Diu que vol religió a les escoles perque cal explicar l’origen de la vida. Diu que els matrimonis homosexuals mai no poden ser matrimonis. Diu que les notícies sobre violència masclista genera contagi… entre altres coses. El primer que m’ha vingut al cap quan he llegit la “bomba” ha sigut este gag de Polònia:
Els mateixos que deien fa uns mesos (concretament abans de les eleccions) que no hi havia crisi, ara diuen que sí n’hi ha. A l’estat espanyol, concretament, s’ajunten dues, la crisi financera internacional, (la famosa “Crisi Ninja”) i la crisi de la rajola “typical spanish”.
Ara els del PP, la dreta, diu que el govern el que ha de fer és donar diners als ciutadans i les families, i no a les empreses i als bancs (nyas coca! quant de mal fa estar a l’oposició), però estos no són els més bojos, per a bojos els republicans de Bush, que volen nacionalitzar bancs al més pur estil marxista.
Zapatero marxa a Xina a pidolar ajudes, i que la seua veu es deixe escoltar al G-20, en una acció que sembla del tot desesperada.
Sarkozy diu ara, després de lo que ha costat que el Banc Central Europeu tinga una autonomia respecte del poder polític, que el valor de l’Euro no hauria de ser cosa d’ells, que els governs deurien dir la seua al respecte.
El conseller Font de Mora diu que Educació per a la Ciutadania haurà d’estudiar-se en anglés i què, a més a més, àmb dos professors per aula, u per a fer l’explicació en castellà o valencià i l’altre per a traduïr-los-ho a l’anglés als alumnes. També diu que enviarà inspectors, per tal d’assegurar que açò siga així.
El jutge Garzón demana el certificat de defunció de Franco (en part, puc entendre que dubte de si veritablement ha mort).
Fa dos anys Espanya tenia un problema de sequera tan gran, que el tema era considerat assumpte d’estat. Enguany portem uns mesos de pluges ininterrompudes, i tenim mitja Espanya ofegant-se. Però tranquils, en quant pare de ploure tornaran amb la cançoneta de que plou poc i no tenim aigua.
A la ciutat de València, molts ciutadans esperem el proper “gran esdeveniment” de la Factoria PP, l’obertura del pont del Grau, també conegut com “El Perniler”. Un pont amb un remat que és dues vegades mes alt que el Museu Príncep Felip, i que lleva tota l’espectacularitat al complex de la Ciutat de les Arts i les Ciències (No passa res, com la Ciutat de les Arts ens ha eixit barata sinó llueix no passa res).
Hui és un dia d’eixos en que mire el nom d’este blog i recorde per què el vam triar. Només puc afegir una cosa: el sistema està podrit.
La història de la meua familia és prou curiosa. Per part de pare pertanc a una nissaga de republicans d’esquerres. Pocs hi ha que no hagen votat sempre al PSOE o a Esquerra Unida. El meu besavi Vicent va lluitar pel bàndol republicà a la Guerra Civil d’Espanya. Per part de mare, la cosa és ben diferent, el meu besavi José María va ser alcalde d’un poble de l’Horta (que hui és ja pedania de València) des que va acabar la guerra fins que va morir. Era carlí, segons diuen. A la familia de ma mare, no hi ha quasi ningú que no haja votat sempre al PP, i els que no ho han fet sempre és perquè abans votaven a Unió Valenciana. Ma iaia era de les que deien (ara ja la pobra diu poca cosa) que Franco era un sant. Mon pare sempre diu d’ella que era “més papista que el Papa i més franquista que Franco”.
Com és d’imaginar, els meus pares evitaven juntar a les families, sobretot als membres més polítics d’ambdues cases. I si ho feien, pregaven perquè ningú parlara de l’última decisió de Suárez, del rei o del PSOE de Felipe.
Enmig de tota eixa barreja, i d’eixes “dos ànimes” hi havia un personatge que destacava, precisament, per passar desapercebut. Eran mon iaio Vicent. Quan als dinars sorgien temes polítics i mon pare començava a bregar amb els meus oncles, ell seguia menjant en silenci fins que al final assenyalant el televisor deia: “Xé calleu, que van a parlar del València!”- Eixa fórmula sempre li donava bon resultat. Mai recorde haver sentit a mon iaio parlar de política, això sí, quan li preguntaven directament sempre amollava alguna de les seues animalades. Recorde una vesprada de diumenge on el tio Salvoret, tractava de convéncer a la meua avia de que els seus nets el que estudiaven a l’escola no era valencià sinó català – “Mos volen fer creure que es lo mateix! i damunt mos furten la cultura i se volen quedar en tot lo nostre! Vicent, i tu no dius res? que te pareix, els catalans?” A lo que mon iaio va respondre: “Jo encara no he vist a cap català furtant res, Salvoret, això sí, valencians burros i pesats, un cabàs”.
Mon iaio, de jove, tots els dies es creuava l’albufera en barca, perxant perxant arribava als camps d’arròs del Perelló, que eren de son pare, a faenar. De més major tenia també tarongers. La seua dieta bàsica era l’arròs: arròs caldós, de perol, amb fesols i naps, al forn, de paella… De postre taronges i cacauets, i en estiu meló d’alger. Mai va parlar altra cosa que no fóra valencià. No sabia parlar castellà, la qual cosa li va costar més d’un disgust davant del metge, el retor, el notari o la Guàrdia Civil.
Una vesprada, quan jo no hi tenia més de 10 anys, estavem tota la familia a sa casa, feia mal oratge, havia plogut, però de sobte va eixir el sol. Al menjador, els debats sobre política bullien, la tia Carmen i mon pare discutien sobre el passat comú de valencians i catalans, sobre el mossarab i sobre el penó de la conquesta. Mon iaio em va mirar i em va dir: “Vols que anem a passejar per l’horta i a agafar caragols?”
Quan ja haviem recorregut un bon tros i ja duia jo mitja bossa plena de caragols “moros”, mon iaio em va dir: “t’has donat compte que els nets del tio Salvoret i la tia Carmen parlen tots en castellà?” “Sí”- vaig dir jo- “i t’has donat compte que dels teus cosins, i dels teus cosins segons, per part de pare i per part de mare, tu i ta germana sou els únics que parleu valencià?” “Sí”- vaig repetir- “però iaio, si tots els majors parlen valencià, per què els parlen en castellà als xiquets?” Mon iaio es va quedar callat, i mirant un camp de carxofes em va dir: “mira, veus els camps? veus els hortets de la tia Consuelo allà al final? veus la séquia que hi ha enmig? veus més avall l’alqueria de Tronaes i la de Paco el Rull?” “Sí”- vaig respondre de nou. “Pos això és València, ací has nascut tu, ací creixen les coses que menges i brolla l’aigua que beus. València no necessita salvapàtries ni polítics, necessita llauradors que la sembren i la facen florir”, “iaio, tu a qui votes?” “jo? a qui diga t’abuela fill, a qui diga t’abuela“.
Estic convençut de que si no fóra net de qui sóc, no seria qui sóc hui. Mon iaio mai va ser nacionalista, mai li va interessar la polítca, malgrat això, en cada cosa que faig relacionada amb el valencianisme, el tinc present. Tant de bo, algun dia València compte amb un exércit de llauradors que la facen florir. - Vicent. Llaurador valencià.
M’acabe d’enterar gràcies a VentdCabylia, que el festival “Cabanyaloween” que s’anava a celebrar en el Greenspace el 31 d’Octubre, ha sigut cancel•lat per l’empresa gestora del recinte (Heineken) després de que l’assumpte fora tractat a Las Provincias i Rita Barberá fera les “gestions oportunes”.
L’explicació que donen des de l’empresa cervesera és prou curiosa: “Queremos que el Greenspace sea un recinto de referencia cultural y no un lugar en el que se den mítines políticos, sean del color que sean. Eso nos da igual. Nosotros lo que queremos es que Valencia tenga en el Greenspace un centro de referencia cultural en España y toda actividad con contenido político jamás tendrá cabida“.
Com explica Vicent en la carta que proposa enviar als responsables de Heineken, no tenen el mateix criteri per a altres actuacions de grups com ara Asian Dub Foundation, un grup amb lletres de clar i explícit contingut polític. Serà que com canten en anglés entenen que la gent no ho entendrà (ni tan sols el Blackberry Fountain).
Però el pitjor de tot és que açò no és un cas aïllat. La censura és una pràctica sistemàtica del govern de Rita Barberá cap a tot el que puga representar unes idees diferents a les seues o una crítica a algun aspecte de la seua gestió municipal. Envia la Policia Local, al més pur estil del Fraga de 1976: La calle es mia!
Tenim dos casos recents. Per una banda l’intent d’evitar la rebuda per part d’alguns ciutadans del Barco holandès que practica avortaments baix la llei holandesa en alta mar. Un altre i que conec de més a prop és el cas del tradicional concert en valencià que celebra el BLOC JOVE el 8 d’Octubre, en la vespra del nostre Dia Nacional.
Doncs bé, fa dos anys l’Ajuntament va enviar una unitat d’antidisturbis que va envoltar als assistents per a assegurar-se que es complira l’hora de tancament. Un desplegament totalment desproporcionat amb una clara intenció intimidadora. Enguany, la cosa fou encara pitjor. En un primer moment l’Ajuntament va posar tots els entrebancs possibles a la celebració del concert, com ara demanar un informe tècnic, visat pel Col•legi d’Arquitectes i valorat en més de 1000€ que mai, a cap associació se li havia demanat. Una vegada superats els obstacles, i arribat el dia del Concert, es va prohibir la col•locació d’una Barra amb la que se sol finançar este tipus d’esdeveniments (les Falles, sense anar més lluny). Tampoc deixaren repartir material entre els assistents amb la instal•lació d’una paraeta. La jugada de l’Ajuntament fou clara: fer assumir a una organització sense massa recursos una despesa major de l’esperada i finalment tallar-li qualsevol via d’autofinançament per evitar que este concert continue celebrant-se.
Rita es creu ama i senyora d’esta ciutat, sap que per açò no va a perdre unes eleccions i que la resta de partits no estan fent massa per guanyar-li terreny en les pròximes eleccions.
Som Comunitat. Això resa la nova campanya del PP valencià (sí, sí, no m’eganye, tot i que la campanya siga de la Generalitat Valenciana, crec que el que ningú pot negar, després d’haver-se mirat ben bé la campanya de dalt avall, és que ens trobem davant una autèntica onada de propaganda partidista). De l’assumpte ja ha parlat Taronget, també ho fa Carles Chovi al seu blog i estic segur que encara se’n parlarà molt més. Almenys eixa és la (vana?) esperança que hem queda. Puix després de vore el silenci sepulcral que es deixa sentir a les fileres de l’oposició, tot apunta a que més d’un encara està fregant-se els ulls o torcant-se la baba.
“Ma que són llestos estos del PP!”- això deia mon pare hui en el sopar- “Just quan acaba de passar el congrés del PSOE on han decidit mantindre les sigles de PSPV, nyas coca! Som Comunitat! i el PSOE valencià novament fora de joc, mirant d’emponar-ne alguna”. Doncs sí, tota la raó que té l’home, el PP té eixa capacitat, eixa gràcia innata, eixa solvència quasi divina de deixar a tota l’oposició amb la boca oberta i, efectivament, fora de joc. “I el BLOC que diu de tot açò?”-em preguntava tot seguit l’home, mentre a mi se m’ennuvolava el seny i se m’agrava el sopar. “Pasapalabra, papà, pasapalabra“.
Després de rumiar-ho molt he aplegat a una conclusió prou dràstica: Ja n’hi ha prou. Ja n’hi ha prou en molts sentits. Ja n’hi ha prou de deixar que el PP acapare el discurs de futur i de progrés, ja n’hi ha prou de mentides i manipulacions, i sobretot, ja n’hi ha prou de que el PP, a cada pas que dona en el seu camí cap a la més alta de les glòries (eixes que mai dubtarà en ofrenar a Espanya) només trobe davant d’ell un tapis de flors brindat pels seus adversaris polítics.
Mentre el PSOE resol les seues picabaralles internes, mentre EU diu que no a tot, mentre el BLOC no diu res, el PP de Camps ven la moto (la harley davidson, diria jo) dia rere dia, notícia rere notícia, campanya rere campanya, mentida rere mentida. Investit pel poder atorgat per les urnes, amb la confiança que té en si mateix fruit de la seua llarga experiència, amb la seguretat i el saber fer que li proporcionen els seus estrategues i el control sobre els mitjans de comunicació el PP valencià ha aconseguit ser El Partit, l’únic, el que té resposta per a tot. El que té la capacitat de donar solució a problemes que ell mateix ha inventat i que té la gràcia d’amagar els problemes que de veres existeixen. És el partit de la dreta, del centre, del progressisme, del conservadurisme, del catolicisme, el partit dels espanyolistes, dels valencianistes, dels cosmopolites, és l’únic partit que té un projecte sòlid i fiable que oferir a la ciutadania, i si no és així igual té, primerament perquè fan creure que sí el tenen i en segon lloc perque fan creure que ningú més el té.
Bé, dit açò crec que va sent hora que des d’alguna butaca del teatre on fa anys que es representa el “Sainet de la Comunidad de las Maravillas” algú alce la veu, i reaccione. Tal vegada necessitem un Neo en forma d’alternativa política, que ens ajude a eixir del “Matrix” Popular però a la vista de que fora del PP fa la impressió que només hi ha desert, haurem de seguir esperant l’arribada de “l’elegit” i fent a títol individual el que bonament puguem.
“Som Comunitat, Som CV”. Resulta curiós observar com a ningú l’importa ni dins ni fora de terres valencianes, que ésta siga l’única comunitat autònoma de l’Estat que no té nom propi. Nosaltres no tenim oficialment un substantiu que ens identifique, no som València. Tampoc tenim un nom que faça justícia a la nostra història, no som Regne de València. Com a traca final tampoc tenim un nom modern que faça referència a l’existència d’una col·lectivitat humana amb lligams i projecció pròpia, no som País Valencià. Nosaltres, per contra, ens definim com a Comunitat Valenciana, composició amb la es que podria fer referència a qualsevol altra “regió” de l’Estat: comunitat andalusa, comunitat catalana, comunitat madrilenya. Som la terra sense nom, els oblidats per ells mateixos, és com si a l’hora de redactar els estatuts d’autonomia, l’Estat espanyol haguera passat llista, com si d’un mestre d’escola es tractara, i a la pregunta de: valencians? ningú haguera estat allí per a respondre: “presents”. Però bo, quina ocurrència parlar d’este tema ara, quan ja han passat anys i any d’aquella fita, i “Comunitat Valenciana” és ja el nom consolidat d’esta terreta nostra. Segur? Bo, molts dirien que sí. Jo dic que no. Quan alguna cosa, té un nom, els demés no tenen problemes per a anomenar-lo. Per tant, jo dic, que la terra, el país dels valencians no té nom. Només això pot explicar com la Generalitat Valenciana amb una campanya que tampoc té nom, i si el té és massa inapropiat per a dir-lo en públic, s’atrevix a “mutilar” i “extirpar” l’única paraula que encara donava algun sentit al desgavell: “valenciana”. No és novetat si dic que des de fa temps, expressions com “la comunitat” o ”la nostra comunitat” han anat desplaçant a casa nostra el no-nom oficial, i esta campanya és el remat central. Tampoc s’aclarixen fora, que ens unflen a “levantinos”, “comunidad de levante” i ”levante español” a cada moment. Si a açò li sumem el fet que fins i tot des de les nostres institucions (no m’atrevisc ja a dir “valencianes”) es fomenta i s’eixampla el provincialisme sense mirament amb expressions com: “els alacantins, els valencians i els castellonencs” la cosa ja es torna insuportable.
Així ens trobem que sembla ser que el poble valencià com a tal ja ni tan sols té cabuda en el model que des d’ací i des de Madrid es potència. Ara, haurem de conformar-nos amb ser “comunitaris”, “levantinos”, “extra-radials” o busca qui t’ha pegat.
Hi ha qui opina que la qüestió del nom és relativa, que lo important és que amb este tipus de campanyes el PP està generant un sentiment de “valencianitat”, jo pense que s’equivoquen. El PP amb esta campanya està generant un bossa de fidels al projecte popular, i en tot cas una via per tal d’articular les possibles demandes conjuntes de “las tres provincias” sense risc de que eixes “tres provincias” se n’adonen de que, en realitat van ser, són i podrien ser, alguna cosa més enllà. Perquè l’il·lusió generada, els miratges, l’orgull de convertir-se en la Dubai del mediterrani, no tenen com a referent al poble valencià, sinó al Partit Popular de la Comunitat. I quan els vents bufen en altra direcció, quan enlloc de un “Camps valencianista” topetem amb un “Clon de Zaplana espanyolista”, tota la maquinària popular reorientarà el seu discurs i enfatitzarà l’espanyolitat, el conservadurisme o el progressisme, segons la seua voluntat. Són els avantatges de ser El Partit, és l’avantatge de ser el PP valencià. I tota eixa energia positiva, tot eixe sentiment i eixe orgull giraran en companyia del penell popular, i si el valencianisme algun dia guaita el cap i tracta d’apropiar-se d’eixa “corriente en chorro“, el PP traurà a relluir el seus: “levantinos” i “comunitarios”, els seus “alicantinos, valencianos y castellonenses” i la discòrdia estarà servida.
Per tant, baix la meua opinió, el camí del valencianisme ha de ser independent d’allò que facen populars o socialistes. Nosaltres, el valencianisme polític, hem de bastir el nostre propi projecte, hem de ser l’alternativa a la “Comunidad de las Maravillas”, hem de ser “el país dels valencians”, hem d’oferir un nom, uns símbols, una estructura, un projecte, unes reivindicacions concretes i “treballar, persistir i esperar”, perquè el resorgiment identitari del nostre poble “sinó és fet per nosaltres, serà fet contra nosaltres” i deixe ja de citar.
El valencianisme, hui més que mai necessita unitat d’acció. I acció, molta acció. No podem quedar-nos callats, muts, bocabadats, davant la capacitat de la piconadora popular, si ells són Comunitat, nosaltres som un poble, un país, una nació. Si ells venen fum amb el “som il·lusió” i el “som futur” nosaltres haurem de carregar-nos d’il·lusions i dissenyar un futur diferent al seu, oferint als valencians una alternativa digna, que no passe pel provincianisme, ni per l’espanyolisme despersonalitzador, l’alternativa valenciana. Perquè no podem callar, perquè no podem deixar passar cap tren, perquè Som Valencians. Som País.
Vaig a començar este post demanant-vos disculpes per l’expressió del títol. No ens agrada caure en vulgaritats, però és que l’ocasió s’ho mereix. I és que la Generalitat Valenciana ha començat una mega-campanya publicitària (i no, no l’han pagat de la seua butxaca) amb el leiv motiv: “Som CV” o directament: “Som Comunitat” (com sabeu, algun dia deixarem de ser valencians i passarem a ser “comunitaris”, com els futbolistes).
Des del meu punt de vista, amb esta campanya, s’enceta la llarga campanya electoral del 2011. És una campanya on s’expliquen els “èxits” del govern Camps en les seues àrees. De fet, l’altre dia vaig vore un autobús amb un cartell enorme que deia: “SOM CV. Tenim les millors instal•lacions educatives d’Espanya”. Quina poca vergonya, de veres. Supose que no tindran prou amb Canal 9 i ho han fet per a que aquells que fem ús del zapping quan comencen amb el NODO no puguem escapar-nos. En perseguixen amb les falques radials, spots televisius, marquesines al carrer o cartells publicitaris als autobusos o tramvies.
Podrien argumentar que una societat necessita autoestima. Necessita saber que és una col•lectivitat amb un determinat potencial, i estes campanyes podrien servir per a això. En part, estic d’acord. Però ja fa temps que l’autoestima dels valencians ha deixat pas a la vanitat, l’arrogància i l’autocomplaença dels nostres governants. Tot ho fan bé, i per tant, votant-los, tot ho fem bé. Som el centre de l’univers i el món ens té enveja, per això de tant en tant ens critiquen l’urbanisme des d’Europa, o les dades oficials assenyalen que som líders en fracàs escolar o creixement de l’atur i cuers en ús de les noves tecnologies. Però en el cap dels valencians ressonarà el missatge que Camps vol fer-nos creure: som la polla. I per tant, no cal canviar.
Quina és la mitjana de vida d’un blog?
Ho dic perquè en No Cap en Cap Cap! fem este mes 2 anys de vida i estem de celebració.
En estos dos anys hem tingut de tot, concretament i amb dades, hem tingut: 30.600 visites, hem penjat 196 posts, s’han escrit 711 comentaris i s’ha parlat de quasi tot.
En este temps hem tingut ocasió de parlar d’economia, de valencianisme, de nacions sense Estat, i Estat tocacollons, de nacionalismes, d’immigració, de solidaritat, de globalització, de partits polítics, de crisis, d’atacs feixistes, de tristes derrotes, de xicotetes victòries, d’estratègies, de comunicació, de plataformes, compromisos i iniciatives, de símbols, de llengua, de la ciutat de València, del País Valencià, de canvi climàtic, d’Història amb majúscules i d’històries amb minúscules, de religió, d’Estats Units, d’Espanya, de Catalunya, de França, d’Europa, de documentals, de vídeos, de llibres, d’especulació, de sistemes electorals, de Think Tanks, de televisions, de programes de TV, de discursos i mitings…
I ara que mire enrere, ho pense i me n’adone de que encara queden moltíssimes coses de les que parlar! Açò, malgrat que portem dos anys ja pegant-vos “la tabarra”, no ha fet més que començar.
Des de No Cap en Cap Cap! volem donar-vos les gràcies, a tots els qui ens llegiu habitualment, als qui ens llegiu de tant en tant i als qui heu trobat alguna cosa útil que heu pogut fer servir. També agraïm la participació de tots aquells que han volgut dir la seua, amb total llibertat i des del respecte, i vos preguem que seguiu fent-ho. Hem aprés molt amb vosaltres, debatint, argumentant, contra-argumentant… Moltes gràcies, gràcies per fer-ho possible, de tot cor.
Amadeu_horta i Taronget, per molts anys.
Vaig a començar este post amb un advertiment. Si el que busques és llegir una crònica de com des d’una balconada es desplega una bandera, no estàs en el lloc adequat. Ni tan sols per a llegir una opinió al respecte. Ja n’hi haurà temps per a parlar sobre això, però vull que el primer post sobre els fets del 9 d’Octubre de 2008 siga sobre els meus companys i companyes.
I és que, per segon any consecutiu, el BLOC JOVE, juntament amb simpatitzants, i membres d’altres formacions, varem participar de l’acte oficial del nostre Dia Nacional que es celebra al Cap i Casal: la Processó Cívica. I ho ferem darrere d’una pancarta que resumia molt bé el nostre esperit: Construïm el Valencianisme. No és una construcció d’eixes que destrossen el nostre territori i embruten el paisatge, sinó d’eixes que cimenten les possibilitats d’un moviment necessari per al nostre país i la seua gent.
Els preparatius foren molts, la primera prioritat, com sempre, la seguretat. Enguany decidirem (després d’un intens debat, això si) fer una convocatòria apartidista, perquè ens constava que membres d’altres partits volien participar. Com a garantia posàvem unes condicions que tot aquell que vulguera participar hauria de complir. L’idea era la de continuar el camí mamprés l’any passat: fer una participació constructiva, consolidant així la presència del valencianisme polític a la processó. Amb les idees clares: no compartiríem pancarta amb qui no anara amb eixe esperit. Finalment i afortunadament, podem dir que eixa premisa es va complir.
Després de la nit del 8, amb marxa cívica, concert, i pluja torrencial de camí a casa inclosa, el despertador havia de sonar vàries voltes abans de que li fera cas. Senyeres, cutre-megàfon per si s’oblidaven de l’altre i anar cap al lloc de convocatòria on m’esperava una grata sorpresa. Des de lluny ja es poda vore un bon grapat de gent, cosa que m’alegrà molt. Si l’any passat podíem parlar de 15 o 20 persones que participarem, enguany la xifra estava en 40 (exactes i després de fer el recompte una vegada dins).
I per començar algunes notes per a recordar. Com rebre amb un “Morera President” el pas del secretari general del Bloc que es va acostar a parlar amb nosaltres, o l’alegria de vore com la senyera gegant que despenjava Unió Valenciana portava una estrela.
Una vegada dins de la processó, podem dir que degut a la nostra posició dins de la marxa (lluny dels grups nacionalistes valencians -com l’any passat-, i entre dos grups representants de l’odi més inhumà) varem tindre una dosi addicional d’adrenalina. Però com l’any passat, a cada pas podiem vore gent que ens aplaudia, que s’alegraven de la nostra presència. Potser gent que ha anat anys i anys a la processó sense trobar a qui esperava trobar. Potser gent que es felicitava de que el nostre valencianisme puguera gaudir de la celebració oficial. No ho sabem, però ahi estaven, posant el color davant l’obscuritat del insult i la intolerància. Només per ells ja paga la pena tot l’esforç.
El ja clàssic càntic de “Som i Serem Valencians”, la “Cançó de Lluita” (per cert, m’estranya que no ploguera en eixe moment), el “On estan, on estan, els diners dels valencians”, el “Jo sóc Valencià” o els reivindicatius “Nació Valenciana lliure i sobirana” o “Visca València, Lliure!” acompanyaren el nostre recorregut fins el lloc on varem decidir, com l’any passat, posar punt i final a la nostra participació en la Processó Cívica.
I ara, mentres continuem treballant tots els dies amb el mateix esperit que ens mou a estar presents al 9 d’Octubre, -i sense caure en el típic tòpic faller- comencem a preparar la nostra presència de l’any que ve. Crec que podem extraure alguns apunts que ens ajudaran a millorar l’organització, i així ho farem.
Vull tancar esta crònica amb el meu agraïment sincer cap als 40 valencianistes que varen viure amb desig de normalitat el nostre Dia Nacional pels carrers del centre de València un matí que amenaça pluja. Amb vosaltres, i amb tots els que es vagen sumant, si que puc dir amb convenciment que CONSTRUIM EL VALENCIANISME.
