Amunt València!!!

Quina setmana!! Dimecres vaig estar a Madrid, com milers i milers de valencians, animant, patint i finalment, celebrant el nou títol del València CF. I no, no vaig a escriure ací del futur del Koeman, ni del gran partit d’Alexis, Baraja, Villa, Mata i tants altres… Vaig a escriure sobre les reflexions valencianistes que m’ha provocat este viatge. Per ordre cronològic:

Primera reflexió. Ja té collons que el partit es jugue a Madrid, obligant-nos als valencians a viatjar 3 hores cap a Madrid, dimecres, mentres que els del Getafe es poden plantar al Calderón en 10 minuts en Metro. Però la cosa ratlla allò subrrealista si passant el viaducte de Bunyol, la gran Magdalena Álvarez decidix fer-nos la vida un poc més complicada i re-asfaltar l’autovia deixant només un carril disponible un dia que es preveuen milers de desplaçaments addicionals… Una demostració del centralisme que no veu més enllà de l’M-30, i que alguns volen plantejar com a garant de la igualtat de tots els ciutadans de l’estat.

Segona reflexió. Quin poder identitari té el València!! Tindrà molts defectes, i jo els conec i critique habitualment, però és el club valencià amb més aficionats i presència territorial a totes les comarques del nostre país. Això es notava a Madrid. Creuar-te amb valencianistes saludant-nos com si ens coneguerem de tota la vida. Sentir l’olor a pòlvora al Parc de San Isidre, o vore una marea humana taronja (aii el taronja!) i amb les senyeres al vent. L’emoció de sentir 20.000 valencianistes cantant a la terra que mai es rendix i mai es doblega. Negar el poder del VCF com a instrument vertebrador i identitari d’una societat complexa com la nostra, és no vore la realitat….

Tercera reflexió. …i qui pense que amb això vull dir que el VCF és un club predominantment nacionalista valencià, s’enganya de totes totes. Si alguna cosa queda clara es que els valencians viuen amb normalitat la seua espanyolitat i valencianitat alhora. Una identitat dual, que es fa present tant a les enquestes com a les tertúlies de café, i com no, al camp de futbol. Però també queda clar que n’hi ha una escletxa per aprofitar: la gent se n’adona cada vegada més del centralisme, i la trampa que amaga la idea d’Espanya que ens venen des de Madrid. Tot i que d’això ja hem parlat prou les últimes setmanes. Cal resaltar el fet de que queda un espai per aprofitar, i que el valencianisme polític pot omplir amb el seu projecte.

Quarta reflexió. Quina cagada la del rei! Ara, molts pensaran un poc abans de definir-se com a “juancarlistas”. He de dir que a l’estadi n’eren pocs els que sabien el que havia dit el rei. De totes maneres, per al rei, va dedicada esta pancarta del Bloc Jove de la Ciutat de València que s’ha pogut vore a la manifestació republicana de hui al Cap i Casal.

I l’última reflexió…. Rita Barberá és un animal polític! Una icona per a milers de persones. Vore-la eixint de l’estadi amb el cotxe oficial, la finestra baixada i els braços per fora celebrant amb l’afició la recent victòria fou la personificació del populisme. I no ho dic en sentit necessariament negatiu. Ahi està i suma y sigue. Per alguna cosa serà. Però sospite que té molt a vore la seua personalitat propera davant la llunyania social i la manca d’alternatives en altres projectes polítics a la nostra Ciutat.

Però bé… tornant al tema que ens ocupa. Poc més que dir, Amunt València!