que per cert, relacionava amb el nom de País Valencià) que representaven els partits d’esquerres i l’alegria, la confiança i el futur que representava el PP.

Jo no sé si ara que comencem a vore els primers símptomes de la crisi econòmica tindrà el mateix efecte, però per a molta gent la imatge de Zapatero amb ambició i optimisme és més adient per a estes circumstàncies que la d’un Rajoy que no té les idees clares per molt que ho diga… i que ho veu tot malament. Rajoy està fent de Pla?

La bona educació…

L’altre dia em comentaven l’història d’un grup de xiques d’una població majoritariament valencianoparlant que es relacionaven entre elles en castellà, sense cap excepció, i que fins i tot es referien a la seua llengua materna com a “el dialecto”. Són moltes les històries d’este tipus que segurament haureu sentit alguna volta i que tenen que vore amb el procés de substitució lingüística del valencià pel castellà. Altres actituds són menys evidents: com canviar de llengua en un grup quan entra una persona que parla castellà però que segurament enten el valencià.

He trobat a internet una història que il·lustra molt bé esta situació i m’he decidit a compartir-la amb vosaltres. És: la bona educació:

LA BONA EDUCACIÓ DELS CIUTADANS DE LES BAHAMES

Ferran Suay
Societat Valenciana de Psicologia

Fa poc, en una reunió familiar, m’escoltava l’oncle Enric, que havia treballat tota sa vida a les drassanes, furgant els budells dels vaixells que haurien de solcar les mars, plens de mercaderies i de mariners d’aquells que es, segons que diuen, deixen una nòvia i mig sou en cada port que visiten. Per qüestions de feina, el meu oncle havia viatjat bastant, i ens explicava com, durant un seu viatge a Londres, li havia preguntat per un carrer a un bobby, en valencià… això sí, mostrant-li alhora el paperet en què duia pulcrament anotada l’adreça. El seu company, un mariner d’Altea, es quedà bocabadat en comprovar que la policia anglesa ‘entenia el valencià’. L’oncle rematà, murri, la seua història: -Per al poc que m’havia d’entendre si li parlava en castellà , bé podia estalviarme l’esforç i parlar-li en la meua llengua.

Tot seguit, sense deixar caure el fil de la conversa, ens parlà d’un seu viatge a les Illes Bahames, amb motiu d’unes reparacions que havien de fer-se a la nau que feia aquest trajecte. Resultà ser que els habitants d’aquell país, de pell ben negra i d’aspecte atlètic, li havien semblat a l’oncle les criatures més boniques del món. -Hòmens i dones, tots eren ben trempats, amb uns ullots grans, que alguns els tenien verds i tot. I el cas és -continuà l’oncle- que tu anaves caminant, xinoxano, per la vorera, i encara no n’havies vist un davant teu, que ja se n’havia abaixat per cedir-te el pas.

D’entrada, l’oncle s’ho havia pres com a senyal d’exiquisida cortesia i bona educació, però -home bservador com ell era- no tardà a adonar-se que el pas, només el cedien els negres, i que, a més a més, tan sols ho feien amb els blancs, i no entre ells, que -quan es creuavencompartien la vorera sense grans dificultats. En acabar l’anècdota, tots els presents coincidirem a lamentar l’abús i l’evident discriminació que suposava per als ciutadans de les Bahames, haver de sotmetre’s de manera tan servil gniominiosa, i cedir sistemàticament la prioritat als forasters. Algú encara reblà: -Només faltaria… forasters vindran que de casa ens tiraran.

En això estavem, compartint la indignació contra aquella submissió abjecta, quan arribà a la casa un dels néts del meu oncle, acompanyat de la seua nòvia què, en entrar, ens saludà cortesament: – Buenas noches. Al poc vaig poder comprovar que la jove era una d’eixes persones que parlen exclusivament i tot el temps, en espanyol, siga la que siga la llengua dels seus interlocutors. Ho feia amb desimboltura, sense acusar cap incomoditat pel fet que era l’única que parlava eixa llengua. Fins a la seua arribada, a la sala hi havia hagut set persones valencianoparlants. A partir d’aleshores, qualsevol que hi haguera entrat s’hauria pogut pensar que estava davant de nou castellanoparlants, perquè quan la conversa es reprengué, tots els que parlaren ho feren en la llengua de la recent vinguda. Només dos paraules li havien bastat per a produir aquell miracle de conversió lingüística de la meua família.

Mentre l’oncle Enric, perdut ja el ritme de la conversa, es mirava calladament els peus, vaig pensar, ves a saber per què, en aquells negres bellíssims de les Bahames.

Bé, com després de llegir-la he estat buscant per Sant Google i he trobat coses interessants sobre iniciatives que estan sorgint contra este procés, deixe per un altre post el “què podem fer”.