Ja n’hi ha prou

“I hem de parlar-los d’un nou cas de violència de gènere, una dona ha aparegut morta, a la localitat de …, presumptament ha sigut assassinada per la seua exparella…”  De vegades, poses els informatius i tens la sensació de que les notícies que donen ja les has sentit. La violència de gènere, és tan reiterada que les nostres orelles i el nostre cervell ja pràcticament no li donen importància. Ens estem acostumant a notícies d’este tipus. Escoltar-les ja només ens produeix una sensació de deja-vu, que ens fa pensar: “Una més“, i continuem dinant, o canviem de canal per vore si ja comencen els Simpson. Això em va passar l’altre dia a mi, vaig engegar la tele, i vaig escoltar que una dona havia sigut assassinada a Ontinyent a mans del seu home, 6 trets d’escopeta. Després ell s’havia suïcidat. Impassible vaig pensar: “l’ordre dels factors sí altera el producte“. I de seguida vaig reaccionar. Em vaig adonar de la gravetat del fet, no del fet criminal que m’estava contant la televisió, si no del fet pseudocriminal que havia comés jo, banalitzant interiorment eixe greu succés.

No podem acostumar-nos a este tipus de notícies. Este tipus de notícies ens deurien fer sentir vergonya, llàstima, rebuig… qualsevol cosa menys indiferència. Diàriament, a l’estat espanyol, homes estan matant a dones, les estan maltractant, les estan acossant, les estan humiliant. Diàriament, a l’estat espanyol, hi ha homes que es comporten com si en lloc d’una companya tingueren una esclava. Com si la vida d’una altra persona estiguera a les seues mans, i ells com el Cèsar, tingueren la capacitat de, amb un gest del dit polze, sentenciar a mort.

Democràcia, progrés, estat del benestar, segle XXI, modernitat, civilització, educació cívica… me’n ric jo de tots estos conceptes si resulta que vivim a un estat on les dones moren com a mosques a mans dels homes. Cada mort d’este tipus deuria poc menys que paralitzar el ritme de la societat. És una vergonya el que esta passant, i sobretot, el que més vergonya em fa, és que sembla que, lluny de trobar solucions, el que estem fent és acostumar-nos, escoltar-ho, vore-ho i dir: “són coses que passen”.

No senyors, un home que fa això, no només és un assassí de persones; és un assassí de valors, de cultura, és un assassí de la llibertat, és enemic de tot allò que podem incloure dins del concepte “Humanitat”. I si nosaltres, com a societat, no som capaços d’aturar esta allau de violència, en som còmplices.

Jo com a home, em sent insultat per esta gent, pels maltractadors. I com a persona i ésser humà em sent agredit. No vull gent així al meu voltant, no vull que se m’incloga dins la mateixa categoria que a la gent que fa això. I vull, sobretot vull que s’acabe ja. Indignar-me, per desgràcia, no servix de res. Però lo més preocupant és que sembla que les lleis, els telèfons d’atenció a les dones maltractades, les ONG, les campanyes de conscienciació, les ordres d’allunyament, la protecció i l’agilitat judicial tampoc no servixen.

Tal vegada ens estem enganyant. Estem centrant-nos en la part de la víctima quan deuríem centrar-nos en el maltractador, si de veres volem solucionar el problema. Problema que és, millor dit, deuria ser, un Problema d’Estat prioritari. Hi ha que acabar amb açò, i n’hi ha que fer-ho ja. No més morts per violència masclista. Ho demane des de la meua dignitat com a home, ho exigisc des de la meua integritat com a persona. Ja n’hi ha prou.

Espanya ens la “pela”

La pela és la pela. Des de la publicació de les Balances fiscals ja és oficial, ací hi ha els qui paguem i hi ha els qui reben. Ja sabem qui paga i qui rep. Els qui paguem som València, Catalunya I Balears (bo, per a no ofendre als que diuen que paguen les persones i no els territoris direm: valencians, catalans i balears). I els qui reben són els que tenen un ordinador per cada dos alumnes a les aules.

A més a més, també sabem que els qui paguem ho fem per tradició (o justo derecho de conquista, no ho sé), no perquè tinguem més duros. Es pot disfressar de moltes maneres, es pot analitzar des de molts punts de vista, però al cap i a la fi ens trobem amb la mateixa conclusió, País Valencià i Balears, paguem quan deuriem rebre. És un fet. Li podem dir espoli, injusticia… qualsevol cosa menys “solidaritat interterritorial”, que curiosament és com ho anomenen.

És un fet. Un fet que PP i PSOE tracten d’explicar, de mil maneres, amb mil raonaments. Però és un fet, que està ahí. Ningú s’ho ha inventat. No és una manipulació de l’extrema esquerra, ni dels mitjans de comunicació, ni dels nacionalistes perifèrics.

Davant este fet, tenim diverses reaccions, diverses maneres de fer, d’obrar. Tenim el cas valencià i el cas català. Els catalans han decidit fer pinya, tots els partits, fins i tot el PP i el PSC, han fet aplec de forces i reivindiquen a Madrid un millor finançament. Això és un altre fet, està ahi. Es pot llegir als diaris, es pot vore quan encens el televisor. Els partits catalans units pel finançament.

Un altre fet és que a Catalunya hi ha el catalanisme polític, és un fet. I hi ha el PSC, que no és el PSOE, és el PSC, una federació autònoma. No cal ser massa espabilat per a adonar-se’n que si no existira el catalanisme polític, segurament el PSC no seria una federació autònoma. Seria PSOE-C. Tampoc cal ser massa llest per a vore que si el PSC fóra PSOE-C, no s’atreviria a plantar cara al PSOE de Madrid. Per tant podem dir que el grau de consens i de reividicació que hi ha a Catalunya amb este tema es deu precisament per l’existència del catalanisme polític. Catalunya aconseguirà millorar el seu finançament, no vos càpiga dubte. No dic que el catalanisme polític és el motor de la capacitat reivindicativa de Catalunya (tot i que ho pense), tampoc que la millora vindrà de la mà del catalanisme (tot i que és bastant possible) dic que sense el catalanisme polític, la situació i la força de Catalunya front l’Estat seria ben diferent. Com de diferent?

Bé, diferent com el cas valencià. Ací, PP i PSOE (que no PSPV, ni PSCV, ni tan sols S) volen arribar a un acord, un acord sobre finançament, un acord de mínims, lo suficientment mínim com per a que Madrid, on tenen la “centralita” els dos partits, mai isca perdent. Un acord, per tant, insuficient, al que segurament inclouran una “clàusula” totalment antijurídica on dirà: “lo que le deis a Catalunya, pues yo dos euros más“. Què passaria si ací existira un valencianisme polític fort? doncs passaria que els valencians estariem en condicions de reivindicar un model de finançament mes just, com està fent Catalunya. Un model de finançament que ens permetria viure millor. Això també és un fet.

Davant els fets, la pela és la pela. I als valencians, Espanya ens pela però bé.

Valencians i lideratge

N’hi ha dos classes de persones (o de criatures si fem cas a la foto que encapçala este post): aquelles que marquen el rumb i aquelles que el seguixen. Clar que, com en tot, normalment som una classe de persona o l’altra depenent del moment i les circumstàncies. N’hi ha, però, qui tota la vida exercix de líder i marca el camí a seguir, sap obrir portes i s’atrevix a avançar més que la resta (normalment rebent crítiques per eixa valentia) i qui tota la vida es conforma amb seguir les pautes de la resta, sense cap ambició més enllà de deixar-se endur pel corrent del moment.

Si en lloc de persones parlem de països podem dir que el nostre respon a este últim tipus de “persones”. I és que quan els valencians tinguerem l’ànim d’avançar, ens tallaren les ganes des de ponent (amb la complicitat d’alguns d’ací, és clar). Que li ho pregunten a aquells que es van recòrrer el país i van aconseguir les signatures dels municipis per a poder reclamar l’autonomia per la via ràpida (eixa via que ens negaren als valencians els mateixos que la promogueren per a Andalusia –segur que el futur PSCV es declara hereu d’eixe “”valencianisme””). I des de llavors anem a remolc. L’anomenada Clausula Camps, n’és un clar exemple. Ens conformem amb avançar al ritme que ens marquen uns altres, beneficiant-nos dels avanços pels que altres han lluitat.

I últimament tenim molts exemples. Les balances fiscals, que el PPSOE valencià no volia que es publicaren s’han publicat i les seues dades són utilitzades ara des del desgovern valencià per a reclamar que som “molt solidaris” (una solidaritat decidida per altres és solidaritat?). La revisió del model de finançament que impulsa des de fa anys Catalunya compta ara amb el suport dels antigament més anticatalanistes que sempre han titllat d’insolidaris i peseteros als catalans. El mateix passa amb el model de cogestió dels aeroports ara baix les ordres de la totapoderossa AENA que margina els aeroports amb una gestió centralitzada que només potencia Barajas. Recordem que l’Altet és uno dels més grans de l’Estat i el de Manises agonitza sense poder ser competitiu.

En tots estos temes, els valencians ens hem de conformar en trobar-nos baix el titular: “Otras autonomias reclaman…” Mai una posició valenta i decidida. Mai una posició de lideratge, de valentia. Per què vos penseu que des de Canal Nou s’encaboten tant en dir que som els millors del món, capdavanters en totes les esferes? Fa temps que només som liders en creixement de l’atur, destrucció del territori, manca de llits per hospital, o en la fractura digital… però per alguns continuem vivint en un món meravellós ple de progrés i benestar…

A què ve tot este rotllo, vos preguntareu? L’altre dia a voramar es va obrir el debat sobre la independència de Catalunya. Jo com a valencià, no la desitge, perquè estic segur que el nostre futur a curt i mitjà termini (i si ens posem realistes i som sincers podriem dir que a llarg termini també) està a Espanya, i que les coses que més m’agraden de l’Estat Espanyol no haurien sigut possibles sense els catalans. Parlem de la descentralització política, de les poquetes mostres de pluriculturalitat, de lés competències que gaudim com ara l’educació. En quina Espanya viuriem si els catalans s’hagueren independitzat al 1977? Una Grande Libre y “Sociata”?. Hauria sigut València el motor d’una altra Espanya?

És trist comprovar com el nostre país no té a hores d’ara l’espenta que necessita per exercir el lideratge que li correspon. Però al derrotisme no el podem vèncer amb més derrotisme. Estic segur que algun dia deixarem arrere el complex de meninfots, i liderarem. N’hi ha matèria prima. Valencians que canvien la seua realitat més pròxima. Per què no aplicar-ho a la política a gran escala? Clar que per que això passe caldrà abans que el valencianisme polític lidere este país. Aquells que tenen les seues aspiracions a un despatx de la Castellana, mai no podran fer del nostre un país capdavanter.

Crash

L’estiu dona per a fer moltes coses, i també per a no fer-les per suposat: et pots permetre luxes com el d’estar al sofà fent el gos després de dinar. Mai no he sigut de pegar becadetes, però recorde quan era menut com la veu del locutor del Tour de França em feia caure en el més profunds dels sons en estes jornades estiuenques.

Els últims dies per eixes hores m’ha pegat per vore Crash un programa de Canal Nou que consistix en families, grups d’amics, etc… que porten el seu cotxe vell per a intentar guanyar-ne un de nou després d’encertar unes preguntes (i superant els semàfors) i finalment tindre sort a la “ruleta” on els pot tocar des d’un cotxe fins a paper de water.

El presenten una xica paternera, Merxe Gimeno i l’ex-triunfito Guillermo Martín. I no ho fa tan mal, no té vergonya que és el que millor et pot passar per a treballar en la televisió de hui en dia. Sempre fa comentaris que pretenen tindre gràcia, i mai no deixa passar l’oportunitat després de cada pregunta fins i tot per a preguntar que vol dir alguna cosa de la pregunta que està en valencià i que ell no sap que vol dir (pren nota, Rosa Diez, esta és la televisió que dius que margina el castellà).

És per això que em va sobtar com després de que contestaren correctament a la pregunta: Quina falla fou la guanyadora del primer premi de les Falles d’enguany? no fera cap comentari. Pitjor va ser notar un tall d’edició i que després de dir que la resposta era correcta es tallava la imatge, canviava la posició del cos i deia: “Bueno, vamos al siguiente semáforo”. Què haurà dit el xic que no els haurà agradat als de dalt? Ben mirat, i sent la resposta correcta Nou Campanar, tan relacionada amb el món de la construcció… la cosa pot estar més clara. I més quan eixa Falla degut al –mai millor dit- crash del boom de la construcció, s’ha afonat després de batre records en inversions (i prepotència) per a l’alegria de no pocs fallers.

Les tisores de la censura, en canvi, no estaven tan preparades quan després de que la família es guanyara una butaca molt comfortable li diu a la dona: “Venga, un sillón para que su marido sea la envidia de todo el pueblo” o quan després de que uns altres es guanyaren una aspiradora rematara el programa dient: “Así su marido le podrá ayudar”, perquè clar, no podia ser a l’inrevés. Masclisme i un atac a la igualtat entre homes i dones.

I és que a la realitat paralel•la en la que ens vol fer viure Camps amb l’ajuda de Canal Nou n’hi ha coses que es poden dir i altres que ja ferixen algunes sensibilitats. I recordem que Camps és molt sensible a estes qüestions… a les de la rajola i el crash de la prepotència del ciment, és clar.

Ser Valencianista vs. Ser del Rotllo

Ser xinés és relativament fàcil, tens  1/6 possibilitats de ser-ho,  ser comunista xinés també deu ser molt fàcil, malauradament en este cas no podria traure un percentatge aproximat. Ser xinés, comunista, home i parlar mandarí, també es relativament fàcil. Tot açò és fàcil si ho comparem amb ser valencià. Per estadística és més fàcil ser xinés comunista mascle i parlant de mandarí que ser valencià. El nostre poble és menut, en comparació amb els xinesos comunistes mascles mandarí-parlants. Bé, menut és poc, és rídicul. Per a un xinés comunista mascle mandarí-parlant (XCMMP) els valencians debem resultar-hi ben exòtics! Ja tornant a casa, per als valencians lo exòtic seria trobar-se amb un valencianista (més encara que trobar-se amb un XCMMP!). Certament no en som molts, i lo pitjor és que no ens reconeixem entre nosaltres.

L’altre dia em deia un amic que no entenia això de “ser valencianista”, deia que li recordava a l’afició del València C.F. i a Coalició Valenciana. Ell no se sent valencianista, ell és (segons ell) “del rotllo”. Segons ell jo també sóc “del rotllo”, i segons ell hi ha moltíssima gent al país que és “del rotllo”. Eixa gent, la gent del rotllo no milita en un partit concret, però si respon a unes característiques concretes. Una persona “del rotllo” és (segons ell): Catalanista (no vaig gossar demanar-li que em definira el concepte), d’esquerres, ecologista, feminista, progressista, alternatiu, valencianoparlant i ateu. Jo li vaig respondre que jo no era algunes de les coses que ell havia posat, em va respondre, que si fallava en alguna no passava res. També em va dir que si  jo volia anomenar a la gent que és així  “valencianista” que li pareixia molt bé, però que per a ell, eixa era “la seua gent”, la gent a la que, per exemple havia d’adreçar-se el BLOC, la gent amb la que s’havia de comptar per a canviar les coses a este país. Eixa era per a ell, l’avantguarda del País Valencià. Des dels joves que van als concerts de Celtas Cortos i Obrint Pas, passant pels adults catedràtics de la Universitat, fins a arribar als vells veterans que havien viscut el franquisme, la transició política i la lluita per les llibertats des de la trinxera política.

Jo bocabadat, li vaig dir que NO. Que certament no pensava en esta gent quan parlava de valencianistes, tot i que no dubtava que molts d’ells ho fóren. “Molts d’ells no voldrien que els clasificaren de cap altra manera que no fóra ésta” (”ésta” vol dir per a ell:catalanista, d’esquerres, ecologista, feminista, progressista, alternatiu, valencianoparlant i ateu; en este o en diferent ordre), “i a esta manera de ser, jo l’anomene ser del rotllo”.

He començat l’escrit parlant de XCMMP, apuntant que ser un XCMMP és relativament fàcil, ja que xinesos hi ha molts, comunistes xinesos hi ha molts, homes comunistes xinesos hi ha molts i homes comunistes xinesos que parlen mandarí hi ha molts. Imagineu lo fàcil/dificil que és ser valencià i del rotllo? (del rotllo= catalanista, d’esquerres, ecologista, feminista, progressista, alternatiu, valencianoparlant i ateu), Déu meu! em pareix increible que existisca una sola persona “del rotllo” al País Valencià! (i que em perdonen els del rotllo per haver dit “Déu”), quan naisquera algú del rotllo quasi quasi que s’hauria de fer una festa, tal vegada açò només esdevé una vegada a l’any, o quan s’alinien els planetes…que se jo! Colló si que calen carnets per a ser del rotllo, carnets i tindre-ho tot ben claret!

Si per a un XCMMP un valencià és un “ser exòtic”, un valencià del rotllo deu ser per a cagar-se i no torcar-se. “Si et sembla que som pocs, t’he de dir que encara hi ha menys valencianistes (com tu els entens) que gent del rotllo”- Em va dir quan vaig començar a ser sarcàstic amb ell. “si juntem a la gent que entén el País Valencià com la seua nació, encara hi són menys”.

Sí, la veritat és que en això té raó, nacionalistes valencians en som pocs, però també és cert que els “valencianistes” no són només els nacionalistes valencians. Això va ser el que li vaig contestar i en un principi no me va entendre. “Entonces per a tu què és ser valencianista?” (me alegra que me haga usted esa pregunta, querido amigo- vaig pensar). Ser valencianista és ser valencià de forma activa, de forma conscient. No cal que ningú deixe de sentir-se res (per a ser valencianista, no cal deixar de sentir-se espanyol, o català, o romanés, o equatorià), només cal sentir-se valencià i dur-ho a la pràctica. Un veí de Bunyol que munta un restaurant a París anomenat: “El rinconcito de Valencia” i prepara plats típics de la nostra terra per a donar-los a conéixer a l’estranger, és un valencianista. Una xica del Marroc que va a classes de valencià, és una valencianista. Un estudiant de Pego d’ERASMUS en Amsterdam que li explica a un nord-americà què són les fogueres de Sant Joan està exercint de valencianista. Un faller és un valencianista, un dimoni d’un colla de Camp de Morvedre és un valencianista. Un músic que toca la dolçaina en la boda del seu cosí és un valencianista. Tot valencià que participe activament de la seua valencianitat. Tot valencià que siga capaç de, en algun moment, exercir com a valencià, és susceptible de exercir com a valencià en tot allò que fa. Per tant, potencialment, valencianistes som tots. Realment, quotidianament tots exercim de valencianistes en algun moment donat, i diàriament és molt més senzill demanar-li a la gent que exercisca com a valencianista que demanar-li que renuncie a ser lo que vol ser.  No cal ser nacionalista per tal de portar lo valencià al cor, tampoc cal ser-ho per a exercir de valencià activament, no cal ser nacionalista per a parlar valencià o per a ser faller. Tampoc cal ser nacionalista per a votar a un partit nacionalista valencià.

A l’igual que tot valencià estaria ben content de que hi haguera un “rinconcito de Valencia” en París, a l’igual que qualsevol valencià pot sentir-se gratament sorprés fins i tot emocionat d’escoltar a una xica del Marroc parlant en valencià, a l’igual que tot valencià pot sentir-se orgullós de que un xic a Minnesota explique als seus pares que són les fogueres de Sant Joan. A l’igual que per a molts valencians, ser faller o dimoni o membre d’una filà mora és tot un goig i motiu d’alegria, a l’igual que qualsevol valencià pot sentir cosquerelles a l’estòmag a l’escoltar una dolçaina en la boda d’un cosí. A l’igual que tot açò, és possible que qualsevol valencià exercisca com a valencianista també en lo polític. Per tant, preferisc seguir confiant en la potencialitat del meu poble, sencer, que anar buscant xinesos comunistes mascles mandarí-parlants, tot i que siga ben fàcil trobar-los.