Juli Just llançava un repte a Amadeu en els comentaris del post anterior, que consistix en parlar de la resta de la ponència per contribuir a que el debat es centre en les altres qüestions. Encara que algunes notícies, amb el seu llenguatge i voluntat de desinformació, no ajuden gens a eixe lloable propòsit d’aconseguir parlar dels debats actuals de la societat valenciana i no dels debats que existiren en els anys 70 i principis dels 80.
Com que jo també estic d’exàmens i tampoc és el meu propòsit assumir el repte que Amadeu ja ha acceptat, no vaig a fer una anàlisi detallada de la resta de la ponència, però sí una cosa complementària. El post dels símbols començava amb un aclariment “Després de dos anys i escaig i 214 posts, esta serà la segona vegada en la qual li dedique una entrada al tema dels símbols.” Per tant, la resta de posts han sigut d’altres temes, i en això vull centrar-me, perquè són moltes les qüestions que es tracten en les ponències sobre les quals ja hem dit la nostra. I navegant per allò que hem dit des d’aquell novembre de 2006, qualsevol visitant es pot fer una idea del que pensem (encara que siga, aproximada)
Quan la ponència estratègica fa una diagnosi de la situació de la consciència nacional valenciana, em ve al cap quan analitzarem l’evolució d’eixes dades: Els valencians, també espanyols.
Més avant la ponència parla de les conseqüències d’això:
Les adscripcions nacionals dels valencians sempre han sigut i són múltiples, variables i graduals, també les actituds i els usos respecte a la llengua i a la cultura pròpies.(…)
El BLOC no pot tindre com a únics destinataris del seu missatge aquells conciutadans que s’autoconsideren com a únicament valencians i que parlen, primordialment, valencià
També alguna obvietat que alguns es neguen a acceptar:
Per a àmplies capes de la nostra societat, considerar-se tant espanyol com valencià i/o emprar el castellà és perfectament compatible amb estimar, amb reivindicar i amb veure com a propis, també, el País Valencià, la seua cultura i la seua llengua.
Què opinem d’adreçar-nos als castellanoparlants? Varem reflexionar obertament d’això a partir d’un post d’Amadeu “Tabú 1: En castellano, naturalmente”
Per la meua part, vaig parlar sobre les implicacions en el nacionalisme valencià de l’ampla acceptació de l’espanyolitat per part de la societat valenciana en “Entre l’Espanya i la paret”
En quant a l’estratègia de pactes també hem parlat. No ho hem fet sobre la proposta concreta dels ponents de trobar una fórmula de consens (entre el pactisme exacerbat i els que reclamen anar en solitari a les diferents conteses electorals) en forma de cognom electoral al BLOC. Puc avançar que m’agrada i la veig una proposta de trellat en un tema on s’ha actuat –al meu parer- amb uns posicionaments sense justificació (sobretot en el cas de les Generals de 2008.) i que posaren en risc la unitat del partit anant contra el seu principi bàsic i cohesionador: que som una força valenciana que no ha d’esperar el que decidisquen a Madrid –i molt menys en la seu “federal” de Izquierda Unida.
Ho varem fer en diversos posts: “La iniciativa que ens cal” “Errades del passat, ¿estratègies del present?” o “Formatejar un partit”
També hem parlat de temes que tracta la ponencia político-estratègica en la seua part més extensa: Immigració i Integració (ací, ací i ací), Globalització (ací), o sobre la necessitat d’innovar en els instruments per tal de canviar el món (ací). M’agrada que la ponència parle d’estos temes i puguem donar contingut a eixa frase de: volem un país més lliure en un món més just.
També hem tractat alguns temes organitzatius, com ara, la necessitat d’un “think tank per al valencianisme“, del qual parla la ponència d’innovació organitzativa.
En fi, que segurament em deixe molts posts que parlen sobre altres temes recollits a la ponència, però amb els que he enllaçat n’hi ha material suficient per a que, com deia més amunt, qualsevol persona puga fer-se una idea aproximada del que pensem de la ponència en general i d’alguns aspectes d’ella en particular.
Gener 19, 2009 a les 4:32 pm |
Molt útil este post com tants altres que malgrat no comentar-vos m’agrada llegir. Com veieu jo també he parlat de nou de la ponència al meu blog. Pegueu-li una ulladeta i sobretot mantinguem la calma
Gener 20, 2009 a les 9:27 am |
jo ja vaig llegir tots els articles que cites en el moment que els au publicar. M’agrada seguir les vostres reflexions.
De tot el bloc jove, som pocs els que estem parlant del congrés i això no mola ,ehhhhh…
Vinga, ens veiem dissabte a Gandia.
Rosella
Gener 21, 2009 a les 5:13 pm |
Gràcies Pere i Rosella, ja sabem que sou uns habituals per ací com nosaltres ho som dels vostres blogs.
A vore si ara es passa per ací el llançador del repte
Gener 24, 2009 a les 5:47 pm |
Fins l’altre dia no havia entrat al vostre blog, per tant no he pogut seguir totes les entrades que heu fet i a les que en fas referència en aquest. Ara que ho sé, amb temps i tranquilitat les aniré mirant. De bestreta me n’alegre que veieu -com jo- el valencianisme com una eina per a aconseguir “alguna cosa que va més enllà”, i no com un fi en si mateix. Com una eina d’emancipació, llibertat, solidaritat, modernització. Com una eina per a que els valencians donem respostes als problemes que tenim plantejats, com a valencians i com a persones que vivim en un món en el qual allò que passa a l’Antartida acaba per afectar-nos també a nosaltres.
No obstant, com tu dius, la resposta a la necessitat d’obrir el debat polític al si del partit continua pendent. Continuem parlant d’ontologia. Un debat que ens allunya de la societat a la que ens volem dirigir. Jo he posat el meu gra de sorra: al treball de la ponència i amb el meu (educat) “repte”.
Per altra banda, vull fer-te una petita crítica amb tots els ànims de que no t’ho pregues malament.
En el post dius:
“En quant a l’estratègia de pactes també hem parlat. No ho hem fet sobre la proposta concreta dels ponents de trobar una fórmula de consens (entre el pactisme exacerbat i els que reclamen anar en solitari a les diferents conteses electorals) en forma de cognom electoral al BLOC.”
Sincerament, em molesta que em califiquen de pactista “exacerbat”, més encara, quan els que no ho són, sembla que no ho siguen, d’”exacerbats”.
Sembla que faces servir eixe adjetiu amb voluntat de desqualificació. No sé si personal o política. En qualsevol cas, és un error que ens allunya de la necessaria tranquilitat per parlar d’aquestes coses.
Els que hem apostat per segons quins pactes ho hem fet amb honestedat i fidelitat al projecte del Bloc. Si ens hem equivocat o no, és una altra història sobre la qual es pot parlar molt.
En qualsevol cas, la/les proposta/es de pacte/s naixia/n d’una anàlisi política concreta i no de cap altre “lloc”.
Mutatis mutandi: si acceptem que el Bloc ha d’obrir-se a una societat, la valenciana, més enllà d’aquells que es senten estrictament valencians i parlen valencià, també haurem d’acceptar que hi han valencians que mai s’identificaran amb el projecte del Bloc i que es troben més a gust representats per altres organitzacions polítiques progressistes que s’asemblen a la nostra però que no són la nostra. I eixe també és un repte al que cal donar resposta segons el temps històric. Des del diàleg. Des del respecte. Amb voluntat constructiva.
Rep una forta abraçada.
Gener 24, 2009 a les 9:04 pm |
Hola Juli,
Com dius al teu comentari, moltes vegades caiguem en l’ontologia, o en el metavalencianisme. Parlar de nosaltres mateixos, quan hauriem de parlar del Poble al qual volem representar: els seus reptes i les solucions que proposem. Però també és cert que en un Congrés n’hi ha una vessant externa (allò que projectem) i una més diguem-ne, “interna”, que es referix al dret de tots els militants a participar en la definició d’allò que som (ideari polític) i la manera d’aconseguir-ho (estratègia) dins d’unes regles del joc (estatuts) i amb una una manera de fer (ponència organitzativa).
Sobre això de pactisme exacerbat, és fàcil d’explicar i no té cap ànim desqualificatiu personal. Quan em vaig començar a interessar pel valencianisme, i sobretot a l’any 2003, tenia ganes de votar BLOC. No ho podia fer perquè no tenia l’edat suficient. A dia de hui, encara no he pogut votar a cap cap de llista del BLOC: Glòria Marcos (EU), Carmen Alborch (PSOE) i Isaura Navarro (IdPV).
Com jo, cents de milers de valencians que veuen en el BLOC una peça que pot anar juntant-se a altres, configurant coalicions més o menys amples depenent del context electoral, però no com una opció amb perfil propi definit i amb vocació de créixer i influir per algun dia governar (com sí s’ha fet i molt bé en l’àmbit local a molts municipis del nostre país).
Després es veu clarament com l’estratègia de pacte ha anat en una mateixa direcció (si obviem les eleccions europees que tenen unes circumstàncies especials). Jo no estava en el partit quan es va plantejar la possibilitat de pactar amb UV o les restes nacionalistes d’ella per a les generals de 2004 però segons m’han contat i he pogut llegir per ahí, el Consell Nacional democràticament va dir “no”. Cap problema. Supose que els riscos que comportava eixe pacte pesaren més que les oportunitats que també s’obrien. Des de llavors com deia, l’estratègia pactista ha anat en una direcció: sumar o millor dit, sumar-se a altres forces de l’espai a l’esquerra del PSOE. Des del meu punt de vista, en estos pactes i, sobretot en aquell tens Consell Nacional en el qual es va aprovar una cosa a l’espera del que decidiren a Madrid al dia següent, no es van posar en la balança eixos riscos i oportunitats amb la mateixa prudència.
Per altra banda, la primera pregunta davant una contesa electoral no hauria de ser: “amb qui pactarem” sinó “com anem a aconseguir els nostres objectius” –i això no sempre passa pel pacte-. Crec que l’aposta de crear el BLOC ha de servir d’exemple per anar sumant i configurant una opció amb perfil propi. No és el mateix tindre un BLOC que tindre una UPV-PVN-Nacionalistes d’Alcoi-Independents. Tampoc es pot exigir a ningú que o bé s’afilien al BLOC o no n’hi ha res que fer amb ells, i és per això que m’agrada l’aposta de la ponència per eixe espai, valencià i de progrés, amb la traducció electoral d’un determinat “cognom” a la nostra marca.
N’hi ha un altre risc que jo veig i és que amb una estratègia pactista massa accentuada, ja que si no s’aposta per anar sumant a la casa comuna altres opcions, s’incentiva la possibilitat de que davant les diferències estratègiques, de discurs, etc, algunes sensibilitats el nostre partit pensen que aconseguiran major capacitat d’influència sobre el BLOC des de fora (això si amb voluntat pactista) que des de dins. Afortunadament això no ha passat encara i espere que mai no passe.
Bé, vaig a deixar-ho ja perquè m’enrotlle massa. Ara bé, no vull que penses que pose en dubte la bona intenció de ningú al moment de defensar una determinada posició estratègica o política ni cap intenció de faltar el respecte a ningú sinó simplement mostrar una disconformitat crítica i constructiva amb la línia estratègica que ha seguit el meu partit en els darrers anys. Una estratègia que espere, la nova executiva rectifique avalada per les propostes que feu a les ponències i les possibles millores de les esmenes.
Sobre el tema del respecte, precisament hui hem tingut l’Assemblea a València i el que més m’alegra del que ha passat en ella, a més del resultat que ha sigut satisfactori per aconseguir consensos i acords, han sigut les formes i la tranquil•litat amb la qual s’ha viscut i cadascú ha parlat. Ho dic perquè si són certes algunes coses que m’han dit sobre com s’han desenvolupat altres assemblees comarcals, no em pareix acceptable la desqualificació personal que s’ha fet d’uns determinats companys. Hem de tindre en compte que els adversaris els tenim fora del partit, que són els que estan ofegant les il•lusions dels que creiem en el nostre país.
Ho dic perquè puc subscriure al 100% això de treballar, no només amb altres partits sinó també dins de casa: des del diàleg; des del respecte i amb voluntat constructiva.
Una forta abraçada a tu també i perdona’m el rotllo que he amollat.
Gener 25, 2009 a les 9:36 pm |
Molt agraït per la teua especial atenció. No obstant, i malgrat el respecte que em mereixen les teues reflexions sobre les polítiques pactistes, no ha estat la meua intenció obrir un debat sobre aquest tema. Em sembla que ara no toca, (a més, no obides que soc co-signatari de la ponència i, per tant, asumisc el seu contingut. Tot.). El debat que jo vull és un altre i ja ho he explicitat prou vegades en aquest i en altres blogs.
El que volia i vull dir-te és que em sembla inadequat referir-se com “exacerbats” a uns companys i companyes que, equivocats o no, TAMBÉ volen el millor pel al NOSTRE partit i per al país.
Si de debò ens creim les tesis que es defensen a la ponència, hem de comptar amb que hi han i hi hauran reflexions diverses sobre els mateixos problemes i que això ho haurà de resoldre l’organisme competent amb els mètodes -democràtics- escaints. Però no caben altres qualificacions encara que no siguen desqualificacions.
¡Ah! i insistisc, ja hem parlat prou d’ontologia (i metavalencianisme). Veim ara “la resta”.
Rep, de nou, una forta abraçada.
Gener 25, 2009 a les 10:45 pm |
Crec que n’hi ha un matís prou important o que jo considere important. Quan parle de “pactisme exacerbat”, allò exacerbat és el pactisme. Crec que queda prou clar que no estic qualificant d’exacerbats a persones sinó una determinada estratègia o decisions.
I davant les decisions majoritàries -evidentment preses democraticament-, els que mantenim opinions minoritàries podem discrepar, i fer-ho públicament amb els qualificatius que considerem oportuns.
El que no és acceptable és la desqualificació personal cap a companys o companyes. En això estic totalment d’acord amb tu i si s’ha produït, no estaria de més un toc d’atenció perque tots hem de tindre clar que tots al sí del BLOC som “dels nostres”.
Vinga, una abraçada forta,
Salut!