Qüestió d’espais

 

Tot arran d’un comentari que va escriure el company UtopiaXXI a Valencianisme.com, fa temps que vinc pegant-li voltes a un assumpte. El dissabte, la intervenció de Pere Sampol (PSM) i la d’Antoni Vives (CiU) a la taula redona “Bipartidisme i Nacionalisme” emmarcada dins la Conferència Nacional del BLOC, em va fer seguir amb l’enrònia i finalment decidir-me per escriure al respecte ací.

Bé, anem per parts, del comentari a valencianisme.com em va cridar poderosament l’atenció esta frase:

“que deixe [referint-se al BLOC] de voler ser “un tercer espai” “entre” PP i PSOE, per liderar un segon espai polític, el del valencianisme enfrontat al de l’espanyolisme… “

I em va cridar l’atenció perquè després de pensar-ho molt, crec que el company té raó en una cosa: dir que el PP i el PSOE representen dos espais és dir massa. Si bé ho pensem, PP i PSOE representen dues cares d’una mateixa moneda. El seu status de grans partits, de ser els qui reparteixen “l’abadejo” en la política estatal, el seu nacionalisme espanyol intrínsec, la seua poca capacitat per a articular un model de societat per al País Valencià que vaja més enllà de ser el que és hui en dia etc. converteixen a estes dos formacions polítiques en companys d’”espai” o espectre polític.  

I crec que convé aprofundir en esta idea. A dia de hui, cap ciutadà de l’Estat espanyol amb dos dits de front pot negar el fet de que la creació de les comunitats autònomes ha estat tot un encert de la democràcia espanyola. Espanya no tindria hui els nivells de benestar i progrés, no existiria una distribució del benestar i dels recursos com la que tenim sinó fóra precisament pel model d’estat autònomic. Açò no t’ho discutixen ni al PP ni al PSOE. Plantejar ara al sí de qualsevol dels dos partits la possibilitat de tornar al model centralista seria titlada de desgavell. No obstant això, cal recordar que durant la Transició el “règim d’autonomia” sonava a xinés mandarí tant a les files d’Alianza Popular com a les del jacobiníssim PSOE. És a dir, si tenim autonomies hui, és gràcies als nacionalismes perifèrics en contra de la voluntat de molts socialistes que hagueren d’empassar-sho.

Per altra banda, si demà s’encentara una reforma constitucional (que més volguerem alguns no?), qualsevol proposta de modificació encaminada a: reconéixer la plurinacionalitat i plurilingüisme de l’estat, a dotar-nos d’un sistema electoral més proporcional (recorde al lector que l’actual sistema beneficia als dos partits més votats i no als nacionalistes períferics), acabar amb la institució arcaica de la monarquia o ampliar el Títol primer per a incloure drets sobre minories… vindria de la mà dels partits nacionalistes perifèrics i no de la del PP ni de la del PSOE (per contra, ells proposarien segurament mesures tan revolucionàries com abolir la llei sàlica per a que puga regnar Leonor).

En altre ordre de coses, i fent una breu menció al cas de Navarra, el govern de la qual va estar entregat pel PSOE al PP “por sentido de Estado“, m’atrevisc a afirmar sense cap tipus de dubte, que l’existència d’organitzacions federals com el PSC dins del PSOE, es deu únicament a la voluntat de molts socialistes catalans i mai a la creença dels socialistes espanyols en eixe model de relacions. És a dir, si el PSC és hui com és, açò es dona ”a pesar de” la voluntat del PSOE i no “gràcies a”.

Podria parlar també del paper de socialistes destacats com Joan Clos o Montilla en la vergonyosa censura de TV3 al País Valencià. Podria parlar també d’un partit en el govern d’Espanya que calla (quan no s’alegra) de que una empresa estrangera (Air Berlin) trepitje i es mofe dels drets lingüístics i les aspiracions dels ciutadans balears (i de pas dels de tots els valencianoparlants). Podríem parlar també, deixant un poc a banda les qüestions de caràcter cultural-lingüístic-nacional, del paper del PSPV-PSOE durant els seus anys de govern a la Generalitat, de com manipulaven Canal 9 de la mateixa manera que hui ho fa el PP, o de com menejaven fils per a desarticular la pluralitat política.

I tot açò em du a reafermar-me en el que ja he dit abans, PP i PSOE  són dos cares de la mateixa moneda, o millor dit, del mateix espai.  Un espai que no busca la cohabitació amb cap altre espai, sinó que busca eixamplar-se. Tal i com va dir Pere Sampol a la taula redona, existeix una estratègia, perfectament definida, seguida sistemàticament pels dos partits, per tal de copar tot l’espectre polític a l’Estat. Eixe espai només pot ser definit d’una manera: “espanyolisme” (el de sempre) i la seua estratègia deu ser definida de totes totes com “espanyolització”. Destacava també Sampol que per a tal efecte, ambdos partits centren la  seua praxis en l’enfortiment de Madrid com a motor de tot este procés, arribant al punt de que Espanya i Madird es confonen.

Que ens queda als demés? que podem fer nosaltres, que no som altra cosa que eixos agents polítics que fins ara han demostrat ser els únics capaços de fer progressar este Estat cap a postures diferents de l’empobridora homogenització? Sens dubte ens cal unió i cooperació i en este sentit es va manifestar Antoni Vives (CiU) que va parlar sobre la recerca constant de vots de centre del PSOE i el PP mentre jo des de les últimes fileres de la sala observa sorprés com cada paraula i cada afirmació provocaven en un company de partit que estava assegut davant meua contundents assentiments amb el cap. Lo curiós és, que qui assentia sense parar era un militant d’Esquerra Valenciana. Si més no, em va sorprendre vore com el discurs d’un nacionalista català de centre-dreta provocava eixe grau de empatia i identifiació en un nacionalista valencià d’esquerres. Eixa va estar per a mi una demostració prou gràfica de que en realitat, el company utopiaXXI té molta raó quan parla de dos espais. Que PP i PSOE representen un espai, estava clar. Ara el que hem de tindre clar, nosaltres, els qui no pertanyem a eixe espai, és que nosaltres estem forçats a entendre’ns com l’espai alternatiu independentment del posicionament en l’eix esquerra-dreta que es profese. I no m’estic referint a fusionar partits o projectes, tot partit ha de definir-se ideològicament i no crec en absolut en un partit que arreplegue representants de tot l’espectre ideològic. El que vull dir és, que si tenim clar que lo més paregut a un espanyolista de dretes és u d’esquerres, hem de tindre clar que nosaltres, els nacionalistes perifèrics, independenment del posicionament ideològic o de la nació que representem viatgem tots en el mateix vaixell. Som el segon espai de la política d’este Estat.

Ara bé, ens calen fórmules per a fer créixer eixe espai, i eixes fórmules han de cristalitzar-se en postures i posicionaments que, en primer terme, els representants del primer espai siguen incapaços d’assumir i en segon terme siguen incapaços de destruir. Així, per exemple, el reemmarcar el discurs i el fer un ús adequat del llenguatge és fonamental. Taronget ha parlat molt al respecte, i ho podeu vore ací ( I, II). Però a més a més hem de fer servir instruments i hem de revestir el nostre discurs nacional de posicionaments, actituts i polítiques que el PP i el PSOE per la seua condició de mantenidors de l’status quo i per les seues limitacions no poden ni podran assumir mai. Regeneració democràtica, justicia social, drets de les minories, models de convivència multiculutalistes, diversificació econòmica per a cada país, enfortiment del teixit associatiu i regeneració de la societat civil, sostenibilitat del territori, polítiques de governança i participació ciutadana, recerca de noves fòrmules de democràcia participativa, aprofundiment en el model europeu, pluralitat i indepèndencia dels mitjans de comunicació públics i un llarg etcètera (a banda clar està de les reivindicacions nacionals que hauran d’anar mesurant-se en cada lloc i en cada moment segons siga adient).

A més caldrà fer gala de tots estos valors i deixar clara la voluntat transformadora dels nostres moviments, per tant les nostres maneres de comunicar hauran de ser igualment originals i revolucionàries. Tenim en Nafarroa Bai un referent pel que fa a la revolució del discurs, ací podeu vore vídeos electorals i de promoció que van en eixa línia. També trobem casos de revolució comunicativa en partits com el conservador britànic, el líder d’este partit (David Cameron) va sempre acompanyat d’una vídeocamera que fa servir per a donar a conéixer, no només el seu treball com a polític, sinó la seua personalitat i conducta en la seua esfera privada. Amb vídeos on apareix, per exemple,  jugant amb els seus fills, ha aconseguit crear un vincle molt especial entre el polític i l’elector. Fórmules com estes han de ser tingudes en compte si es vol fer  palesa l’existència d’una altra manera de fer política, l’existència d’una altra manera d’entendre la política, l’existència, en definitiva, d’un segon ESPAI (tot i que l’anomenem “tercer”).