Este dimecres el Tribunal Supremo té previst dictar sentència sobre el recurs de cassació presentat per la Plataforma Salvem el Cabanyal contra el pla de l’Ajuntament de València d’obrir per la meitat el barri i ampliar l’avinguda de Blasco Ibañez.
No sé si es farà pública la decisió eixe mateix dia o si es tindrà que esperar, però tot pareix indicar que serà un moment decisiu per a la nostra ciutat. I és que el que estan fent amb el Cabanyal no té nom. Una degradació conscient i planificada amb l’objectiu de facilitar la destrucció del nostre patrimoni.
Que el barri està degradat? Que no ho estava el centre històric fa unes décades? Jo tot i que era molt menut, encara me’n recorde de l’ambient que n’hi havia a finals dels 80 o principis dels 90. Tiraren mig centre a terra per obrir una avinguda que “revitalitzara la zona”? Veritat que no? La destrucció no és solució.
Jo a voltes m’imagine un Cabanyal rehabilitat, que pot funcionar molt bé com a complement a una façana marítima orientada al turisme. Mercats, cases rehabilitades, turistes pels carrers. Fins i tot es podrien aprofitar les conexions per tramvia amb els campus universitaris i oferir habitatge per a estudiants. Moltes possibilitats que només necessiten: diners i voluntat política.
Els diners ens diran que falten, però mentrestant el circuit urbà continua generant gastos a tots els valencians (no anava a eixir-nos debades senyor Camps?). També podriem traure’ls controlant un poc més els “sobrecostos” dels que parlava Amadeu. El que realment falta és voluntat política d’obrir un barri sense destruir-lo.
Un barri únic, un barri que representa una part del patrimoni de tots els valencinas. Un barri que s’estan carregant, conscientment. Esperem a vore si este dimecres, la Justícia fa justícia.
