En febrer-març de l’any que ve tindrà lloc el Vé congrés del BLOC. A la pàgina web del partit ja es troben a l’abast de tothom les ponències que es debatran i serviran de fil conductor de l’acte.
Sobre les ponències i el seu contingut se’n parla molt (bé, molt molt tampoc) en fòrums d’internet, blogs i altres llocs de discussió.
Desperten opinions de tot tipus, sobretot depenent d’on provinguen estes opinions, i sembla que ja han eixit al “candelabro” les qüestions més polèmiques que entranya l’aposta i proposta del BLOC de cara al futur. Mentre uns parlen de refundació dins dels paràmetres del valencianisme estricte, altres s’afanyen en aprofundir en les “renúncies” que les ponències, segons el seu parer, manifesten.
Respecte a estes darreres opinions, sols diré que els canvis poden ser interpretats bé com una renúncia o bé com una oportunitat, jo m’estime més interpretar-los com lo segon. Més que res perquè, com ja he manifestat anteriorment, no crec que es puga renunciar a allò que no es té. I perquè crec que la recerca d’una fórmula que permeta el creixement del valencianisme i per tant la transformació gradual del panorama polític i social cap a posicions més favorables i més dignes per al nostre moviment, és necessària i adient.
No crec en l’immobilisme, no crec en els dogmes, ni en les veritats absolutes, i menys encara en matèria política. Per contra, crec que s’ha d’aprofitar tota oportunitat, s’ha de valorar tota proposta i s’ha d’intentar qualsevol camí que, a priori, siga útil per al creixement.
La missió de qualsevol partit polític és l’obtenció de les majors quotes de poder possibles, per a, des d’eixes posicions de poder, dur a terme les reformes i transformacions amb les quals l’ideari d’eixe partit s’identifica. Per a obtindre el poder, en democràcia (sense oblidar és clar, que la democràcia que vivim és força millorable), cal el suport de la gent que es tradueix en suport electoral, vots. Per tant, la missió d’un partit és obtindre el major número de vots possible, i quan eixe partit és, o vol ser, la punta de llança d’un moviment de (re)construcció nacional, eixa missió esdevé un deure.
Un partit no és un club social, no és una associació cultural, ni un casal fester. No és un lloc on gent que té unes determinades adscripcions acudix a satisfer la seua necessitat d’autoafirmació i realitatció personal. Un partit és un instrument que serveix per a condicionar la realitat política recolzant-se en el suport electoral. Té unes finalitats clares i ben definides que tot i que poden anar acompanyades per altres finalitats, en cap circumstància poden vore’s bellugades per éstes.
Centrant-nos en el BLOC, la seua finalitat és obtindre el major suport electoral per a dur a terme un seguit de polítiques en clau valencianista i progressista. Fins ara, el BLOC ha fracassat en la consecució d’esta finalitat, alhora que ha anat variant la seua estratègia i ha anat adaptant el seu corpus ideològic al llarg dels anys en un intent d’apropar-se a l’electorat valencià i guanyar-se la seua confiança. I com dic, fins ara ha fracassat.
Ha fracassat perquè per ell mateix no ha estat capaç de superar la barrera del cinc per cent, és a dir, no ha estat capaç de guanyar-se la confiança d’un cinc per cent de l’electorat valencià (tenint sempre present, que es tracta d’una barrera injusta i empobridora). Només mitjanant una coalició amb EUPV, s’ha pogut donar un pas endavant i fer acte de presència a les Corts Valencianes, però esta presència no ha servit per a consolidar al BLOC com a força parlamentària sinó més bé per a evidenciar les seues febleses. El pas per les Corts, de moment, no està servint per a aglutinar i sumar confiances, sinó per a crear desconfiances.
El BLOC és un partit amb una capacitat municipalista evident, ha demostrat que pot governar pobles i ciutats, o fer oposició i que pot i sap fer les dos coses bé. A nivell municipal ha sabut guanyar confiances, ha sabut generar il·lusió i ha sabut crear-se un espai. En canvi, a l’hora de fer el salt nacional, la capacitat municipal del BLOC s’ha tornat campanarisme, l’estructura organitzativa s’ha articulat per taifes i el treball i reivindicacions nacionals han esdevingut més prompte un altaveu del treball i reivindicacions municipals, que un projecte nacional propi.
Els pactes i les coalicions, sumats a la falta de projecte nacional i als culebrons del Compromís han minat part de la confiança am la que fins ara el partit comptava. A açò hi ha que afegir un factor importantíssim, l’electorat (real o potencial) del BLOC, a diferència del que passa amb el PP o el PSOE, no perdona les errades. Una mostra més de la manca de confiança, del fracàs del BLOC en guanyar-se als electors.
Hi ha que tindre en compte també la complexitat del valencianisme polític, en el seu sentit més ample (molt ample). Les “capelletes”, a mesura que el BLOC es mostra incapaç de consolidar-se com a Casa Comuna, van augmentant en nombre i varietat. Darrerament, el sorgiment de centres d’opinió i pressió política com el CAV- Faustí Barberà, les fuetades provinents de mitjans de comunicació com el Temps, els moviments creixents ins dels altres partits valencianistes, el sorgiment de noves corrents crítiques al si del partit (BdC, Generació BLOC) estan acabant d’arredonir la delicada situació que travessa el partit i evidenciant la necessitat d’un canvi profund en l’estructura, el discurs, la imatge i les pràctiques polítiques.
Crec que tot açò pot servir per entendre perquè les ponències parlen de refundació o introdueixen qüestions polèmiques no resoltes d’importància capital. Pot servir també per entendre perquè Enric Morera va pronunciar 6 vegades al seu discurs de l’aplec del Puig la paraula “renovació”, i crec que pot servir per explicar també el títol d’este post.
Efectivament, pense que el proper Congrés ha de suposar un punt d’inflexió. Allò que Carles Choví va dir al seu discurs del sopar de commemoració de la Declaració Valencianista on comparava al BLOC amb la casa de fusta del conte dels “3 porquets” i evidenciava que era necessària la construcció de la casa de rajola que ningú poguera tombar ho trobe molt encertat. El BLOC ha de saber alçar-se sobre uns fonaments lo suficientment sòlids com per a esdevindre eixa casa de rajola. Eixa casa comuna, eixe partit capaç de generar confiança, de crear complicitats necessita materialitzar-se al proper Congrés.
Personalment tinc confiança en que els meus companys de partit sabran estar a l’alçada de les circumstàncies, crec que ha ningú no se li escapa, que ha arribat l’hora d’entendre els canvis com oportunitats, i no com renúncies, que ha arribat l’hora de construir la casa de rajola, de construir un projecte sòlid, un discurs propi, una imatge atractiva, una il·lusió renovada, una mentalitat nacional capaç de soterrar el campanarisme. Hem arribat al punt d’inflexió.
Més avant, en nous posts, parlaré de com crec que ha d’articular-se, en propostes concretes eixe canvi.
