Entre l’Espanya i la paret.
Així ens trobem molts, entre l’Espanya com a concepte amb els que ens sentim familiars, un concepte que cadascú enten de la seua manera i la paret a la que no parem de pegar-nos cabotades i que representa la visió de l’estat uniforme, uniformitzador i empobrit que hui com fa 100 anys, predomina, encara que amb el vernís de pluralisme que alguns volen aplicar sense canviar la seua idea de fons.
Dos posts a la blogosfera m’han fet escriure este post. Per una banda, Enric Nomdedeu commenta una “anècdota” d’un viatge a Castella que és un fidel reflex de la paret de la que parlava adés. Anècdotes que es sumen a tantes altres que molts haureu patit al llarg de la vostra vida, quan eixiu de València o quan venen de fora. Anècdotes que deixen de ser-ho quan tenen un caràcter repetitiu i constant que vol dir alguna cosa més que actituds aillades. Recordeu l’episodi de Carod-Rovira al “Tengo una pregunta para usted”? Eixa defensa tan clara de la pluralitat acaba de ser qualificada a Tele 5 (en una mena de resumen que l’han preparat per abandonar la “lluita” interna a Esquerra) com una “salida de tono”. Serà que l’únic “tono” que admeten és aquell que no contesta, no protesta, i s’adapta a les seues manies…
Per altra banda, un post de Xavier Solano (politòleg català assesor del Scottish National Party) senyala la diferència entre Espanya i el Regne Unit: Anglaterra ha mantingut una identitat diferenciada mentres que Castella no ho ha fet, acceptant desaparéixer com a regions dins d’Espanya. Per tant, quan es parla del Regne Unit, els anglessos no parlen de la seua identitat, sinó d’un projecte que compartixen amb altres pobles com Escòcia o Gal·les. En canvi, a Espanya, els debats territorials es veuen amb una intensitat emotiva sense comparació… per als castellans no s’està parlant d’un projecte comú sinó del seu projecte, d’allò que són i alguns volen que deixen de ser (vos sona?). “No puedo estudiar en castellano en mi propio país”; “Todos los españoles deberíamos votar el estatut de Cataluña”, són només exemples d’este concepte d’Espanya que tenen.
Diuen alguns que és impossible canviar Espanya, que aquells que s’agraden com són no canviaran mai. Potser tinguen raó i així estem, entre l’Espanya i la paret, aquells que no ens molesta el fet de compartir estat, sinó la configuració actual. I no parle només d’estatuts i fòrmules a la constitució sinó de mentalitats. Algú dels seus els haurà de començar a explicar qué és realment este troç de península que anomenem Espanya.
Entenc perfectament l’esgotament de molts catalans en la tasca de transformar Espanya. Entenc -i compartisc- el pas que volen donar del regeneracionisme espanyol a la política europea i mediterrània. Porten des de fa més d’un segle intentant explicar que Espanya no és -o no hauria de ser- una Castella ampliada. Des de l’Oda a Espanya del poeta Joan Maragall (que acabava amb un eloqüent “Adéu Espanya”) al “Per l’Espanya Gran” de la Lliga Regionalista.
Però els valencians? És vàlida eixa posició d’indiferència o desestiment per a nosaltres. No. No ho és per una senzilla raó. El nostre problema no és que els castellans (en un sentit ample) no vulguen entendre la pluralitat d’Espanya sinó que els propis valencians es senten representats per eixa Espanya uniforme però que molts ja entenen suficientment plural. Quina posició s’ha de prendre? Deixar a banda el tema o explicar quan feble i superficial és eixa pluralitat? Atacar frontalmet un projecte viu en la nostra societat o aportar una posició constructiva que connecte amb les “anècdotes” que molts han patit alguna vegada.
Parlar d’Espanya sempre pot portar problemes, i més des d’una posició activa de canvi i transformació necessària. Per l’Espanya plural deia Francesc de Paula Burguera a l’spot electoral de Bloc-Iniciativa-Verds, amb les crítiques pertinents. Altres crítiques venen des d’aquells que tot i cantar “Amb Espanya anem de Cul” el 25 d’Abril i després voten en clau espanyola. Si, anem de cul amb esta Espanya però votar a Zapatero, Bono i cia no és la solució.
Haurem d’explicar que ens oposarem als intents de recentralització que podrien acabar amb el valencià a les escoles. Haurem d’explicar que com a demòcrates apostem pel dret a decidir. Haurem d’explicar que la pluralitat és possible i desitjable, i que el que tenim ara no és més que una disfressa que amaga la crua realitat. Haurem d’explicar que a Valladolid han de tindre contacte amb la nostra llengua a través de TVE. Haurem d’explicar que no és just el sistema de finançament. I no, no els ho haurem d’explicar als de Madrid, Cáceres o Burgos sinó als de València, Benicarló, Alacant, Castelló i Dénia…
Marzo 25, 2008 a las 5:02 pm
És evident que haurem d’explicar tot això als valencians, tot i que molts ja s’ho “oloren”, pocs són els que veuen possible canviar la situació, ara bé, en l’hipotètic cas de que ho aconseguirem, en l’hipotètic cas que els valencians començaren a vore e món des d’una òptica més valenciana, que entengueren veritablement en clau “d’Espanya Plural” la situació; com a molt arribariem al mateix punt en el que es troba Catalunya o Euskal Herria. 150 anys porten estos dos pobles pegant-se “cabotades” contra eixa paret. De que serveix doncs fer que els teus entenguen una pluralitat que no és compartida per la majoria de ciutadans de l’Estat que són a més a més els qui tenen la paella pel mànec? Front al model d’Espanya que ells volen estan els nostres drets i la nostra dignitat, i sincerament veient, com dius, que els posicionaments de l’espanyolisme no varien, que la pluralitat és tan sols una frontera que amaga un edifici en runes, veig més fàcil trencar palles i eixir-se’n d’ahi que tractar de convèncer als de Tordesillas de que no parlem valencià pa fotre’ls. És trist, però és així.
De tota manera en lo que respecta al País Valencià, està clar que el camí és eixe, malgrat saber que encara que triomfem i el nostre missatge siga ben rebut sempre tindrem per ponent una paret de pedra com a resposta a les nostres aspiracions.
Marzo 25, 2008 a las 5:08 pm
“De que serveix doncs fer que els teus entenguen una pluralitat que no és compartida per la majoria de ciutadans de l’Estat que són a més a més els qui tenen la paella pel mànec?”
Perque en el cas de trencar palles i eixir-te’n t’hauras d’eixir amb algú. Si no apostes per un discurs en el que respecta a l’estat “alterespanyolista” (i sé lo mal que sona la paraula..) mai no tindràs a 4 milions de valencians pegant-se cabotades i decidint finalment que més val viure fora que dins. I si mentrestant, la gent de ponent canvia la manera de pensar… guanyarem un estat més plural i un debat més democràtic i racional (com el del Regne Unit, vaja..)
Marzo 26, 2008 a las 5:04 pm
mare, quina entrada més densa… m’agrada m’agrada… aneu a acabar sent uns politòleg de primera… jo ara per ara encar vos seguisc el fil… d’ací uns anys ja vorem!
una abraçada ben forta des de l’horta nord
Marzo 26, 2008 a las 11:07 pm
Hehehe demane disculpes si m’ha quedat densa (encara que sembla que utilitzes eixa paraula de manera positiva hehehe)… però és que estic un poquet “espés” des de les eleccions
Marzo 27, 2008 a las 5:24 pm
Eixe és el camí, fer vora a la gent la necessitat i el pragmatisme de tindre una veu pròpia i una política valencianista. Si els dirigents del PP i del PSOE ens els envien de Madrid, i/o fan política en clau espanyola, els valencians eixim perjudicats.
I això, encara que no estiga articulat en la majoria dels casos, pense que és una percepció, si no majoritària, als menys molt significativa dels votants valencians. I és una percepció transversal, ni de esquerres ni de dretes, simplement valencianista. Com (hauria de ser) el Bloc.
Marzo 28, 2008 a las 11:34 am
ieps, penya! les teories i les ponències estratègiques són molt importants per als partits polítics però per a quan posar-se a currar? quan triomfarà al BLOC l’”arromanguisme”? arromangar-se les mànigues de la camisa i començar a currar tots i totes a peu de carrer, convéncer amics i amigues, veïns i veïnes, compis de facultat… valencianistes tots a una veu… sabeu que les línies polítiques marcades en congressos i assemblees nacionals queden en res si no comencem a treballar decididament d’una punyetera volta???? (que conste que encara no ho hem fet mai en la història del BLOC, això de CURRAR tots a una, perquè no ho provem només una vegada?)
Sobre el que comenteu que cal recuperar la idea del valencianisme…sincerament, hi ha algun altre referent valencianista ara mateix més seriós i coherent que el BLOC? Per què la gent vota psoe? Cal treballar, cal convéncer, cal construir noves mentalitats, cal parlar amb la gent, cal arromangar-se i posar-se a la faena. Arromanguisme doctrina oficial JA!!!!
Marzo 28, 2008 a las 12:21 pm
Roselleta! Quan es tracta d’arromangar-se s’arromanguem, de fet, jo porte arromangat des de que em vaig afiliar, he fet ja uns quants votants, i uns pocs afiliats. i pel que fa al treball de carrer crec q també s’emportem la palma Taronget i jo. Per això mateix quan escric alguna cosa, quan faig alguna crítica, la faig amb la consciència tranquila, amb la seguretat que dona el tindre el treball ben fet. Considere un poc hipòcrita aquells que es dediquen a criticar (i a sobre d’una manera destructiva) al Bloc o a qualsevol iniciativa valencianista i després són persones que en la seua vida diaria no fan un brot pel valencianisme. Per tant, estic d’acord amb tu, ARA, L’ARROMANGUISME!
Marzo 29, 2008 a las 4:03 pm
M’ha agradat molt el símil amb el Regne Unit. Això del projecte comú que és allà i que ací no és, sols és una “ampliació” de Castella. A mi m’agrada dir que en algun moment de la història Castella decidí canviar-se de nom i dir-se Espanya, i per a justificar-ho annexionà tot el que tenia a la vora (excepte Portugal). Però ella no canvià en res, si no que els nous territoris que tenia havien de ser com ella.
Més avant, per acabar-ho d’arreglar, la “ejemplar transición española” decidí que els vells territoris amb plena personalitat nacional havien de tindre igual caràcter jurídic que trossos de la vella Castella, que ni sabien el que els venia a sobre (p.e. Extremadura no tenia ni bandera). De la nit al matí van haver de muntar un Govern autonòmic per arreglar-se-les amb unes competències que ni volien ni havien demanat (us sona el “café para todos”).
I així va la cosa, amb un fracàs darrere de l’altre. Espanya és un projecte que va de fracàs en fracàs per què està mal parit des de l’inici. Té massa peces al seu interior que no volen ser-hi. I la seua feblesa radica en el fet que no s’accepta tal i com és i força la realitat original a ser una altra cosa, que mai no ha volgut.
La qüestió és: quan durarà l’agonia?
Abril 1, 2008 a las 9:45 pm
avui llegia un article sobre el SNP a Actualidad Economica, coneguts per la seva visio nuclear d’Espanya… és curiós com fins i tot des d’Espanya el tracte que donen als independentistes escocesos és més benèvol que als catalans…
Abril 1, 2008 a las 10:26 pm
Està clar Medrán, es que trencar Espanya és molt més greu que trencar el Regne Unit….. ací estem parlant de la nació més antiga del món (poca broma!)
(noteu el sentit irònic sobre este recurrent mite de l’historiografia nacionalista espanyola).
Abril 1, 2008 a las 11:11 pm
Molt interessant el post.
Al respecte d’Anglaterra i la comparativa amb Castella, la diferència és purament econòmica. Anglaterra era -i és- la nació més rica, formada i avançada de totes les illes britàniques, mentrestant que Castella no ho era al moment de la unificació en un estat. Per esta raó els anglesos sempre han mirat eixes altres nacions com pures annexions a un regne que ja era funcional per si soles, sense por a invasions francòfones una vegada adquirit Gales -la única frontera per mar que no dominaven per se- ni dels quatre cabrerols que habitaven Escòcia i Irlanda.
Per la seua banda, Castella estava perpètuament sota el perill de la invasió francesa, aragonesa i, tot i que es minusvalora a sovint, musulmana. La seua única força era agrícola i poblacional, molt pobre en comparació amb la resta de nacions europees, fins i tot després de conquerir el Regne de Lleó -que incloïa gran part de la costa cantàbrica-.
La seua sort fou, al cap i a la fí, immensament precària. Primer quan la guerra entre diversos regnes occitans i francesos desenvocà en que s’atacaren les posicions navarreses sobre els Pirineus i el rei navarrés haguera de buscar aliats a Castella -tradicionalment amb bona relació amb els francesos-, i segon quan Martí l’humà quedà sense hereu i hi accedira un Trastamara amb el Compromís de Casp. Esta mateixa precarietat és la que va fer que des de sempre Castella acceptara eixa disolució nacional per tal de mantindre’s en eixe domini soterrat.
A partir d’ahi, la resta és història: Ferran d’Aragó permetent una cort castellana, Felip V, Franco i mass mèdia, però Castella incòlume, fent tribut al seu nom. La part trista? Que ja fa anys que no es pot guanyar honorablement.
Abril 20, 2008 a las 4:32 am
[...] que amaga la idea d’Espanya que ens venen des de Madrid. Tot i que d’això ja hem parlat prou les últimes setmanes. Cal resaltar el fet de que queda un espai per aprofitar, i que el [...]
Junio 23, 2008 a las 3:31 pm
[...] ha de tindre esta realitat sobre el discurs i missatge del valencianisme? D’això ja hem parlat per ací: no podem ser indiferents. Hem de tindre un discurs propi, sense complexos, perquè estic [...]