Renuncies? No, assumisc

Quan algú té alguna cosa a perdre, es pensa molt bé el donar un pas en una o altra direcció, sap que moure’s suposa arriscar-se, que pot perdre, en eixes situacions és comprensible que eixa persona decidisca no donar cap pas, quedar-se com està per por a que el fer una determinada cosa el faça perdre el que té. Per contra, sol passar, que quan u no té res a perdre, quan s’és pobre i es té fam, u sent la necessitat de moure’s, de fer tot el possible per a canviar la seua situació. El moure’s i, tal vegada, trobar quelcom millor o bé el quedar-se quiet, sabent que l’immobilisme porta com a conseqüència indestriable el seguir sense tindre res, eixa és, en realitat la disjuntiva.

El problema rau en que moltes vegades la persona que no té res a perdre, troba motius per a quedar-se quieta, normalment eixos motius venen argumentats i divulgats per aquells que estan en millor situació que ell. Així, a l’edat mitjana, l’església i els poderosos li va donar al poble el motiu d’”el regne dels cels serà per als pobres”, de que si tenien un comportament submís en vida, la mort els conduiria a la vida eterna en companyia de la immensa bondat de Déu.  Més avant, i al llarg de la història, s’han succeït els motius i les excuses, que han servit per mantindre la desigualtat entre els éssers humans, i que han servit per a mantindre als qui no tenen res, quiets. Un treball mal pagat, una hipoteca i la satisfacció de pertànyer a la classe mitjana i… voilà, un nou “opi del poble”, una nova fal·làcia, novament l’idea de que paga la pena no moure’s perquè es té alguna cosa que perdre: el cel, l’honor, el treball, la satisfacció de pertànyer a una determinada classe social… excuses, sempre excuses per a que qui no té res a perdre, no es menege.

El perfeccionament d’esta manera d’obrar arriba, precisament, quan qui no té res a perdre està convençut de que ell està molt bé, que té moltes coses guanyades a les que no vol renunciar (el cel, el treball, l’status…) i per tant pren la decisió de quedar-se com està.

I ací és on volia jo arribar, a les renúncies. El diccionari definix “renunciar” com: “Algú, cedir per pròpia voluntat (allò que li pertany, a què té dret)”. Als poderosos, sempre els ha interessat que els qui no tenen res, pensen que sí ho tenen, i per tant cresca en ells el sentiment de no voler renunciar a allò que tenen, el sentiment de conservar-ho a qualsevol preu, fins i tot qual el preu és callar i obeir. Els qui no tenen res s’han cregut que tindrien el cel (que era el seu dret, la seua compensació per patir en vida), s’han cregut que el treball era seu (quan en realitat, estan exposats a ser acomiadats en qualsevol moment), s’han cregut que ningú té la capacitat de llevar-los el seu status o la seua dignitat (quan tots sabem que els Drets Humans es violen diàriament). Però el qui no té res, s’ha cregut cegament que sí té, i per tant no vol “cedir allò que li pertany”, no vol renunciar.

Què tenim els valencianistes? Tenim alguna cosa guanyada? alguna cosa que siga nostra, algun triomf en l’aparador de trofeus que ens permeta dir: “no podem renunciar a…?” Què és allò, eixa cosa que tenim i a la que no podem renunciar? Tenim allò que volem? Perquè, no ho oblidem, només es pot renunciar a allò que es té.

Este missatge, este post, va dirigit a totes aquelles persones que es consideren valencianistes i que diuen allò de “no podem renunciar a…”:

Als qui diuen que “no podem renunciar a la senyera quadribarrada” jo els pregunte: la tenim?

Als qui diuen que “no podem renunciar al nom de “Regne de València”o al de “País Valencià”" jo els pregunte: és eixe el nom que tenim?

Als qui diuen que “no podem  renunciar a que el valencià siga una llengua diferent del català”, jo els pregunte: és eixa la realitat que tenim?

Als qui diuen que “no podem renunciar a parlar d’independència”, jo els pregunte: la tenim

Als qui diuen que “no podem renunciar als Països Catalans i a la nació catalana”, jo els pregunte: els tenim?

Si cap d’eixes coses es té, a cap d’elles es pot renunciar. Són idees. Són estructures mentals, són l’opi del valencianisme. Les excuses que hem cregut, i hem assumit com a bones. Excuses que ens han dividit a aquells, que malgrat creure’ns molt diferents i molt allunyats els uns dels altres, tenim una cosa fonamental en comú: no tenim res a perdre, no tenim massa coses a les que poder renunciar. No es pot renunciar al Cel, perquè el cel és una idea, no es té. No es pot renunciar a totes eixes coses que ens divideixen, perquè senzillament, no existeixen, només al nostre cervell, només al tauler d’escacs que ells han preparat per a nosaltres i que nosaltres hem assumit.

Si no es tracta de renunciar, de què es tracta doncs? D’assumir. D’assumir, que som eixos que no tenen res a perdre, d’assumir allò que ens uneix i desterrar allò que ens separa, perquè allò que ens separa, no ho tenim, no existeix, és el Cel, la Terra Promesa, la Gran Fal·làcia. Assumim-nos. Assumim-nos com som, assumim els errors, assumim als altres, i la nostra posició dins del seu tauler d’escacs. Assumim el diàleg i el compromís de deixar de ser els qui no tenen res. I llavors moguem-nos, tots junts, tots alhora, en la mateixa direcció, una direcció nova, nova respecte al fet de romandre quiets, en la nostra torre, que per deixadesa no és ja ni peó. Quan no es té res a perdre, moure’ns és convertix en una necessitat, en un deure. El deure del pobre, de buscar un futur millor. El deure del valencianisme, de construir-se a d’ell i al seu país, un país nou, que serà fruit del moviment de les persones. De persones que malgrat no tindre res, han comprés que la dignitat no vindrà a tocar-los a la porta de casa, i que cal fer tot el possible per a algun dia tindre allò, que amb les nostres pròpies mans haurem construït. I llavors podrem parlar de renúncies, mentrestant, només seran excuses

Assumiràs la veu d’un poble, i seràs per a sempre poble.