Tercera Via

En els últims dies la blogosfera valencianista s’ha omplit d’opinions al voltant d’allò que es va conéixer com a “Tercera Via”.

Resumint i simplificant la realitat al màxim, podem trobar dos opinions encontrades: la d’aquells que mantenen que la tercera via continua sent vàlida, estant vigent, i fins i tot que és més necessària que mai; i la d’aquells que, com Pere Fuset, opinen que la tercera via ja està superada i que la seua mort (d’èxit) deixa pas a un valencianisme reconciliat més que de reconciliació.

A mi m’agrada la segona, perquè la veig més vàlida per al 2008. La tercera via fou molt important al seu moment. Un procés de (re)trobada entre “Valencianistes” procedents dels diferents “paradigmes” que s’enfrontaren en la Batalla de València. Després de la “guerra”, calia la pau, la superació de les hostilitats i la construcció de consensos, de ponts i diàleg entre tots aquells que volien o almenys intuïen la necessitat d’un valencianisme integrador, plural i potent.

Parlaré des de la meua experiència personal. Gràcies a la tercera via, no he tingut que decidir-me per un bàndol: he trobat que la meua manera d’entendre el valencianisme era compatible a altres maneres d’entendre’l i que totes podien compartir un mateix projecte polític. Eixa fou la gran victòria de la tercera via: l’herència que ens ha deixat a generacions que no necessitem cap reconciliació perquè mai no ens hem “barallat”.

De totes maneres sempre que el valencianisme es trobe obstacles, hem de tindre en ment i mantindre viu l’esperit d’aquells que revolucionaren el valencianisme amb la tercera via. Diàleg, consensos, valentia, apertura, són actituds tan vàlides als 80 com al 2008 per afrontar qualsevol entrebanc per a la construcció d’un nacionalisme valencià integrador.

El camí que recorregué el valencianisme gràcies a la tercera via s’ha de donar per caminat. En altres paraules: els avanços són irreversibles; la pluralitat aconseguida, irrenunciable. Això no és compatible amb guardar en un calaix la història més recent del valencianisme, sinó tot el contrari: cal fer pedagogia per a saber on ens trobem. I ens trobem en un punt on teòricament ja hem superat debats estèrils, odis i divisions.

I dic teòricament. És cert. Encara queden persones ancorades en el passat. A elles (i no parle de cap sector en particular, sinó de persones d’ací i d’allà), cal recordar-los que la seua actitud ja fou superada pel valencianisme fa unes dècades, i que si no són capaços de pujar-se al tren en el punt on ens trobem, no poden esperar que el valencianisme retrocedisca per a tornar a fer el mateix recorregut.

Hui el valencianisme ha de parlar de la globalització, de la crisi, de la sostenibilitat, de la seua idea d’Espanya, del seu model de PAÍS. Ha de parlar d’innovació, de xarxes socials, de pobresa, de les guerres, d’Europa, de la Mediterrània, del tren i les autopistes, de les nuclears i les energies renovables. Ha de parlar del valencià, i fer-ho també en castellà. Ha de parlar dels jóvens i les persones majors: de l’horta, les marjals, de les comarques però també de la Ciutat de València i Alacant. ETC… Gràcies a la tercera via, podem dedicar-nos a tot açò havent superat els altres debats.

Gràcies i continuem avançat, que el valencianisme no pare.