Em contramanifeste (II): Realitat i més realitat

Llegia fa dos o tres dies un article d’opinió de Victoria Camps i Anna Estany al periòdic El País: Identidad y realidad. En ell, les autores s’adreçaven a tots els lectors en general i a Fernando Savater en particular. En l’article es pretenia rebatre la tesi del Manifiesto envers les llengües en el sistema educatiu. Afirmen les autores, centrant-se en tot moment només en Catalunya, que l’existència de diverses línies en diverses llengües vehiculars en el sistema educatiu és contraproduent. Defensen per tant que la llengua vehicular és el català i afirmen que el problema deu traslladar-se a eixa tercera hora de castellà, que alguns volen que s’impartisca i altres no. També diuen que “No hay problemas de convivencia en Cataluña, se ha repetido hasta la saciedad“. Bé, molt bé.

Ara bé, el que no està tan bé són altres coses que diuen en l’article, els posicionaments i les bases sobre les que substenten els seus arguments. En l’article, els atacs al nacionalisme (el català, clar està) és constant. Diuen que Fernando Savater es queixa de que davant el seu manifest, els nacionalistes perifèrics, s’han limitat a “insultar” en compte de “debatre”. Les autores autores li responen que estiga tranquil perquè “las políticas nacionalistas gustan de anclarse en posturas defensivas que, lejos de aportar razones y disponerse al diálogo, no ven en la crítica sino agravios y ofensas de un supuesto enemigo“. Bo, com que això no és cert (tots hem pogut llegir cabassades d’articles de nacionalistes no espanyols, contraargumentant el manifest i expresant la seua opinió de manera respectuosa), jo vull “debatre”, en termes no belingerants, amb els signants del Manifiesto i de rebot amb Victoria Camps i Anna Estany. De primeres diré que resulta molt difícil, des del meu posicionament ideològic, debatre este manifest com si fóra quelcom seriós i “debatible”,  per a que s’entenga, podriem dir que per als qui som nacionalistes perifèrics, este manifest ens cau de la mateixa manera que a una feminista li podria caure un manifest en contra de les polítiques d’igualtat, o a un membre d’una associació LGTB un manifest en contra de la llibertat sexual. Per açò entenc perfectament que s’hagen produït pujades de to, fins i tot insults, ja que davant una manifestació de intolerància d’escala estatal com ésta, els nervis es disparen.

 Bo, anem al tema: “las políticas nacionalistas gustan de anclarse en posturas defensivas que, lejos de aportar razones y disponerse al diálogo, no ven en la crítica sino agravios y ofensas de un supuesto enemigo”, jo diria que no sempre és així, de vegades: “a les polítiques ultra-nacionalistes els agrada iniciar campanyes ofensives, de caràcter populista, aprofitant l’eufòria d’haver guanyat l’eurocopa de futbol, lluny d’aportar raons mínimament objectives i disposar-se al diàleg i la bona convivència, no veuen en la diferència sinó greuges i ofenses d’uns suposats enemics”. Camps i Estany, cauen al meua parer en el “viejo truco” de sempre, el d’establir una distinció entre nacionalistes-no nacionalistes quan el veritable debat està entre nacionalistes espanyols (els de sempre) i nacionalistes perifèrics. El “Manifiesto por la lengua común” passa per alt els drets col·lectius, pretén allunyar l’Estat espanyol de la tendència mundial dels estats plurilingües, pretén reafermar la idea de “llengües de primera i llengües de segona”, és incoherent en alguns dels seus postulats, és demagògic, ja que es basa en la falsa idea de que el castellà és una llengua amenaçada i, a més a més, amenaçada per les llengües minoritàries de l’estat. A més, es demostra un coneixement molt pobre de la realitat estatal, puix hi ha comunitats autònomes, com el País Valencià sense anar més lluny, on, si s’aplicara el que diu el manifest, estaríem en una situació més favorable que com estem ara. És a dir, la situació del valencià al País Valencià milloraria si s’aplicara el Manifiesto.  A totes estes raons, cal afegir després la càrrega ideològica del document, que reflecteix les tesis de la Espanya Pan-castellana en lloc de les de l’Espanya real, la que tenim, la que és.  

Les autores, també diuen que: “No hay nada que objetar, de entrada, a la afirmación inicial de que la lengua común del Estado es el castellano, el cual convive en una relación ciertamente “asimétrica” con las otras lenguas españolas oficiales. Dicha asimetría no es en modo alguno “injusta”: es una realidad sin más, de acuerdo“. És una realitat sense més, açò està expresat d’una manera condescendent, o almenys així ho entenc jo. És la realitat, el que hi ha i no hi ha que canviar-la. Doncs per a mi, esta afirmació és tan summament greu com si una  dona anara a la policia a denunciar un maltractament i l’agent de torn li responguera: “es la realidad sin más“. Anem a vore, com hem arribat a esta realitat sin más? Pensava que hi ha coses que no calia dir de lo obvies que són, però veig que sí. Hem arribat a esta situació “d’asimetria” i de “castellà, llengua de tots” a través de la vulneració de drets i la persecució social, política i institucional dels parlants de les altres llengües que ha vingut produint-se des del segle XIX a l’Estat espanyol. Eixa realitat sin más és el resultat del genocidi cultural i lingüístic al que el nacionalisme espanyol pancastellanista ha sotmés (i encara pretén sotmetre) als seus ciutadans. Tot i això, hui, al segle XXI, al 2008, miraculosament u de cada cinc espanyols parla català-valencià.  Un 20% de la població d’Espanya! no de Catalunya ni del País Valencià, d’Espanya. I ara siguem sincers, Espanya, l’estat, actua com si este espanyol de cada cinc existira i tinguera dret a un especial reconeixement com a minoria lingüística?  o més bé du 200 anys ignorant-lo i tractant de “convertir-lo” en altra cosa que no és?

Canviant un poc de terç i tornant a carregar contra els nacionalismes perifèrics, es diu:”El gran problema de los nacionalismos sin Estado es que su objetivo último es llegar a tenerlo. Y mientras ello no ocurre, la tendencia de los políticos nacionalistas, sea cual sea el partido al que pertenezcan, es actuar “como si” tuvieran un Estado propio, lo que da lugar a políticas, en el peor de los casos, no del todo legítimas y por lo general inútiles porque están destinadas al fracaso“. Primerament, el que passa no és que els nacionalistes perifèrics actuen “com si” tingueren un Estat, el que veritablement passa és que els nacionalistes perifèrics vetllen sempre pels interessos dels ciutadans de la seua nació, mai reben ordres des de Madrid, no estan subordinats, i per tant poden arribar a llocs i plantejaments on el PPSOE mai podrà arribar, són lliures, organitzativament parlant i estratègica. Açò no lleva que a més a més el seu (el nostre) siga un projecte de construcció nacional, però els nacionalistes perifèrics, no actuem “com si” tinguerem un Estat precisament perquè som ben conscients de que no el tenim. Més bé actuem com a “radicals lliures”, no rebem telefonades des de Ferraz ni des de Génova, i si les rebem, és per a negociar entre iguals i no per a rebre ordres.

Curiosament, més avant és diu: “Cataluña no es Francia ni Alemania. No vale para Cataluña el argumento de que quien quiere vivir en Francia debe aprender francés y dejar su lengua de origen para la esfera privada”. Oh my God! Qui actua ara “com si” Catalunya fóra un Estat? a que ve això de comparar una comunitat autònoma amb un estat? volen dir vostès que són nacionalistes sense Estat? No crec, per tant acaben de cometre un error. Jo no estic d’acord en que els nacionalistes sense estat actuem “com si” tinguérem un estat, per contra, sí pense que no és just ni lògic, comparar a Caalunya amb Estats consolidats, i menys amb França i Alemanya. Si vostès volen parlar de França i Alemanya, haurem de parlar d’Espanya, que és un estat, parlem-ne. França i Alemanya són dos països, si fa no fa, lingüísticament homogenis (si els comparem amb Espanya). Espanya ha tractat sempre de copiar el model nacional francés, amb una diferència, França va lligar els valors nacionals als valors republicans, els va eixir bé la jugada i van aconseguir destruir les llengües i cultures minoritàries (veiem Occitània, Bretanya, Còrsega) o arraconar-les a l’esfera privada. Espanya va lligar els valors nacionals a … (caldria estudiar-ho amb profunditat) i va obtindre com a resposta el sorgiment dels nacionalismes perifèrics i per suposat, com és evident, no es va aconseguir acabar amb la diferència i la pluralitat sinó que es va aprofundir per efecte de acció-reacció. Per tant, si parlem de Catalunya, haurem de comparar-la amb Flandes, amb el Quebec o amb la Suïssa francófona, i si parlem d’Espanya haurem de comparar-la amb Bèlgica, amb Canadà o amb Suïssa.

Des de València, amb arguments, i sense insults, atentament: Amadeu_horta.

la Casa (imperfecta) del Valencianisme

Portem un estiu de nostàlgies. Fa 20 anys de la publicació de Document 88, 90 anys de la Declaració Valencianista, i sembla que esta avinentesa ha fet resorgir en els cors i els blogs d’alguns valencianistes el record d’allò que es va anomenar (i s’anomena): Tercera via.

El meu company de blog ja ha dit la seua al respecte, molts altres també ho han fet. A mi m’agradaria dir la meua, demanant disculpes de bestreta. Disculpes, no per allò que diré ara (que és una opinió com qualsevol altra), sinó perquè parle des d’un desconeixement important. Jo no vaig viure la Transició, ni la Batalla de València. No vaig estudiar valencià a Lo Rat Penat als seixanta, ni vaig descobrir el nou valencianisme de Fuster a la biblioteca de la Universitat de València. No porte massa manifestacions del 25 d’abril a l’esquena, i tot i això ja sent que me’n sobren unes quantes. La meua familia no és catalanista, ni tampoc blavera (almenys, no la més pròxima). No vaig viure les reunions a l’hotel Inglés, ni vaig vore el naixement de la Tercera Via. Per a ser sincers, he de dir que no recorde ni el Lizondisme, ni la creació del BLOC. Ni tan sols estava present quan Mayor deia això de “ni rojos ni blaus, som taronges” ni militava al 2003 en la fatídica nit electoral. Jo sóc nou, i Déu sap que m’ha costat entendre com estan les coses en el món valencianista. Jo sóc de la generació “Barberà”, lo de Barberà és per Rita, no per Faustí, i és que des de que tinc consciència, no he conegut cap altra alcaldessa al meu “poble”. Per tant, a mi,  si em preguntaren això de l’anunci de KAS: ¿y tú de quién eres?  M’ho voria magre per a contestar. Jo no sóc ni fusterià ni blaver, ni adlertista ni mirista, ni tercerviista ni ratpenatista ni nosaltrista. Jo sóc Amadeu, i vinc de ma casa a treballar pel poble valencià (si em deixen). De segur que acabaran posant-me etiquetes, de fet ja me n’han posat de tots els colors, però el que vull dir és que per edat i per temps, jo no vinc de cap tradició ni tinc un curriculum valencianista que permeta etiquetar-me de manera clara.

Si haguera de definir-me faria això que ha dit Pere Fuset al seu blog: valencianista i punt. I així és com m’agrada entendre també a la resta de persones que es mouen pel “mundillo” del valencianisme, independentment de la tradició de la que vinguen o el curriculum que porten. Estic d’acord amb això que diu Pere de que la Tercera Via ha donat a llum al valencianisme de hui en dia. Però no estic d’acord amb que la Tercera via haja mort. la Tercera Via ha donat com a fruit el diàleg entre valencianistes, ha apropat les vores del riu, però no ha fet que les vores es junten. Així, la tercera via no ha servit per a que les altres corrents desapareguen, s’ha instal·lat al bell mig de l’eix del valencianisme, entre blaverisme i catalanisme. I la seua contribució ha propiciat que es suavitzen els posicionaments, que s’encete el diàleg i sobretot, com ja he dit, que el sorgisca el valencianisme com alguna cosa mínimament sòlida.

Mínimament, perquè només ha sorgit en dos àmbits, el teòric, i el polític. Als llibres i als partits, per a que ens entenguem. I quan dic partits, m’estic referint al BLOC. el BLOC no és un partit tercerviista, és un partit valencianista. És l’instrument polític que millor ha sabut donar acollida al valencianisme que va donar a llum la Tercera Via. La gent del BLOC, en la seua majoria, és gent que ve d’una vora del riu,  gent que ve d’una tradició, gent que té un currículum determinat. Vora, tradició i currículum que tots coneguem sobradament. I alhora eixa gent ha sigut la que ha donat el pas d’obrir el camí al valencianisme sense vora, tradició ni currículum. Ho diuen els documents, ho diuen els estatuts, ho diu el seu secretari general i els seus militants i també ho diuen els seus fets: El BLOC pretén ser la casa comuna del valencianisme. La casa de tots, sense currículums, ni vores, ni tradicions.

Però el BLOC és un partit, un partit menut, no cal que ho diga, un partit modest. I supose que tampoc cal que diga que els partits estan formats per persones. I les persones no som perfectes. Segurament el BLOC no ha fet tot el que estava al seu abast per a esdevindre eixa casa gran que pretén ser. Segurament ha comés molts errors, errors importants. Segurament, el BLOC s’haja desviat del seu camí inicial. Però senyors, no es pot acusar al BLOC d’haver fracassat en este sentit. Perquè a banda d’este partit, qui més ha fet alguna cosa per a apropar-se a la societat? qui més ha modificat postulats i ha renovat el discurs de manera tan clara com ho ha fet el BLOC? ONV? UDPV? UV?

Com he dit, el BLOC pot  haver errat en moltíssimes coses. Jo mateix podria omplir 3 posts sencers a este blog sobre errades, o faltes de perspectiva o males estratègies. És criticable, l’actuació del BLOC, clar que sí! Però que més hi ha? on estan els qui, aplicant la seua visió del valencianisme han aconseguit un mínim suport de la societat? on està el partit valencianista que a colp de resultat electoral li demostre al BLOC que la seua manera de fer valencianisme no és la correcta? On estan els milers de valencianistes que reclamen un nou rumb al principal partit del moviment?

Quan anava a escola vaig conéixer a un capellà jove, no arribaria als 30, un dia, encuriosit li vaig preguntar que com podia estar dins d’una institució tan passada de rosca com l’esglesia. Ell em va respondre que estava en contra de moltes de les coses de l’esglesia, però que pretenia canviar-les des de dins. Vos assegure que és molt més senzill canviar el valencianisme del BLOC des de dins que canviar l’esglesia des de dins. I amb açò no convide a ningú a que s’afilie al partit, sinó que convide a tots aquells que no els agrada el panorama a aglutinar forces i a presentar una alternativa, des de dins o des de fora. Però pretendre obrir el meló, començar de zero, quan no se sap amb quina gent es compta. Engrescar a la gent des de l’anonimat per a que faça coses o parlar del fracàs del BLOC quan ningú ha aconseguit arribar mes lluny des dels temps de Lizondo (suposant que Lizondo puga considerar-se valencianista, que no ho sé) em pareix, com a mínim, injust.

Les persones no som perfectes, el BLOC no és perfecte, el valencianisme no serà mai perfecte. Amb el que tenim, amb això és amb el que hem de treballar. Si haguera d’esperar la perfecció mai m’haguera afiliat, però crec que les coses poden millorar-se, podem millorar-les, entre tots, junts, sent conscients de que el valencianisme mai plourà a gust de tots.

Tercera Via

En els últims dies la blogosfera valencianista s’ha omplit d’opinions al voltant d’allò que es va conéixer com a “Tercera Via”.

Resumint i simplificant la realitat al màxim, podem trobar dos opinions encontrades: la d’aquells que mantenen que la tercera via continua sent vàlida, estant vigent, i fins i tot que és més necessària que mai; i la d’aquells que, com Pere Fuset, opinen que la tercera via ja està superada i que la seua mort (d’èxit) deixa pas a un valencianisme reconciliat més que de reconciliació.

A mi m’agrada la segona, perquè la veig més vàlida per al 2008. La tercera via fou molt important al seu moment. Un procés de (re)trobada entre “Valencianistes” procedents dels diferents “paradigmes” que s’enfrontaren en la Batalla de València. Després de la “guerra”, calia la pau, la superació de les hostilitats i la construcció de consensos, de ponts i diàleg entre tots aquells que volien o almenys intuïen la necessitat d’un valencianisme integrador, plural i potent.

Parlaré des de la meua experiència personal. Gràcies a la tercera via, no he tingut que decidir-me per un bàndol: he trobat que la meua manera d’entendre el valencianisme era compatible a altres maneres d’entendre’l i que totes podien compartir un mateix projecte polític. Eixa fou la gran victòria de la tercera via: l’herència que ens ha deixat a generacions que no necessitem cap reconciliació perquè mai no ens hem “barallat”.

De totes maneres sempre que el valencianisme es trobe obstacles, hem de tindre en ment i mantindre viu l’esperit d’aquells que revolucionaren el valencianisme amb la tercera via. Diàleg, consensos, valentia, apertura, són actituds tan vàlides als 80 com al 2008 per afrontar qualsevol entrebanc per a la construcció d’un nacionalisme valencià integrador.

El camí que recorregué el valencianisme gràcies a la tercera via s’ha de donar per caminat. En altres paraules: els avanços són irreversibles; la pluralitat aconseguida, irrenunciable. Això no és compatible amb guardar en un calaix la història més recent del valencianisme, sinó tot el contrari: cal fer pedagogia per a saber on ens trobem. I ens trobem en un punt on teòricament ja hem superat debats estèrils, odis i divisions.

I dic teòricament. És cert. Encara queden persones ancorades en el passat. A elles (i no parle de cap sector en particular, sinó de persones d’ací i d’allà), cal recordar-los que la seua actitud ja fou superada pel valencianisme fa unes dècades, i que si no són capaços de pujar-se al tren en el punt on ens trobem, no poden esperar que el valencianisme retrocedisca per a tornar a fer el mateix recorregut.

Hui el valencianisme ha de parlar de la globalització, de la crisi, de la sostenibilitat, de la seua idea d’Espanya, del seu model de PAÍS. Ha de parlar d’innovació, de xarxes socials, de pobresa, de les guerres, d’Europa, de la Mediterrània, del tren i les autopistes, de les nuclears i les energies renovables. Ha de parlar del valencià, i fer-ho també en castellà. Ha de parlar dels jóvens i les persones majors: de l’horta, les marjals, de les comarques però també de la Ciutat de València i Alacant. ETC… Gràcies a la tercera via, podem dedicar-nos a tot açò havent superat els altres debats.

Gràcies i continuem avançat, que el valencianisme no pare.

Financia”miento”

No fa massa temps, Telecinco i Antena 3 van fer un “canvi de cromos”, Ana Rosa Quintana passava a la cadena de Berlusconi i Maria Teresa Campos passava a “engrossir” la parrilla matinera de la cadena antiVCF. I va ser en un programa d’esta última periodista on, en un debat polític sobre el finançament de Catalunya, una dona de Lleida va telefonar. La dona va defensar molt correctament la seua postura en el debat (postura que ja no recorde) però va cometre un error a l’expresar-se , va dir “financiamiento”, en comptes de “financiación”, per sort per a l’amenaçada llengua de Cervantes i per a la RAE, a la mesa de tertulians i xarraires es trobava Isabel San Sebastián (Una, grande i liberal) que es va afanyar en cridar-li l’atenció a la lleidatana i acusar-la de no saber ni parlar “en la lengua de todos los españoles” demostrant així, de passada, que el castellà en Catalunya està amenaçat.

Però jo ara, veient-ho amb perspectiva, crec que la dona no es va enganyar, volia dir exactament el que va dir: Financiamiento, i és que açò del finançament i la solidaritat interterritorial és una mentida grossa, grossa com Maria Teresa Campos, grossa com la intolèrancia de Isabel San Sebastián. I si em permeteu, vaig a ser demagògic, vaig a ser populista, vaig a fer de pepero una estona; perquè la demagògia i el populisme, de vegades, són la millor forma de fer entendre a les persones allò que amb paraules tècniques no aconseguix ixir de certs cercles d’intel·lectuals (no els intel·lectuals del “manifiesto”, és clar, o hauríem de dir-li també “manimiento”? No ho sé). La qüestió és que tindre un govern valencià populista i demagògic et canvia la perspectiva, y oiga, si a la derecha le funciona… por probar que no quede.

Espanya ens furta diners. Concretament el model d’Estat actual, el model de finançament, i el centralisme bipartidista, fan que els pobres donem diners als pobres. Sí, sí, som pobres, els valencians, en comparació amb la mitjana estatal, som pobres. Estem per baix. Estem en condicions de rebre, de que els demés es solidaritzen amb nosaltres. Però no, la realitat és, que se’ns tracta com si fórem rics, a ulls d’Espanya, a ulls de Madrid (que sí és rica) nosaltres també ho som. I per això no rebem, sinó que ens lleven diners per a donar-li’ls a altres, que estan per baix de la mitjana estatal, com nosaltres.

Els estudiants d’Extremadura tenen un ordinador portàtil per cap quan acaben el cicle escolar. Portàtil pagant amb diners valencians. Perquè clar, ells són pobres. En canvi nosaltres som rics, i per això ni tenim portàtil, ni bon nivell al sistema educatiu, ni llibres de text debades, i en molts casos no tenim ni un institut. Els diners dels valencians van a parar a “Portátilesparatodos.org” mentre ací tenim barracones para todos. Què som els valencians, una ONG? on està la solidaritat? Jo sóc solidari, i per això quan som rics, recolze que ajudem als pobres, però quan som pobres, també vull que ens recolzen els demés. Perquè senyors, estem en crisi, i els valencians, per haver-nos dedicat a plantar rajoles (i només rajoles) estem amb més crisi que ningú, estem amb l’aigua al coll (agua para todos). Així doncs, si quan en tenim, donem; quan no en tenim, esperem rebre. Que altres no engreixen amb el que a nosaltres ens lleven, que per a grossa ja tenim a Maria Teresa Campos.

Jo tampoc t’espere

Després del “jo no t’espere” dedicat a la vinguda del Papa Benet XVI, es llança una campanya del mateix estil dedicada al circuit urbà de fórmula 1: “Jo tampoc t’espere”

informació que podeu trobar sobre l’iniciativa al seu blog (link de més amunt):

Qui som?

“Jo tampoc t’espere” és un moviment inspirat en la mítica i pionera plataforma ciutadana, ja extinta, “Jo no t’espere”. Darrere de Jo tampoc t’espere no hi ha cap membre que formara part de la cúpula de l’anterior associació.

 

Jo tampoc t’espere és un col·lectiu sense ànim de lucre la finalitat del qual és denunciar els excessos, barbaritats i molèsties que s’estan produint amb l’arribada del G.P. d’Europa de fórmula 1 que es celebrarà en els carrers de València el pròxim mes d’agost.

 

Així mateix, Jo tampoc t’espere, pensa que la majoria dels valencians, com va ocórrer amb la visita del papa, no estan en absolut d’acord amb este esdeveniment que des de la Generalitat se’ns ha venut com de “profunda injecció econòmica per a la ciutadania valenciana” i del “total consens dels valencians”.

_________________________________________________

Les nostres raons de ser

Tenim un circuit a Xest que podria haver sigut preparat

Col·lapse de la ciutat els dies previs i posteriors a l’esdeveniment

Malestar ciutadà per les molèsties que ocasionen les obres.

Pèrdua de qualitat de vida durant el període d’obres.

Se’ns ven la idea que l’esdeveniment ajudarà a modernitzar la ciutat quan la missió d’un govern és millorar la ciutat sense més, no necessita un esdeveniment com a excusa.

Ens enganyen. No és un circuit urbà a l’ús. S’ha construït a propòsit per a l’ocasió, condicionant la urbanització de la zona a les exigències del traçat.

El circuit encarix els preus de les vivendes de la zona en particular i de la ciutat en general.

Només uns pocs s’enriquixen: promotores, constructores, restaurants, etc.

El circuit es finança amb els diners de tots els valencians. Una vegada més una iniciativa privada obté diners de les arques públiques.

__________________________________________________________

Conseqüencies que portarà el circuit urbà:

      Talls de circulació en els accessos al port i la platja.

Redistribució de la circulació cap a altres vies com a Cardenal Benlloch o Blasco Ibáñez que veuran duplicat el seu trànsit rodat habitual.

Reestructuració temporal dels serveis de transport públic, línies i horaris.

Despeses en adequació de vies: eixamplament de les vies, inclinació de l’asfalt en les corbes, adaptació de carrers i avingudes etcètera. (Amb el consegüent trastorn d’obres).

Obres de muntatge durant les setmanes anteriors i posteriors al Gran Premi, amb l’inherent trastorn per als veïns de la zona.

Pèrdua d’importància i eficiència del circuit Ricardo Tormo de Cheste, i pèrdua d’oportunitat per al desenvolupament econòmic i turístic dels pobles de la Foia de Bunyol.

Paralització i enrariment de la dinàmica de la ciutat en sectors econòmics tan importants com: l’activitat portuària i el transport intraurbà de mercaderies.

Costos d’inversió inicial elevats, que s’han derivat de pressupostos per a política social i de l’endeutament.

Costos de manteniment elevats.

Inversions col·laterals elevades: Necessitat de donar a conéixer el circuit urbà, recerca de patrocinadors solvents, campanyes de màrqueting, i altres gastos addicionals.

Dificultat per a determinar el mode en què els beneficis obtinguts pel circuit repercutiran directament en el benestar dels ciutadans.

Unió: Els ho devem, com a mínim, als xiquets del futur.

Estem a l’any 2008 després de Jesucrist. Tot el País Valencià està assimilat per la Gran Castella… Tot? No! Un moviment format per irreductibles valencianistes resisteix ara i sempre a l’invasor…

 

Així perfectament podria començar un còmic llegit per un xiquet valencià a l’any 2030 (data en la que calcule que ja serem història). Segurament, l’autor, per fer-ho més entretingut li donaria als protagonistes noms graciosos com: Palleterix l’orxater, Xequebonix el llauro o Sobiranix el gosset republicà. Per a fer-ho èpic i donar-li acció, mostraria als valencianistes com herois que resisteixen units, viuen aventures en les que sempre ixen victoriosos i que sempre estan fent-los la mà als espanyolistes.

 

Res més lluny de la realitat. Si el còmic fóra mínimament realista, tots sabem que el conte diria que Blaverix era un espanyolista camuflat, que Fusterianix era un llepaculs dels visigots del nord, que Terceraviix era un idealista somiador i que el gosset republicà pretenia fer la guerra pel seu compte mossegant els turmells dels desgraciats que anava trobant. Per suposat, als “irreductibles valencianistes” no els importava viure en una mena de ghetto, estaven barallats entre ells i quan es dignaven a parlar, debatien sobre si la llengua que parlaven era romànica o protoibèrica, si el color de la capa del sant al que idolatraven havia de ser blava o a franges roges i grogues o sobre si els visigots eren cosins o germans.

 

Segurament l’autor, per a tancar les aventures dels herois com toca, els dibuixaria a tots reunits al final de cada llibre fent un gran banquet amb una paella gegant al mig, bevent i rient. Nosaltres sabem que si fóra fidedigne hauria de dibuixar una paella amb tots els ingredients apartats sense ser cuinats i un tapís de cossos famèlics al voltant (que per suposat, es barallen entre ells per si la paella porta llonganissa o caragols).

 

I és què, la història del valencianisme, és tan summament trista que si li la contaren a un xiquet del 2030 (tot i que fóra amb dibuixets de còmic) el faria plorar.

 

Això ho sé jo, i ho saps tu. Ho sabem tots. Tal vegada hauríem d’anar plantejant-nos canviar d’història no? Per a que almenys algun dia puguen escriure amb ella un conte de xiquets del que puguen riure’s ben a gust, en comptes de llevar-los l’amor per la lectura.

CONGRÉS!!

Hui el Consell Nacional del Bloc ha convocat, a proposta de l’Executiva, un Congrés Nacional per al 28 i 1 de març de l’any vinent. Entendreu l’exclamació del títol d’este post per què considere que ja “tocava”. Tocava perquè no estem a la mateixa situació que al 2006 quan es celebrà l’anterior Congrés. Tocava perquè cal actualitzar el projecte i l’estratègia així com l’equip que ha de dur-los a terme. Tocava, en definitiva, perquè el Bloc necessita una forta espenta per a superar el gran repte del 2011.

És evident que el Bloc ha canviat la seua situació en estos anys. A gener de 2006, quan es celebrà l’anterior Congrés, el Bloc –com a partit extraparlamentari- buscava un acord electoral amb EU per a propiciar un canvi en el govern valencià. Hui ja estem dins del parlament valencià, i l’únic que es visualitza de l’activitat del valencianisme polític a les Corts és el conflicte amb Glòria Marcos. A més, la institucionalització del partit ha deixat en evidència les mancances organitzatives del Bloc, acostumat a treballar a l’àmbit local. A nivell de país la situació també ha canviat: la crisi econòmica que patim, l’esgotament del model de grans esdeveniments, el pretés “gir al centre” del PP i el nou rumb del PSOE, configuren una nova realitat social, econòmica i política a la que s’ha de fer front amb una renovació tant de missatge com d’estratègia.

És el que vull dir quan parle d’actualitzar el projecte del Bloc: què podem oferir a la societat valenciana. El Bloc només és un instrument per a aconseguir uns objectius polítics: una societat més justa, avançada, oberta i plural. Una política per a fer PAÍS en clau de progrés i sostenibilitat i una regeneració democràtica tan necessària. El partit, sense un projecte que oferir, no servix de res. En quant a l’estratègia caldrà parlar del full de ruta per a créixer, consolidar-se, i poder fer realitat les propostes del valencianisme polític. Per a fer això cal també un equip renovat amb ganes i noves idees, amb les energies carregades perquè la tasca no serà fàcil.

La forta espenta que necessitem es podria resumir en una frase: necessitem il•lusionar. Il•lusionar a tot el partit que en gran mesura es troba desmotivat, i il•lusionar a la societat valenciana amb un projecte que és útil per a les seues necessitats, i que oferix un model de país diferent, més modern, més obert, més plural i més VALENCIÀ. Al 2011 haurem de superar molts obstacles per a créixer. El que hem de saber és que fent les coses bé, ÉS POSSIBLE!

El “gir al centre” del PP: trencant l’aïllament

En el nostre comentari sobre els resultats de les eleccions generals ja apuntàrem l’existència d’un sudoku electoral que tenia com a fons l’idea d’Espanya i la posició davant els nacionalismes alternatius. Dèiem llavors:

“I ambdós [PP i PSOE] s’enfronten a un sudoku electoral sobre la pluralitat d’Espanya que hauran de resoldre. El PP no pot continuar confiant en la construcció d’Espanya contra els catalans si vol tornar a guanyar i aconseguir el suport de CiU per a governar. I el PSOE haurà de procurar fer la seua tasca a l’Espanya profunda perquè si no aconseguixen que la diversitat i plurinacionalitat de l’Estat siga entesa com a positiva, continuaran perdent el seu electorat tradicional. No és problema de textos legals o estatuts, sinó de mentalitats, i per tant, molt més complicat.”

I quines novetats n’hi ha des d’aquell més de març? Moltes.

Per una banda ja han eixit les enquestes post-electorals que ens permeten interpretar l’origen del s vots de cada partit. Més o menys el que tots intuíem: n’hi hagué un transvasament de vots entre PSOE i PP que beneficià als conservadors i una concentració del vot d’esquerres  i del nacionalisme alternatiu (no espanyolista).

El “gir al centre” que ha volgut escenificar Rajoy a l’últim congrés del PP té a vore amb esta situació. Ho va dir clarament al seu discurs de cloenda: “No quiero que nadie vote al PSOE para que no gane el PP.” I és que de seguir amb esta mateixa situació el PP pot esdevindre una víctima del caràcter presidencialista que estan adquirint les eleccions a Espanya. Mentres el PSOE aconseguisca concentrar el vot anti-PP, el PP no podrà superar en vots al PSOE, requisit autoimposat per les principals forces polítiques de l’estat per a intentar formar una majoria. Però és que fins i tot en el cas de superar en vots al PSOE, necessiten del suport d’altres forces com ara CiU o el PNB.

Així, es justifica per una banda els esforços per a modificar la ponència política que San Gil volia convertir en una croada contra els “nacionalismes” (a excepció del seu, és clar). Rajoy sap que per eixe camí no pot guanyar unes eleccions, i ell vol guanyar-les. No és el cas de San Gil, Aguirre, El Mundo i la COPE.

I no és casualitat que siguen estos dos mitjans de comunicació els que estan impulsant el manifest de l’entorn de UPyD a favor de la imposició del castellà i per tant implicitament contrari a qualsevol tipus d’entesa entre PP i nacionalistes alternatius. Este partit busca els vots populars descontents amb el gir cap a la moderació (real o percebuda) del PP de Rajoy. D’alguna manera Rajoy, Camps, Cospedal, González Pons, etc… el “RajoyTeam” ha intentat desactivar el perill d’esta iniciativa per als seus interessos adherint-se al manifest. Haurem de vore si donen suport, també, a les iniciatives de UPyD per a traslladar el contingut d’este text a una llei.

Eixa és la batalla que s’està jugant en estos moments. El PP està interessat en trencar l’aïllament que va patir la legislatura passada. Altres interessats en trencar-ho són els nacionalismes alternatius. Ja ho van dir a la Conferència del Bloc: cal saber triangular. El PSOE no pot trobar aliats en una política que al remat només beneficia els seus propis interessos electorals i polítics. Hui, Zapatero està compareixent davant el Congrés perquè el PP i la resta de partits es van posar d’acord i així ho van decidir: el PSOE no té majoria absoluta i sap que l’única manera de governar sense límits és inhabilitant a la resta de partis de parlar entre ells.

És el joc de sempre, i fins ara els  eixit bé. Caldrà trencar eixa dinàmica. Això ja ho saben els catalans, els bascos…, i també ho sabem de sobra els valencians.