Arxiu de Abril, 2008

L’any que ve no torne – Versió 2008

Abril 28, 2008

Com sabeu dissabte passat es celebrà a Alacant la clàssica manifestació amb motiu del 25 d’Abril que l’organització decidí dedicar al tancament de TV3 a les comarques del Sud. I com l’any passat i l’anterior, he tornat a tindre el mateix pensament: l’any que ve no torne.

Cada dia tinc més clar que la manifestació del 25 d’Abril representa un exercici d’onanisme polític i social d’un sector que s’autoanomena com el “nacionalisme cultural”. La celebració de que el negoci de la marginalitat va bé. Sé que estic sent dur i que algú em pot dir que jo també participe d’eixe teatre, però entre que algú em represente amb unes sigles o representar-me jo a soles amb una imatge amb la que estiga a gust, preferisc esta última opció, encara que tinga que suportar certes coses…

Suportar per exemple que una persona amb una bandera de Castella comunera em diga quina senyera valenciana he de dur o deixar de dur o que als 301 anys del genocidi legal que vam patir els valencians el tema de la manifestació siga, per segon any consecutiu, el tancament de TV3. Suportar que n’hi haja gent que s’enganye i pense que eixe és la nostra base (quan si ferem una enquesta entre PSOE i abstenció traurien majoria absoluta). També suportar vore com representants del PSOE encapçalen la manifestació.

N’hi ha una altra cara dels presents, la de la gent que s’ho curra i fa valencianisme constructiu, com Escola Valenciana. Gent que pot eixir i gaudir d’una jornada festiva, mentres la resta de l’any treballa per un país més valencià, i més just. Cal separar la palla del forment. Aquells que fan “”valencianisme”" el 25 d’Abril i aquells que ho fandia rere dia. Aquells que volen construir, buscar consensos i ser útils a la societat i aquells que viuen en una illa de purisme i essències, llevat del dia de les eleccions que deixen el purisme a casa per votar als del puny i la rosa.

En fi…No sé si l’any que ve aniré i com ja he dit, tampoc no depen de mi. I no em preocupa massa. Tenim temps per reflexionar-ho mentres fem valencianisme del de veres, tots els dies.

“Alguien tenía que decirlo”

Abril 25, 2008

 

Vaja per davant que estic totalment a favor de la llibertat de culte. Sóc conscient de que acostume a utilitzar un llenguatge clar i directe (de vegades massa i tot) i per això que faig este aclariment només començar el post, perquè hui pense ser clar i directe, més que mai si cal. I és que hi ha coses que requereixen un tractament contundent, fins i tot sorneguer, i crec que l’ocasió ho mereix.

Hui a l’obrir el correu he vist que tenia un e-mail d’un antic company d’escola. Fa prou de temps que no el veig i me n’he alegrat i tot de vore que s’havia molestat en escriure’m. El mail portava per títol “Alguien tenía que decirlo”, i jo tot encuriossit l’he obert. Mentre estava carregant he pensat “merda, a que és un virus” però no, era pitjor. Era un d’eixos mails en cadena, eixos de “passa’l a tots els teus contactes o la maledicció del tio garrofa caurà sobre tu”. Sembla que el meu amic es pren molt seriossament això de les cadenes perquè la llista de gent a qui havia adreçat el mail era enorme. Comence a llegir: “este es un mensaje en defensa de la familia…” que bé, jo sempre demane pizza familiar al Telepizza, pot ser siga interessant i tot la cadena esta. “…la familia tradicional, la de siempre, en la que hemos crecido y nos hemos formado como personas y ciudadanos de bien esta en peligro…”  Ja estem, a vore que més diu… “…no se puede negar que España es una nación católica, lo ha sido siempre, y eso no se puede obviar…” Bo, no vaig a avorrir-vos citant tots els detalls d’interés públic que pregonava el mail tot i que aniré citant les parts més rellevants. Bàsicament el mail pretenia ser una defensa de la familia tradicional catòlica, apostòlica i romana, que es dedicava a atacar les families monoparentals, però sobretot les families homosexuals. Criticant per damunt de tot el fet que una parella gay tinga dret a adoptar xiquets. I no penseu que el text escatimava arguments eh? No, no, ni molt menys… però un moment! De sobte em ve al cap, el meu amic, el que m’ha enviat el mail, resulta que ell pertany a una d’eixes comunitats cristianes, els “quicos” els diuen, el meu col·legi estava ple de gent d’esta comunitat.

No sé si per curiositat o per instint vaig parar de llegir per un moment eixa obra de la literatura contemporània i vaig tornar cap a dalt per tal de vore a que persones havia enviat el mail. Entre la llarga llista en trobe a uns quants coneguts del col·legi, puc reconèixer almenys a 4 d’ells que pertanyien o pertanyen a dita comunitat cristiana, als quals anomenaré a partir d’ara: A, B, C I D.

Però tornem al text, destacaré dos sentències del mateix: “Según ha demostrado el profesor Potter (serà Harry?) la homosexualidad es un problema mental que conecta con la psicología propia del individuo, que hace que perciba la realidad de un modo distorsionado… …por todo esto, podemos afirmar que la homosexualidad es una enfermedad mental, que debe y puede ser tratada, que tiene cura en un elevado número de casos, si bien existen casos de no retorno ” y l’altra diu:” …Así mismo no resulta descabellado pensar que un niño criado en un entorno carente de la figura materna, sufrirá carencias de cariño que podrían ocasionarle un trauma y problemas de autoestima y confianza en si mismo en su etapa adulta y…”  Sabeu què en pense jo? Jo pense que qui sí tenia un problema mental és el pare d’este amic, el remitent. Quan ell era menut, es dedicava a pegar-li fuetades als seus fills amb el cinturó quan estos feien alguna cosa que ell considerava “pecat mortal”, més d’una vegada en classe de natació he vist les marques rojes en l’esquena del meu amic, jo les veia, tothom les veia. Per terceres persones sé que este amic ja no es parla amb son pare, i per intuició puc imaginar-me que eixe home va llençar a perdre l’infantesa del meu amic i li va provocar molts traumes, però segurament no passa res, de segur que l’home es confessava tots els diumenges i Déu ja l’ha perdonat. El seu fill, me s’entoixa que no…

Més: ” …como ya hemos señalado la falta de un referente adulto de cada sexo en el seno familiar, esto es un padre y una madre, puede provocar en el menor trastornos en la personalidad y el comportamiento, llegando incluso a convertirlo en un muchacho tímido, insociable…” Crec que es bon moment per a contar-vos la història de A. A té 6 germans (el tindre molts fills és, com sabeu, voluntat de Déu en este tipus de comunitats), quan era menut, uns 7 o 8 anys, a A el coneixiem al col·legi com “el niño perro”, A es comportava com si fora un gos, mossegava, lladrava, treia la llengua a tota hora, quan sonava la campana baixava correns al pati amb la llengua fora i jugava a correr darrere de les pilotes de futbol que els demés xiquets li llençaven per a riure’s d’ell. Un test psicològic va revetlar que A tenia una carència afectiva important provinent del poc cas i estima que li feien els seus pares, i havia adoptat la personalitat de gos, perquè la seua mascota era l’únic membre de la seua familia que li prestava l’atenció que ell necessitava. A, deixà de fer el gos, almenys literalment, perquè els seus resultats escolars van ser roins fins al final, actualment A toca en un grup de Heavy Metal i beu litros a la plaça de Benimaclet.

” …por esto los niños [fills de pares homosexuals] no podrán ver satisfechas sus necesidades y no tendran una infancia como la de las demás criaturas…”. B tenia 8 germans, ell era el major, era molt bo jugant a basquet, malgrat això mai va poder entrar a l’equip del cole perquè els seus pares no podien pagar-ho, el club de basquet va tractar d’arribar a un acord de quota reduïda amb ells, però es van negar. B dormia en una habitació amb tres lliteres en companyia dels seus 5 germans (xics). Després dels Nadals de primer de la E.S.O. vaig preguntar-li a B que li havien portat els reis, em va contestar que un pijama i una samarreta de Pokemon. B volia fer carrera, no va poder, va tindre que posar-se a treballar als 16 per tal d’ajudar econòmicament en casa.

” La rebeldía suele ser la exteriorización de la frustración interior que siente el adolescente frente a una situación familiar que es incapaz de aceptar… …se puede dar la circunstancia del efecto bola de nieve y que el chaval se aficione a las actividades delictivas  como vía de escape….”  C i D són cosins, 10 i 11 germans respectivament, C té un germà a la pressó, D té un germà al cementeri per sobredosi i un altre al nitxo del costat per conduir a 100km/h en moto fugint de la policia. C és “camello”, suministra cocaïna i haixix a tota la barriada de Malilla, als 19 anys ja era pare, del fill no en sap res. D va pel bon camí, aquell judici per atracar una farmàcia el va fer adonar-se’n de que no podia continuar així.

No citaré més d’este repugnant text, però si podria parlar-vos d’E, que va marxar de monxo de claussura a Israel deixant a sa mare destrossada, o de F que va abandonar la comunitat als 16 anys i a conseqüència son pare el va tirar de casa, o de G i H, dos bessonetes que porten el coll ple de ronya perquè després de que la seua mare banye als seus 4 germans menuts ja no queda aigua calenta.

Però no cal, el problema està en que dos homes no poden criar a un xiquet, perquè són dos homes i a més s’estimen i se claven el penis de l’altre pel cul com a mostra d’amor i això no pot ser. Això és una aberració i els xiquets mereixen una familia tradicional, catòlica, apostòlica i romana. Com la del meu amic, el que m’ha enviat el mail o com qualsevol de les que he citat.

Què Déu ens pille confessats.

Quan tirar a l’entrenador?

Abril 23, 2008

Potser penseu que m’estic passant amb el tema del futbol, però crec que estes reflexions ens poden servir per a molts àmbits de la vida.

Vaja per davant que sóc dels pocs que no es sumaren al “Quique vete ya”. No m’agrada que acomiaden els entrenadors quan encara no han finalitzat el seu contracte i damunt estan complint els seus objectius. Cal deixar-los un temps per poder vore els resultats finals i ahi evaluar-los.

Un cas diferent és el de Koeman, que amb l’equip a dos punts del descens ja no mereix la confiança de ningú i és pitjor deixar-lo fer . Per què? Doncs perquè s’encabota en jugar amb un sistema que no funciona. I el problema de tindre un entrenador que en lloc d’adaptar-se continua amb les seues manies, és que afonarà tot el club gràcies a la seua cabuderia. El 4-3-3 no funcionava i els resultats no eren bons. Si estos no acompanyen i te’n vas directament al descens, no te servix de res creure que tens raó. Has d’adaptar-te i canviar o plegar.

Si ho penseu bé als partits polítics pot passar alguna cosa pareguda…no?

Amunt València!!!

Abril 20, 2008

Quina setmana!! Dimecres vaig estar a Madrid, com milers i milers de valencians, animant, patint i finalment, celebrant el nou títol del València CF. I no, no vaig a escriure ací del futur del Koeman, ni del gran partit d’Alexis, Baraja, Villa, Mata i tants altres… Vaig a escriure sobre les reflexions valencianistes que m’ha provocat este viatge. Per ordre cronològic:

Primera reflexió. Ja té collons que el partit es jugue a Madrid, obligant-nos als valencians a viatjar 3 hores cap a Madrid, dimecres, mentres que els del Getafe es poden plantar al Calderón en 10 minuts en Metro. Però la cosa ratlla allò subrrealista si passant el viaducte de Bunyol, la gran Magdalena Álvarez decidix fer-nos la vida un poc més complicada i re-asfaltar l’autovia deixant només un carril disponible un dia que es preveuen milers de desplaçaments addicionals… Una demostració del centralisme que no veu més enllà de l’M-30, i que alguns volen plantejar com a garant de la igualtat de tots els ciutadans de l’estat.

Segona reflexió. Quin poder identitari té el València!! Tindrà molts defectes, i jo els conec i critique habitualment, però és el club valencià amb més aficionats i presència territorial a totes les comarques del nostre país. Això es notava a Madrid. Creuar-te amb valencianistes saludant-nos com si ens coneguerem de tota la vida. Sentir l’olor a pòlvora al Parc de San Isidre, o vore una marea humana taronja (aii el taronja!) i amb les senyeres al vent. L’emoció de sentir 20.000 valencianistes cantant a la terra que mai es rendix i mai es doblega. Negar el poder del VCF com a instrument vertebrador i identitari d’una societat complexa com la nostra, és no vore la realitat….

Tercera reflexió. …i qui pense que amb això vull dir que el VCF és un club predominantment nacionalista valencià, s’enganya de totes totes. Si alguna cosa queda clara es que els valencians viuen amb normalitat la seua espanyolitat i valencianitat alhora. Una identitat dual, que es fa present tant a les enquestes com a les tertúlies de café, i com no, al camp de futbol. Però també queda clar que n’hi ha una escletxa per aprofitar: la gent se n’adona cada vegada més del centralisme, i la trampa que amaga la idea d’Espanya que ens venen des de Madrid. Tot i que d’això ja hem parlat prou les últimes setmanes. Cal resaltar el fet de que queda un espai per aprofitar, i que el valencianisme polític pot omplir amb el seu projecte.

Quarta reflexió. Quina cagada la del rei! Ara, molts pensaran un poc abans de definir-se com a “juancarlistas”. He de dir que a l’estadi n’eren pocs els que sabien el que havia dit el rei. De totes maneres, per al rei, va dedicada esta pancarta del Bloc Jove de la Ciutat de València que s’ha pogut vore a la manifestació republicana de hui al Cap i Casal.

I l’última reflexió…. Rita Barberá és un animal polític! Una icona per a milers de persones. Vore-la eixint de l’estadi amb el cotxe oficial, la finestra baixada i els braços per fora celebrant amb l’afició la recent victòria fou la personificació del populisme. I no ho dic en sentit necessariament negatiu. Ahi està i suma y sigue. Per alguna cosa serà. Però sospite que té molt a vore la seua personalitat propera davant la llunyania social i la manca d’alternatives en altres projectes polítics a la nostra Ciutat.

Però bé… tornant al tema que ens ocupa. Poc més que dir, Amunt València!

Més sobre els “think tanks”

Abril 15, 2008

Entrada relacionada: Un think tank per al valencianisme

Un dels titulars que ens ha deixat la configuració del nou govern de Zapatero ha sigut l’eixida de Caldera amb la misió de crear un nou think tank per al socialisme espanyol fusionant les diferents fundacions amb les que compta el PSOE: la Fundación Pablo Iglesias d’Alfonso Guerra, la Jaime Vera dedicada a la formació de quadres polítics, la Ramón Rubial/Españoles en el Mundo que s’ocupa de l’emigració, la Fundación Sistema sobre ciències socials, i la de Solidaridad Internacional centrada en la cooperació. La Fundación Alternativas, vinculada d’una manera més indirecta al PSOE i amb lligams amb altres sectors de l’esquerra espanyola, potser no formaria part del procés.

La unificació d’estes organitzacions permetrà al PSOE comptar amb un think tank potent, que puga sostindre ideològicament el discurs del socialisme del S. XXI, més enllà del personalisme de Zapatero sobre qui començarà a plantejar-se el tema de la possible successió per a les eleccions de 2012.

Este procés és paregut al que va viure l’entorn ideològic del PP en 2002 amb la creació de la Fundación FAES. Des d’eixe moment, esta fundació s’ha convertit en un autèntic motor ideològic per als “liberal-conservadors”, tal i com els agrada definir-se. Potser hauriem de pensar en l’existència d’este instrument com una de les causes que ha permés al PP sobreviure al 14-M de 2004.

Tal i com comentavem fa un temps, el valencianisme polític representat pel Bloc haurà de plantejar-se la necessitat de crear un instrument similar, dins de les possibilitats del Bloc. Recordem, però, que altres partits com ara ERC o ICV, que poden ser més comparables a la situació del Bloc, compten amb els seus propis think tanks.

Esperem que siga un tema que arribe a la Conferència Nacional del 14 de Juny. Si el seu lema és : Arrelar i créixer, de segur que es veurà amb bon ulls un mecanisme per facilitar l’arrelament i consistència del ara feble i oscil·lant arbre del valencianisme polític.

El feixisme no cap en cap cap

Abril 12, 2008

Sempre en la memòria.

Les fitxes es mouen

Abril 11, 2008

 

L’estratègia és més que evident, a estes altures de la pel·lícula qui no ho veu és perquè no vol. Tal vegada no és una estratègia dissenyada i conscient. No crec que hi haja una mà negra darrere que menege els fils i active els mecanismes un per un i en el moment adient, no és això. Però si observem els resultats ens adonarem de que tant fa si és així com si no ho és. L’espanyolisme  avança i amenaça amb fer escac i mat (i quan dic espanyolisme em refersic al de sempre, el que coneixem,  no hi ha altre, i si hi ha no està representat dins de cap dels dos principals partits de l’Estat).

Tot va començar amb l’era Aznar. Les dos legislatures populars havien fet resorgir entre els sectors dretans (i també en altres) de la societat espanyola el nacionalisme espanyol que fins llavors havia romàs silenciat per un fervor democràtic que  relacionava l’espanyolitat amb el franquisme. Amb Aznar molts espanyolistes van poder eixir per fi de l’armari i també es van crear de nous. Però l’espanyolisme no va ser l’únic nacionalisme que va revifar en aquella Espanya popular, no sé molt bé si per reacció o per convicció, altres nacionalismes van créixer i van fer-se més forts (pensem per exemple en l’augment de vots d’ERC a les eleccions estatals de 2004). Per tant, és ací on comença l’etapa que vull analitzar.

Amb Zapatero la història és ben coneguda (o no?). Zapatero era (i és) aquell que deien “bambi”, bon xic i del Barça. Ens va traure d’aquella guerra ilegal i va parlar-nos de l’Espanya federal que junt a Pasqual Maragall havia planificat, “Nación de naciones” deia. Es va embarcar en una seguida de polítiques noves, renovadores, fresques; amb el seu “talante” va seduir a tort i dret (bé, la veritat és que més a tort que a dret) i va provocar la histèria en les fileres de la tribuna popular. “Aprobaré la reforma de estatut que salga del Parlament de Catalunya” deia; “el diálogo es un instrumento necesario para la paz” assegurava. I a mesura que passava la legislatura, la dreta espanyola es feia més dreta i més espanyola, deien que Zapatero volia trencar Espanya, ells saben que no (i tu?). Quin és el resultat? el resultat és que tota bona estratègia no es descobreix fins al final, per tant deduisc que l’estratègia no ha estat lo suficientment bona com per a passar desapercebuda als meus ulls (i als teus?). Zapatero ha creat una Espanya que mola, on els gais es casen, a la gent li regalen 400€ per la cara, hi ha lleis de dependència i educació per a la ciutadania, i ha dit: “aquí teneis, ésta es la nueva España, una España socialista, una España progresista, una España de la que merece la pena formar parte”, però que passa amb els qui no els agrada esta Espanya? Doncs res! perquè tenen l’altra, la del PP.

I el lio està servit, arriben les eleccions estatals de nou, les de 2008, i toca fer balanç, la gent es pensa el seu vot o tal vegada ja el té decidit. L’Espanya federal, la “Nación de naciones” no hi és, Navarra ha estat entregada en safata de plata al PP per part del PSOE “para que no gobiernen los nacionalistas”, però no passa res, perquè molts nacionalistes votaran a Zapatero, ell ho sap (i tu? sabies que ell ja ho sabia?), és fàcil davant l’Espanya del PP (la de sempre) està l’Espanya de Zapatero (la de sempre però que “mola más”), i els resultats electorals no es fan esperar… qui ha guanyat? El PSOE? El bipartidisme? No, ha guanyat Espanya (la de sempre) i l’espanyolisme (el de sempre, eixe que entrega Navarra a la dreta per “sentido de Estado”, eixe que col·loca a Bono de president del Congrés, eixe que fa que un partit purament nacionalista espanyol però camuflat amb només sis mesos de vida tinga una diputada) i eixa Espanya (la de sempre) i eixe espanyolisme (el de sempre) guanyen amb vots de gent no espanyolista, amb vots de valencianistes, per exemple. Perquè si fem balanç des d’una òptica nacional no espanyola açò és una desfeta, els partits que tenen una idea distinta d’Espanya o una idea i un projecte propi per a un determinat territori de l’Estat baixen o es mantenen amb dificultats. El PSOE guanya a les tres províncies basques, el PP creix allà on semblava que era impossible créixer més i l’espanyolisme guanya terreny.

On queda ara l’Espanya federal? la “Nación de naciones”? Al mateix lloc on quedava abans, al norés. Perquè l’Espanya federal no vindrà de mans dels de sempre, ni amb l’espanyolisme de sempre, perquè eixa idea, eixa concepció només té cabuda dins d’aquells partits que ells anomenen “los nacionalistas” però que en realitat són menys nacionalistes que ells. Així i tot la partida encara està jugant-se, d’ací poc eleccions a Euskadi, ja s’ho faran els mitjans de comunicació per a que tinguem a Patxi López fins i tot dins del caldo (o penses que van a desaprofitar esta oportunitat històrica de fer fóra al PNB?) i a Catalunya el PP ja fa moviments per a llevar-se de sobre l’espectre de l’anticatalanisme i disputar-li els vots de dretes a CiU. I tot perquè? perquè ens hem deixat enganyar per un “talante” que serà tot lo “talante” que vullgues però que no deixa de ser un “talante” espanyolista. Quins avanços, com a nacions sense estat, hem aconseguit baix eixe paraigüeZ? En què a millorat la situació? i tu m’ho preguntes? en res, perquè Espanya ara tal vegada mola més, però no deixa de ser Espanya (la de sempre i més forta que mai).

 

Si vos interessa el tema, recomane que llegiu el següent post d’Ignasi Bellido:

http://ignasibellido.blogspot.com/2008/04/59-segundos.html

Què és una mula?

Abril 9, 2008

“Què és una mula?”- esta va ser la pregunta que li va plantejar un professor a una companya de classe, tot esperant una resposta molt concreta: “és un híbrid de cavall i ase” o com a mínim “algo paregut a un cavall”. La companya no es va prendre massa temps per a pensar i va respondre: “una mula és una vaca”. Com que esta vegada no vaig a parlar de joventut ni d’educació obviaré comentar perquè una xica de 22 anys que esta a la Universitat no sap que és una mula. La qüestió és que quan vaig arribar a casa se me va ocórrer preguntar-li a ma germana: “Teta, què és una mula?” La resposta va ser clara: “un bou”. La cosa ja començava a emprenyar-me, seria jo qui estava confós? seria una mula vertablement algo paregut a una vaca i no algo paregut a un cavall?

“No! una mula és un empelt de cavall i burro! perquè tot lo món pensa que és un bou?”-li vaig dir jo a ma germana. “perquè quan preguntes això a tot el món li ve al cap el Portal de Betlem” (es veu que jo no entre dins de tot el món), ella va seguir: “La mula eixa porta tota la vida al costat del buey, i el buey és molt més vistós que la mula, per tant quan preguntes per la mula el cervell automàticament pensa en el buey y la mula del portal de Betlem i com que el bou és més vistós pensa en el bou”.

Jo em vaig quedar, que el llavi de baix me tocava terra, seria cert açò? la qüestió era que a la xica de la meua classe segurament també li havia passat açò de pensar en el portal de Betlem, que coses té la ment! Em vaig acomiadar de ma germana i quan ja eixia per la porta de la cambra ella va dir: “És lo mateix que vos passa a vosaltres, al BLOC” Això si que va ser una sorpresa, ma germana anava a fer un anàlisi polític quan mai s’ha interessat el més mínim pel tema, jo ja m’imaginava q anava a posar a Morera de xiquet Jesús i anava a parlar-me de reis mags o algo, però no, va dir: “Al igual que la mula s’ha donat a conéixer per el portal de Betlem, els partits vos doneu a conéixer sobretot en les campanyes electorals, a la mula li ha passat que per estar al costat del bou la gent ja no la veu com a mula sinó com algo paregut al bou, i a vosaltres vos passa que per ajuntar-vos amb altres la gent no vos veu com el que sou sinó com algo paregut als qui vos acompanyen”.

Hi ha que vore el que dona de sí el portal de Betlem, ma germana és una crack, i jo no ho sabia.

Idees per a una Conferència

Abril 9, 2008

Després del desastre electoral del 9-M, al Bloc es van començar a plantejar algunes alternatives. Alguns apostàven per un Congrés extraordinari on s’exigiren responsabilitats a l’Executiva Nacional. Altres apostaren en canvi per separar el debat de noms i el debat d’idees i convocar una Conferència Nacional sobre el projecte, l’estratègia i posicionament del Bloc deixant per a més avant el Congrés.

Eixe sembla ser la posició que finalment ha pres l’Executiva. I així ha quedat convocada per al 14 de Juny una Conferència Nacional precedida d’un debat en els diversos col·lectius. Així que per animar el debat sobre i dins la Conferència, vaig a donar algunes idees sobre com hauria de ser, des del meu punt de vista.

En primer lloc, la Conferència ha de ser oberta a tots els militants i simpatitzants, i ha de vindre precedida d’un veritable debat, que faça realitat el lema de “Política des de baix cap a dalt” que tant es repetix en discursos però que no acaba de visualitzar-se en el dia a dia. Una política que no hauria de consistir en saber que pensa la militància o la societat (depenent de quin àmbit tractem, si l’intern o l’altre) sinó d’intentar establir una conversa que siga de profit per a l’estratègia, actuacions, etc…

En segon lloc, ja que es fa l’esforç d’organitzar una moguda com esta, cal aprofitar-la i parlar de tots els temes que calguen. Quin posicionament polític volem? Quina idea de partit tenim? Quines idees bàsiques hem de defensar? He sentit en alguns moments que sempre estem parlant del mateix. Jo no ho crec. Ans al contrari, ens cal actualitzar un discurs i uns punts bàsics a partir d’allò que diuen els estatuts fundacionals del Bloc: que som la casa comuna del valencianisme progressista. De fet, si fora per mi, la moguda seria major i parlaria de model de país, d’estat, d’Europa, de societat, de nacionalisme. Actualitzar de dalt a baix un projecte per al nou segle i donar-li un impuls necessari. Però bé, entenc que a dia de hui això podria ser massa…

En tercer lloc, el debat d’idees és necessari, però no exclou altres debats. I per tant, crec que és una bona notícia la celebració d’un Congrés extraordinari al 2009. Com més prompte millor. 2009 i 2010 són claus per al paper del valencianisme polític a les eleccions de 2011 (si Camps no decidix avançar les eleccions, una nova variable que hem de tindre en compte) i cal tindre un equip renovat i amb ganes de cara als nous reptes.

És a dir, que siga, com diu Morera, una Conferència potent. Qui l’entenga com una oportunitat per evitar un Congrés, s’enganya. Qui l’entenga només com un paripé per eixir a la premsa, s’enganya. És una oportunitat única per actualitzar i clarificar el missatge sense que altres temes contaminen el debat. També per ajuntar i motivar a tota la militància darrere d’unes idees que s’han acordat entre tots i superar el moment de desànim actual (qui no ho veja és que no vol vore-ho). Si perdem esta oportunitat, ho pagarem.

Nacionalisme excloent, caca.

Abril 2, 2008

Hui ha aparegut una notícia que ens hauria d’alegrar a tots els valencianistes.

“El Consell incorpora el estudio de los nacionalismos excluyentes al temario de Ciudadanía”

Perfecte. Supose que per fi es parlarà del nacionalisme que exclou altres visions de l’estat diferents a la seua. Es fomentarà l’esperit crític amb eixe corrent ideològic que prohibix parlar altres llengües de l’estat al Congrés que hauria de ser de tots. Parlaran dels mitjans de comunicació i el seu madricentrisme, de la xàrcia d’alta velocitat i el seu disseny centralista, de les manipulacions sobre lleis electorals, de la violència contra altres maneres de pensar…

Hauran d’acceptar que el nacionalisme espanyol de moltes persones és excloent, perquè exclou d’Espanya totes aquelles visions que no els agrada. És eixe nacionalisme excloent el que ara sembla que utilitzarà el sistema educatiu i intentarà “criminalitzar” altres nacionalistes tiltlant-los d’excloents. Potser m’enganye i realment es critique els nacionalismes excloents, però és que quan apareix el concepte de nacionalisme pel mig, sospite que no es referixen a ells…