Cerdà, tens un problema

Agustí, esta és la primera carta que t’escric, i lamente fer-ho per a dir-te que tens un problema. Si, ara em mires amb cara d’estranyesa però prompte ho entendràs tot.

Resulta que el passat dissabte, vaig entrar al teu blog. Tenies una nova entrada amb el títol: “O la lluites completa o la destrueixes per parts” que vaig llegir amb interés. En ella, comparaves la situació a Euskadi amb el Pla Ibarretxe i la seua proposta de territorialitat, amb el concepte de Països Catalans com a nació que inclou entre altres el País Valencià i Catalunya. Deies coses com:

“El marc territorial nacional (els Països Catalans en el nostre cas) no pot ser una qüestió tàctica ni d’oportunitat política. O es reivindica en la seua integritat o es renuncia. I no depén d’uns o d’altres resultats electorals, ni d’uns indeterminats nivells de consciència nacional: És la nostra pàtria , i en tant que nostra, o la lluites completa o la destrueixes per parts.”

Tancaves el teu escrit amb una clara al·lusió al procés de renovació interna d’Esquerra, criticant directament a Carod Rovira… Entenc que la teua és una postura molt racional. No convé que tanquen l’aixeta de diners des del que tu anomenes Principat cap al projecte d’ERC al País Valencià. Potser per això dones suport a Puigcercós amb una frase al seu web: “Cap nació ha aconseguit ser lliure si abans no s’ha pensat i s’ha estimat… completa. Per això sóc Gent d’Esquerra.”

Així que com veus el primer que vaig pensar és que la teua postura era comprensible per als interessos de la vostra federació territorial. Però després vaig pensar un poc més sobre el tema i prompte vaig canviar de parer. La teua postura era comprensible, si, però no era coherent. Vaig començar a pensar en casos que em demostren que el marc nacional d’Esquerra no és altre que Catalunya (el nostre país germà i veí).

Amb les meues reflexions vaig deixar-te un comentari on feia unes preguntes. Te’l copie ací:

Com a punt de partida dir que no sóc ni votant ni simpatitzant d’Esquerra, sóc un nacionalista valencià, i per tant el País Valencià és la meua nació política.

Dit açò m’agradaria conéixer la vostra opinió sobre alguns temes que per a mí demostren que la nació d’Esquerra és Catalunya, el Principat, i que el discurs dels PPCC no el teniu articulat coherentment ni l’apliqueu on podrieu.

A vore…

1- Per què els diputats d’Esquerra votaren a favor d’una proposta d’Estatut que establia clarament que Catalunya era una nació? Referint-se en tot moment a l’àmbit territorial del “Principat”??

Si el “Principat” és una nació i el País Valencià no ho és… què sóm els valencans?

2- Perquè el programa de la candidatura de Gent d’Esquerra proposa: “Pactes Nacionals” quan parla d’acords dins del Parlament del “Principat”? Si la vostra nació són els PPCC.. no té cap sentit…

3- Perquè es defensa la selecció del “Principat” amb el lema: Una nació una selecció? No hauria de ser tan “Regionalista” -segons el vostre punt de vista- defensar una selecció del “Principat” com defensar-ne una del País Valencià?

Llavors, perquè no reclameu una selecció valenciana i sí reclameu una selecció del “Principat”?

Vinga, gràcies per l’atenció Salut!

Com veus no insultava a ningú al meu comentari. Per això em va sorprendre que, quasi una setmana després de deixar-te el comentari encara no l’hages publicat al teu blog. I és ahí on tens el problema.

Personalment tinc dos teories del que ha pogut passar. La primera és que o bé la persona que teniu encarregada d’aprovar comentaris o bé tu mateix, no ha fet bé el seu treball o s’ha quedat sense internet i per tant, no ha pogut publicar-lo. La segona és que els comentaris que no t’agraden no els publiques.

Siga la que siga la de veres, tens un problema en tots dos casos. T’ho explique;

Si al cap de una setmana no teniu la capacitat de publicar un comentari sobre un post es que no enteneu el concepte dels blogs i la política. El blog no ha de ser per a un polític un escenari on pujar, fer un mítin i sentir una ovació. És més be, una taula per a compartir amb milers de persones i parlar, sentir comentaris i crítiques, establir una conversa entre el ciutadà (siga simpatitzant, votant o no) i el polític. Pots preguntar-li a Enric Nomdedeu, Carles Campuzano, o fins i tot el president d’Extremadura si disfruten més escrivint els posts o llegint i responent els comentaris.

Si en canvi, la de veres és la segona teoria, no mereixes cap comentari. Seria molt trist que la “nació completa” que dius defendre no puguera sobreviure a tres senzilles preguntes. I molt decebedor que el concepte de comentari que tens siga el d’ovació i lloa i no el de crítica i opinió.

En fi, açò és tot,

Com et vaig dir gràcies per l’atenció Salut!

Prometre la Lluna… de València

Ximo Puig (socialista, valencià i lermista) va presentar ahir a Alacant la seua candidatura a la secretaria general del PSPV-PSOE de manera oficial. Entre les seues prioritats, en el cas de que arribe a ser escollit, situa la de “valencianitzar” la formació socialista. Com que els socialistes valencians no es claven en la designació del Delegat del Govern al País Valencià, que es du a terme des de Madrid, Puig reclama que Ferraz tampoc es clave en els procesos interns del PSOE valencià. A més, Puig afirma que per tal de fer palesa la valencianització del PSOE autòcton serà crític i reivindicatiu front al govern central, independentment de qui governe.

Puig pretén dotar a la seua formació d’un discurs valencianista, terreny on altres partits (incluit el PP) guanyen al PSOE per golejada, amb la intenció precisament d’arreplegar vots d’un sector de l’electorat que a dia de hui es trobaria còmode votant al PP “nacionalista moderado” de Camps o al BLOC.

No dubte de la visió estratègica i voluntat política del senyor Puig. Segurament si jo fóra ell i estiguera en la seua situació aplegaria a la mateixa conclusió, fins i tot, crec jo, en cas de que no tinguera un tarannà valencianista.

Però el cervell de Puig, amagat baix el seu particular pentinat, haurà d’anar més enllà de “açò és el que faré” per tal d’esbrinar la solució del vertader problema: “com ho faré”. Perquè clar, el senyor Obama, per exemple, pot prometre la Lluna si vol als americans però primer ha de guanyar dintre del seu partit i després guanyar les eleccions a la presidència dels Estats Units. En canvi, Puig, ho té un poc més difícil, i això que no aspira a tindre la Lluna, només a dotar de discurs propi al PSOE valencià. I clar, això són “paraules majors”. Si ens posem a fer símils, podríem dir que el PP és com la mafia, el BLOC com un casal faller i EU com una colla de frikis aficionats a les batalletes de rol de Warhammer. Però i el PSOE? el PSOE valencià és directament una casa de putes.

A ca Blanqueries, els ganivets van que volen, no es posen d’acord ni en el color de les cortines. Quan algú dona un pas en una direcció, els que tiren de la corda en sentit contrari tarden cinc minuts en fer una telefonada a El Mercantil Valenciano (EMV) per a criticar-ho a la premsa (Què bé s’ho deuen passar, per cert, els d’EMV). Uns miren a Lerma, altres miren a Císcar, altres es miren el melic i tots, absolutament tots, miren a Madrid esperant a que “la mare” resolga les disputes que “els xiquets” no són capaços de solucionar.

Per a recuperar la ciutat de València? candidata Alborch, vinguda des de la capital d’Espanya. Per a fer algo de profit a les eleccions estatals? (ja s’ha vist ja…) ministres i vicepresidenta per enviament express des de Madrid. Per a carregar-se a Pla? notícia inesperada de mega-reforma de cuina “y alicatado completo” a través dels mitjans de comunicació estatals de Madrid. Per a encapçalar la gestoria? que torne el senyor Lerma, de Madrid clar! Que surten dos dones joves i amb talent com Leyre Pajín i Etelvina Andreu? doncs a Madrid de cap, com Déu mana.

En altre ordre de coses, el PSOE valencià ha encetat ja el seu procés intern de “descomarcalització”, a partir d’ara per a ells: “tres provincias y una región: Valencia, Alicante y Castellón”.

Per tant, si Ximo Puig pretén dur a terme la seua “valencianització”, no només haurà de guanyar el procés intern de selecció, sinó que, a més a més, haurà d’unificar i reconciliar als Capulleto i als Montesco i a tota la colla de kamikazes interns; haurà de curar la “madriditis” i “centralitis” de l’organització amb una regeneració tan potent com impossible i, finalment, haurà de posar en marxa la maquinària pesada i, supose jo, reviscolar l’estructura comarcal… Sincerament senyors, crec què li resultaria més fàcil fer com Obama i prometre la Lluna.

I torna-li amb Compromís

El grup parlamentari de Compromís continua amb la seua espiral d’ocupar fulles i fulles i fulles de la premsa amb la seua crisi permanent. No vaig a parlar de l’episodi de l’altre dia perquè m’interessa ben poc, és una més de les “performances” de Glòria Marcos, sinó de com afecta tot este tema a l’acció política del Bloc a les Corts, i què solucions queden.

La societat en general, el que percep és que dos partits que anaven junts s’han barallat. Això ja no té solució. Ara bé, el que no es pot mantindre és una situació que invisibilitza qualsevol tipus de projecte, iniciativa, de qualsevol dels “bàndols” dins del grup parlamentari. I precisament perquè perjudica tant a EU com al Bloc, el primer que s’hauria de fer és buscar un acord, en línia amb el que proposava Morera, fer una mena de dos subgrups dins del grup parlamentari. Tot açò suposant que els dos volen evitar la situació de conflicte…que tampoc està clar.

El que està clar és que eixos intents per part de Morera d’arribar a una “entesa” amb EU no ha sigut possible. Ans al contrari. Pareix que Glòria Marcos busque el xoc, com a estratègia política. Ella sabrà perquè. Tampoc ens interessa… ens interessa que esta situació s’acabe, com més prompte millor.

El que es podria fer:

1) Proposar un acord, un reglament intern que garantisca la pau interna i el respecte a les diferents sensibilitats del grup parlamentari. S’ha d’oficialitzar i visibilitzar que són dos subgrups que treballen amb normalitat i sense conflictes.

2) Qui no accepte la necessitat d’establir un reglament intern (que haurà de ser negociat i consensuat), que siga expulsat del grup parlamentari.

Objectiu? Que 2009 i 2010 siguen dos anys amb el menor número possible d’obstacles per a l’acció política del grup. Són dos anys claus, els que sens dubte tindran una influència major en el vot dels valencians al 2011… i per tant cal canviar el xip. Parlem massa vegades de com rellançar el Bloc, què canviar per a que puga “créixer i arrelar” de cara al 2011… però no ens adonem que tot això serà inútil si continuem sent notícia pel culebró de Compromís.

Immigració. Què fer?

Bé, tanquem la trilogia sobre immigració i integració (I, II) amb unes propostes de línies bàsiques per a que el tema de l’immigració no siga un problema sinó una oportunitat. Bo, i comencem:

Regulació de l’immigració

Moltes persones creuen que com més durs siguen els requisits per a viure legalment a Espanya, més controlable serà l’immigració i més es desincentivarà als possibles migrants. Ans al contrari! El que provoca problemes és l’immigració com a fenòmen ilegal, i per tant, incontrolable, fosc, sense drets ni obligacions. Puc dir per experiència pròpia que els tràmits per a legalitzar una situació de residència són prou complicats i frustrants (manca d’informació, mal tracte d’alguns policíes, cues interminables). Si tanquem la porta a l’immigració legal, l’immigració serà ilegal, sense drets ni obligacions. És l’hora de triar quina porta volem que utilitzen.

Per evitar que el fenòmen estiga dominat per màfies i explotadors, s’ha d’actuar en dos processos simultanis: per una banda, un reforçament dels mecanismes de control a les fronteres (sobretot en els aeroports, porta d’entrada natural de l’immigració ilegal) i per l’altre, la ja comentada flexibilització dels requisits per a immigrar de manera legal. Una sense l’altre, no tindrà resultats.

A més, caldria impulsar que n’hi haguera una política comuna d’immigració a l’Unió Europea, ja que a efectes pràctics per al moviment de persones, des dels Acords de Schengen no existeixen fronteres dins de l’Europa comunitària.

Sistema Educatiu

El sistema educatiu ha de tindre com a prioritat, garantir als estudiants immigrants el coneixement de les llengües de la comunitat humana en la que viuen. Davant un model fragmentat en diverses línies cal apostar per un sistema més integrat que garantisca els objectius formatius establits a les lleis, i que evite la formació de “ghettos”. Així la distribució d’estudiants haurà de ser equitativa en tots aquells centres que compten amb finançament públic (incloent els concertats).

Al cas valencià, es podria simplificar el model fusionant les línies PIP (que no garantixen l’aprenentatge del valencià i per tant, van contra la llei d’ús i ensenyament) amb les PIL (dissenyades per a xiquets d’entorns familiars castellanoparlants).

A més, la Generalitat podria assignar unes quotes màximes d’estudiants estrangers per centre educatiu i obligar els concertats a no discriminar en la selecció d’estudiants.

Afavorir l’acceptació mútua.

El procés d’integració i d’acceptació a la nova realitat ha de ser bidireccional. És a dir, depén tant de la voluntat i dels esforços dels immigrants per integrar-se com de la predisposició dels locals a acceptar-los.

En este objectiu, té una vital importància l’educació que ja hem tractat en el punt anterior, així com una política de comunicació dels poders públics que afavorisquen el coneixement i la predisposició mútua. Ha de donar-se a conéixer que la principal causa de la immigració és el nostre benestar i la seua misèria, així com les repercussions positives que té este fenomen. Entorn de les conseqüències negatives, ha d’afavorir-se un debat obert a totes les veus de la societat (immigrants i locals) per a desmitificar distàncies insalvables que en realitat, no existixen.

Els immigrants han de veure reconeguda la seua aportació al nostre benestar, però també han de reconéixer l’esforç de molts valencians per acceptar canvis tan profunds en un termini tan curt de temps.

Evitar el ressentiment

La disponibilitat de quantiosos recursos per a destinar a la població immigrant no és sinònim d’èxit en la tasca d’aconseguir la integració. Bon exemple d’això és el cas de França on amb grans programes d’ajudes econòmiques específics per als immigrants no s’ha aconseguit més que crear en les “classes populars” franceses una espècie de ressentiment davant els quals ells creuen “privilegiats” des del poder. A Espanya, potser podem trobar eixe mateix sentiment dirigit cap a la comunitat gitana que també s’ha vist beneficiada (o almenys, eixa és la percepció que es té) per programes d’este tipus.

Està clar perquè, que este tipus de maneig dels recursos no afavorix a la integració dels immigrants, encara que potser alleugen certes urgències socials en eixos grups socials. L’objectiu ha de ser resoldre eixes urgències en el marc d’una política de benestar general (en el nostre actual Estat hi ha un ampli marge per a fer-ho) evitant crear així una percepció de greuge comparatiu en els sectors més necessitats la població local.

A més, cal incidir en que bona part de la viabilitat del sistema de benestar actual i futur recau sobre la població immigrant.

Planificació urbanística intel·ligent

L’ordenació dels espais urbans ha de tindre en compte el fenomen de la immigració. És impossible la distribució equitativa dels immigrants entre tots els barris d’una ciutat, però ha d’evitar-se la concentració massiva en algunes zones.

Per descomptat, el cas de la Ciutat de València no és equiparable a la de París i els seus suburbis, encara que és hui, mentres vivim una expansió urbanística sense precedents quan s’ha d’aprendre de la situació d’altres ciutats, i evitar cometre l’error de concebre els espais de vivendes com a blocs aïllats de les ciutats. Una adequada xarxa de transports públics, i una política destinada a evitar la degradació d’algunes zones de la ciutat poden ser ferramentes per a evitar l’aïllament de poblacions suburbanes o la fugida dels “locals” dels seus barris.

Seguretat

La por de la delinqüència i la relació d’esta amb la immigració ha sigut el germen de moviments racistes i xenòfobs al voltant d’Europa i és sens dubte, una qüestió que ha de tractar-se amb urgència.

La població estrangera, i en especial alguns grups, patixen sovint les generalitzacions dels mitjans de comunicació i d’alguns grups polítics que generen alarma social i rebuig del “alié” entre la societat. Una bona solució seria utilitzar una política de “tolerància 0” enfront dels que mantenen reiteradament conductes delictives. Els immigrants no mereixen ser despreciats per la seua culpa, i segurament serien els primers a recolzar que els que no desitgen conviure dins de la llei (i que ho han demostrat per delictes greus de manera reiterada), siguen expulsats després de complir condemna. No ha de confondre’s la delinqüència amb la immigració, i eixa seria una bona ferramenta per a deixar les regles clares i desmuntar discursos xenòfobs i racistes (per cert, tolerància 0, també, amb les agressions i discriminacions d’eixe caire).

A més, si s’aposta per una política de seguretat de proximitat és important comptar amb la població immigrants en els entorns on tinguen més presència, ja que patixen molt més l’inseguretat que el personatge racista que viu en un barri tancat amb seguretat privada.

Participació política

Sóc l’únic que veu un poc injust que una persona que mai ha viscut a una ciutat puga votar al seu alcalde i que en canvi, aquell que porta anys i anys vivint ací, patint els mateixos problemes que tots no puga fer-ho?

Així que, és important plantejar que aquells immigrants que ja porten un temps raonable residint entre nosaltres puguen participar políticament en igualtat de condicions. Així els partits es veuran obligats a sentir les seues opinions, i traslladar-les allà on s’ha parlar de convivència (les institucions).

Una immigració regulada i més flexible, un sistema educatiu integrat i que no discrimine, l’acceptació mútua, una política de benestar que no fomente el ressentiment, una planificació urbanística intel·ligent, una política de seguretat de tolerància 0 i proximitat, i un espai comú de decisió política, són algunes de les línies que es poden prendre per a que el fenòmen de l’immigració siga positiu, ara i dins de 20 anys.

TNP: Transfusió Necessària de Positivitat.

Quan compartixes un blog amb una altra persona pot passar el que ens ha passat hui. Parlant ha eixit el tema de que els dos volíem escriure un post sobre la Trobada Nacionalista de Primavera que s’ha celebrat este cap de setmana a Alborache. En teoria anàvem a escriure cadascú un post, però després de llegir l’escrit que m’ha enviat Amadeu, m’he donat compte que coincidia amb el que jo volia escriure, així que per estalviar-vos temps, i paraules innecessàries ací vos deixe amb el seu post:

Després de la desfeta dels resultats electorals del passat mes de març, els ànims dins del Bloc i del Bloc Jove estaven pel terra. La formació, en coalició amb IdPV i Els Verds, havia decaigut més que mai, enfonsant-se en els pitjors resultats de tota la història contemporània del valencianisme. Després d’això, hi va haver Consell Nacional del Bloc, caracteritzat per la poca afluència de consellers i un xicotet discurset del Secretari General entonant el mea culpa. Ah sí! També és va convocar una convenció/conferència/nosesap per al mes de juny.

Així, mentre el partit seguix en Stand by, esperant una nova representació de teatre en forma de conferència on algú, de bona voluntat, encamine les coses per la via correcta o almenys les encamine en alguna direcció, els ànims segueixen baixos i els deures per fer.

Per sort per al Bloc, hi existix el Bloc Jove. I no és perquè el Bloc en siga molt conscient, sinó perquè el Bloc Jove deuria ser exemple per a la gent gran. Davant els mals resultats, el Bloc Jove ha pres una decisió, çò és, posar-se a treballar. Tan fàcil com això. Este cap de setmana s’ha celebrat en Alboraig la TNP 2008, (Trobada Nacionalista de Primavera 2008), caracteritzada pel tancament definitiu del congrés de Xàtiva, amb la incorporació de la gent de l’altra llista a la Coordinadora Nacional; unes xerrades formatives de primer nivell i un bon rotllo i una germanor admirables que tots necessitàvem. El Bloc Jove, capitanejat per Pere Fuset i la seua gent, ha pres la decisió de, com diu Rosella, l’arromanguisme. I els demés els seguirem de gust.

Quin goig feia vore’ns, vos ho jure. Cinquanta joves, xics i xiques, amb ganes de treballar, amb la joventut i l’estima pel nostre país com a bandera (eixa bandera sí que de veres importa) i amb la capacitat, entre tots, d’auto-transmetre’ns una energia per a seguir endavant que tots i totes necessitàvem. Espere de tot cor que esta energia contagie a la resta del partit. Espere que siguem capaços de posar en marxa la maquinària. Jo, veient la potència que és el Bloc Jove (perquè senyors, això sí que va ser una cosa “potent” de debò) no tinc cap dubte, de que som capaços de tot si ens ho proposem. Hem decidit posar en marxa la doble política de “des de baix cap a dalt” i d’ “arrelar i créixer” i ho anem a aconseguir, bàsicament perquè ens ho creiem. Ens creiem eixes polítiques, ens creiem el projecte, ens creiem el partit, ens creiem el moviment nacional, ens creiem el país, ens creiem capaços. Som el futur d’este país, els quadres polítics comencen a formar-se, les bases comencen a mobilitzar-se, i la roda avança. Qui s’apunta?

Immigració. Models davant les diferències.

Bé, com ja vaig avisar, este post anirà sobre models d’integració. Deixarem per a un altre post -no m’agraden els posts massa llargs- els exemples de propostes sobre política d’immigració, integració, etc…

Abans de res, podriem dir (simplificant la realitat, com sempre) que n’hi ha tres visions sobre cóm tractar amb les diferències entre els nouvinguts i els “locals”. N’hi ha una posició assimilacionista, que defén l’idea de que els immigrants han de deixar a banda l’exteriorització de les seues cultures i assumir com a pròpia la local, sense que esta es veja modificada o condicionada en cap cas. Caldria una política molt activa (i dubte que puga ser implementada amb èxit amb métodes d’un Estat de dret i democràtic). Sol ser defensada per grups de dreta o extrema-dreta.

Després tenim la visió multiculturalista que està centrada en un garantir un model on cada grup d’immigrants puga conservar intactes els seus costums, tradicions, i resta de la cultura. És la posició defensada tradicionalment per l’esquerra. Per aplicar este model, només cal una política d’espectador per a vore com se desenvolupa l’escenari de la multiculturalitat.

Jo afegiria un tercer model, que és el que més m’agrada, i és l’interculturalista. Barreja la posició activa del primer model, i la garantia de poder conservar arrels del segon. No cal renunciar a res, només cal un espai compartit on tota la societat puga establir un diàleg, una interacció cultural que permeta l’enriquiment mutu. No vol dir ni que els locals s’adapten als que venen de fora ni que els de fora perden la seua cultura. Per tant és necessaria una política activa, un consens per la convivència fundat en valors de ciutadania, una actitud de respecte davant la diferència i una voluntat per conéixer altres maneres de viure.

Potser tot açò sone a paraules buides, però imagineu que sou un immigrant argentí i pots triar per a viure tres ciutats. En una no te deixen entrar als parcs si no portes un carnet que acredite que has assumit la cultura local; és la ciutat assimilacionista. En l’altra, no tens problemes perquè n’hi ha un parc per a latins, un altre per a europeus de l’est i un altre per a locals; estàs en Multiculturàlia. I en l’última ni una cosa ni l’altra, compartixes parc, i veus als iaios beguent orxata, mentres tu beus “mate“. Els parles de l’història i ús d’eixa beguda a la teua terra. Ells et conviden a orxata. T’agrada més, més dolceta, encara que el teu xovinisme porteño no te deixa reconéixer-ho. Parlant, descobrixes que ells juguen tots els diumenges al Truc, i tu t’has passat hores i hores jugant al truco. Estàs en la Ciutat en la que m’agradaria viure. Una ciutat intercultural. Val, alguns pensareu que el tema dels parcs és una burda simplificació, però com a metàfora servix, no?

Ara, a quin model respon el contracte proposat per Blasco? Depén del contingut, que encara desconeixem. El que sí que sabem és que no ha sorgit d’un diàleg fructífer amb col·lectius d’immigrants, i que no ha comptat amb participació ciutadana. Així que haurem d’esperar per a vore si és sobre els valors culturals valencians com alguns han dit, o sobre allò recollit a l’Estatut i Constitució, com han dit altres.

El pròxim fascicle de la sèrie tractarà sobre les línies que jo introduiria en la política migratòria….així que, ministres, secretaris d’Estat i consellers…estigueu atents!!!

Post relacionat: Integració amb contracte

Integració amb contracte

La setmana passada una de les notícies més commentades, no només al nostre país sinó també a la resta de l’Estat, fou la proposta del conseller Blasco d’instaurar una mena de contracte d’integració que haurien de signar els immigrants, sobre valors recollits a la Constitució i l’Estatut d’Autonomia.

Recorde al 2007 que amb motiu de les eleccions nacionals i locals, vaig estar treballant uns mesos com a “enquestador”. Un parell de vegades i seguint el sistema aleatori de selecció d’entrevistats em va tocar fer-li l’enquesta als “altres immigrants”. Aquells provinents del nord d’Europa, que han decidit viure ací pel clima, el paissatge (cada vegada més degradat, però bé…), etc..

Vaig comprovar, amb estes experiències dos coses: la primera és que ni entenen ni parlen cap llengua oficial, ni el castellà ni el valencià. Anglés i gràcies; la segona, que ningú va voler contestar cap pregunta al voltant de la situació política del poble on viuen. I és, fins a cert punt normal, molts d’ells viuen aïllats a urbanitzacions, on tenen bars, restaurants, supermercats, centres d’oci que compartixen entre ells sense entrar en contacte amb la població local.

No són, per tant cap exemple d’integració i així i tot, sorprenentment, el govern valencià no els exigirà cap contracte. No seré jo qui demane que signen res, però jo veig més integrat a la xica boliviana que cuida a una veina i viatja en el mateix metro que jo, compra en el mateix supermercat que jo i porta als seus fills als mateixos col·legis on podria haver anat jo. I així i tot, és a ella, i no a Mr. Smith a qui se li exigix signar el paperet.

A més, el compromís o contracte d’integració és redundant, els fa signar l’acceptació d’unes normes que ja, pel fet de viure ací, han de respectar. La constitució, l’estatut, no requerixen cap acceptació voluntària. De la redundància a la pressumpció de culpabilitat n’hi ha un xicotet pas que este “contracte” dona, posant a tot el col·lectiu immigrant en el punt de mira d’aquells que consideren que el diferent és, per definició, pitjor ciutadà.

De totes maneres, si podem dir alguna cosa positiva d’esta mesura discriminatòria, redundant i perjudicial, és que almenys algú ha decidit tractar el tema. Més greu que tindre un discurs erroni sobre l’integració és no tindre’n cap. D’això parlaré en un altre post: de models d’integració (i models de no integració), i d’unes mesures que podriem defendre des del valencianisme progressista.

Nota a banda: A la columna dreta del blog podeu vore el reportatge que el programa Crónicas de TVE2 va emetre sobre la situació d’El Cabanyal. Vos el recomane. Via TestigoAccidental

S’acaba la glaciació?

 Llegia l’altre dia al blog de la Soca un article de Salvador Cardús sobre el nou panorama que sembla obrir-se en les relacions entre País Valencià i Catalunya. A l’article es fa referència també a un altre article escrit per Josep Vicent Boira. A més, Enric Juliana i altres també s’han fet ressò de l’assumpte.

Bàsicament els elements semblen ser els següents: Crisi econòmica generalitzada; Economia valenciana, abans dedicada a la bricomania territorial (ara fem 3 PAIs ací, ara un manhattan allà o un Marina d’or més cap amunt), que necessita davant la crisi, noves vies per a diversificar-se; una Catalunya que econòmicament travessa hores baixes; un finançament autonòmic perjudicial per als dos països, un “corredor mediterrani” cada vegada més necessari i finalment(però no per això menys important), uns empresaris que pressionen.

El panorama està doncs, més o menys així i sembla que els respetius governs, el català i el valencià, comencen a parlar entre ells, les respectives cambres de comerç fan el mateix i els periodistes, tertulians, politòlegs, economistes i aficionats com jo, especulem al respecte, que és al remat lo que més vida li dona al tema. Opinions hi ha moltes, en els articles que vos he linkat més amunt, podem llegir des del qualificatiu de “Lento, muy lento deshielo” per a referir-se a les relacions entre valencians i catalans fins a actituds molt més “optimistes” que pregonen ja l’agermanament econòmic i cultural entre ambdos països, passant clar està pels pessimistes que diuen que, novament, l’anticatalanisme genètic dels valencians frustrarà les aspiracions que ara comencen a guaitar.

Jo, que d’economia no en se massa, vull opinar del tema. I sobretot m’agradaria opinar sobre el paper (si és que encara li queda algun paper que representar) del valencianisme davant este nou panorama. I és que, veritablement, el panorama és nou, no sé si aplegarà a bon port tot allò que entre polítics i empresaris d’una i altra vora del Sènia estan gestant, però sincerament tant fa. Que valencians i catalans col·laboren, parlen entre ells i apleguen a acords és una cosa tan sumament nova que encara que després no s’alce un gat pel rabo, haurà pagat la pena (és com el cometa eixe que passa per la Terra només una volta cada nosé quants anys).

La veritat és que qui té el paper més complicat en tot açò és, segons el meu punt de vista, el PP valencià. M’imagine la cara que se li quedaria a certs membres de l’executiu popular, quan un bon dia l’empresariat valencià va telefonar i com si el Consell fora un simple telefonista els va dir: “Operadora, pongamé con los de arriba” Mare de Déu, quin terratremol! tota la vida mirant a ponent i fent-los el ditet als de dalt, tota la vida amb les dos cançons de sempre ( la de “Per a ofrenar…” i la de “No, no, mos fareu, mos fareu…”) i ves per on que la inèrcia econòmica (o tal vegada el destí) ha volgut col·locar eixe vaixell ple d’espanyolistes i d’anticatalanistes mirant al nord! Sens dubte, el PP ho té difícil, té difícil explicar a un poble adoctrinat en l’odi als catalans com a forma de reafirmació “regional” que ara els roÏns de la pel·lícula, els que ens furtaven l’aigua, la llengua, la paella, el micalet i a Àusies March ja no són roïns, ara són bons. Ara són aliats, hi ha bon rotllo. Com ho faran? crec que esta és la gran incògnita i sincerament no tinc ni idea de com ho faran, però sí sé una cosa: Ho faran, ho faran segur. Perquè si el PP sap fer algo bé açò és manipular. I si ara convé que els valencians vegen als catalans amb bons ulls, els valencians d’ací tres dies estan ballant sardanes.

Per altra banda, em preocupa més el paper dels valencianistes en este assumpte. Estem davant un tren que no se’ns pot escapar. Nosaltres podem ser ara els garants del progrés del País Valencià. Nosaltres vam ser els qui vam dir que l’economia no podia basar-se unicament en el ciment i l’especulació, i això, amb la crisi, s’ha demostrat. Nosaltres vam ser els qui vam dir que necessitàvem unes bones infraestructures per a vertebrar el país, i això, amb el corredor mediterrani, serà prioritari. Nosaltres som els que sempre hem dit que hi havia que mantindre bones relacions amb Catalunya i ara, els empresaris en són conscients. Nosaltres som els que volem un millor sistema de finançament, i amb el pas del temps, va sent a cada cop més evident que això no és una reivindicació egoista sinó una necessitat. En definitiva, nosaltres vam ser i som els que, com el Pepet Grill de Pinoxo, sempre hem tingut clar quin és el millor País Valencià possible, i això ho hem d’aprofitar.

Però ATENCIÓ! perquè si ara els catalans són bons hi haurà que buscar un altre enemic, algú haurà de ser ara l’enemic públic número u dels valencians, i coneixent al PP i coneixent la nostra nul·la visió estratègica, els valecianistes tenim totes les paperetes. Així que, al meu parer, hem de ser intel·ligents i no caure en les errades del passat. És moment ara de fer valencianisme amb el cap, més que amb el cor. Ara més que mai té sentit el: “ja ho deiem nosaltres” i el demostrar que el valencianisme polític és l’únic projecte capaç d’optimitzar les relacions amb Catalunya, l’economia, el corredor mediterrani, el finançament i fins i tot el problema de l’aigua.

Malgrat tot, percep (i espere enganyar-me) que es farà tot el contrari, que ressorgirà el clamor catalanista com va passar a la transició, que és tornarà a parlar de catalans del sud, de països sense nom i de ¿re?-unificació nacional. I el PP tindrà per fi el seu nou enemic públic número u. I si això passa, la situació serà com fins ara, que la majoria de coses que el nostre poble aconseguix, les aconseguirà malgrat nosaltres i no gràcies a nosaltres. Hui més que mai, mereixem un nacionalisme valencià que sàpiga representar al seu poble, sinó ho tinc ben clar: les relacions entre Catalunya i País Valencià es desgelaran però nosaltres acabarem tancats al congelador.