Renuncies? No, assumisc

Quan algú té alguna cosa a perdre, es pensa molt bé el donar un pas en una o altra direcció, sap que moure’s suposa arriscar-se, que pot perdre, en eixes situacions és comprensible que eixa persona decidisca no donar cap pas, quedar-se com està per por a que el fer una determinada cosa el faça perdre el que té. Per contra, sol passar, que quan u no té res a perdre, quan s’és pobre i es té fam, u sent la necessitat de moure’s, de fer tot el possible per a canviar la seua situació. El moure’s i, tal vegada, trobar quelcom millor o bé el quedar-se quiet, sabent que l’immobilisme porta com a conseqüència indestriable el seguir sense tindre res, eixa és, en realitat la disjuntiva.

El problema rau en que moltes vegades la persona que no té res a perdre, troba motius per a quedar-se quieta, normalment eixos motius venen argumentats i divulgats per aquells que estan en millor situació que ell. Així, a l’edat mitjana, l’església i els poderosos li va donar al poble el motiu d’”el regne dels cels serà per als pobres”, de que si tenien un comportament submís en vida, la mort els conduiria a la vida eterna en companyia de la immensa bondat de Déu.  Més avant, i al llarg de la història, s’han succeït els motius i les excuses, que han servit per mantindre la desigualtat entre els éssers humans, i que han servit per a mantindre als qui no tenen res, quiets. Un treball mal pagat, una hipoteca i la satisfacció de pertànyer a la classe mitjana i… voilà, un nou “opi del poble”, una nova fal·làcia, novament l’idea de que paga la pena no moure’s perquè es té alguna cosa que perdre: el cel, l’honor, el treball, la satisfacció de pertànyer a una determinada classe social… excuses, sempre excuses per a que qui no té res a perdre, no es menege.

El perfeccionament d’esta manera d’obrar arriba, precisament, quan qui no té res a perdre està convençut de que ell està molt bé, que té moltes coses guanyades a les que no vol renunciar (el cel, el treball, l’status…) i per tant pren la decisió de quedar-se com està.

I ací és on volia jo arribar, a les renúncies. El diccionari definix “renunciar” com: “Algú, cedir per pròpia voluntat (allò que li pertany, a què té dret)”. Als poderosos, sempre els ha interessat que els qui no tenen res, pensen que sí ho tenen, i per tant cresca en ells el sentiment de no voler renunciar a allò que tenen, el sentiment de conservar-ho a qualsevol preu, fins i tot qual el preu és callar i obeir. Els qui no tenen res s’han cregut que tindrien el cel (que era el seu dret, la seua compensació per patir en vida), s’han cregut que el treball era seu (quan en realitat, estan exposats a ser acomiadats en qualsevol moment), s’han cregut que ningú té la capacitat de llevar-los el seu status o la seua dignitat (quan tots sabem que els Drets Humans es violen diàriament). Però el qui no té res, s’ha cregut cegament que sí té, i per tant no vol “cedir allò que li pertany”, no vol renunciar.

Què tenim els valencianistes? Tenim alguna cosa guanyada? alguna cosa que siga nostra, algun triomf en l’aparador de trofeus que ens permeta dir: “no podem renunciar a…?” Què és allò, eixa cosa que tenim i a la que no podem renunciar? Tenim allò que volem? Perquè, no ho oblidem, només es pot renunciar a allò que es té.

Este missatge, este post, va dirigit a totes aquelles persones que es consideren valencianistes i que diuen allò de “no podem renunciar a…”:

Als qui diuen que “no podem renunciar a la senyera quadribarrada” jo els pregunte: la tenim?

Als qui diuen que “no podem renunciar al nom de “Regne de València”o al de “País Valencià”" jo els pregunte: és eixe el nom que tenim?

Als qui diuen que “no podem  renunciar a que el valencià siga una llengua diferent del català”, jo els pregunte: és eixa la realitat que tenim?

Als qui diuen que “no podem renunciar a parlar d’independència”, jo els pregunte: la tenim

Als qui diuen que “no podem renunciar als Països Catalans i a la nació catalana”, jo els pregunte: els tenim?

Si cap d’eixes coses es té, a cap d’elles es pot renunciar. Són idees. Són estructures mentals, són l’opi del valencianisme. Les excuses que hem cregut, i hem assumit com a bones. Excuses que ens han dividit a aquells, que malgrat creure’ns molt diferents i molt allunyats els uns dels altres, tenim una cosa fonamental en comú: no tenim res a perdre, no tenim massa coses a les que poder renunciar. No es pot renunciar al Cel, perquè el cel és una idea, no es té. No es pot renunciar a totes eixes coses que ens divideixen, perquè senzillament, no existeixen, només al nostre cervell, només al tauler d’escacs que ells han preparat per a nosaltres i que nosaltres hem assumit.

Si no es tracta de renunciar, de què es tracta doncs? D’assumir. D’assumir, que som eixos que no tenen res a perdre, d’assumir allò que ens uneix i desterrar allò que ens separa, perquè allò que ens separa, no ho tenim, no existeix, és el Cel, la Terra Promesa, la Gran Fal·làcia. Assumim-nos. Assumim-nos com som, assumim els errors, assumim als altres, i la nostra posició dins del seu tauler d’escacs. Assumim el diàleg i el compromís de deixar de ser els qui no tenen res. I llavors moguem-nos, tots junts, tots alhora, en la mateixa direcció, una direcció nova, nova respecte al fet de romandre quiets, en la nostra torre, que per deixadesa no és ja ni peó. Quan no es té res a perdre, moure’ns és convertix en una necessitat, en un deure. El deure del pobre, de buscar un futur millor. El deure del valencianisme, de construir-se a d’ell i al seu país, un país nou, que serà fruit del moviment de les persones. De persones que malgrat no tindre res, han comprés que la dignitat no vindrà a tocar-los a la porta de casa, i que cal fer tot el possible per a algun dia tindre allò, que amb les nostres pròpies mans haurem construït. I llavors podrem parlar de renúncies, mentrestant, només seran excuses

Assumiràs la veu d’un poble, i seràs per a sempre poble.

Declaració Valencianista. Tan lluny i tan a prop.

Com sabeu, este mes de novembre, el valencianisme commemora el 90 aniversari de la Declaració Valencianista. Una cita molt coneguda d’Alfons Cucó i que Pere Fuset reproduïx al seu blog quan parla d’esta efemèride deia que “Paradoxalment, les èpoques més recents de la història valenciana resulten molt menys conegudes que alguns trets de la València medieval.[..] probablement aquest fet no és cap casualitat.” I no, no és cap casualitat. I sobretot, no ho és quan el valencianisme està emmarcat dins d’eixa història recent i ha sigut un actor important que ha determinat el que som hui.

La part positiva d’eixe desconeiximent és el redescobriment. És quan els valencianistes ens retrobem amb la nostra història com a moviment, aquella que va des de els primers compassos del Segle XX, fins als nostres dies, i l’assumim sencera, amb els seus moments dolços i agres, amb els seus èxits i fracassos, i ens permet, tot plegat, vore amb una certa perspectiva històrica l’anhel per un país millor.

Si 1902 i Faustí Barberà són assenyalats com el punt de partida del valencianisme polític, és 1918 any de la publicació de la Declaració Valencianista la prova més contundent de la seua maduresa com a projecte. I per tant, este aniversari no podia passar debades.

Així, la nit de dimecres, un centenar de valencianistes varem estar presents en un acte promogut i organitzat per l’ACV Tirant lo Blanc i el CAV Faustí Barberà. Un acte on es podia respirar una pluralitat que feia goig amb un significat ben evident i senzill alhora: que tots mantenim eixa declaració com a un referent ineludible per explicar el que som i el que volem.

Tot i l’antiguitat, la declaració planteja un projecte fet amb instruments que ens poden servir en l’actualitat. És una declaració allunyada de maximalismes però amb les coses clares, i disposada a oferir un projecte assumible a tots els valencians. Combinant intel•ligentment el desig de transformar la realitat amb la convicció de que eixa transformació ha de ser possible i realitzable.

Des d’ací i després de decidir no estendre’m massa en este post, perquè sóc capaç d’enrotllar-me més que una persiana, només puc fer dos coses. En primer lloc recomanar-vos la lectura del llibre que l’ACV Tirant lo Blanc ha editat per a l’ocasió (i que encertadament ha posat a disposició de tots els internautes).  I en segon lloc esperar que les lliçons del passat, aquelles que ens ajuden a avançar, ens siguen útils. El recentment signat “Manifest per un compromís polític valencianista” és un primer pas. Esperem, com afirma Enric Nomdedeu, que en la celebració del centenari puguem celebrar l’encert d’un camí que ja haurem recorregut.

El Cabanyal i els valencians

Este matí estava a la Universitat de València fent unes gestions. Ser universitari té l’inconvenient, o l’avantatge segons es mire, que aprens un muntó sobre burocràcia i processos administratius. És increible la quantitat d’energia i patades que requereix una simple modificació de matrícula o la sol·licitud d’unes revalidacions que, per altra banda, mai tens la certesa d’haver sol·licitat correctament. Siga com siga, he acabat abans del que m’esperava, Tenia una hora morta i he decidit marxar a la platja de la Malva-rosa a estar-hi una estona. La tranquil·litat quasi feia por. El viure en la ciutat més sorollosa de l’Estat té estes coses, quan trobes un lloc on quasi no es poden escoltar els motors dels cotxes, t’envaïx la incertesa.

Sempre és bonic apropar-se a la mar. Ara, amb este oratge, no hi ha banyistes, només gent passejant i fent exercici. I tots, absolutament tots, miren de tant en tant l’estampa marinera, la masa d’aigua inacabable. La mar sempre ha despertat sentiments diversos en el cor de les persones.

M’ha sorprés  la quantitat de persones majors, el seu valencià cabanyaler, el seu ritme de vida assossegat, les seues gorres amb propaganda… Encara batega el Cabanyal, ho fa pausadament, al ritme dels cors de la gent de la tercera edat, però batega.

Recorde les paraules de mon pare en una sobretaula de fa anys: “València viu d’esquenes a la mar, deuria obrir-se a ella”. Una afirmació que, sens dubte, no era de collita pròpia, segurament la va llegir al Levante-EMV o la va escoltar a Canal 9, puix per aquella època era el missatge que l’ajuntament de València volia fer quallar entre la població. Era una època, on el Cabanyal no bategava amb cor de persona major, on els poblats marítims encara eren alguna cosa més que un grup de cases velles okupades. Ja no. L’alcaldessa Barberá va entendre que obrir València al mar significava destruir el Cabanyal, degradar-lo per a després tombar-lo, i construir sobre les seues runes una nova façana marítima per a València.

Em pregunte per què València fa açò. Per què el creixement i l’expansió de la ciutat impliquen la destrucció de l’horta, de la Punta o del Cabanyal. Destruir per a construir. I sempre la mateixa dinàmica. Jo entenc que les ciutats han de créixer, l’augment demogràfic ho requereix, però s’ha de créixer així? València no integra, engolix. No pregunta, ataca. No conserva, destruïx.

És igual, sembla, que el Cabanyal siga un nom escrit amb mans de pintor, que l’Horta siga un paissatge esculpit amb un mil·lenni d’història. En la nova València, les arrels no compten. El progrés, per a qui ens governa, està renyit amb la tradició, amb la Història, amb la cultura, amb el que som. Hi ha qui diu que el PP encarna els valors dels nous valencians. Que han aconseguit retornar al poble valencià una dignitat i un autoestima fa temps perdudes. En certa mesura, és ben cert.

Però també és cert que és molt trist que un poble haja de reinventar-se fins a tal punt que ja no es puga trobar en ell cap vestigi del que va ser. És trist que una societat haja de trencar amb la seua història i la seua essència per tal d’autorealitzar-se; com si no haguera pogut trobar res positiu en el seu passat o el seu present que pague la pena conservar. Què poc ens valorem que hem de reinventar-nos per a sentir-nos dignes. El Cabanyal i la seua situació precària és un exemple viu de com els valencians reneguen del que són per a ser una altra cosa, perquè allò que són, que han sigut, els sembla poc.

Tal vegada si les noves generacions tingeren l’oportunitat de conéixer la història d’este poble, si tingueren l’ocasió de conéixer qui eren els Borja, el Tribunal de les Aigües, Lluís Vives. Si tingueren clar d’on venen i tingueren clar que no són menys que els altres, podrien sentir una mínima estima per ells mateixos, la societat en la que viuen i la terra que xafen. Puix l’amnèsia valenciana és tan forta i tan greu que el progrés el confonen amb el “tot val” i entenen que llevat d’algun monestir i dos castells en runes, res més paga la pena conservar. Ni tan sols la dignitat.

Mentre ells seguixen construint la Dubai del Mediterrani, el Port de Madrid, el Cabanyal 2010 i la tercera capital de província, els qui encara tenim memòria i dignitat seguirem somiant i oferint a la ciutadania el projecte de la València del Segle XXI, on el Cabanyal té cabuda i batega amb cor jove.

Sarko-republicans, alfonsins i altres bestioles de Déu

Diuen que en el nou llibre de Pilar Urbano (no ho puc assegurar perquè no me l’he llegit, ni pense fer-ho) la reina d’Espanya es mostra favorable al federalisme, o millor dit no es mostra contrària (“¿por qué no?”).

El meu professor de Institucions Polítiques de la Comunitat Valenciana, ens explicava l’altre dia que Espanya actualment és un estat unitari descentralitzat, categoria què, segons ell, a penes es diferència d’un estat federal. El fet que un estat federal sorgisca per la voluntat de les parts i un unitari no, no és una diferència lo suficientment important per a ell, “matices” en diu. Tampoc li sembla una diferència important el tema de la descentralització de la Justícia. Per a ell, dir-ne Estat unitari descentralitzat és com quan Zapatero anomenava a la crisi “Desaceleración acelerada”, és a dir, un eufemisme per a no dir-li “federalisme” i no “crispar” al personal.

Per això, supose que el meu professor hauria amollat un somriure burleta si haguera llegit les paraules de la reina Sofia. “¡Pero Majestad! ¡si ya tenemos una España federal!”.

També diuen, que hi ha altres que no se’n riuen ni somriuen tant davant el que puguen dir o fer els reis d’Espanya. Ja fa dècades que s’intueix, i fa anys que se sap, que hi ha una part de la dreta que no està massa aconformada amb el paper de la monarquia espanyola. Enric Juliana els anomena “la derecha madrileña y madrileñizante”, en podríem dir també: l’espanyolisme de sempre (cal recordar que hi existeix el de sempre, i el nou,  eixe subtil “de pluja fina”). Doncs bé, dins d’esta dreta “madrileñizante”, que pensa que Espanya acaba en l’M-30, hi ha, sembla, dues tendències antijuancarlistes: els republicans i els alfonsins. Allò dels alfonsins hem recorda a mi a lo dels carlistes (senyor, tan poc hem avançat?). Es caracteritzen per voler un rei més intervencionista, un rei que es plante i diga: “ara m’enfade i no sancione la llei de l’estatut de Catalunya” “ara m’enfade i abdique durant 48 hores per a que retireu la llei dels matrimonis gays” “ara m’enfade i no respire”, en definitiva, volen tornar al regnat d’Alfonso XIII (esta gent sempre mirant al futur, ja se sap). Més trellat (segur?) tenen els republicans, no els agrada la “passivitat” de Juan Carlos I, veuen, davant l’imminent trencament d’Espanya en dos, la necessitat d’un cap d’Estat que pose “las cosas en su sitio”, volen un Schwarzenegger, un president blindat de la República, un Ironman de la política al que no li tremole la mà per re-centralitzar l’educació, que puga propiciar una reforma electoral que beneficie als partits que es presenten a tot el territori estatal, un enemic dels nacionalismes perifèrics, un defensor de “la lengua común” i de les essències de “la piel de toro”. Volen un Sarkozy i estan disposats a carregar-se una institució tan espanyola com la monarquia per a tindre’l. I la república i els valors que representa? bo, supose que per a ells seria un dany col·lateral que s’encarregarien de redreçar a posteriori.

Sabeu què és lo més preocupant de tot? què esta colla de personatges teletransportats des de l’època del Conde-Duque de Olivares, són una pel·lícula. No una pel·lícula com “Alatriste” o “Juana la loca”. Sinó una pel·licula com la que es forma damunt del caldo, un tela fina, un teixit que s’interposa entre la Corona i la realitat de l’Estat. El rei no té l’ocasió de parlar massa a sovint amb Carods o Ibarretxes, amb joves de Maulets o republicans de sindicat. El rei no té ocasió d’escoltar els arguments o les explicacions dels qui acudixen al 25 d’abril, al dia de l’orgull o a una manifestació de l’esquerra abertzale. Per contra, el rei parla amb alfonsins i sarko-republicans, amb Fedeguiquines i Roucos. Perquè la dreta “madrileña y madrileñizante” està ben posicionada i ben alt. Ocupen els alts càrrecs de la Conferència Episcopal, els alts càrrecs de l’Opus Dei,  els alts càrrecs de l’Exèrcit. Estan als Think Tanks del PP, als mitjans de comunicació més influents, a les empreses més fortes de l’Estat. I estan que trinen amb don Juan Carlos.

El rei té cara de bobo, ve d’una familia de bobos, i és un Borbó. Però de tonto no té res. No es deixa enverinar pels hereus de Santiago apóstol, sap què, baix la fina pel·lícula és on està el caldo, el poble, la gent. I tot i que de vegades clava la pota, fins ara ha sabut mantindre l’equilibri i no caure en cap errada irreparable. Jo no sóc monàrquic, tampoc sóc Juancarlista, sóc republicà. Republicà valencià per a més senyes. Però, per a res m’interessa la república “madrileñizante” dels sarko-republicans i els fedeguiquines. Mentre la dreta espanyola seguisca comptant amb personatges que pensen que Espanya és Madriz i la resta som colonies, mentre tinguem una dreta ancorada en el segle XIX, incapaç de rebutjar el franquisme, incapaç de dialogar amb els nacionalismes perifèrics, incapaç d’entendre que Espanya ja no és catòlica, incapaç de respectar a qui parla valencià-català, euskara o galego, incapaç de respectar els drets col·lectius, incapaç d’assumir que la democràcia implica alternància en el poder. Mentre tinguem una dreta que quan no governa sent que el món s’acaba, una dreta que vol controlar-ho tot, que en comptes d’integrar lo que vol és desintegrar als qui no pensen com ells. Mentre tinguem una dreta que diga “España antes roja que rota” o “antes rota que roja” tant fa… El tindre un cap d’Estat que no els done treva, que no es deixe dur per les seues histèries, sempre serà un consol.

Visca la República, però no la seua, ni a eixe preu.