Sarko-republicans, alfonsins i altres bestioles de Déu

Diuen que en el nou llibre de Pilar Urbano (no ho puc assegurar perquè no me l’he llegit, ni pense fer-ho) la reina d’Espanya es mostra favorable al federalisme, o millor dit no es mostra contrària (”¿por qué no?”).

El meu professor de Institucions Polítiques de la Comunitat Valenciana, ens explicava l’altre dia que Espanya actualment és un estat unitari descentralitzat, categoria què, segons ell, a penes es diferència d’un estat federal. El fet que un estat federal sorgisca per la voluntat de les parts i un unitari no, no és una diferència lo suficientment important per a ell, “matices” en diu. Tampoc li sembla una diferència important el tema de la descentralització de la Justícia. Per a ell, dir-ne Estat unitari descentralitzat és com quan Zapatero anomenava a la crisi “Desaceleración acelerada”, és a dir, un eufemisme per a no dir-li “federalisme” i no “crispar” al personal.

Per això, supose que el meu professor hauria amollat un somriure burleta si haguera llegit les paraules de la reina Sofia. “¡Pero Majestad! ¡si ya tenemos una España federal!”.

També diuen, que hi ha altres que no se’n riuen ni somriuen tant davant el que puguen dir o fer els reis d’Espanya. Ja fa dècades que s’intueix, i fa anys que se sap, que hi ha una part de la dreta que no està massa aconformada amb el paper de la monarquia espanyola. Enric Juliana els anomena “la derecha madrileña y madrileñizante”, en podríem dir també: l’espanyolisme de sempre (cal recordar que hi existeix el de sempre, i el nou,  eixe subtil “de pluja fina”). Doncs bé, dins d’esta dreta “madrileñizante”, que pensa que Espanya acaba en l’M-30, hi ha, sembla, dues tendències antijuancarlistes: els republicans i els alfonsins. Allò dels alfonsins hem recorda a mi a lo dels carlistes (senyor, tan poc hem avançat?). Es caracteritzen per voler un rei més intervencionista, un rei que es plante i diga: “ara m’enfade i no sancione la llei de l’estatut de Catalunya” “ara m’enfade i abdique durant 48 hores per a que retireu la llei dels matrimonis gays” “ara m’enfade i no respire”, en definitiva, volen tornar al regnat d’Alfonso XIII (esta gent sempre mirant al futur, ja se sap). Més trellat (segur?) tenen els republicans, no els agrada la “passivitat” de Juan Carlos I, veuen, davant l’imminent trencament d’Espanya en dos, la necessitat d’un cap d’Estat que pose “las cosas en su sitio”, volen un Schwarzenegger, un president blindat de la República, un Ironman de la política al que no li tremole la mà per re-centralitzar l’educació, que puga propiciar una reforma electoral que beneficie als partits que es presenten a tot el territori estatal, un enemic dels nacionalismes perifèrics, un defensor de “la lengua común” i de les essències de “la piel de toro”. Volen un Sarkozy i estan disposats a carregar-se una institució tan espanyola com la monarquia per a tindre’l. I la república i els valors que representa? bo, supose que per a ells seria un dany col·lateral que s’encarregarien de redreçar a posteriori.

Sabeu què és lo més preocupant de tot? què esta colla de personatges teletransportats des de l’època del Conde-Duque de Olivares, són una pel·lícula. No una pel·lícula com “Alatriste” o “Juana la loca”. Sinó una pel·licula com la que es forma damunt del caldo, un tela fina, un teixit que s’interposa entre la Corona i la realitat de l’Estat. El rei no té l’ocasió de parlar massa a sovint amb Carods o Ibarretxes, amb joves de Maulets o republicans de sindicat. El rei no té ocasió d’escoltar els arguments o les explicacions dels qui acudixen al 25 d’abril, al dia de l’orgull o a una manifestació de l’esquerra abertzale. Per contra, el rei parla amb alfonsins i sarko-republicans, amb Fedeguiquines i Roucos. Perquè la dreta “madrileña y madrileñizante” està ben posicionada i ben alt. Ocupen els alts càrrecs de la Conferència Episcopal, els alts càrrecs de l’Opus Dei,  els alts càrrecs de l’Exèrcit. Estan als Think Tanks del PP, als mitjans de comunicació més influents, a les empreses més fortes de l’Estat. I estan que trinen amb don Juan Carlos.

El rei té cara de bobo, ve d’una familia de bobos, i és un Borbó. Però de tonto no té res. No es deixa enverinar pels hereus de Santiago apóstol, sap què, baix la fina pel·lícula és on està el caldo, el poble, la gent. I tot i que de vegades clava la pota, fins ara ha sabut mantindre l’equilibri i no caure en cap errada irreparable. Jo no sóc monàrquic, tampoc sóc Juancarlista, sóc republicà. Republicà valencià per a més senyes. Però, per a res m’interessa la república “madrileñizante” dels sarko-republicans i els fedeguiquines. Mentre la dreta espanyola seguisca comptant amb personatges que pensen que Espanya és Madriz i la resta som colonies, mentre tinguem una dreta ancorada en el segle XIX, incapaç de rebutjar el franquisme, incapaç de dialogar amb els nacionalismes perifèrics, incapaç d’entendre que Espanya ja no és catòlica, incapaç de respectar a qui parla valencià-català, euskara o galego, incapaç de respectar els drets col·lectius, incapaç d’assumir que la democràcia implica alternància en el poder. Mentre tinguem una dreta que quan no governa sent que el món s’acaba, una dreta que vol controlar-ho tot, que en comptes d’integrar lo que vol és desintegrar als qui no pensen com ells. Mentre tinguem una dreta que diga “España antes roja que rota” o “antes rota que roja” tant fa… El tindre un cap d’Estat que no els done treva, que no es deixe dur per les seues histèries, sempre serà un consol.

Visca la República, però no la seua, ni a eixe preu.