Em contramanifeste

 

En un país multicolor, hi havia un grup d’intel·lectuals “cara al sol”, que un dia van decidir deixar a banda la seua intel·lectualitat i posar el seu renom al servei de l’imperialisme lingüístic, al servei del nacionalisme espanyol. Així va ser que van redactar un manifest per la seua llengua comuna on deixaven clara la seua voluntat de que en Espanya, l’única llengua “comuna” fóra la seua.

Asseguren que el drets lingüístics són drets de les persones, no dels territoris ni de les llengües, o el que és el mateix, que són drets individuals. Em sorpren que els intel·lectuals signants, per la seua vessant intel·lectual, tinguen tan poc coneixement sobre drets col·lectius, que existeixen i cada vegada l’inèrcia mundial demostra que són de més urgent aplicació per tal d’afavorir la convivència dins d’estats plurinacionals, com Canadà, Regne Unit, Bèlgica o Espanya. Però clar, qui sóc jo per a parlar de drets col·lectius davant tot el planter intel·lectual del nacionalisme espanyol no? Per sort, no tots els intel·lectuals decideixen sobtadament abandonar la inteligència per a signar manifests nacionalistes-imperialistes, n’hi ha alguns com: María José Añón, Iris Marion Young, María Ángeles Barrère Unzueta, Will Kymlicka, Rainer Baubök o Francisco Torres Pérez (per citar alguns) que ben be podrien explicar-los als intel·lectuals a temps parcial de més amunt que és això dels drets col·lectius, perquè són necessaris i com gestionar-los.

Tot i que després de llegir que basen el seu manifest en drets individuals (cal assenyalar també que per altra banda diuen que defensen el castellà perquè és la llengua comuna del territori espanyol, és a dir, utilitzen arguments de criteri territorial i no només individual) l’únic que fan és posar-nos-ho molt fàcil a tots aquells que d’intel·lectuals no en tenim res, i per tant, estem un poc més a sobre d’ells. Perquè clar, si diuen que els drets lingüístics són drets individuals, i partim de la base que jo (per exemple) sóc un individu, en teoria jo com a individu hauria de tindre dret a ser escoltat, atés i entés en la meua llengua, i a més hauria de poder desenvolupar-me al meu entorn (privat, públic, laboral, lúdic…) en la meua llengua. Supose que no cal que diga que no puc fer-ho, no? (clar que és possible que per a ells jo no siga un individu, tal vegada entraria dins d’un altre grup en la divisió “persona, animal o cosa”)

Però clar, la clau de l’assumpte està en que els intel·lectuals del país multicolor volen preservar els drets individuals de només una part de la població, eixa part de la població que és monolíngüe castellana. La qual cosa és una discriminació en tota regla, que no només seria injusta sinó que afavoriria ben poc a la convivència i a l’estat de benestar. Este manifest és com el model WASP nordamericà però aplicat a la llengua. el model WASP és aquell que, tot i no discriminar explicitament a ningú, produix com a resultat del sistema que qui surt beneficiat és sempre el varó, blanc, protestant en detriment d’altres grups socials. En Estats Units se n’adonaren d’este problema, i amb menor o major voluntat, intenten acabar amb les discriminacions del sistema. Això també em fa sorprendre’m, quina classe d’intel·lectuals són estos que enlloc de voler resoldre les discriminacions volen augmentar-les?

Com ja he dit, quan signaren el manifest, l’intel·lecte se l’havien deixat a casa, no obstant l’espanyolisme el duien ben present. I per això al manifest hi ha poc de racional i molt de nacional. Però sincerament això també em fa qüestionar-me moltes coses. Jo, com a nacionalista valencià, mai voldria que és vulneraren els drets individuals dels meus compatriotes i mai voldria amagar els drets col·lectius. Mai voldria enfrontar a unes parts del País Valencià amb unes altres, i per suposat, mai entendria la pluralitat i la diversitat interna com una amenaça sinó com un valor afegit. Quina classe de nacionalistes són ells que prefereixen una Espanya homogènea i castellana que l’Espanya rica i plural que tenen? quina classe de nacionalista voldria carregar-se l’essència de la seua nació i substituir-la per una cosa que mai no ha sigut? En definitiva, perquè els “intel·lectuals” del país multicolor volen fer del seu país, un país monocolor?

 

Els valencians, també espanyols

En les últimes 24 hores hem tingut ocasió de comprovar l’espanyolitat de la gran majoria de valencians. I ho hem fet des dos punts de vista.

Ahir, tots vam sentir les traques i els clàxons després de que la selecció espanyola aconseguira la clasificació a les semifinals de l’Eurocopa. Vam sentir com alguns veïns cridaven i milers i milers de valencians sentien com a propis els gols que marcaven els d’Aragonés.

Però si amb eixa evidència no teníem prou, hui els mitjans se’n fan ressó de l’estudi 2667 del CIS sobre identitat. A més de tindre moltes dades significatives, que de fet ens serviran per a futurs posts, podríem dir que confirma el que ahir (i tots els díes si tenim un poquet de vida social i parlem amb familiars, amics o sentim converses del metro), intuïem: els valencians també “ens sentim” espanyols.

Però per a no quedar-me amb el titular, que ja coneixiem o intuïem, i sabent que algunes preguntes es repetixen al llarg dels diferents estudis, he començat a buscar altres estudis per a vore amb una certa perspectiva l’evolució del sentiment identitari dels valencians. Este és el resultat:

Com veieu des de 1996 hi ha hagut alguns canvis, però en general n’hi ha una certa estabilitat en quant a les dades generals. El que jo destacaria ja que ho considere molt important, és com l’identitat espanyola que exclou qualsevol tipus de valenciania s’ha reduit considerablement des de 2004.

Predomina, més que mai, l’identitat dual: els valencians compatibilitzen la seua identitat espanyola amb la valenciana o la valenciana amb l’espanyola. En alguns predomina una i en altres l’altra.

Quines conseqüència ha de tindre esta realitat sobre el discurs i missatge del valencianisme? D’això ja hem parlat per ací: no podem ser indiferents. Hem de tindre un discurs propi, sense complexos, perquè estic convençut que sense l’aportació dels nacionalismes no-espanyols, hui Espanya agradaria menys als valencians, senzillament perquè l’Espanya plural, com a concepte d’estat plurinacional, plurilingüístic, pluricultural, no es construix votant en clau madrilenya sinó votant, treballant i pensant en clau valenciana.

Reivindiquem-ho. Aprofitem-ho.

Noves maneres de canviar el món

El món està en constant transformació. I no és una frase buida més, de tantes que estos dies estic veient als meus apunts, sinó una realitat que podem contrastant dia rere dia. Nous problemes, noves realitats, noves possibilitats, fan que cap esfera de la vida es puga escapar dels canvis.

Hui tornaré a parlar de noves formes d’actuar contra la pobresa.

Ja vos vaig contar l’invent de Kiva, el microfinançament globalitzat. Resumint del que es tracta: una manera de posar en contacte a centenars de milers de prestamistes -que deixen una xicoteta quantitat de diners (25$)- amb centenars de milers de prestataris amb els seus projectes del dia a dia (ampliar una botiga o comprar una ferramenta per a la seua faena). Una vegada te tornen la teua aportació pots decidir que te’ls retornen o tornar a deixar-los. Una gran idea que està ajudant a dur endavant moltes iniciatives de desenvolupament en el tercer món i en la que vos recomane participar.

Doncs bé, hui amplie un poc l’espectre i parlaré d’una organització que em sembla està fent una bona tasca: Intermón Oxfam. Si ja m’agradava per la transparència que demostren, o per iniciatives com la de crear una xàrcia de botigues amb productes del “comerç just” (a més de detalls com tindre una important presència de la nostra llengua), fa uns mesos vaig llegir una nova manera de reclamar: havien participat a la junta d’accionistes de REPSOL per demanar respecte i responsabilitat corporativa amb els pobles indígenes on desenvolupa la seua activitat esta empresa. Com ho havien aconseguit? No, no van entrar amb violència ni van fer un campament a l’entrada. Senzillament havien aconseguit les accions delegades necessàries (tant de fons d’inversió amb polítiques de responsabilitat corporativa com de xicotets accionistes) com per poder fer ús de la paraula.

Davant els nous problemes, els nous reptes (però també comptant amb noves possibilitats) cal innovar. I tant la gent de Kiva, com d’Intermon ho estan fent, cadascú amb una dinàmica diferent, però tots dos fent la seua tasca per a involucrar a milers i milers de persones en un assumpte que ens toca de prop a tots els ciutadans d’este món. La meua enhorabona des d’ací

Qüestió d’espais

 

Tot arran d’un comentari que va escriure el company UtopiaXXI a Valencianisme.com, fa temps que vinc pegant-li voltes a un assumpte. El dissabte, la intervenció de Pere Sampol (PSM) i la d’Antoni Vives (CiU) a la taula redona “Bipartidisme i Nacionalisme” emmarcada dins la Conferència Nacional del BLOC, em va fer seguir amb l’enrònia i finalment decidir-me per escriure al respecte ací.

Bé, anem per parts, del comentari a valencianisme.com em va cridar poderosament l’atenció esta frase:

“que deixe [referint-se al BLOC] de voler ser “un tercer espai” “entre” PP i PSOE, per liderar un segon espai polític, el del valencianisme enfrontat al de l’espanyolisme… “

I em va cridar l’atenció perquè després de pensar-ho molt, crec que el company té raó en una cosa: dir que el PP i el PSOE representen dos espais és dir massa. Si bé ho pensem, PP i PSOE representen dues cares d’una mateixa moneda. El seu status de grans partits, de ser els qui reparteixen “l’abadejo” en la política estatal, el seu nacionalisme espanyol intrínsec, la seua poca capacitat per a articular un model de societat per al País Valencià que vaja més enllà de ser el que és hui en dia etc. converteixen a estes dos formacions polítiques en companys d’”espai” o espectre polític.  

I crec que convé aprofundir en esta idea. A dia de hui, cap ciutadà de l’Estat espanyol amb dos dits de front pot negar el fet de que la creació de les comunitats autònomes ha estat tot un encert de la democràcia espanyola. Espanya no tindria hui els nivells de benestar i progrés, no existiria una distribució del benestar i dels recursos com la que tenim sinó fóra precisament pel model d’estat autònomic. Açò no t’ho discutixen ni al PP ni al PSOE. Plantejar ara al sí de qualsevol dels dos partits la possibilitat de tornar al model centralista seria titlada de desgavell. No obstant això, cal recordar que durant la Transició el “règim d’autonomia” sonava a xinés mandarí tant a les files d’Alianza Popular com a les del jacobiníssim PSOE. És a dir, si tenim autonomies hui, és gràcies als nacionalismes perifèrics en contra de la voluntat de molts socialistes que hagueren d’empassar-sho.

Per altra banda, si demà s’encentara una reforma constitucional (que més volguerem alguns no?), qualsevol proposta de modificació encaminada a: reconéixer la plurinacionalitat i plurilingüisme de l’estat, a dotar-nos d’un sistema electoral més proporcional (recorde al lector que l’actual sistema beneficia als dos partits més votats i no als nacionalistes períferics), acabar amb la institució arcaica de la monarquia o ampliar el Títol primer per a incloure drets sobre minories… vindria de la mà dels partits nacionalistes perifèrics i no de la del PP ni de la del PSOE (per contra, ells proposarien segurament mesures tan revolucionàries com abolir la llei sàlica per a que puga regnar Leonor).

En altre ordre de coses, i fent una breu menció al cas de Navarra, el govern de la qual va estar entregat pel PSOE al PP “por sentido de Estado“, m’atrevisc a afirmar sense cap tipus de dubte, que l’existència d’organitzacions federals com el PSC dins del PSOE, es deu únicament a la voluntat de molts socialistes catalans i mai a la creença dels socialistes espanyols en eixe model de relacions. És a dir, si el PSC és hui com és, açò es dona ”a pesar de” la voluntat del PSOE i no “gràcies a”.

Podria parlar també del paper de socialistes destacats com Joan Clos o Montilla en la vergonyosa censura de TV3 al País Valencià. Podria parlar també d’un partit en el govern d’Espanya que calla (quan no s’alegra) de que una empresa estrangera (Air Berlin) trepitje i es mofe dels drets lingüístics i les aspiracions dels ciutadans balears (i de pas dels de tots els valencianoparlants). Podríem parlar també, deixant un poc a banda les qüestions de caràcter cultural-lingüístic-nacional, del paper del PSPV-PSOE durant els seus anys de govern a la Generalitat, de com manipulaven Canal 9 de la mateixa manera que hui ho fa el PP, o de com menejaven fils per a desarticular la pluralitat política.

I tot açò em du a reafermar-me en el que ja he dit abans, PP i PSOE  són dos cares de la mateixa moneda, o millor dit, del mateix espai.  Un espai que no busca la cohabitació amb cap altre espai, sinó que busca eixamplar-se. Tal i com va dir Pere Sampol a la taula redona, existeix una estratègia, perfectament definida, seguida sistemàticament pels dos partits, per tal de copar tot l’espectre polític a l’Estat. Eixe espai només pot ser definit d’una manera: “espanyolisme” (el de sempre) i la seua estratègia deu ser definida de totes totes com “espanyolització”. Destacava també Sampol que per a tal efecte, ambdos partits centren la  seua praxis en l’enfortiment de Madrid com a motor de tot este procés, arribant al punt de que Espanya i Madird es confonen.

Que ens queda als demés? que podem fer nosaltres, que no som altra cosa que eixos agents polítics que fins ara han demostrat ser els únics capaços de fer progressar este Estat cap a postures diferents de l’empobridora homogenització? Sens dubte ens cal unió i cooperació i en este sentit es va manifestar Antoni Vives (CiU) que va parlar sobre la recerca constant de vots de centre del PSOE i el PP mentre jo des de les últimes fileres de la sala observa sorprés com cada paraula i cada afirmació provocaven en un company de partit que estava assegut davant meua contundents assentiments amb el cap. Lo curiós és, que qui assentia sense parar era un militant d’Esquerra Valenciana. Si més no, em va sorprendre vore com el discurs d’un nacionalista català de centre-dreta provocava eixe grau de empatia i identifiació en un nacionalista valencià d’esquerres. Eixa va estar per a mi una demostració prou gràfica de que en realitat, el company utopiaXXI té molta raó quan parla de dos espais. Que PP i PSOE representen un espai, estava clar. Ara el que hem de tindre clar, nosaltres, els qui no pertanyem a eixe espai, és que nosaltres estem forçats a entendre’ns com l’espai alternatiu independentment del posicionament en l’eix esquerra-dreta que es profese. I no m’estic referint a fusionar partits o projectes, tot partit ha de definir-se ideològicament i no crec en absolut en un partit que arreplegue representants de tot l’espectre ideològic. El que vull dir és, que si tenim clar que lo més paregut a un espanyolista de dretes és u d’esquerres, hem de tindre clar que nosaltres, els nacionalistes perifèrics, independenment del posicionament ideològic o de la nació que representem viatgem tots en el mateix vaixell. Som el segon espai de la política d’este Estat.

Ara bé, ens calen fórmules per a fer créixer eixe espai, i eixes fórmules han de cristalitzar-se en postures i posicionaments que, en primer terme, els representants del primer espai siguen incapaços d’assumir i en segon terme siguen incapaços de destruir. Així, per exemple, el reemmarcar el discurs i el fer un ús adequat del llenguatge és fonamental. Taronget ha parlat molt al respecte, i ho podeu vore ací ( I, II). Però a més a més hem de fer servir instruments i hem de revestir el nostre discurs nacional de posicionaments, actituts i polítiques que el PP i el PSOE per la seua condició de mantenidors de l’status quo i per les seues limitacions no poden ni podran assumir mai. Regeneració democràtica, justicia social, drets de les minories, models de convivència multiculutalistes, diversificació econòmica per a cada país, enfortiment del teixit associatiu i regeneració de la societat civil, sostenibilitat del territori, polítiques de governança i participació ciutadana, recerca de noves fòrmules de democràcia participativa, aprofundiment en el model europeu, pluralitat i indepèndencia dels mitjans de comunicació públics i un llarg etcètera (a banda clar està de les reivindicacions nacionals que hauran d’anar mesurant-se en cada lloc i en cada moment segons siga adient).

A més caldrà fer gala de tots estos valors i deixar clara la voluntat transformadora dels nostres moviments, per tant les nostres maneres de comunicar hauran de ser igualment originals i revolucionàries. Tenim en Nafarroa Bai un referent pel que fa a la revolució del discurs, ací podeu vore vídeos electorals i de promoció que van en eixa línia. També trobem casos de revolució comunicativa en partits com el conservador britànic, el líder d’este partit (David Cameron) va sempre acompanyat d’una vídeocamera que fa servir per a donar a conéixer, no només el seu treball com a polític, sinó la seua personalitat i conducta en la seua esfera privada. Amb vídeos on apareix, per exemple,  jugant amb els seus fills, ha aconseguit crear un vincle molt especial entre el polític i l’elector. Fórmules com estes han de ser tingudes en compte si es vol fer  palesa l’existència d’una altra manera de fer política, l’existència d’una altra manera d’entendre la política, l’existència, en definitiva, d’un segon ESPAI (tot i que l’anomenem “tercer”).

Sobre la conferència

Passen les hores des de la Conferència Nacional del BLOC, i crec que puc afirmar que, si més no, l’acte ha tingut més ressò als mitjans de comunicació de mases que als espais cibernètics valencianistes (II). Açò respon a un fet prou senzill, i és què, segons el meu parer, poc es pot dir de la conferència. Crec que la millor manera de definir-la seria: “res de nou”.

I per a mi, que es celebre una conferència, i que després d’ésta ningú tinga res a dir ni a comentar, és simptoma de que, en realitat, hi ha molt a dir. En realitat, poca polseguera ha alçat l’assumpte. Les intervencions del personal han girat més al voltant de temes de caràcter organitzatiu i intern que de temes estràtegics/ideològics/polítics. La conferència ha consistit en la lectura d’unes conclusions derivades de les reflexions dels col·lectius locals, i després, un torn obert de paraula on molts militants de molt bona voluntat han expressat les seues opinions sobre el que hem de fer i com ho hem de fer. I sincerament, com deia mon iaio: ”de forment ni un gra”.

I no perquè el que s’ha parlat no siga necessari o no haja estat productiu el debat i la posada en comú d’idees. Sinó perquè (en teoria) en esta conferència s’anaven a parlar coses ben distintes a si els col·lectius locals han de tindre com a mínim un conseller nacional o si s’ha de seguir amb l’estructura de delegats per agrupacions comarcals. Repetisc que no pense que açò siga negatiu, el que passa és que esperava que el debat girara al voltant d’altres assumptes com per exemple: Després d’obtindre els pitjor resultats electorals de la història del BLOC, com anem a afrontar estratègicament el discurs de cara al 2011.

I és que sinó recorde malament (i això hi ha qui podria explicar-ho millor que jo), esta conferència va estar proposada per Enric Nomdedéu a l’executiva nacional en termes ben diferents precisament després de la desfeta electoral. La conferència (en teoria) havia de servir per a aglutinar el partit baix el paraigua d’un discurs i una estratègia. Una estratègia que havia de ser sotmesa i reflexionada per la militància. Sincerament no hi he vist hui, l’estratègia de cara al 2011 reflexionada per la militància. Sí he vist les conclusions i les aportacions de la militància envers temes interns i organitzatius (que com ja he dit són molt importants) però res més enllà.

El discurs de Morera ha estat el mateix que quan vam fer el Compromís, el mateix amb el qual se’ns va engrescar davant la contesa electoral d’enguany (previ pacte amb Llamazares i previ pacte amb IdPV): “liderar el tercer espai de la política valenciana”. I jo quan més escolte eixa frase menys sentit li trobe i més complicat em resulta esbrinar-ne el significat. Té ara el mateix significat “liderar el tercer espai” que quan el Consell Nacional va aprovar el pacte amb IU de cara a les eleccions estatals? com d’ampla és eixa voluntat de lideratge que abarca posicions tan diferents com dispersar completament el missatge dins la marca IU, fer una coalició de barreja d’etiquetes i ser el tercer pol de la política valenciana tot sols alhora?

Fins ara pensava que este tema no em preocupava només a mi. Que la militància n’era conscient. Que hi havia un sentir generalitzat de que ens calia reorientar el discurs de cara al 2011 perquè el discurs no estava ben definit i calia revisar-lo, reafermar-lo en allò que convenia i desfer-nos de les pràctiques que fins ara ens havien perjudicat. Per això, espere que s’entenga, que el fet de que els temes estratègics i ideològics hagen estat tocats hui de passada i sense profundització, no només pel nostre secretari general sinó també per la militància m’ha deixat, com a mínim, sorprés.

I com deia al principi, veient les poques reaccions que ha suscitat la conferència a posteriori (tot i que sóc conscient de que no han passat ni 24 hores) no em queda altra que pensar que hi ha una mena de escepticisme generalitzat que, fa uns dies afectava sobretot a la gent de fora del partit però que hui és ja un escepticisme intern.

Veient els resultats electorals, és evident que alguna cosa no funciona. Veient les crítiques que l’opinió pública ens fa, és evident que alguna cosa no funciona. Veient l’escepticisme que hi ha no dins del partit sinó, sobretot al seu voltant, és evident que alguna cosa no funciona. Veient que fins i tot des de dins del partit la gent demana canvis és evident que la cosa no funciona. Però senyors, després de fer una conferència nacional que ningú tinga res a dir i l’escepticisme arramble tot l’espectre… això ja és per a pensar-s’ho.

Tot projecte polític que aspira a créixer viu, com les persones, diverses etapes. Hi ha un temps per a sentar les bases mínimes, eixes que fan que un grup de gent decidisca dur endavant un projecte. Després ve l’etapa de la definició estratègica, on el partit decideix què vol ser de major. Després ve la fase de portar a la pràctica el que s’ha parlat. I, finalment i amb un poc de sort, arriba l’hora de collir els fruits, l’etapa en la que el partit es fa major, es fa madur i es consolida a nivell institucional. Doncs bé, sembla que al BLOC li passa que s’ha fet major sense saber que vol ser de major i enlloc de preguntar-s’ho d’una vegada per totes i deixar-ho clar resulta que s’ha pres la decisió d’ignorar l’assumpte com si fóra un problema que no existeix.

Abans s’escoltaven veus crítiques des de dins, això en certa mesura, em preocupava. Hui, després de la conferència ja no s’escolten veus, ni crítiques ni condescendents. S’ha produit el silenci del valencianisme. I com diuen per ahi: “quien calla otorga”

Confirmat el problema de Cerdà

L’altre dia vos comentava que pensava que Agustí Cerdà, líder d’ERPV tenia un problema. I el tenia perquè o bé mantenia desactualitzat el blog o bé censurava els comentaris que no li agradaven.

Lamente comunicar-vos que este últim és el problema de Cerdà. No té la suficient mida política com per acceptar posicions crítiques (sempre respectuoses) amb els seus plantejaments. Ha acceptat alguns comentaris (tots favorables a la seua posició) i ha escrit un nou post sobre la mort de Gonzalo Anaya, el mestre republicà. Res no se sap dels comentaris amb un contingut més crític.

Una llàstima (per a ell).

Vaga?

L’altre dia vaig vore a la tele una escena que m’impactà. Un camioner en una intersecció de carreteres decidia quin cotxe podia passar i quin havia de parar. No es tractava d’un piquete informatiu. N’hi havien agressions als conductors que es negaven a obeïr-los.

La vaga de camioners ens estan deixant moltes escenes d’estes: Piquets que acaben en tragèdia, com el d’ahir on va morir un treballador que es quedà enganxat a un cotxe quan anava a “informar-li” dels motius de la vaga, un camioner cremat viu (per no unir-se a la vaga?); cues de kilòmetres perquè alguns decidixen que són els amos de la carretera i poden decidir si passes o no.

No vaig a entrar en els motius de la vaga (encara que alguns diuen que no pot ser definida així, perquè es tractaria més d’un tancament patronal). No tinc clar que pot oferir el govern. El que sí que tinc clar que alguns confonen el dret a la vaga amb l’autoritat de poder decidir sobre la vida de la resta. Tinc clar que el govern de l’Estat no ha actuat bé estos primers dies de vaga.

No vos sona estrany que unes organitzacions que representen menys del 20% del sector aconseguisquen un seguiment tan alt… perquè serà? Serà perquè no es tracta de seguiment de la vaga sinó de ser hostatges d’una situació violenta?

El dret a la vaga és una moneda amb dos cares, la de participar en elles i la de no fer-ho. I qui vol fer vaga ha de tindre clares unes normes i els drets de la resta de ciutadans que han de continuar anant a treballar tots els dies. Sinó no és vaga, és una altra cosa.

I si qui hauria de controlar la situació no ho fa… anem apanyats.

Llengua: Unitat sí, però perquè?

Mireu el video. En un debat pre-electoral de les passades eleccions generals s’enfronten el representant d’Esquerra i el de CiU a Esteban González Pons. Per quin tema? Si, ho haveu endevinat, la unitat de la llengua.“Que catalán y valenciano son la misma lengua lo sabe usted y lo sabe toda la comunidad científica internacional” diu Joan Ridao (ERC). I no li falta raó. Tampoc quan el representant de Convergència li diu que científicament són la mateixa llengua. De fet, Pons ha dit moltes vegades que científicament i políticament són dos dimensions diferents. Però penseu que és eixa la manera de fonamentar i defensar la unitat de la llengua? Jo crec que no.

Mireu el video una altra volta i penseu quina conclusió poden traure els valencians que l’estigueren veient. No és un debat nou. De ben segur molts de vosaltres haureu tingut un debat paregut. Quan la defensa de la unitat del valencià i català es queda en un: Això és així!, és que anem malament. Molts anys amb esta argumentació i les coses estan així: segons l’estudi 2591 (any 2005) del CIS, un 64.4% dels valencians pensen que el valencià és una llengua diferent i diferenciada del català. Menys del 30% dels enquestats afirmen que és la mateixa que es parla a Catalunya i Balears. I ho mire i ho torne a mirar, i me faig una pregunta: ¿Què és més important, el que opinen els lingüistes del món o el que opinen els valencians?

No vaig a plantejar ara un referèndum per a que els valencians determinem la naturalesa filològica de la nostra llengua, sinó una cosa molt més complicada: reemmarcar la unitat lingüística. No només per a defensar-la amb uns altres arguments sinó per a passar de la unitat a la comunitat lingüística.

Començaré amb una afirmació que potser sone estranya, però que des del meu punt de vista és ben certa. La unitat de la llengua no és un fet immutable. No és un destí sagrat que ens ha marcat Deu i que per la seua gràcia divina sempre es mantindrà així, per molt que diguen o pensen. Una llengua pot separar-se en vàries. Ja ha passat en altres casos. Per què passa això? Per circumstàncies històriques, aïllament, o senzillament voluntat política.

Per tant, descartem l’argument de la realitat científica. No ens servix quan la voluntat política dels valencians pot decidir canviar això algun dia. Quin argument és el que considere més vàlid? El de la utilitat.

Perquè és una mateixa llengua? Molt fàcil. Perquè ens convé. Ens convé en quant a projecció exterior, en quant a defensa del seu status a Europa i a l’Estat Espanyol. Ens convé econòmicament perquè podem exportar els nostres productes culturals a Catalunya , a Balears o Andorra(com ha succeït per exemple amb el programa de Canal 9, Autoindefinits).

Si el senyor Pons vol considerar que el valencià només el parlen 3 milions de persones nosaltres volem que es cosidere oficialment que el parlen 12! Si vol un mercat xicotet nosaltres el volem gran. Si ell vol restar, nosaltres volem sumar.

Cal baixar a la realitat més pròxima. Sempre és millor argument un valencià que vol opositar a Catalunya que el que diga el filòleg de torn. Sempre és millor argument l’empresa que guanya un mercat que el dictamen de la Universitat de Munich.

Ara bé, una vegada sabem que volem la unitat. Una vegada pensem com fonamentar-la i defensar-la cal preguntar-nos. Quin tipus d’unitat? Però això serà un altre dia.

La importància d’un color

                      

 Ahir apareixia publicada a Valencianisme.com la següent notícia:

 

 L’assemblea del BES proposa al BLOC recuperar el color taronja

 

 I a mi açò em va alegrar, i molt. Al text s’expliquen els motius que dóna el BES per a fer esta proposta, i també apareixen els motius pels que, fa uns anys, esta corrent interna es van posicionar en contra d’eixe mateix color i a favor d’un altre, el roig. Els arguments que ha donat el BES a favor del taronja ara o a favor del roig fa uns anys, o els que puga donar jo ara, crec que poc importen en realitat.

 

Tal vegada algú puga pensar, que parlar de colors és banal o superflu, que és una qüestió simbòlica més, d’eixes que tant ens agraden als qui militem en el valencianisme. També hi ha qui veu açò com un nou “tomb” en la política del BLOC o com un “no saber que fer”, una evidència de que el partit està perdut i no troba el nord. Res més lluny de la realitat. Hui en dia les qüestions d’imatge són importants per a tots aquells que volen comunicar alguna cosa a la societat, i per suposat, per als partits polítics també. Pense que juntament amb el discurs, el treball de base i el carisma dels líders; la imatge és fonamental per a determinar l’èxit d’un partit. Per això el fet de que, els qui deien que no volien el taronja, ara el proposen en decisió assembleària em sembla més que significatiu.

 

Podria donar ací mil arguments de perquè estic a favor de recuperar eixe color, o millor dit, de perquè pense que mai es deuria haver abandonat. Podria dir que adoptar el taronja és un pas valent cap a la diferenciació del projecte; que és una mostra de que el BLOC vol liderar, i no confondre’s dins d’una barreja de sigles; podria dir que és la prova més fefaent de que es vol remarcar el motiu d’existència del partit, ser la casa comuna del valencianisme progressista, en tant que el taronja s’identifica amb la valencianitat. Podria dir que és un color viu i càlid, cridaner, atractiu per a la vista. Però sóc conscient de que dient tot açò puc trobar-me amb contra-arguments igualment vàlids i contundents: El taronja és un color de partit de centre; el taronja el gasta Convergència Democràtica de Catalunya, per tant adoptar-lo vol dir que volem apropar-nos a ells; el taronja és emprat per partits com Esquerra o Coalició Valenciana i ha estat utilitzat en el passat per el PP… Tanmateix, podria trobar arguments a favor i en contra de tots els colors, el roig indica progressisme i esquerra però es utilitzat pels altres dos grans partits d’esquerres (PSOE i EU). El blanc és un color neutre que inspira confiança i futur però és massa asèptic i podria ser entés com color de partit de centre. El verd és el color de l’esperança i de l’ecologisme, però dóna la imatge de partit purament verd i ens faria mimetitzar-nos amb IdPV. El blau…. bo, millor no diré res del blau. El que està clar és que tots podríem trobar mil arguments a favor i en contra del taronja. Del taronja i de qualsevol altre color. Per tant seria absurd que jo tractara ara de defensar este coloret des d’un punt de vista objectiu, donant arguments “racionals” amb la intenció de convèncer a algú.

 

Preferisc, per altra banda, donar la meua visió subjectiva, com a persona, com a militant del valencianisme polític i com a somiador despert. El meu color preferit és el roig, després el groc, després el negre. El taronja no figura entre les meues afinitats cromàtiques. Però recorde que fa temps, algú em va passar pel messenger l’adreça d’una pàgina web: Valencianisme.com. Per aquell temps, jo començava a interessar-me pel món del valencianisme, les circumstàncies i el poc que coneixia del tema, em feien pensar que hauria de triar entre “catalanistes” o “blaveros”, dos conceptes llavors difusos en la meua ment (tant de bo encara ho foren) , pensava que no em quedava més remei, si volia defensar la meua terra des de lo polític, que entrar a formar part dels “rojos” o dels “blaus” en una mena de guerra civil a la valenciana. I sempre recordaré el que vaig sentir quan la finestra de l’internet explorer es va obrir davant els meus ulls i el taronja va impregnar les meues retines. Simplement era perfecte! Taronja, com el tapiç de l’horta valenciana, com la barreja de l’or i la flama, un color que no indicava conflicte, no anunciava guerra civil, ni em demanava que triara bàndol, un color que només hem deia una cosa: benvingut, estàs en casa. Després amb el temps descobriria més coses sobre el color. Descobriria el paper que havia jugat en el tercer espai del BLOC, el partit que havia apostat veritablement per la convergència del valencianisme i la societat valenciana, descobriria a eixe BLOC “taronja” que deien havia existit, que va estar a punt de fer història a falta d’un grapat de vots, del taronja que havia servit per a que valencianistes de tot tipus segueren davant d’un ordinador a debatre els uns amb els altres i que altres valencians, com jo, que veníem de fora del moviment ens sentirem a gust i anàrem integrant-nos des de posiconaments de respecte i tolerància i amb molta il·lusió.

 

I a poc a poc, com si d’una antiga rondalla es tractés, el taronja em va captivar i es va convertir per a mi en un mite. Un mite que em parlava com la veu del tro a cau d’orella, que anunciava que era possible, que el valencianisme existia, que algun dia la llengua i els símbols, les denominacions, les fílies i les fòbies, no serien obstacle per al valencianisme, per a la unió dels valencians. Un mite que no jutjava ni tractava d’adoctrinar a un poble sinó que treia d’ell lo millor i ho plasmava en un color, un color càlid, un color viu, un color propi. Taronja era la mar que envoltava la Itaca dels valencians. Taronja era l’esperança d’un poble que algun dia aconseguiria ser lliure amb l’esforç de tots. El taronja, es va convertir per a mi en l’evidència cromàtica de que no tot estava perdut, que el camí només havia fet que començar. De fet, quan ara veig campanyes com la del YES WE CAN d’Obama, quan llig un article d’algun company valencianista tractant d’aportar llum entre tenebres o escolte alguna cançó de la Gossa Sorda que parla d’esperança, no puc evitar vore l’èpica que s’amaga darrere d’un lema, un text o una melodia, eixa èpica que converteix a les persones en herois, i als actes mundans en mites. I es que amb el taronja tinc la sensació de que tot és possible per al poble valencià, eixe poble sense el qual, sens dubte, el taronja seria només un color.

 

 

La CRISI ja està ací

Hui hem conegut les dades de l’atur del mes de maig i les coses no pinten bé. Per molt que la paraula crisi no aparega al vocabulari de molts dels nostres polítics i des de Moncloa s’afirme que amb el pessimisme no es crea ocupació, el millor que se pot fer per afrontar un problema -i greu com el que afrontem- és assumir-lo, analitzar-lo i posar-nos a buscar solucions.

Són molts els símptomes de la crisi. The Economist pronostica un creixemet de menys d’un 1% per als pròxims 2 anys, front el creixement de casi 4% que hem tingut estos anys. Això vol dir atur, molt d’atur. I ací, al nostre benvolgut País Valencià, som líders en la pujada de la desocupació segons ens conten tots els mitjans de comunicació hui.

Si, sabiem que este moment arribaria. Ho sabiem i ho vam dir. Però en política la gestió del temps és tan important com el contingut del missatge que vols trasmetre. I si a les passades eleccions la percepció era la del luxe, el creixementi el “progreso” (entenent progrés per destrucció del territori, bombolla immobiliària i malbaratament de recursos públics), ara la percepció és una altra, i així ho de assenyalen les dades del CIS a nivell estatal.

A més de la gestió del temps, és important el missatge. Que estem malament està clar. I caldria recordar que el valencianisme progressista ja ho deia ara fa un any. Però el missatge ha de centrar-se en una alternativa. Mesures a curt termini per afrontar les dificultats i unes línies per començar a construir un model econòmic alternatiu, a mitjà-termini.

Per això trobe molt encertat l’article del Secretari de Política Econòmica del Bloc, Rafa Beneyto, publicat fa uns dies al Levante-EMV. És un bon pas. Parla d’innovació, de recaptació i regulació fiscal per poder incentivar una economia de valor afegit. Parla d’educació, formació professional. Parla d’infraestructures necessàries i de facilitar els ara embolicats tràmits per la creació d’empreses. En definitiva parla de passar d’un país de rajola a un país d’emprenedors i innovació.

Beneyto també parla de la tardia reacció del govern valencià (PP). I podria haver parlat (però entenc que l’article s’hauria allargat prou) dels models que ens oferixen la resta d’opcions polítiques als valencians. Fem un repàs. El PP ens oferix una empresa de gestió d’esdeveniments pagada per tots els valencians. Ens oferix una política de gestió del pressupost sense cap contenció, un deute disparat que pagarem tots en algun moment. El PSOE té un model, esperem que ens ho explique Lerma (o el seu possible sustitut – Lerma 2.0, a.k.a Ximo Puig) algun dia. Fins ara, estan més preocupats per dir que no és culpa de ZP que d’oferir una alternativa. I EU segurament parle de pujar impostos i que l’Estat actue sense dir ni on ni com.

Hem de fer un esforç molt gran per comunicar esta realitat. El context, els models que ens proposen i l’alternativa del valencianisme polític. Perquè sinó encara ens culparan a nosaltres de la crisi. Ah no, si això ja ho han fet: acusar a Compromís de perjudicar el sector de la construcció per criticar la destrucció del territori (recorde la notícia pero no la trobe, si algú la té que la pose als comentaris).

En fi, com tantes vegades s’ha dit: It’s economy, stupid!