En el nostre comentari sobre els resultats de les eleccions generals ja apuntàrem l’existència d’un sudoku electoral que tenia com a fons l’idea d’Espanya i la posició davant els nacionalismes alternatius. Dèiem llavors:
“I ambdós [PP i PSOE] s’enfronten a un sudoku electoral sobre la pluralitat d’Espanya que hauran de resoldre. El PP no pot continuar confiant en la construcció d’Espanya contra els catalans si vol tornar a guanyar i aconseguir el suport de CiU per a governar. I el PSOE haurà de procurar fer la seua tasca a l’Espanya profunda perquè si no aconseguixen que la diversitat i plurinacionalitat de l’Estat siga entesa com a positiva, continuaran perdent el seu electorat tradicional. No és problema de textos legals o estatuts, sinó de mentalitats, i per tant, molt més complicat.”
I quines novetats n’hi ha des d’aquell més de març? Moltes.
Per una banda ja han eixit les enquestes post-electorals que ens permeten interpretar l’origen del s vots de cada partit. Més o menys el que tots intuíem: n’hi hagué un transvasament de vots entre PSOE i PP que beneficià als conservadors i una concentració del vot d’esquerres i del nacionalisme alternatiu (no espanyolista).
El “gir al centre” que ha volgut escenificar Rajoy a l’últim congrés del PP té a vore amb esta situació. Ho va dir clarament al seu discurs de cloenda: “No quiero que nadie vote al PSOE para que no gane el PP.” I és que de seguir amb esta mateixa situació el PP pot esdevindre una víctima del caràcter presidencialista que estan adquirint les eleccions a Espanya. Mentres el PSOE aconseguisca concentrar el vot anti-PP, el PP no podrà superar en vots al PSOE, requisit autoimposat per les principals forces polítiques de l’estat per a intentar formar una majoria. Però és que fins i tot en el cas de superar en vots al PSOE, necessiten del suport d’altres forces com ara CiU o el PNB.
Així, es justifica per una banda els esforços per a modificar la ponència política que San Gil volia convertir en una croada contra els “nacionalismes” (a excepció del seu, és clar). Rajoy sap que per eixe camí no pot guanyar unes eleccions, i ell vol guanyar-les. No és el cas de San Gil, Aguirre, El Mundo i la COPE.
I no és casualitat que siguen estos dos mitjans de comunicació els que estan impulsant el manifest de l’entorn de UPyD a favor de la imposició del castellà i per tant implicitament contrari a qualsevol tipus d’entesa entre PP i nacionalistes alternatius. Este partit busca els vots populars descontents amb el gir cap a la moderació (real o percebuda) del PP de Rajoy. D’alguna manera Rajoy, Camps, Cospedal, González Pons, etc… el “RajoyTeam” ha intentat desactivar el perill d’esta iniciativa per als seus interessos adherint-se al manifest. Haurem de vore si donen suport, també, a les iniciatives de UPyD per a traslladar el contingut d’este text a una llei.
Eixa és la batalla que s’està jugant en estos moments. El PP està interessat en trencar l’aïllament que va patir la legislatura passada. Altres interessats en trencar-ho són els nacionalismes alternatius. Ja ho van dir a la Conferència del Bloc: cal saber triangular. El PSOE no pot trobar aliats en una política que al remat només beneficia els seus propis interessos electorals i polítics. Hui, Zapatero està compareixent davant el Congrés perquè el PP i la resta de partits es van posar d’acord i així ho van decidir: el PSOE no té majoria absoluta i sap que l’única manera de governar sense límits és inhabilitant a la resta de partis de parlar entre ells.
És el joc de sempre, i fins ara els eixit bé. Caldrà trencar eixa dinàmica. Això ja ho saben els catalans, els bascos…, i també ho sabem de sobra els valencians.
