S’acaba la glaciació?

 Llegia l’altre dia al blog de la Soca un article de Salvador Cardús sobre el nou panorama que sembla obrir-se en les relacions entre País Valencià i Catalunya. A l’article es fa referència també a un altre article escrit per Josep Vicent Boira. A més, Enric Juliana i altres també s’han fet ressò de l’assumpte.

Bàsicament els elements semblen ser els següents: Crisi econòmica generalitzada; Economia valenciana, abans dedicada a la bricomania territorial (ara fem 3 PAIs ací, ara un manhattan allà o un Marina d’or més cap amunt), que necessita davant la crisi, noves vies per a diversificar-se; una Catalunya que econòmicament travessa hores baixes; un finançament autonòmic perjudicial per als dos països, un “corredor mediterrani” cada vegada més necessari i finalment(però no per això menys important), uns empresaris que pressionen.

El panorama està doncs, més o menys així i sembla que els respetius governs, el català i el valencià, comencen a parlar entre ells, les respectives cambres de comerç fan el mateix i els periodistes, tertulians, politòlegs, economistes i aficionats com jo, especulem al respecte, que és al remat lo que més vida li dona al tema. Opinions hi ha moltes, en els articles que vos he linkat més amunt, podem llegir des del qualificatiu de “Lento, muy lento deshielo” per a referir-se a les relacions entre valencians i catalans fins a actituds molt més “optimistes” que pregonen ja l’agermanament econòmic i cultural entre ambdos països, passant clar està pels pessimistes que diuen que, novament, l’anticatalanisme genètic dels valencians frustrarà les aspiracions que ara comencen a guaitar.

Jo, que d’economia no en se massa, vull opinar del tema. I sobretot m’agradaria opinar sobre el paper (si és que encara li queda algun paper que representar) del valencianisme davant este nou panorama. I és que, veritablement, el panorama és nou, no sé si aplegarà a bon port tot allò que entre polítics i empresaris d’una i altra vora del Sènia estan gestant, però sincerament tant fa. Que valencians i catalans col·laboren, parlen entre ells i apleguen a acords és una cosa tan sumament nova que encara que després no s’alce un gat pel rabo, haurà pagat la pena (és com el cometa eixe que passa per la Terra només una volta cada nosé quants anys).

La veritat és que qui té el paper més complicat en tot açò és, segons el meu punt de vista, el PP valencià. M’imagine la cara que se li quedaria a certs membres de l’executiu popular, quan un bon dia l’empresariat valencià va telefonar i com si el Consell fora un simple telefonista els va dir: “Operadora, pongamé con los de arriba” Mare de Déu, quin terratremol! tota la vida mirant a ponent i fent-los el ditet als de dalt, tota la vida amb les dos cançons de sempre ( la de “Per a ofrenar…” i la de “No, no, mos fareu, mos fareu…”) i ves per on que la inèrcia econòmica (o tal vegada el destí) ha volgut col·locar eixe vaixell ple d’espanyolistes i d’anticatalanistes mirant al nord! Sens dubte, el PP ho té difícil, té difícil explicar a un poble adoctrinat en l’odi als catalans com a forma de reafirmació “regional” que ara els roÏns de la pel·lícula, els que ens furtaven l’aigua, la llengua, la paella, el micalet i a Àusies March ja no són roïns, ara són bons. Ara són aliats, hi ha bon rotllo. Com ho faran? crec que esta és la gran incògnita i sincerament no tinc ni idea de com ho faran, però sí sé una cosa: Ho faran, ho faran segur. Perquè si el PP sap fer algo bé açò és manipular. I si ara convé que els valencians vegen als catalans amb bons ulls, els valencians d’ací tres dies estan ballant sardanes.

Per altra banda, em preocupa més el paper dels valencianistes en este assumpte. Estem davant un tren que no se’ns pot escapar. Nosaltres podem ser ara els garants del progrés del País Valencià. Nosaltres vam ser els qui vam dir que l’economia no podia basar-se unicament en el ciment i l’especulació, i això, amb la crisi, s’ha demostrat. Nosaltres vam ser els qui vam dir que necessitàvem unes bones infraestructures per a vertebrar el país, i això, amb el corredor mediterrani, serà prioritari. Nosaltres som els que sempre hem dit que hi havia que mantindre bones relacions amb Catalunya i ara, els empresaris en són conscients. Nosaltres som els que volem un millor sistema de finançament, i amb el pas del temps, va sent a cada cop més evident que això no és una reivindicació egoista sinó una necessitat. En definitiva, nosaltres vam ser i som els que, com el Pepet Grill de Pinoxo, sempre hem tingut clar quin és el millor País Valencià possible, i això ho hem d’aprofitar.

Però ATENCIÓ! perquè si ara els catalans són bons hi haurà que buscar un altre enemic, algú haurà de ser ara l’enemic públic número u dels valencians, i coneixent al PP i coneixent la nostra nul·la visió estratègica, els valecianistes tenim totes les paperetes. Així que, al meu parer, hem de ser intel·ligents i no caure en les errades del passat. És moment ara de fer valencianisme amb el cap, més que amb el cor. Ara més que mai té sentit el: “ja ho deiem nosaltres” i el demostrar que el valencianisme polític és l’únic projecte capaç d’optimitzar les relacions amb Catalunya, l’economia, el corredor mediterrani, el finançament i fins i tot el problema de l’aigua.

Malgrat tot, percep (i espere enganyar-me) que es farà tot el contrari, que ressorgirà el clamor catalanista com va passar a la transició, que és tornarà a parlar de catalans del sud, de països sense nom i de ¿re?-unificació nacional. I el PP tindrà per fi el seu nou enemic públic número u. I si això passa, la situació serà com fins ara, que la majoria de coses que el nostre poble aconseguix, les aconseguirà malgrat nosaltres i no gràcies a nosaltres. Hui més que mai, mereixem un nacionalisme valencià que sàpiga representar al seu poble, sinó ho tinc ben clar: les relacions entre Catalunya i País Valencià es desgelaran però nosaltres acabarem tancats al congelador.