El Cabanyal i els valencians

Este matí estava a la Universitat de València fent unes gestions. Ser universitari té l’inconvenient, o l’avantatge segons es mire, que aprens un muntó sobre burocràcia i processos administratius. És increible la quantitat d’energia i patades que requereix una simple modificació de matrícula o la sol·licitud d’unes revalidacions que, per altra banda, mai tens la certesa d’haver sol·licitat correctament. Siga com siga, he acabat abans del que m’esperava, Tenia una hora morta i he decidit marxar a la platja de la Malva-rosa a estar-hi una estona. La tranquil·litat quasi feia por. El viure en la ciutat més sorollosa de l’Estat té estes coses, quan trobes un lloc on quasi no es poden escoltar els motors dels cotxes, t’envaïx la incertesa.

Sempre és bonic apropar-se a la mar. Ara, amb este oratge, no hi ha banyistes, només gent passejant i fent exercici. I tots, absolutament tots, miren de tant en tant l’estampa marinera, la masa d’aigua inacabable. La mar sempre ha despertat sentiments diversos en el cor de les persones.

M’ha sorprés  la quantitat de persones majors, el seu valencià cabanyaler, el seu ritme de vida assossegat, les seues gorres amb propaganda… Encara batega el Cabanyal, ho fa pausadament, al ritme dels cors de la gent de la tercera edat, però batega.

Recorde les paraules de mon pare en una sobretaula de fa anys: “València viu d’esquenes a la mar, deuria obrir-se a ella”. Una afirmació que, sens dubte, no era de collita pròpia, segurament la va llegir al Levante-EMV o la va escoltar a Canal 9, puix per aquella època era el missatge que l’ajuntament de València volia fer quallar entre la població. Era una època, on el Cabanyal no bategava amb cor de persona major, on els poblats marítims encara eren alguna cosa més que un grup de cases velles okupades. Ja no. L’alcaldessa Barberá va entendre que obrir València al mar significava destruir el Cabanyal, degradar-lo per a després tombar-lo, i construir sobre les seues runes una nova façana marítima per a València.

Em pregunte per què València fa açò. Per què el creixement i l’expansió de la ciutat impliquen la destrucció de l’horta, de la Punta o del Cabanyal. Destruir per a construir. I sempre la mateixa dinàmica. Jo entenc que les ciutats han de créixer, l’augment demogràfic ho requereix, però s’ha de créixer així? València no integra, engolix. No pregunta, ataca. No conserva, destruïx.

És igual, sembla, que el Cabanyal siga un nom escrit amb mans de pintor, que l’Horta siga un paissatge esculpit amb un mil·lenni d’història. En la nova València, les arrels no compten. El progrés, per a qui ens governa, està renyit amb la tradició, amb la Història, amb la cultura, amb el que som. Hi ha qui diu que el PP encarna els valors dels nous valencians. Que han aconseguit retornar al poble valencià una dignitat i un autoestima fa temps perdudes. En certa mesura, és ben cert.

Però també és cert que és molt trist que un poble haja de reinventar-se fins a tal punt que ja no es puga trobar en ell cap vestigi del que va ser. És trist que una societat haja de trencar amb la seua història i la seua essència per tal d’autorealitzar-se; com si no haguera pogut trobar res positiu en el seu passat o el seu present que pague la pena conservar. Què poc ens valorem que hem de reinventar-nos per a sentir-nos dignes. El Cabanyal i la seua situació precària és un exemple viu de com els valencians reneguen del que són per a ser una altra cosa, perquè allò que són, que han sigut, els sembla poc.

Tal vegada si les noves generacions tingeren l’oportunitat de conéixer la història d’este poble, si tingueren l’ocasió de conéixer qui eren els Borja, el Tribunal de les Aigües, Lluís Vives. Si tingueren clar d’on venen i tingueren clar que no són menys que els altres, podrien sentir una mínima estima per ells mateixos, la societat en la que viuen i la terra que xafen. Puix l’amnèsia valenciana és tan forta i tan greu que el progrés el confonen amb el “tot val” i entenen que llevat d’algun monestir i dos castells en runes, res més paga la pena conservar. Ni tan sols la dignitat.

Mentre ells seguixen construint la Dubai del Mediterrani, el Port de Madrid, el Cabanyal 2010 i la tercera capital de província, els qui encara tenim memòria i dignitat seguirem somiant i oferint a la ciutadania el projecte de la València del Segle XXI, on el Cabanyal té cabuda i batega amb cor jove.