Entre l’Espanya i la paret.

Així ens trobem molts, entre l’Espanya com a concepte amb els que ens sentim familiars, un concepte que cadascú enten de la seua manera i la paret a la que no parem de pegar-nos cabotades i que representa la visió de l’estat uniforme, uniformitzador i empobrit que hui com fa 100 anys, predomina, encara que amb el vernís de pluralisme que alguns volen aplicar sense canviar la seua idea de fons.

Dos posts a la blogosfera m’han fet escriure este post. Per una banda, Enric Nomdedeu commenta una “anècdota” d’un viatge a Castella que és un fidel reflex de la paret de la que parlava adés. Anècdotes que es sumen a tantes altres que molts haureu patit al llarg de la vostra vida, quan eixiu de València o quan venen de fora. Anècdotes que deixen de ser-ho quan tenen un caràcter repetitiu i constant que vol dir alguna cosa més que actituds aillades. Recordeu l’episodi de Carod-Rovira al “Tengo una pregunta para usted”? Eixa defensa tan clara de la pluralitat acaba de ser qualificada a Tele 5 (en una mena de resumen que l’han preparat per abandonar la “lluita” interna a Esquerra) com una “salida de tono”. Serà que l’únic “tono” que admeten és aquell que no contesta, no protesta, i s’adapta a les seues manies…

Per altra banda, un post de Xavier Solano (politòleg català assesor del Scottish National Party) senyala la diferència entre Espanya i el Regne Unit: Anglaterra ha mantingut una identitat diferenciada mentres que Castella no ho ha fet, acceptant desaparéixer com a regions dins d’Espanya. Per tant, quan es parla del Regne Unit, els anglessos no parlen de la seua identitat, sinó d’un projecte que compartixen amb altres pobles com Escòcia o Gal·les. En canvi, a Espanya, els debats territorials es veuen amb una intensitat emotiva sense comparació… per als castellans no s’està parlant d’un projecte comú sinó del seu projecte, d’allò que són i alguns volen que deixen de ser (vos sona?). “No puedo estudiar en castellano en mi propio país”; “Todos los españoles deberíamos votar el estatut de Cataluña”, són només exemples d’este concepte d’Espanya que tenen.

Diuen alguns que és impossible canviar Espanya, que aquells que s’agraden com són no canviaran mai. Potser tinguen raó i així estem, entre l’Espanya i la paret, aquells que no ens molesta el fet de compartir estat, sinó la configuració actual. I no parle només d’estatuts i fòrmules a la constitució sinó de mentalitats. Algú dels seus els haurà de començar a explicar qué és realment este troç de península que anomenem Espanya.

Entenc perfectament l’esgotament de molts catalans en la tasca de transformar Espanya. Entenc -i compartisc- el pas que volen donar del regeneracionisme espanyol a la política europea i mediterrània. Porten des de fa més d’un segle intentant explicar que Espanya no és -o no hauria de ser- una Castella ampliada. Des de l’Oda a Espanya del poeta Joan Maragall (que acabava amb un eloqüent “Adéu Espanya”) al “Per l’Espanya Gran” de la Lliga Regionalista.

Però els valencians? És vàlida eixa posició d’indiferència o desestiment per a nosaltres. No. No ho és per una senzilla raó. El nostre problema no és que els castellans (en un sentit ample) no vulguen entendre la pluralitat d’Espanya sinó que els propis valencians es senten representats per eixa Espanya uniforme però que molts ja entenen suficientment plural. Quina posició s’ha de prendre? Deixar a banda el tema o explicar quan feble i superficial és eixa pluralitat? Atacar frontalmet un projecte viu en la nostra societat o aportar una posició constructiva que connecte amb les “anècdotes” que molts han patit alguna vegada.

Parlar d’Espanya sempre pot portar problemes, i més des d’una posició activa de canvi i transformació necessària. Per l’Espanya plural deia Francesc de Paula Burguera a l’spot electoral de Bloc-Iniciativa-Verds, amb les crítiques pertinents. Altres crítiques venen des d’aquells que tot i cantar “Amb Espanya anem de Cul” el 25 d’Abril i després voten en clau espanyola. Si, anem de cul amb esta Espanya però votar a Zapatero, Bono i cia no és la solució.

Haurem d’explicar que ens oposarem als intents de recentralització que podrien acabar amb el valencià a les escoles. Haurem d’explicar que com a demòcrates apostem pel dret a decidir. Haurem d’explicar que la pluralitat és possible i desitjable, i que el que tenim ara no és més que una disfressa que amaga la crua realitat. Haurem d’explicar que a Valladolid han de tindre contacte amb la nostra llengua a través de TVE. Haurem d’explicar que no és just el sistema de finançament. I no, no els ho haurem d’explicar als de Madrid, Cáceres o Burgos sinó als de València, Benicarló, Alacant, Castelló i Dénia…

Tabú 2: Símbols en un país atípic

Fa temps que no escric al blog, primer va ser perquè estàvem en campanya electoral i no n’hi havia massa temps, després perquè havien passat les eleccions i no tenia massa ànims, a continuació van ser les falles les que no em deixaren temps per a res, però ara per fi, torne a escriure i ho faig amb les energies renovades.

I com que vinc amb energia, vaig a parlar d’un dels temes, juntament amb el de la llengua, que més energies han consumit a valencianistes de totes les èpoques i edats, i que tot i així segueix sense resoldre’s. Simbologia valenciana.

“Para muestra un botón” diguem en castellà, i per a mostra una anècdota. Ja fa temps que al cul del meu cotxe porte una enganxina, la qual és (més o menys) així:

Un dia, una companya de classe, nacionalista ella de tota la vida, em va dir al vore l’enganxina que fera el favor de llevar-la, ja que era una “blaverà”. Jo que mai havia vist res estrany en l’enganxina li vaig preguntar el motiu pel qual em deia això. “Perquè posa València en blau”-em va respondre. Només unes setmanes més tard, una altra xica, en este cas, la novia d’un amic, que ha estat sempre vinculada al món del blaverisme, em va vore amb el cotxe  i al dia següent em va dir: “com es nota que eres catalanista, menuda pegatina dus posada al cotxe”. Jo, que ja estava flipant-la encara vaig gossar a preguntar: “Què té de catalanista eixa enganxina?” - “Home! Està clar! podent posar la reial senyera posa les quatre barres de l’escut, per a confondre”. La conclusió que vaig traure d’estes dos “recriminacions” és que si en lloc d’eixa enganxina haguera portat un bou d’osborne no hauria tingut que donar explicacions a ningú, i açò és molt trist.

Dins la perplexitat en la que alguns diuen que viu este país, incloc la meua perplexitat davant el desgavell paranoic que afecta als símbols. Resulta que un dia allà per la transició a algú se li va ocòrrer que calia dividir i enfrontar als valencians, crear dos nuclis irreconciliables que feren que tot allò que es relacionara amb la valencianitat fóra motiu de conflicte. Regne front País, Senyera coronada front Senyera nua, Muixeranga front Himne Regional, Blaverisme front Catalanisme. No sé que va ser. No sé qui va tindre la gran idea, però la qüestió és que ho va brodar. 30 anys portem de “Guerra Freda”, obligant a tot aquell valencià o valenciana que té una consciència identitaria valenciana a triar entre dos blocs perfectament reconeixibles i antagònics, dos blocs inamobibles. Al País Valencià, no pots sentir-te valencià i punt, has de desenrrollar un cabdell enrevessat, has de triar entre jugar a blanques o negres i tries el que tries, el conflicte està servit. No es pot ser valencià, inomés valencià, d’una manera normal, perquè la normalitat no existeix.

Doncs a mi, que sóc un poc especial, a mi que no he viscut la Batalla de València, no m’importa ni el més mínim eixe conflicte, no pense deixar-me dur per la inèrcia d’una paranoia que reviu els temps de la Russia comunista front als EEUU capitalistes a escala micro. Passe. I amb açò no vull dir que estic per la superació del conflicte, sinó què jo, individualment, no tinc cap conflicte que superar. No es pot dir el mateix d’altres, d’aquells que viuen, s’alimenten i reviscolen dia rere dia un conflicte que pretenen dur fins a la mort per inanició o per avorriment.

A tots aquells que diuen que acceptar que hi ha diverses maneres d’entendre el valencianisme és renunciar, jo els dic que només han de renunciar a una cosa: a la intolerància. Quan jo era menut, em van ensinistrar que un valencià que fa lluir una quadribarrada és un mal valencià, un fill de puta, un malparit. De segur, que hi ha algú, que hi ha molts, a qui de menuts els digueren que qui porta una senyera coronada és un mal valencià, fill de puta, malparit. Doncs, l’únic mal valencià que hi ha és aquell que adoctrina als altres en l’odi i els prejudicis. Acceptar-nos com som, diversos, plurals, amb diversos símbols, amb moltes visions… però tots valencians este és el vertader repte. Això és ser valent, i no el morir abraçat a una senyera, qui no accepta una bandera, fa de la intolerància la seua bandera.

Des de la Mare de Déu del Lledó, passant per la faixa morellana, el guerrer de Moixent, la Dama d’Elx, la senyera coronada, la Geperudeta, Sant Vicent, el rat penat, el drac alat, la moma, el València CF, el Vila-real, el burret, la mistela, el Penyal d’Ifach, les colles de dimonis, la muixeranga, les falles, les gaiates, fins i tot Españeta!…tots deurien ser  símbols de tots els valencians i no privatius d’un moviment polític determinat, ja n’hi ha prou de conflictes simbòlics, que la política no enfronte símbols ni persones sinó idees, i que cada valencià i cada valencianista s’expresse en llibertat.

P.D.: Este post va dedicat a l’engaxina del meu cotxe, als qui no creuen això que diuen de: “O conmigo o contra mí”, als qui entenen la pluralitat i el diàleg com a coses possitives per a la superació i el progrés d’un poble, i a Españeta.

Bé, m’agradaria fer una aclaració, les dos persones que mente al principi en l’anècdota de l’enganxina, no són exemple d’eixa intolerància de la que parle més avant. L’exemple el faig com a introducció de q alguna cosa estranya passa amb els símbols a este país. En cap cas he volgut dir que eixes dos persones, (sobretot una d’elles, Rosa) són persones intolerants, si així s’enten ho rectificaré, perque no era ni de lluny això el q volia expressar, com dic, amb l’exemple només volia fer palés la “anormalitat” respecte als símbols. Vull deixar-ho clar i demanar disculpes si escau.

Sudoku electoral o l’Espanya “plural”

Passades les falles vaig a fer un breu comentari dels resultats electorals a nivell estatal. Tots sabem el que ha passat: PSOE ha guanyat, el PP ha pujat i la resta o bé s’ha mantingut o bé ha baixat o quasi desaparegut del mapa parlamentari. També cal dir que tornem a vore diverses Espanyes electorals que coincideixen amb diferents models d’estat. Els resultats de Galícia, Euskadi i Catalunya oferixen pautes totalment diferents als de l’altra Espanya. Si Catalunya s’haguera independitzat i no participara en les eleccions, el PP hauria guanyat les eleccions, després de tot el que ha passat durant la legislatura!

El PP ha utilitzat dos o tres temes principalment per a erosionar el suport tradicional del PSOE i obrir forats en la paret que separa els seus electorats tradicionals i guanyar votants que a les eleccions anteriors confiaren al PSOE. Es tracta de terrorisme, debat territorial, i immigració. Els dos primers moltes voltes utilitzats com un sol tema. El victimisme davant els “nacionalistes”, l’ultranacionalisme espanyol amagat darrere de l’oficialisme (”una gran nación de ciudadanosh libresh e igualesh” que diria Rajoy), la rendició davant ETA i el “xantatge” català… vaja, el que hem sentit durant 4 anys. El tema de la immigració amb la famosa i inútil proposta de fer-los signar un contracte d’integració també ha sigut clau. De fet, encara que ens puga sorprendre, esta proposta electoral tenia darrere un suport majoritari de l’electorat espanyol tal i com van mostrar algunes enquestes.

Esta estratègia ha tingut un notable èxit. Al nostre país, a Madrid, ha augmentat el seu suport superant el 50%, amb una alta participació. A Andalusia ha erosionat l’hegemonia socialista. Però ha fallat fonamentalment en Catalunya on ha provocat un gran suport al PSC per frenar este PP. I perquè no ha tingut èxit? Sembla evident que el model d’Espanya que proposen, construida contra la diversitat que representa Catalunya, no els ha agradat als catalans. I el tema immigració tenia a Duran i Lleida com a competidor (A Catalunya no hi cap tothom).

El PSOE ha aconseguit la victòria gràcies a l’augment a Catalunya que li ha perdonat els problemes amb la RENFE, el Prat, les declaracions d’alguns membres del PSOE sobre l’estatut…

I ambdós s’enfronten a un sudoku electoral sobre la pluralitat d’Espanya que hauran de resoldre. El PP no pot continuar confiant en la construcció d’Espanya contra els catalans si vol tornar a guanyar i aconseguir el suport de CiU per a governar. I el PSOE haurà de procurar fer la seua tasca a l’Espanya profunda perquè si no aconseguixen que la diversitat i plurinacionalitat de l’Estat siga entesa com a positiva, continuaran perdent el seu electorat tradicional. No és problema de textos legals o estatuts, sinó de mentalitats, i per tant, molt més complicat.

I al País Valencià… hem votat en clau espanyola (però a més de l’Espanya madrilenyamurciana) i este comentari es pot aplicar perfectament al nostre país. És trist, però és així. I amb això haurem de treballar.

Mascletà electoral

 

En estos moments puc sentir de fons el soroll d’una mascletà. I es que estem en Falles, i la ciutat de València s’ompli de fallers i visitants, valencians tots en estos dies, per a gaudir d’una festa incomparable al món. Som conscients de que hem fet una xicoteta parada al blog per a respirar, agarrar aire i continuar. No és fàcil digerir resultats electorals com els de diumenge passat. De totes maneres,  en política n’hi ha un tempo diferent. I no em referisc a que molts dividim les dècades en legislatures, sinó a que han passat només 7 dies i sembla que haja passat una eternitat.

Moltes coses s’han dit, molt s’ha parlat, sobretot de la manera de recuperar-nos davant un resultat com el que vam tindre. I els pensaments, les opinions com en una mascletà, feien explossió en fòrums i blogs, en tertúlies i converses d’MSN. Moltes coses que ja hem parlat. Amb un cert ritme -com les mascletaes-, s’enllaçaven es desitjos, les reflexions, les ingenuitats, les reclamacions de responsabilitats, les idees i les manies de cadascú.

Cal parlar i a NoCap parlarem. Cap campanya electoral ens impedix fer ara reflexions en veu alta. Ara, parlant, ja no es perjudica cap projecte, sinó que el projecte eixirà perjudicat (o senzillament no eixirà) si no parlem, reflexionem, aportem i sumem idees (perque la suma d’idees sempre serà millor que la de sigles).

És el moment de parlar, o el silenci ens atordirà

P.D: Des de NoCapenCapCap volem desitjar-vos unes bones falles i que gaudiu de la festa! (com diuen els cartells del Bloc Jove del Cap i Casal que estan per tot el centre històric de la Ciutat)

I ara… què farem?

Navarro va destacar també, en declaracions als mitjans de comunicació, la “unió de l’esquerra” com un “valor fonamental”, i va afirmar que este és el que els ha fet estar treballant en la campanya. Així mateix, va apuntar que “encara queda un llarg camí en què lluitar per un futur amb molts més”.
(…)
Per la seua banda, el secretari general del Bloc, Enric Morera, va subratllar que esta campanya “passarà a la història” perquè el seu partit ha plantat “una gran llavor“, i la va qualificar de “positiva” i “dinàmica” “a pesar de les tensions”, va dir. També es va comprometre a continuar “sumant” front “al bipartidisme, com a garantia d’alternativa”.