El relat del Bloc

Últimament s’està parlant molt de l’existència dels “relats” com a manera de comunicació política. Això és bàsicament resumir un projecte polític, unes idees o una trajectòria en una mena de relat o narració.

Ho estem veient amb Obama. El seu relat és una de les claus del seu èxit: Son pare de Kenia, sa mare de Kansas, ell nascut a Hawaii ha viscut en llocs com ara Yakarta, Los Angeles o Chicago. Ha aconseguit guanyar posicions en la vida, fer realitat el “american dream” de son pare, graduant-se en dret per Harvard i sent el primer afroamericà en presidir la prestigiosa revista “Harvard Law Review”.  Tot i l’èxit es va dedicar a fer política en xicoteta escala, canviant la seua realitat més pròxima organitzant “grups comunitaris” a Chicago on les empreses tancaven i l’atur augmentava. El seu relat també inclou altres episodis que potser altres polítics haurien intentat amagar: la superació d’obstacles com el seu flirteig amb les drogues.

Com tots els relats que funcionen, és un relat que connecta amb els valors compartits pels destinataris. L’esperança, l’auto superació, l’ajuda a la gent que passa per dificultats, la valentia i l’èxit.

I si parlem del Bloc? Té un relat que resumisca de manera fàcilment entenible el projecte o la seua trajectòria? Des del meu punt de vista, a hores d’ara seria difícil trobar-lo. Des del meu punt de vista podríem parlar d’un relat del Bloc en quant a la seua trajectòria des de la seua fundació (o potser des de que el procés començà en la segona meitat de la dècada dels 90) fins a 2003 o 2004.

Era un relat que parlava d’unitat, ja que partint d’un valencianisme polític dividit, s’havia aconseguit el més paregut a una casa comuna on tot el valencianisme polític progressista tindria cabuda. També era un relat d’acostament a la societat, trencant tòpics i assumint posicions més properes als valencians. I ho feia arriscant-se, i per tant també era un relat d’esforç i de valentia. Parlava també de modernitat, per l’estètica i posicionaments trencadors amb allò que era habitual fins eixe moment. I finalment, i potser el més important, era un relat d’èxit. Elecció rere elecció esta opció guanyava adeptes.

El seu èxit el feia digne de confiança per a aquell que dubtaven si era o no la seua opció: es donava una mena de cercle virtuós.

El principi de la fi d’este relat començà la nit electoral de 2003. Amb un 4.9% dels vots el Bloc es quedava fora de les Corts i la gran majoria dels seus militants ho assumien com un fracàs absolut. Vist amb perspectiva, crec que no té trellat pensar que els millors resultats del valencianisme polític no poden ser un fracàs, però este fou el diagnòstic i per tant el tractament incloïa acabar amb el relat amb el qual s’havia patit eixa “desfeta”.

Quin relat l’ha substituït? Jo crec que cap. Han sigut en tot cas micro-relats (que com sabeu és eixa modalitat literària de relats molt breus) . No és un relat coherent aquell que inclou un intent de pacte amb UV al 2004, el gir a l’esquerra i el pacte amb EU, el canvi cap a la triangulació a les corts per a després intentar encapçalar la llista de Llamazares amb perspectiva de consolidar una confluència entre forces a l’esquerra del PSOE.

Este núvol de narratives no només incoherents sinó totalment contradictòries en un període de temps tan curt només poden tindre un resultat: la desconfiança i per tant el fracàs. No és només una percepció meua sinó una dada objectiva: el Bloc ja no gaudix d’eixe cercle virtuós del que parlàvem adés sinó d’un cercle viciós.

És un pou sense eixida? Si la meua resposta fora afirmativa, ja m’hauria deixat açò de la “militància”. Com sabeu el pròxim febrer n’hi ha Congrés del Bloc. I crec sincerament que és el moment de prendre una decisió valenta i començar a escriure un nou relat que tinga més del primer, que del segon.

Continuarà, o com diria el destraductor que ha posat Camps a les aules…To be continued.