Fa molt de temps que no escric, mirant l’arxiu veig que des de l’11 de gener que no he dit ni pruna, massa temps, entre exàmens i històries… s’ha complicat la cosa. Observe també que l’última intervenció va ser per a acceptar el repte de Juli Just de comentar i analitzar tot el contingut de la ponència estratègica per al Congrés del Bloc. A mesura que ha anat passant el temps, els ànims han anat decaiguent i finalment he dessistit. El punt de socarrament que patisc és prou pronunciat, i com que no vull cremar-me del tot (sóc, crec, massa jove per a això) sols diré que allò que pense i que vull per al meu país i el meu partit, ho porte dient ací des de fa dos anys i tractant de portar-ho a terme a través de la meua militància activa. I sens dubte, si després del Congrés encara hi ha espai (siga el tercer o el vuité) seguiré dient-ho i fent-ho com fins ara o, si es pot, de forma més vistosa.
A estes alçades a ningú sorprén si dic que en línies generals estic ben d’acord amb el que diu el text original de la ponència, i després del retalla-còpia-apega si com diu Pere Fuset no se’m fustren les il·lusions ni se’m ferix la sensibilitat doncs em donaré per satisfet, tot i que seguiré reinvindicant més ambvisió per al BLOC des de fora i des de dins.
—————————————
Dit açò, m’agradaria parlar d’un altre tema. La polèmica de la directiva europea sobre pirotècnia. El tema sens dubte és delicat, sobretot per a nosaltres, habitants d’un país on les festes populars tenen un paper social importantíssim i on el foc i la pólvora són element prioritari en elles.
Que ningú s’enganye, açò qui ha d’apanyar-ho és Madrid, no Brussel·les. La directiva dóna marge per a que l’Estat espanyol adeqüe la seua legislació de tal manera que les nostres festes no es vegen perjudicades. Ara, altra cosa és que passarà fóra de les festes estrictament populars, crec que eixe és el veritable risc. Les colles de dimonis per exemple no sempre fan els focs amb motiu de festivitats ”religioses, culturals i tradicionals” (que es la referència que fa la directiva a l’hora de deixar marge als estats membres per a que flexibilitzen la legislació).
El que sí sembla bastant possible és que això d’anar a qualsevol quiosc reconvertit en quarter de guerra i fer-te amb el teu propi arsenal de “misiles tierra-aire” s’acabe. Personalment sols hi ha una cosa que odie del món dels focs d’artifici, els coets “borratxos” que es fan servir per alguns individus de forma totalment irresponsable a festes com les falles a València i en circumstàncies molt poc adients i amb alt grau de risc. La venda d’eixe tipus de coet, pense, sí deuria estar controlada.
El problema està en que no sabem per on tallarà Madrid, si ens tallarà l’ungla molèsta dels coets “borratxos” o ens tallarà el braç sencer i ens deixarà sense cultura del foc. Dissortadament açò dependrà de dos factors: la sensibilitat del govern estatal amb les festes populars valencianes i la capacitat de reivindicació dels nostres representants a Madrid. I que voleu que vos diga… ho mire per on ho mire: ho veig negre.
Siga com siga el que més em crida l’atenció de tot este assumpte no és el fet que la cultura del foc, quelcom tan valencià, tan nostre, puga vore’s amenaçat sobtadament d’esta manera. El que més em preocupa és vore com de vulnerables són les tradicions, hàbits, costums, i en definitva els trets culturals en el món globalitzat del segle XXI, on en una plomada poden carregar-se via legislativa i a milers de kilòmetres de distància la forma de ser i d’expresar-se de tot un col·lectiu humà.
Em pregunte on es troba la línia que separa la globalització de l’imperialisme, que separa el cosmopolitisme de l’homogenització en un món com el que tenim. Si ens adonem, des de fa poc resulta que som “occidentals”, occidental és Ramón Jiménez de Tomelloso i Francis Grey de Toronto, a tots ens claven al mateix sac i sembla ser que la tendència és que Francis Grey i Ramón Jiménez han d’assemblar-se cada vegada més, han de tindre les mateixes costums, menjar coses semblants, vore programes de televisió pareguts, vestir igual i informar-se a través dels mateixos mass media. Eixa tendència, que baix l’empar del nou “ordre mundial” s’anomena globalització i es ven com a possitiva, s’assembla sospitosament a allò que abans de la caiguda del mur de Berlín anomenàvem imperialisme i capitalisme internacional. I jo, que sóc molt mal pensat, sospite que aquells que volen “globalitzar-nos” (“civilitzar-nos” s’haguera dit en altre temps) regulant i tractant de posar barreres a coses com la cultura del foc, són els mateixos que volen que tots actuem igual i pensem igual. Ja deixa entreveure Fukuyama a “La fi de la història” que al nou ordre les diferències es tornen matissos, i els matissos són més fàcilment superables que les diferències. Però quin mèrit té posar-se d’acord quan la polèmica gira al voltant dels matissos? Una humanitat homogènia és al meu entendre una humanitat empobrida, deshumanitzada, una humanitat que certament ha aplegat a la fi de la història i que per tant sols li resta morir-se.
El vertader repte deuria ser, aprendre a conviure amb les diferències, deixar a cada poble, a cada persona, l’oportunitat de trobar el seu camí, enriquir-se amb les aportacions de qui pensa, sent, actua i és diferent, sinó qui ha de presentar l’alternativa? La globalització és, a banda de la revolució de les telecomunicacions i altres avanços ben lloables, el cavall de Troia d’eixa tendència que ens vol a tots iguals, no iguals en drets o llibertats sinó iguals en cultura i pensament, que al tornar-se únics esdevenen no-cultura i no-pensament, el triomf de la ideologia absoluta.
A qui votarem quan les opcions siguen el Jack Johnson i el John Jackson de Futurama?
