“por amor Alarte”

Sí, ho confese, escric este post perquè tinc ganes d’escriure, perquè m’agrada fer-ho, per amor a l’art.

Com a militant del BLOC, no tinc res especial que dir del congrés del PSOE-PSPV (nom definitiu, esperem), ni de que haja guanyat l’Alarte, ni de que ho haja fet per un estret marge de diferència. En realitat, el que faça o deixe de fer el PSOE valencià no em lleva la son. L’altre dia, un amic de classe, del PSOE i seguidor de Puig em deia: “als del BLOC vos convé que guanye Alarte, si guanya Puig vos farà mal, perquè portem un programa valencianista” i jo li deia això mateix, que m’era completament indiferent el que passara al congrés del PSOE, que dubtava molt que el resultat d’eixe congrés afectara en alguna cosa al meu partit. “Nosaltres ja tenim prou en pensar en nosaltres mateixos i en el nostre projecte”- li responia jo. El fet que fóra un xic que de valencianista no té res (i espere que no s’ho prenga malament) em feia estar fins i tot més tranquil. Què Puig té un programa valencianista? Enhorabona! és una bona estratègia, ja ho vaig dir. Però estratègia al cap i a la fi, i amb poques possibilitats de dur-la a terme, per a que ens anem a enganyar.

Més curiosos em resultaven els debats que dies abans del congrés sorgien entre este amic i un altre, que era alartista. Semblava que pertanyien a dos partits diferents. Era molt graciós vore’ls barallant-se, a mi almenys m’ho semblava. “Però si Puig porta perruca!” “Però si Alarte no te programa!” “però si jo recolze a Alarte perquè és de la meua comarca i no tinc més collons que fer-ho!” En fi, sincerament, no sé com pretenien que els qui escoltavem les discussions (que erem tots del BLOC, i si alguna cosa tenim els del BLOC és que estem ben assaonats) puguerem sentir-nos intimidats per qualsevol dels dos candidats.

“Alarte és un mal imitador de Zapatero, res més”- no ho dic jo, ho deia l’alartista, alartista per adscripció comarcal, és a dir, perquè li toca.  Jo no sé si Alarte és un imitador o no, no sé si tenia programa o no. De fet, vaig intentar vore algun Notícies Nou, per vore si el treien parlant i podia fer-me una mínima idea, què il·lús! les notícies sobre el congrés del PSOE duraven menys que els anuncis de “Sabe a Mixta”.

Tot i això si he pogut llegir quelcom a posteriori, via internet. “Ha guanyat la renovació, i ha perdut el lermisme” eixe podria ser el resum del que diuen els mitjans afins al PSOE. Curiosament la “Renovació” mitjançant la “plataforma Pajín” ve novament de Madrid, i és que hi ha coses que per molt que es renoven, sempre seguiran igual en el PSOE valencià. “Renovació” significa, o deuria significar, alguna cosa més enllà de un simple canvi de noms. Deuria significar, com a mínim, un canvi lo suficientment substancial com per a que les percepcions de la societat envers eixe partit canvien d’una manera considerable. És a dir, si canvies coses, però per a la gent, tot seguix igual, de que servixen els canvis? Quins canvis, més enllà dels dels noms, ofereix la victòria d’Alarte? Vorem una desvinculació de Madrid? No ho crec, ans al contrari, sembla que l’espanyolisme d’Alarte farà que el PSOE valencià mire més (encara) cap a la metròpoli. Vorem un discurs més valencianista? No, obviament no, quant més mires a ponent menys mires cap ací. Vorem un discurs més reivindicatiu? més esquerrà? o per contra el PSOE valencià continuarà mimetitzant-se amb la dreta valenciana en allò substancial? Esta per vore, però jo crec que no. No sembla que Alarte vaja a fer tombar el discurs de la formació cap a l’esquerra. Llavors, amb què ens sorprendran els socialistes?

Ara, a posteriori, recorde el que li vaig dir al meu amic de classe, el de Puig. I me n’adone que em vaig precipitar, en realitat, el resultat d’este congrés no m’era del tot indiferent. Sí m’era indiferent com a militant del BLOC, però no com a valencianista. Com a valencianista tinc molt clar el que vull per al meu país, tinc molt clar que qualsevol pas que es done en una determinada direcció, per xicotet que siga, importa. Tal vegada Puig haguera sigut una amenaça major per al BLOC que no Alarte (no ho sé), però ara no puc evitar pensar: i si el PSOE valencià, com tantes vegades hem fet els valencians, ha deixat passar un altre tren? Per desgràcia, això mai no ho sabrem. O sí? No ho sé, amb uns resultats tan ajustadets, i un PSOE-PSPV tan dividit tot és possible.

Ara només queda esperar a un altre congrés. Uno que eixirà en canal 9 encara menys que el del PSOE, que passarà sense pena ni glòria, però que per a mi i per a molts, serà molt important. Per a qui? Per a tots aquells que, com diu Pere Fuset senten amor per este país, i treballen dia a dia sense condicions ni contraprestacions, simplement, per amor a l’art.

El relat del Bloc

Últimament s’està parlant molt de l’existència dels “relats” com a manera de comunicació política. Això és bàsicament resumir un projecte polític, unes idees o una trajectòria en una mena de relat o narració.

Ho estem veient amb Obama. El seu relat és una de les claus del seu èxit: Son pare de Kenia, sa mare de Kansas, ell nascut a Hawaii ha viscut en llocs com ara Yakarta, Los Angeles o Chicago. Ha aconseguit guanyar posicions en la vida, fer realitat el “american dream” de son pare, graduant-se en dret per Harvard i sent el primer afroamericà en presidir la prestigiosa revista “Harvard Law Review”.  Tot i l’èxit es va dedicar a fer política en xicoteta escala, canviant la seua realitat més pròxima organitzant “grups comunitaris” a Chicago on les empreses tancaven i l’atur augmentava. El seu relat també inclou altres episodis que potser altres polítics haurien intentat amagar: la superació d’obstacles com el seu flirteig amb les drogues.

Com tots els relats que funcionen, és un relat que connecta amb els valors compartits pels destinataris. L’esperança, l’auto superació, l’ajuda a la gent que passa per dificultats, la valentia i l’èxit.

I si parlem del Bloc? Té un relat que resumisca de manera fàcilment entenible el projecte o la seua trajectòria? Des del meu punt de vista, a hores d’ara seria difícil trobar-lo. Des del meu punt de vista podríem parlar d’un relat del Bloc en quant a la seua trajectòria des de la seua fundació (o potser des de que el procés començà en la segona meitat de la dècada dels 90) fins a 2003 o 2004.

Era un relat que parlava d’unitat, ja que partint d’un valencianisme polític dividit, s’havia aconseguit el més paregut a una casa comuna on tot el valencianisme polític progressista tindria cabuda. També era un relat d’acostament a la societat, trencant tòpics i assumint posicions més properes als valencians. I ho feia arriscant-se, i per tant també era un relat d’esforç i de valentia. Parlava també de modernitat, per l’estètica i posicionaments trencadors amb allò que era habitual fins eixe moment. I finalment, i potser el més important, era un relat d’èxit. Elecció rere elecció esta opció guanyava adeptes.

El seu èxit el feia digne de confiança per a aquell que dubtaven si era o no la seua opció: es donava una mena de cercle virtuós.

El principi de la fi d’este relat començà la nit electoral de 2003. Amb un 4.9% dels vots el Bloc es quedava fora de les Corts i la gran majoria dels seus militants ho assumien com un fracàs absolut. Vist amb perspectiva, crec que no té trellat pensar que els millors resultats del valencianisme polític no poden ser un fracàs, però este fou el diagnòstic i per tant el tractament incloïa acabar amb el relat amb el qual s’havia patit eixa “desfeta”.

Quin relat l’ha substituït? Jo crec que cap. Han sigut en tot cas micro-relats (que com sabeu és eixa modalitat literària de relats molt breus) . No és un relat coherent aquell que inclou un intent de pacte amb UV al 2004, el gir a l’esquerra i el pacte amb EU, el canvi cap a la triangulació a les corts per a després intentar encapçalar la llista de Llamazares amb perspectiva de consolidar una confluència entre forces a l’esquerra del PSOE.

Este núvol de narratives no només incoherents sinó totalment contradictòries en un període de temps tan curt només poden tindre un resultat: la desconfiança i per tant el fracàs. No és només una percepció meua sinó una dada objectiva: el Bloc ja no gaudix d’eixe cercle virtuós del que parlàvem adés sinó d’un cercle viciós.

És un pou sense eixida? Si la meua resposta fora afirmativa, ja m’hauria deixat açò de la “militància”. Com sabeu el pròxim febrer n’hi ha Congrés del Bloc. I crec sincerament que és el moment de prendre una decisió valenta i començar a escriure un nou relat que tinga més del primer, que del segon.

Continuarà, o com diria el destraductor que ha posat Camps a les aules…To be continued.

Sobre el famós esquema

 

per vore-ho en gran: http://3.bp.blogspot.com/_eZlJxkloDCE/SM_vN93mKfI/AAAAAAAABUI/s8PM3WdM9fU/s1600-h/2851494961_f5809bf69f_b.jpg

 

Ja fa molt de temps (massa, ho sé) que no escric al blog. De fet, Taronget també porta una sequera important, i sembla que el blog ha sofert un sobtat abandonament. Doncs ja n’hi ha prou, no?

I com tornar sempre costa, millor fer-ho a poc a poc, així que el tema de hui és un tema “light”, però que ha donat prou que parlar. Fa no massa temps vaig obrir un fil a Valencianisme.com amb l’esquema satíric que veieu més amunt, en ella pretenia fer una crítica graciosa (però al mateix temps dura, a la situació del valencianisme polític). En principi açò és una tonterieta com qualsevol altra, sense cap trascendència, de no ser perquè sembla que l’esquema ha agradat prou. A valencianisme.com va servir per a que s’encetara un fil de discussió que ja porta més de deu pàgines al voltant de “la nació dels valencians”. el blog Vent d Cabylia també es feia ressò de l’esquema i a més a més donava una explicació més o menys detallada de cada “capelleta”, eixe post acumula 24 comentaris, que en són prou, que per a tractar sobre una frikada com ésta, són molts. També apareix a un fil obert al fòrum de la PJV sobre la unió del valencianisme i curiosament sembla que també agrada (per cert, no, no em molesta que el pengeu).

Davant este xicotet “èxit” de tan absurda iniciativa, crec que l’esquema mereixia un lloquet a Nocapencapcap. A més m’agradaria fer una xicoteta reflexió sobre la situació atual del valencianisme.

Bo, allà vaig. El valencianisme polític, entés com el moviment que se fonamenta en la construcció nacional del poble valencià des de l’àmbit de lo polític i que al friki-esquema apareix delimitat per les fronteres de Mordor i Polònia; és un moviment actualment en decadència. D’entre les causes que originen esta situació trobe que la principal és, sobretot, que molta de la gent que conforma eixe moviment no reconeix als altres com a part del mateix. Amb açò, vull dir, que l’entesa entre els diferents corrents no només no existeix sinó que sembla totalment inviable.

Això té molt de sorprenent, puix tot i les diferències ideològiques i estratègiques, és norma, que en tot moviment de construcció nacional existeisca entre les parts una mínima comunicació i contacte i que tots es reconeguen com a part del mateix moviment. Ací no. I no cauré en l’anàlisi fàcil de dir que el poble valencià és meninfot, i que el valencianisme és reflex d’eixe meninfotisme, perquè tots sabem que el problema és un altre, el problema és de base, de fonament. I per això el valencianisme polític es mostra incapaç d’avançar en la convergència de les seues parts cap a un lloc comú de diàleg, comunicació, enteniment i reconeixement mutu (aclarisc de bestreta per a qui em puga malinterpretar que no estic parlant ací d’una unió material ni de la creació d’un front únic).

Este problema de base, impedix el reconeixement de les parts i per tant la coordinació i la cooperació (que no la integració) d’éstes com a part d’un tot i per tant dificulta l’eixamplament del moviment. Este problema de base, naix amb la divisió en blocs, fruit de la transició política dels setanta i dura fins al dia de hui. El problema de base no és altre que la qüestió lingüística. La llengua dels valencians en lloc d’unir-los, els separa i els enfronta (podria ser éste el titular). Açò en Galiza, per exemple no passa. Allà també existeix la controvèrsia envers la llengua, no obstant això els galeguistes es reconeixen a sí mateixos i no fan de la qüestió lingüística una divisió de blocs irreconciliables. Això em porta a entendre, que el valencianisme, tot el valencianisme, confon l’eix prioritari de divisió. Confon el cleavage. El cleavage del valencianisme, el principal, el vertaderament important deuria ser el nacional (espanyolisme–valencianisme) i no el lingüístic (valencià, llengua compartida–valencià llengua diferent). Nosaltres, tot el valencianisme, és qui ha donat a eixe eix la importància que té hui en dia, tal vegada perquè en el passat, per circumstàncies històriques el nacionalisme va agafar la llengua com a principal element estructurador, i va entrar en la dinàmica del nacionalisme lingüístic, dinàmica que hui en dia continúa dividint-nos en comptes d’apropar-nos i que sembla que no som capaços de trencar.

La llengua és i ha de ser una peça clau en la construcció nacional del poble valencià, però l’estratègia emprada, la de seguir utilitzant la llengua com una frontera més, entre la de Mordor i la de Polònia i a més a més molt més profunda i evident que estes dos, és una estratègia funesta per a aconseguir eixamplar el valencianisme i per tant és negatiu per a la construcció nacional. Aprengam dels altres pobles que lluiten com nosaltres per la construcció de les seues respectives realitats polític-nacionals. Retornem l’eix nacional (valencianisme-espanyolisme) al lloc que li correspon com a principal. Només així podrem fer algo de profit. És un suggeriment.

Tenim la fòrmula?

Durant estes últimes setmanes i coincidint amb la celebració del GP d’Europa, la Ciutat de València s’ha omplit de cartells de la Generalitat i l’Ajuntament amb l’eslògan: “ Valencia, tenemos la fórmula”. Un doble missatge que cal entendre: no només tenim la F1 sinó que tenim la fórmula, se suposa i com diria Camps  “per al progrés i el benestar de tots els ciutadans de la Comunitat (sic)”. Una fórmula fonamentada en organitzar grans esdeveniments del tipus F1 i America’s Cup, que després dels projectes faraònics –i eternament deficitaris- de Zaplana, ajuden a impulsar l’economia valenciana des del turisme.

No seré jo qui diga que el circuit urbà és una bogeria i que són totes desavantatges per als valencians. Perquè no és així. Però la política és l’art de gestionar prioritats amb uns determinats recursos, i no puc estar d’acord ni en les prioritats ni en la gestió del govern valencià.

Hui hem conegut dos informes significatius. Els resumisc. En educació, només Ceuta ens supera en matèria de fracàs escolar. En sanitat, ocupem l’últim lloc de la classificació tenint en compte dades com ara els llits disponibles, la despesa sanitària, els recursos humans, etc.

Sumem les dades que han aparegut els últims dies: tenim el major deute per habitant de tot l’Estat i l’atur afecta sobretot al sector de la construcció i per tant som els valencians dels més afectats.

I quina és la fórmula del PP davant esta situació? Pagar milions i milions d’euros en esdeveniments, concerts i projectes lúdics deficitaris i continuar manipulant l’opinió pública per a creure’ns el melic del món, sense més idees que convertir la Generalitat en una mena d’empresa per organitzar espectacles.

És el PSOE l’alternativa quan no poden exigir al govern central un millor finançament per ordres de Madrid i els seus caps de Ferraz (i el que és pitjor: de Moncloa!) es neguen a vore la crisi econòmica?

Jo crec que amb esta situació queda clar per què alguns pensem que n’hi ha espai per al valencianisme progressista. Eixe espai valencià i de progrés amb prioritats clares: sanitat, educació, redefinició del model econòmic d’un model especulatiu a un model d’innovació i emprenedors. Entre altres coses perquè per a canviar la situació calen diners, i només des del valencianisme es pot exigir un finançament just per als valencians.

Ni PP ni PSOE són la solució a la crisi (econòmica i social) del nostre país. Ans al contrari, són part del problema.