L’altre dia em comentaven l’història d’un grup de xiques d’una població majoritariament valencianoparlant que es relacionaven entre elles en castellà, sense cap excepció, i que fins i tot es referien a la seua llengua materna com a “el dialecto”. Són moltes les històries d’este tipus que segurament haureu sentit alguna volta i que tenen que vore amb el procés de substitució lingüística del valencià pel castellà. Altres actituds són menys evidents: com canviar de llengua en un grup quan entra una persona que parla castellà però que segurament enten el valencià.
He trobat a internet una història que il·lustra molt bé esta situació i m’he decidit a compartir-la amb vosaltres. És: la bona educació:
LA BONA EDUCACIÓ DELS CIUTADANS DE LES BAHAMES
Ferran Suay
Societat Valenciana de Psicologia
Fa poc, en una reunió familiar, m’escoltava l’oncle Enric, que havia treballat tota sa vida a les drassanes, furgant els budells dels vaixells que haurien de solcar les mars, plens de mercaderies i de mariners d’aquells que es, segons que diuen, deixen una nòvia i mig sou en cada port que visiten. Per qüestions de feina, el meu oncle havia viatjat bastant, i ens explicava com, durant un seu viatge a Londres, li havia preguntat per un carrer a un bobby, en valencià… això sí, mostrant-li alhora el paperet en què duia pulcrament anotada l’adreça. El seu company, un mariner d’Altea, es quedà bocabadat en comprovar que la policia anglesa ‘entenia el valencià’. L’oncle rematà, murri, la seua història: -Per al poc que m’havia d’entendre si li parlava en castellà , bé podia estalviarme l’esforç i parlar-li en la meua llengua.
Tot seguit, sense deixar caure el fil de la conversa, ens parlà d’un seu viatge a les Illes Bahames, amb motiu d’unes reparacions que havien de fer-se a la nau que feia aquest trajecte. Resultà ser que els habitants d’aquell país, de pell ben negra i d’aspecte atlètic, li havien semblat a l’oncle les criatures més boniques del món. -Hòmens i dones, tots eren ben trempats, amb uns ullots grans, que alguns els tenien verds i tot. I el cas és -continuà l’oncle- que tu anaves caminant, xinoxano, per la vorera, i encara no n’havies vist un davant teu, que ja se n’havia abaixat per cedir-te el pas.
D’entrada, l’oncle s’ho havia pres com a senyal d’exiquisida cortesia i bona educació, però -home bservador com ell era- no tardà a adonar-se que el pas, només el cedien els negres, i que, a més a més, tan sols ho feien amb els blancs, i no entre ells, que -quan es creuavencompartien la vorera sense grans dificultats. En acabar l’anècdota, tots els presents coincidirem a lamentar l’abús i l’evident discriminació que suposava per als ciutadans de les Bahames, haver de sotmetre’s de manera tan servil gniominiosa, i cedir sistemàticament la prioritat als forasters. Algú encara reblà: -Només faltaria… forasters vindran que de casa ens tiraran.
En això estavem, compartint la indignació contra aquella submissió abjecta, quan arribà a la casa un dels néts del meu oncle, acompanyat de la seua nòvia què, en entrar, ens saludà cortesament: – Buenas noches. Al poc vaig poder comprovar que la jove era una d’eixes persones que parlen exclusivament i tot el temps, en espanyol, siga la que siga la llengua dels seus interlocutors. Ho feia amb desimboltura, sense acusar cap incomoditat pel fet que era l’única que parlava eixa llengua. Fins a la seua arribada, a la sala hi havia hagut set persones valencianoparlants. A partir d’aleshores, qualsevol que hi haguera entrat s’hauria pogut pensar que estava davant de nou castellanoparlants, perquè quan la conversa es reprengué, tots els que parlaren ho feren en la llengua de la recent vinguda. Només dos paraules li havien bastat per a produir aquell miracle de conversió lingüística de la meua família.
Mentre l’oncle Enric, perdut ja el ritme de la conversa, es mirava calladament els peus, vaig pensar, ves a saber per què, en aquells negres bellíssims de les Bahames.
Bé, com després de llegir-la he estat buscant per Sant Google i he trobat coses interessants sobre iniciatives que estan sorgint contra este procés, deixe per un altre post el “què podem fer”. 
Febrer 12, 2008 a les 9:35 am |
es el que sol passar habitualment, grup on un membre no parle valencià, tots en castellà, cuan l´altre entén perfectament el valencià i no el parla pq no vol, pq tb el parlaria sobradament, i sobre tot el que per a mi es més curiós, es que, al meu poble, hi ha algúns argelians, argentins que et demanen que els parles en valencià per tal d´aprendre i anar integranse, i que un naixcut açí li sente mal que sempre parles en valencià, inclós acabe emprenyanse i tot, “Yo soy más valenciano que nadie, no me hace falta hablar en valenciano, pq el castellano tb es oficial y por tanto puedo elegir”, doncs molt bé,com a poder pots fer el que tu vullgues però lo més normal per a poder estar orgullós de ser ver valencià seria com a minim defendret parlant el nostre idioma,(entre d´altres coses), o com a minim, no emprenyarte pq algú et parle en valencià, a la fí, una evidència més del poc respecte que tenen molts (no tots) dels vinguts de Castella pèl tot allò que ens diferència d´ells. Nosaltres n´acceptem el castellà sense cap problema, i vosaltres n´accepteu el nostre??