Immigració. Què fer?

Bé, tanquem la trilogia sobre immigració i integració (I, II) amb unes propostes de línies bàsiques per a que el tema de l’immigració no siga un problema sinó una oportunitat. Bo, i comencem:

Regulació de l’immigració

Moltes persones creuen que com més durs siguen els requisits per a viure legalment a Espanya, més controlable serà l’immigració i més es desincentivarà als possibles migrants. Ans al contrari! El que provoca problemes és l’immigració com a fenòmen ilegal, i per tant, incontrolable, fosc, sense drets ni obligacions. Puc dir per experiència pròpia que els tràmits per a legalitzar una situació de residència són prou complicats i frustrants (manca d’informació, mal tracte d’alguns policíes, cues interminables). Si tanquem la porta a l’immigració legal, l’immigració serà ilegal, sense drets ni obligacions. És l’hora de triar quina porta volem que utilitzen.

Per evitar que el fenòmen estiga dominat per màfies i explotadors, s’ha d’actuar en dos processos simultanis: per una banda, un reforçament dels mecanismes de control a les fronteres (sobretot en els aeroports, porta d’entrada natural de l’immigració ilegal) i per l’altre, la ja comentada flexibilització dels requisits per a immigrar de manera legal. Una sense l’altre, no tindrà resultats.

A més, caldria impulsar que n’hi haguera una política comuna d’immigració a l’Unió Europea, ja que a efectes pràctics per al moviment de persones, des dels Acords de Schengen no existeixen fronteres dins de l’Europa comunitària.

Sistema Educatiu

El sistema educatiu ha de tindre com a prioritat, garantir als estudiants immigrants el coneixement de les llengües de la comunitat humana en la que viuen. Davant un model fragmentat en diverses línies cal apostar per un sistema més integrat que garantisca els objectius formatius establits a les lleis, i que evite la formació de “ghettos”. Així la distribució d’estudiants haurà de ser equitativa en tots aquells centres que compten amb finançament públic (incloent els concertats).

Al cas valencià, es podria simplificar el model fusionant les línies PIP (que no garantixen l’aprenentatge del valencià i per tant, van contra la llei d’ús i ensenyament) amb les PIL (dissenyades per a xiquets d’entorns familiars castellanoparlants).

A més, la Generalitat podria assignar unes quotes màximes d’estudiants estrangers per centre educatiu i obligar els concertats a no discriminar en la selecció d’estudiants.

Afavorir l’acceptació mútua.

El procés d’integració i d’acceptació a la nova realitat ha de ser bidireccional. És a dir, depén tant de la voluntat i dels esforços dels immigrants per integrar-se com de la predisposició dels locals a acceptar-los.

En este objectiu, té una vital importància l’educació que ja hem tractat en el punt anterior, així com una política de comunicació dels poders públics que afavorisquen el coneixement i la predisposició mútua. Ha de donar-se a conéixer que la principal causa de la immigració és el nostre benestar i la seua misèria, així com les repercussions positives que té este fenomen. Entorn de les conseqüències negatives, ha d’afavorir-se un debat obert a totes les veus de la societat (immigrants i locals) per a desmitificar distàncies insalvables que en realitat, no existixen.

Els immigrants han de veure reconeguda la seua aportació al nostre benestar, però també han de reconéixer l’esforç de molts valencians per acceptar canvis tan profunds en un termini tan curt de temps.

Evitar el ressentiment

La disponibilitat de quantiosos recursos per a destinar a la població immigrant no és sinònim d’èxit en la tasca d’aconseguir la integració. Bon exemple d’això és el cas de França on amb grans programes d’ajudes econòmiques específics per als immigrants no s’ha aconseguit més que crear en les “classes populars” franceses una espècie de ressentiment davant els quals ells creuen “privilegiats” des del poder. A Espanya, potser podem trobar eixe mateix sentiment dirigit cap a la comunitat gitana que també s’ha vist beneficiada (o almenys, eixa és la percepció que es té) per programes d’este tipus.

Està clar perquè, que este tipus de maneig dels recursos no afavorix a la integració dels immigrants, encara que potser alleugen certes urgències socials en eixos grups socials. L’objectiu ha de ser resoldre eixes urgències en el marc d’una política de benestar general (en el nostre actual Estat hi ha un ampli marge per a fer-ho) evitant crear així una percepció de greuge comparatiu en els sectors més necessitats la població local.

A més, cal incidir en que bona part de la viabilitat del sistema de benestar actual i futur recau sobre la població immigrant.

Planificació urbanística intel·ligent

L’ordenació dels espais urbans ha de tindre en compte el fenomen de la immigració. És impossible la distribució equitativa dels immigrants entre tots els barris d’una ciutat, però ha d’evitar-se la concentració massiva en algunes zones.

Per descomptat, el cas de la Ciutat de València no és equiparable a la de París i els seus suburbis, encara que és hui, mentres vivim una expansió urbanística sense precedents quan s’ha d’aprendre de la situació d’altres ciutats, i evitar cometre l’error de concebre els espais de vivendes com a blocs aïllats de les ciutats. Una adequada xarxa de transports públics, i una política destinada a evitar la degradació d’algunes zones de la ciutat poden ser ferramentes per a evitar l’aïllament de poblacions suburbanes o la fugida dels “locals” dels seus barris.

Seguretat

La por de la delinqüència i la relació d’esta amb la immigració ha sigut el germen de moviments racistes i xenòfobs al voltant d’Europa i és sens dubte, una qüestió que ha de tractar-se amb urgència.

La població estrangera, i en especial alguns grups, patixen sovint les generalitzacions dels mitjans de comunicació i d’alguns grups polítics que generen alarma social i rebuig del “alié” entre la societat. Una bona solució seria utilitzar una política de “tolerància 0” enfront dels que mantenen reiteradament conductes delictives. Els immigrants no mereixen ser despreciats per la seua culpa, i segurament serien els primers a recolzar que els que no desitgen conviure dins de la llei (i que ho han demostrat per delictes greus de manera reiterada), siguen expulsats després de complir condemna. No ha de confondre’s la delinqüència amb la immigració, i eixa seria una bona ferramenta per a deixar les regles clares i desmuntar discursos xenòfobs i racistes (per cert, tolerància 0, també, amb les agressions i discriminacions d’eixe caire).

A més, si s’aposta per una política de seguretat de proximitat és important comptar amb la població immigrants en els entorns on tinguen més presència, ja que patixen molt més l’inseguretat que el personatge racista que viu en un barri tancat amb seguretat privada.

Participació política

Sóc l’únic que veu un poc injust que una persona que mai ha viscut a una ciutat puga votar al seu alcalde i que en canvi, aquell que porta anys i anys vivint ací, patint els mateixos problemes que tots no puga fer-ho?

Així que, és important plantejar que aquells immigrants que ja porten un temps raonable residint entre nosaltres puguen participar políticament en igualtat de condicions. Així els partits es veuran obligats a sentir les seues opinions, i traslladar-les allà on s’ha parlar de convivència (les institucions).

Una immigració regulada i més flexible, un sistema educatiu integrat i que no discrimine, l’acceptació mútua, una política de benestar que no fomente el ressentiment, una planificació urbanística intel·ligent, una política de seguretat de tolerància 0 i proximitat, i un espai comú de decisió política, són algunes de les línies que es poden prendre per a que el fenòmen de l’immigració siga positiu, ara i dins de 20 anys.