Molt gran l’article de Josep Nadal, cantant de la Gossa Sorda, sobre les ponències del BLOC. Més enllà que coincidim o no amb la seua anàlisi, s’ha llegit les ponències i a partir d’ahí ha opinat. I ho ha fet amb trellat i de manera constructiva. Si tots tinguerem esta actitud, al Congrés, fariem saó…
Juli Just llançava un repte a Amadeu en els comentaris del post anterior, que consistix en parlar de la resta de la ponència per contribuir a que el debat es centre en les altres qüestions. Encara que algunes notícies, amb el seu llenguatge i voluntat de desinformació, no ajuden gens a eixe lloable propòsit d’aconseguir parlar dels debats actuals de la societat valenciana i no dels debats que existiren en els anys 70 i principis dels 80.
Com que jo també estic d’exàmens i tampoc és el meu propòsit assumir el repte que Amadeu ja ha acceptat, no vaig a fer una anàlisi detallada de la resta de la ponència, però sí una cosa complementària. El post dels símbols començava amb un aclariment “Després de dos anys i escaig i 214 posts, esta serà la segona vegada en la qual li dedique una entrada al tema dels símbols.” Per tant, la resta de posts han sigut d’altres temes, i en això vull centrar-me, perquè són moltes les qüestions que es tracten en les ponències sobre les quals ja hem dit la nostra. I navegant per allò que hem dit des d’aquell novembre de 2006, qualsevol visitant es pot fer una idea del que pensem (encara que siga, aproximada)
Quan la ponència estratègica fa una diagnosi de la situació de la consciència nacional valenciana, em ve al cap quan analitzarem l’evolució d’eixes dades: Els valencians, també espanyols.
Més avant la ponència parla de les conseqüències d’això:
Les adscripcions nacionals dels valencians sempre han sigut i són múltiples, variables i graduals, també les actituds i els usos respecte a la llengua i a la cultura pròpies.(…)
El BLOC no pot tindre com a únics destinataris del seu missatge aquells conciutadans que s’autoconsideren com a únicament valencians i que parlen, primordialment, valencià
També alguna obvietat que alguns es neguen a acceptar:
Per a àmplies capes de la nostra societat, considerar-se tant espanyol com valencià i/o emprar el castellà és perfectament compatible amb estimar, amb reivindicar i amb veure com a propis, també, el País Valencià, la seua cultura i la seua llengua.
Què opinem d’adreçar-nos als castellanoparlants? Varem reflexionar obertament d’això a partir d’un post d’Amadeu “Tabú 1: En castellano, naturalmente”
Per la meua part, vaig parlar sobre les implicacions en el nacionalisme valencià de l’ampla acceptació de l’espanyolitat per part de la societat valenciana en “Entre l’Espanya i la paret”
En quant a l’estratègia de pactes també hem parlat. No ho hem fet sobre la proposta concreta dels ponents de trobar una fórmula de consens (entre el pactisme exacerbat i els que reclamen anar en solitari a les diferents conteses electorals) en forma de cognom electoral al BLOC. Puc avançar que m’agrada i la veig una proposta de trellat en un tema on s’ha actuat –al meu parer- amb uns posicionaments sense justificació (sobretot en el cas de les Generals de 2008.) i que posaren en risc la unitat del partit anant contra el seu principi bàsic i cohesionador: que som una força valenciana que no ha d’esperar el que decidisquen a Madrid –i molt menys en la seu “federal” de Izquierda Unida.
Ho varem fer en diversos posts: “La iniciativa que ens cal” “Errades del passat, ¿estratègies del present?” o “Formatejar un partit”
També hem parlat de temes que tracta la ponencia político-estratègica en la seua part més extensa: Immigració i Integració (ací, ací i ací), Globalització (ací), o sobre la necessitat d’innovar en els instruments per tal de canviar el món (ací). M’agrada que la ponència parle d’estos temes i puguem donar contingut a eixa frase de: volem un país més lliure en un món més just.
També hem tractat alguns temes organitzatius, com ara, la necessitat d’un “think tank per al valencianisme“, del qual parla la ponència d’innovació organitzativa.
En fi, que segurament em deixe molts posts que parlen sobre altres temes recollits a la ponència, però amb els que he enllaçat n’hi ha material suficient per a que, com deia més amunt, qualsevol persona puga fer-se una idea aproximada del que pensem de la ponència en general i d’alguns aspectes d’ella en particular.
Després de dos anys i escaig i 214 posts, esta serà la segona vegada en la qual li dedique una entrada al tema dels símbols. Amb açò vull fer notar, que no és un tema que considere necessari tractar de continu, tot i que pense que és un tema interessant. Sempre he intentat, des que milite al valencianisme polític i des que escric a este blog, buscar i tractar assumptes que ajuden a generar un bon enteniment entre les persones que ens estimem allò valencià. Per altra banda, també és cert, que no sempre s’aconseguix, i que de vegades és important també criticar aquelles coses que no et semblen bé, també aquelles que venen del teu partit, o del teu àmbit polític.
Sobre la ponència política i estratègica del BLOC, s’estan dient moltes coses, la immensa majoria d’elles referides a l’apartat que tracta sobre simbologia i sobre el marc estatutari. Estos assumptes es tracten a la segona part de la ponència, que du per nom: “El valencianisme progressista: Qui som i què volem“. (Ho dic per a facilitar-los la feina de recerca a aquells que encara no l’han llegit, hagen o no hagen parlat ja sobre el tema).
I si decidisc tornar a parlar d’este tema és perquè veritablement comence a sentir-me molest, estic molest i per això parlaré, i ho faré de la manera més clara possible.
Estic molest perquè des dels mitjans de comunicació, i des d’altres tribunes, en internet per exemple, s’esta fent un esforç per part d’alguns en treure-li els colors al BLOC per la seua ponència política amb unes formes que, amablement, podria qualificar de menyspreables. Em considere una persona dialogant, amb la que es pot debatre, també em considere prou respectuós, per altra banda em considere un demòcrata radical que té valors com el de Justícia Social o el de la Llibertat d’expressió. Per això em dol vore com la llibertat d’expressió s’utilitza de forma injusta i per mentir, manipular i desqualificar al personal amb arguments falsos, manipulats o inventats. Però quan estes pràctiques s’utilitzen en contra del meu partit i venen de persones suposadament afins el dolor es transforma, irremeiablement, en molèstia. Molèstia, no per la crítica, que sempre ha de ser ben rebuda, tampoc per la contundència, que facilita l’enteniment, sinó per la mentida, per la intencionalitat destructiva, i la demagògia.
Els redactors de la ponència han estat:
Albert Girona (Ribera Baixa)
Helena Malonda (La Safor, Bloc Jove)
Natxo Bellido (L’Alacantí)
Rafa Carbonell (L’Alcoià, regidor d’Alcoi)
Juli Just (L’Horta Nord, membre del BES)
(Extret del blog de Pere Fuset).
Amb açò intente fer vore que allò que he pogut llegir a algun lloc, que la ponència havia estat redactada des del Cap i Casal sense tindre en compte a les comarques és simplement absurd. Igual d’absurd que dir, que la gent del BLOC, amb esta ponència, pretén donar un tomb cap al blaverisme, el regionalisme, l’espanyolisme i fins i tot cap al centrisme polític.
Respecte a açò últim, em resulta francament divertit el fet que precisament ara, i davant esta ponència, hi haja gent capaç d’acusar al partit de girar al centre. I em resulta divertit, no ja pel fet, més que demostrat, que els nostres diputats, regidors i alcaldes desenvolupen dia rere dia polítiques clarament progressistes i d’esquerres als seus càrrecs públics sinó perquè per primera vegada, almenys per primera vegada des que en sóc conscient, el BLOC té un discurs propi clarament d’esquerres, i m’explique. El BLOC naix allà pel 98, des de llavors hem tingut dos etapes clares, l’etapa que podríem dir-ne fundacional, amb Pere Mayor al capdavant, i després l’etapa Morera, en la qual encara hi som. Bé, en la primera etapa, el BLOC, a través de Mayor, va manifestar en alguna ocasió la seua voluntat de centrar-se, a través de fórmules com “el tercer espai transversal”´, el “no som ni rojos ni blaus” i la insinuació que no es descartava un pacte nacional amb el PP, per tant, podríem dir, que en aquell temps sí hi va haver una voluntat de centrar-se, que es va intentar materialitzar a través de la Tercera Via giddensiana. Després amb Morera, sembla que el partit va abandonar este camí, i és cert, però va quedar en certa mesura orfe de discurs ideològic a nivell nacional, “com?” molt senzill, agafem el programa electoral del BLOC a les eleccions nacionals de 2007, llegim-lo i després fem el mateix amb el programa d’Esquerra Unida- País Valencià, que ens trobem? Doncs bé, ens trobem dos programes idèntics pel que fa al discurs ideològic i les propostes socials “per què?” perquè el BLOC va copiar el discurs social d’EU a falta de discurs propi.
On estaven llavors els defensors de les essències esquerranes? Per què ningú no va protestar ni va dir res del fet, que el nostre partit, no tinguera un discurs d’esquerres propi? I el que és més important, i a mi em resulta divertit, per què ara, que s’explicita el discurs social propi del BLOC de tall radicalment progressista , en un document de 170 pàgines i es toquen tots els temes, presentant un projecte d’esquerra global, modern i, torne a remarcar, propi, se’ns acusa de gir al centre? Senyors! si la ponència és el primer document que deixa ben clar la importància que donem al partit al fet de ser d’esquerres i progresistes! (Torne a recomanar a tot el món que li faça una ullada).
Jo personalment valore molt positivament que a nivell nacional tinguem per fi un discurs progressista i d’esquerres, ben definit i propi.
Anem ara amb allò de la blaverització i espanyolització del BLOC. Primerament assenyalar que la primera ponència política del BLOC, és a dir, la del primer congrés, ja diu que s’assumix la senyera coronada com a símbol privatiu dels valencians (Res de nou sota el cel). Pel que fa a l’actual ponència açò és el que diu per a introduir la qüestió dels símbols:
Nosaltres considerem que ja s’han balafiat massa esforços, massa temps i massa energies en les baralles i les discussions bizantines, mentres la majoria de la societat valenciana ha deixat resolts gran part d’eixos debats. El BLOC pretén representar i aglutinar tot l’Espai Valencià, i per eixa raó cal abordar la qüestió històricament controvertida de la simbologia valenciana; amb una intenció i una pretensió ben clara: superar velles batalles, i reconciliar postures i tancar ferides, per tal d’enfortir el projecte. Ja va sent hora que es produïsca una sincera reconciliació entre totes aquelles persones que volem un país no dependent, una nacionalitat amb més autogovern. Un País amb una política, pensada en termes propis.
Així veiem com l’equip de ponents lluny de seguir enfrontant una simbologia valenciana amb una altra simbologia valenciana el que pretén és superar eixe conflicte. Acabar per sempre amb la desconnexió entre gent que pot estimar-se el país des de marcs simbòlics diferents i sobretot, acostar el marc simbòlic del valencianisme polític al marc simbòlic de la majoria de valencians.
I això com es fa? és cert que es renuncia al marc simbòlic tradicional com ha dit tanta gent? La ponència diu:
El BLOC ha d’assumir com a pròpies, totes les diferents manifestacions simbòliques representatives del ser valencià: banderes, escut, himnes, etc.
No, efectivament no és cert, no es renuncia a res, ans al contrari, s’ incorpora al moviment tot allò que siga representatiu dels valencians, i tot allò que el nostre poble s’estima com a part de la seua identitat. I jo em pregunte: pot un moviment nacionalista aconseguir el suport del seu país, si este moviment es nega quan no es posiciona en contra dels símbols que la seu paí s’estima? vos imagineu al PNV cantant-li a la ikurrinya “amb eixa bandera farem una foguera”? Vos imagineu al catalanisme polític rebutjant la creu de Sant Jordi o acusant a les sardanes de ball “caspós i provincià”? o als navarresos basquistes acusant als sanfermins de festa “espanyola i retrògrada”? És que un moviment nacionalista no ha d’estimar-se tots els trets culturals, simbòlics i folklòrics (identitaris al cap i a la fi) de la nació a la que representa sobretot quan el poble s’identifica majoritàriament amb ells? És que la millor manera de fer que l’espanyolisme deixe d’enganyar i de fer-se passar per valencianisme, no és no donant-los treva reivindicant la nostra valencianitat absoluta, completa i global?
Però vaig més enllà, esta qüestió, la dels símbols, no és cosa d’ara, la ponència l’únic que fa és plasmar en paper una realitat que ve donant-se i consolidant-se al BLOC des de la seua fundació: la convergència de les diferents maneres d’entendre el valencianisme en un projecte únic. I a les proves em remet:
Actes i pàgines web del BLOC on es manifesta la pluralitat i germanor simbòlica:
Processó cívica del Bloc 8 octubre
Bloc Jove a la processó cívica del 9 d’octubre
Tanmateix podria posar moltes altres fotografies i documents.
Ací podem vore com hi existeix eixa voluntat dins la formació, almenys per part de un important nombre de militants (entre ells els ponents) de recuperar tot l’univers simbòlic del valencianisme, la ponència no s’inventa res, recull una realitat, i si fins ara el partit no s’ha fet blaver ni espanyolista, no entenc perquè hauria de passar a partir d’ara. Es pot estar més o menys d’acord, però la ponència no diu res respecte als símbols, que no estiga passant al partit des de la seua fundació.
El problema, és un altre, el problema és que qui veu açò malament és un intolerant. Qui odia un símbol valencià i valencianista que es pense ben bé a qui esta fent-li el joc. Jo no sóc fusterià, no vinc de la tradició fusteriana, però entenc i assumisc tot símbol valencià, muixeranga quatribarrada i Fuster inclosos com a meus, tant costa fer el mateix amb els altres símbols valencians? Què està per damunt la nostra intrasigència o la necessitat de fer tot allò possible per a millorar el nostre país?
Per a conéixer un poc més eixos símbols “tan horribles”, heus ací uns documents:
Sobre l’himne de l’Exposició. (La ponència parla de la versió nacionalista, en la qual es substitueix el “per ofrenar…” pel “Davall els plecs de la nostra senyera”).
Com a conclusió, només afegiré, que com a valencià i valencianista em sent orgullós de tots els símbols valencians, i tots els considere meus, qui els ataca i sobretot els falta al respecte, no em mereix massa bona consideració. El nostre país en necessita a tots, plegats.
