Vaja per davant que estic totalment a favor de la llibertat de culte. Sóc conscient de que acostume a utilitzar un llenguatge clar i directe (de vegades massa i tot) i per això que faig este aclariment només començar el post, perquè hui pense ser clar i directe, més que mai si cal. I és que hi ha coses que requereixen un tractament contundent, fins i tot sorneguer, i crec que l’ocasió ho mereix.
Hui a l’obrir el correu he vist que tenia un e-mail d’un antic company d’escola. Fa prou de temps que no el veig i me n’he alegrat i tot de vore que s’havia molestat en escriure’m. El mail portava per títol “Alguien tenía que decirlo”, i jo tot encuriossit l’he obert. Mentre estava carregant he pensat “merda, a que és un virus” però no, era pitjor. Era un d’eixos mails en cadena, eixos de “passa’l a tots els teus contactes o la maledicció del tio garrofa caurà sobre tu”. Sembla que el meu amic es pren molt seriossament això de les cadenes perquè la llista de gent a qui havia adreçat el mail era enorme. Comence a llegir: “este es un mensaje en defensa de la familia…” que bé, jo sempre demane pizza familiar al Telepizza, pot ser siga interessant i tot la cadena esta. “…la familia tradicional, la de siempre, en la que hemos crecido y nos hemos formado como personas y ciudadanos de bien esta en peligro…” Ja estem, a vore que més diu… “…no se puede negar que España es una nación católica, lo ha sido siempre, y eso no se puede obviar…” Bo, no vaig a avorrir-vos citant tots els detalls d’interés públic que pregonava el mail tot i que aniré citant les parts més rellevants. Bàsicament el mail pretenia ser una defensa de la familia tradicional catòlica, apostòlica i romana, que es dedicava a atacar les families monoparentals, però sobretot les families homosexuals. Criticant per damunt de tot el fet que una parella gay tinga dret a adoptar xiquets. I no penseu que el text escatimava arguments eh? No, no, ni molt menys… però un moment! De sobte em ve al cap, el meu amic, el que m’ha enviat el mail, resulta que ell pertany a una d’eixes comunitats cristianes, els “quicos” els diuen, el meu col·legi estava ple de gent d’esta comunitat.
No sé si per curiositat o per instint vaig parar de llegir per un moment eixa obra de la literatura contemporània i vaig tornar cap a dalt per tal de vore a que persones havia enviat el mail. Entre la llarga llista en trobe a uns quants coneguts del col·legi, puc reconèixer almenys a 4 d’ells que pertanyien o pertanyen a dita comunitat cristiana, als quals anomenaré a partir d’ara: A, B, C I D.
Però tornem al text, destacaré dos sentències del mateix: “Según ha demostrado el profesor Potter (serà Harry?) la homosexualidad es un problema mental que conecta con la psicología propia del individuo, que hace que perciba la realidad de un modo distorsionado… …por todo esto, podemos afirmar que la homosexualidad es una enfermedad mental, que debe y puede ser tratada, que tiene cura en un elevado número de casos, si bien existen casos de no retorno ” y l’altra diu:” …Así mismo no resulta descabellado pensar que un niño criado en un entorno carente de la figura materna, sufrirá carencias de cariño que podrían ocasionarle un trauma y problemas de autoestima y confianza en si mismo en su etapa adulta y…” Sabeu què en pense jo? Jo pense que qui sí tenia un problema mental és el pare d’este amic, el remitent. Quan ell era menut, es dedicava a pegar-li fuetades als seus fills amb el cinturó quan estos feien alguna cosa que ell considerava “pecat mortal”, més d’una vegada en classe de natació he vist les marques rojes en l’esquena del meu amic, jo les veia, tothom les veia. Per terceres persones sé que este amic ja no es parla amb son pare, i per intuició puc imaginar-me que eixe home va llençar a perdre l’infantesa del meu amic i li va provocar molts traumes, però segurament no passa res, de segur que l’home es confessava tots els diumenges i Déu ja l’ha perdonat. El seu fill, me s’entoixa que no…
Més: ” …como ya hemos señalado la falta de un referente adulto de cada sexo en el seno familiar, esto es un padre y una madre, puede provocar en el menor trastornos en la personalidad y el comportamiento, llegando incluso a convertirlo en un muchacho tímido, insociable…” Crec que es bon moment per a contar-vos la història de A. A té 6 germans (el tindre molts fills és, com sabeu, voluntat de Déu en este tipus de comunitats), quan era menut, uns 7 o 8 anys, a A el coneixiem al col·legi com “el niño perro”, A es comportava com si fora un gos, mossegava, lladrava, treia la llengua a tota hora, quan sonava la campana baixava correns al pati amb la llengua fora i jugava a correr darrere de les pilotes de futbol que els demés xiquets li llençaven per a riure’s d’ell. Un test psicològic va revetlar que A tenia una carència afectiva important provinent del poc cas i estima que li feien els seus pares, i havia adoptat la personalitat de gos, perquè la seua mascota era l’únic membre de la seua familia que li prestava l’atenció que ell necessitava. A, deixà de fer el gos, almenys literalment, perquè els seus resultats escolars van ser roins fins al final, actualment A toca en un grup de Heavy Metal i beu litros a la plaça de Benimaclet.
” …por esto los niños [fills de pares homosexuals] no podrán ver satisfechas sus necesidades y no tendran una infancia como la de las demás criaturas…”. B tenia 8 germans, ell era el major, era molt bo jugant a basquet, malgrat això mai va poder entrar a l’equip del cole perquè els seus pares no podien pagar-ho, el club de basquet va tractar d’arribar a un acord de quota reduïda amb ells, però es van negar. B dormia en una habitació amb tres lliteres en companyia dels seus 5 germans (xics). Després dels Nadals de primer de la E.S.O. vaig preguntar-li a B que li havien portat els reis, em va contestar que un pijama i una samarreta de Pokemon. B volia fer carrera, no va poder, va tindre que posar-se a treballar als 16 per tal d’ajudar econòmicament en casa.
” La rebeldía suele ser la exteriorización de la frustración interior que siente el adolescente frente a una situación familiar que es incapaz de aceptar… …se puede dar la circunstancia del efecto bola de nieve y que el chaval se aficione a las actividades delictivas como vía de escape….” C i D són cosins, 10 i 11 germans respectivament, C té un germà a la pressó, D té un germà al cementeri per sobredosi i un altre al nitxo del costat per conduir a 100km/h en moto fugint de la policia. C és “camello”, suministra cocaïna i haixix a tota la barriada de Malilla, als 19 anys ja era pare, del fill no en sap res. D va pel bon camí, aquell judici per atracar una farmàcia el va fer adonar-se’n de que no podia continuar així.
No citaré més d’este repugnant text, però si podria parlar-vos d’E, que va marxar de monxo de claussura a Israel deixant a sa mare destrossada, o de F que va abandonar la comunitat als 16 anys i a conseqüència son pare el va tirar de casa, o de G i H, dos bessonetes que porten el coll ple de ronya perquè després de que la seua mare banye als seus 4 germans menuts ja no queda aigua calenta.
Però no cal, el problema està en que dos homes no poden criar a un xiquet, perquè són dos homes i a més s’estimen i se claven el penis de l’altre pel cul com a mostra d’amor i això no pot ser. Això és una aberració i els xiquets mereixen una familia tradicional, catòlica, apostòlica i romana. Com la del meu amic, el que m’ha enviat el mail o com qualsevol de les que he citat.
Què Déu ens pille confessats.
