Immigració. Models davant les diferències.

Bé, com ja vaig avisar, este post anirà sobre models d’integració. Deixarem per a un altre post -no m’agraden els posts massa llargs- els exemples de propostes sobre política d’immigració, integració, etc…

Abans de res, podriem dir (simplificant la realitat, com sempre) que n’hi ha tres visions sobre cóm tractar amb les diferències entre els nouvinguts i els “locals”. N’hi ha una posició assimilacionista, que defén l’idea de que els immigrants han de deixar a banda l’exteriorització de les seues cultures i assumir com a pròpia la local, sense que esta es veja modificada o condicionada en cap cas. Caldria una política molt activa (i dubte que puga ser implementada amb èxit amb métodes d’un Estat de dret i democràtic). Sol ser defensada per grups de dreta o extrema-dreta.

Després tenim la visió multiculturalista que està centrada en un garantir un model on cada grup d’immigrants puga conservar intactes els seus costums, tradicions, i resta de la cultura. És la posició defensada tradicionalment per l’esquerra. Per aplicar este model, només cal una política d’espectador per a vore com se desenvolupa l’escenari de la multiculturalitat.

Jo afegiria un tercer model, que és el que més m’agrada, i és l’interculturalista. Barreja la posició activa del primer model, i la garantia de poder conservar arrels del segon. No cal renunciar a res, només cal un espai compartit on tota la societat puga establir un diàleg, una interacció cultural que permeta l’enriquiment mutu. No vol dir ni que els locals s’adapten als que venen de fora ni que els de fora perden la seua cultura. Per tant és necessaria una política activa, un consens per la convivència fundat en valors de ciutadania, una actitud de respecte davant la diferència i una voluntat per conéixer altres maneres de viure.

Potser tot açò sone a paraules buides, però imagineu que sou un immigrant argentí i pots triar per a viure tres ciutats. En una no te deixen entrar als parcs si no portes un carnet que acredite que has assumit la cultura local; és la ciutat assimilacionista. En l’altra, no tens problemes perquè n’hi ha un parc per a latins, un altre per a europeus de l’est i un altre per a locals; estàs en Multiculturàlia. I en l’última ni una cosa ni l’altra, compartixes parc, i veus als iaios beguent orxata, mentres tu beus “mate“. Els parles de l’història i ús d’eixa beguda a la teua terra. Ells et conviden a orxata. T’agrada més, més dolceta, encara que el teu xovinisme porteño no te deixa reconéixer-ho. Parlant, descobrixes que ells juguen tots els diumenges al Truc, i tu t’has passat hores i hores jugant al truco. Estàs en la Ciutat en la que m’agradaria viure. Una ciutat intercultural. Val, alguns pensareu que el tema dels parcs és una burda simplificació, però com a metàfora servix, no?

Ara, a quin model respon el contracte proposat per Blasco? Depén del contingut, que encara desconeixem. El que sí que sabem és que no ha sorgit d’un diàleg fructífer amb col·lectius d’immigrants, i que no ha comptat amb participació ciutadana. Així que haurem d’esperar per a vore si és sobre els valors culturals valencians com alguns han dit, o sobre allò recollit a l’Estatut i Constitució, com han dit altres.

El pròxim fascicle de la sèrie tractarà sobre les línies que jo introduiria en la política migratòria….així que, ministres, secretaris d’Estat i consellers…estigueu atents!!!

Post relacionat: Integració amb contracte