Groc esperança

Ahir vaig lamentar profundament que la vaga no afectara també les universitats. L’entrega d’unes pràctiques no em van deixar participar en la manifestació que van protagonitzar milers de valencians i valencianes encapçalats per la Plataforma per l’ensenyament públic.

Volia anar tres motius principals. El primer i principal, perquè estic d’acord en els plantejaments de la plataforma. Són propostes amb trellat i necessàries si volen un país de qualitat i no una comunitat de la rajola. En segon lloc, per solidaritat. Perquè un 70% dels mestres i professors van decidir secundar la vaga patint el descompte pertinent en els seus sous (100€? 200€?); van decidir sacrificar-se en esta època de crisi per una reivindicació totalment aliena a la qüestió salarial, i això diu molt de la dignitat d’este col·lectiu de professionals. I finalment, per pur egoisme.

M’explique. El tòpic del meninfotisme, de tant repetir-lo, l’hem assumit com a propi. Els resultats electorals confirmen eixa teoria del meninfotisme, i sembla que els governants tinguen via lliure per fer i desfer davant l’inexistència d’una oposició que se puga presentar com alternativa. Davant eixa situació, la desesperança i el desànim poden aparéixer en qualsevol moment. En canvi, quan participes en una manifestació massiva d’este tipus, amb unes reivindicacions clares, amb un ambient de germanor i unitat, penses que el canvi és possible, que la societat valenciana no està adormida, i que fent les coses bé, es pot trobar una alternativa a la prepotència absoluta de Mr. Camps i cia.

Així i tot, no vaig poder participar. Però sempre em quedarà el consol d’haver-me trobat quan tornava a casa, families senceres caminant pel carrer amb samarretes grogues. D’eixe groc esperança que sap inundar els carrers de les nostres ciutats i pobles de trellat, unitat i reivindicacions justes.

Amb este educació. Font de Mora dimissió!

25A- De la resistència a la revolta.

Com que estic un poquet gos per actualitzar el blog, i porte quaranta treballs endarrerits, hui em limite a penjar el que he dit en l’ofrena al monuments dels Maulets que ha organitzat el BLOC de València amb motiu del 25 d’Abril.

Amics i amigues,

Hui és 25 d’Abril, dia de les llibertats nacionals del País Valencià, i commemorem la desfeta d’Almansa, la pèrdua del nostre autogovern i la dura repressió que patiren tots els maulets valencians.

Per tant, és un dia per a fer memòria i recordar totes aquelles persones que han lluitat pels nostres drets com a poble, per la nostra llibertat, per a què a dia de hui, ser valencians i valencianes encara tinga algun significat.

De maulets en trobem en totes les èpoques, i és a tots ells als que hem de recordar en una data assenyalada com la de hui, honrant la seua memòria i fent ús de les lliçons que ens deixaren.

Però em permetreu que ja que parle en nom del jóvens del BLOC de València, a més de recordar i fer memòria, me centre sobretot en el present i en el futur.

Parlem del present.

Hui,  també existeixen els maulets. Són els que continuen lluitant per un país diferent. Ho sou, per exemple tots vosaltres. Ho són tants altres que tots coneixem i que mantenen encesa la flama d’este poble.

Hui, també comptem amb botiflers i amb Felips V. També els coneixem. Amb amiguitos i bigotes, o amb celles pronunciades i roses músties.

Hui també patim la repressió, en forma d’oblit i marginació, de manipulació. En forma de mig milió de valencians desocupats.

I com no, parlem de futur.

Perquè davant açò no podem quedar-nos amb els braços creuats.  Ací, al nostre cap i casal, no ens queda una altra que passar de la resistència a la revolta. Una revolta democràtica, amb la força de la raó i dels valors que compartim amb la immensa majoria dels valencians. Passar a l’ofensiva, guanyar este país, que passa, no ho oblidem mai, per guanyar esta ciutat.

És el moment de treballar, de persistir…. i de continuar treballant.  Colze a colze, xafant terra (en el nostre cas, xafant asfalt) i amb les idees clares.

En definitiva, de recórrer decididament el camí que greument hem escollit.

VISCA VALÈNCIA LLIURE, VISCA EL PAÍS VALENCIÀ.

Els oblidats de la crisi i l’alternativa jove

La crisi econòmica a la qual ens enfrontem està deixant moltes víctimes. Ho veiem dia a dia. Amics, familiars, coneguts poden donar-nos milers exemples de dificultats i moments complicats.  I clar, nosaltres mateix, que també sentim la crisi en major o menor mesura.

Durant els anys del “creixement”, on semblava que els diners sorgiren per generació espontània després de barrejar unes rajoles i un poc de ciment, alguns parlaven dels oblidats d’eixa pujança. Es tractava d’aquells que havien quedat apartats d’eixe “progrés” que no era tan generalitzat com alguns pretenien vendre’ns. Em referisc, per exemple, a les borses de pobresa molt a prop dels nostres barris o a la situació del continent africà (sobretot el subcontinent  subsaharià), atrapat en eixa mena trampa de la pobresa extrema.

Eren els oblidats. Però ara, amb una certa perspectiva, podem considerar que no ho eren tant, o almenys, no ho eren tant com ara. M’explique: eren els oblidats, perquè el creixement econòmic generalitzat no se’n recordava d’ells. Però si que es parlava d’eixe oblit. O encara que siga, quan algú en parlava, obtenia un cert ressò (llibres com La fi de la pobresa es convertiren en best sellers). Alguns imputaven al creixement econòmic i al consumisme una mena d’efecte anestèsic que impossibilitava que es parlara més dels oblidats. Altres atribuïen a eixa mateixa situació de creixement la consolidació d’uns valors post-materials com la solidaritat que impulsaven iniciatives com ara el voluntariat. Siga com siga, hui ja no ens trobem en eixa situació.

Ja no existix eixe creixement. No importa si és repartit o no, perquè no existix. No importa a qui beneficia i a quins costos, o si podem pagar certs oblits com a preu del progrés. No importa. I sembla que els oblidats d’aquells dies ja no compten ni com a oblidats. Sembla que ara tots som els oblidats d’un model improductiu que ens ha deixat en una situació molt greu. I potser m’enganye, però sostpite que ara s’escriuran llibres o es faran documentals sobre estos nous oblidats del sistema (nous aturats, víctimes de l’esclat de la bombolla immobiliària, etc.).

I no em pareixerà malament perquè no n’hi ha dret que passe el que està passant. Però serà un oblit relatiu. L’oblit més absolut se’l trobaran aquells que han quedat exclosos fins i tot de la llista d’exclosos. I no se’n recordarem d’ells perquè arribem amb moltes més dificultats a final de mes, però continuaran sense poder menjar, sense  comptar amb aigua potable o l’assistència sanitària més bàsica i continuaran morint els seus fills per malalties que es poden solucionar amb inversions mínimes.

Què podem fer? Plantejar una alternativa que no se sume a eixe oblit. Des de fa un temps que li pegue voltes a la idea de cóm serà el nostre país i la nostra societat quan una gran part dels aturats deixen de cobrar el subsidi (tenint en compte que açò en molts casos ja s’està produint). I em preocupa. Em preocupa perquè ens caldrà cohesió i solidaritat per superar esta crisi i podem entrar en un cercle viciós que ens atrape per molt de temps si no fem ús d’eixes eines.
I la solidaritat, no com a slogan sinó com a valor, és més necessària que mai. Per a que l’alternativa no passe per castigar als ja castigats. Que no passe per “sacrificar” la sostenibilitat ambiental o les ja de per si minses polítiques de cooperació internacional.

Perquè l’oblit pot anar menjant-s’ho tot. Primer podem oblidar a la gent d’altres territoris. Després a aquells que ací dins ja porten anys amb dificultats. A poc a poc, anirem oblidant-nos de tots aquells que no ens afecten directament.

Com anem a construir nacionalment el País Valencià en base a l’oblit, la individualitat més extrema o la descohesió social?

El pròxim cap de setmana, el BLOC JOVE treballarà en la Trobada Nacionalista de Primavera per concretar una alternativa jove a la crisi. Me n’alegre que puguem parlar, debatre i traure alguna cosa a la llum. Serà un bon moment per recordar que si volem fer nació (valenciana, per descomptat) cal tindre en compte totes estes qüestions i definir-nos.

Volem ser un nacionalisme tancat com l’espanyol o un nacionalisme solidari (exercint veritables ciutadans del món)? Volem lligar el nostre projecte a problemes i conflictes o a propostes, solucions i benestar? Volem tindre un discurs propi sobre tot allò que ens afecta o preferim haver de buscar contínuament companys de viatge per corregir els nostres propis dèficits o mancances?

I per acabar farem un exercici…penseu: qui més pot plantejar una alternativa des d’un projecte polític de construcció nacional valencià? Qui parlarà en clau valenciana de cohesió i transformació social, de justícia i solidaritat, de sostenibilitat mediambiental, de participació política i democràcia?

La resposta és: Ningú. Ningú ho farà, si no ho fem nosaltres. Per això estem on estem.  O no?

“Los PANE’s y los PCE’s”

Model electoral espanyol:

El sistema electoral en democràcia sol respondre a dos models: majoritari i proporcional. Majoritari és eixe que en una circumscripció qui trau més vots s’emporta tots els escons i proporcional eixe que els escons es reparteixen segons el número de vots obtinguts per cada formació política.

El sistema electoral espanyol és un sistema proporcional, concretament és el sistema proporcional menys proporcional d’Europa, de fet s’ha arribat a dir que és un sistema quasimajoritari o que és un sistema proporcional amb tots els vicis majoritaris.

La circumscripció espanyola:

La proporcionalitat d’un sistema electoral, quan atén a criteris poblacionals,  és directament proporcional a la grandària de la circumscripció. Açò és, quan major és la circumscripció (i per tant té dret a un major nombre de representants) i menys circumscripcions hi ha, més proporcionalitat existeix entre el que vota la gent i el que es tradueix en les fileres de la cambra de representants.

A l’Estat espanyol existeixen diversos nivells institucionals, çò és: estatal, autonòmic i provincial, o dit d’altra manera (una, 17 o 51 possibles circumscripcions) i la LOREG (Llei Orgànica de Règim Electoral General) estableix que la circumscripció serà la província, és a dir, l’element amb menor nombre de població i el més abundant.

Les diferències provincials i el mínim provincial

Soria és la província menys poblada de l’Estat espanyol amb 94.000 habitants (el districte de Quatre Carreres de la Ciutat de València en té 76.000) i Madrid és la província més poblada amb 6.200.000 habitants. Quan major és la diferència poblacional entre les circumscripcions més difícil es trobar un mecanisme de proporcionalitat, per a que fóra totalment proporcional Madrid hauria de triar 66 escons per cada escó triat per Soria. La LOREG a més diu que cada circumscripció independentment del número d’habitants tindrà un mínim de 2 escons. En la teoria i sent fidels a la màxima proporcionalitat, si Soria tria 3 escons, Madrid ha de triar-ne 66×3=198. En la pràctica, a les eleccions de 2004, Soria tenia 3 escons, Madrid 35.

Si la circumscripció en comptes de ser la província fóra la comunitat autònoma, per exemple, la desproporció de grandària de 66 a 1 [prov. de Madrid/ prov. de Soria] es reduiria a 26 a 1 [comunitat més poblada (Andalusia) / comunitat menys poblada (La Rioja)].

A més la LOREG també diu que Ceuta i Melilla (les dos tenen al voltant de 70.000 habitants) tindran un escó cadascuna.

Els efectes del sistema:

A tot plegat s’ha d’afegir que la traducció de vots en escons es fa mitjançant la fórmula d’Hont i la proporció que es genera, per tot allò dit abans és la següent (resultats de les eleccions generals de 2004):

 

 Els dos partits més votats al conjunt de l’Estat queden sobrerepresentats, per contra observem que els partits d’àmbit no estatal ronden a prop del 0% (proporcionalment representats) i que els partits menuts d’àmbit estatal (IU) són els qui acaben amb una desproporció més perjudicial.

Qui demana, què es demana:

I tot este rotllo ve a compte perquè últimament ha aparegut un nou partit que plateja una reforma del sistema electoral, UPyD. UPyD, que com IU i com en el seu dia va ser-ho el PCE o el CDS o  en futur podria ser-ho el CDL, són partits d’àmbit estatal amb número de vots reduït. Este model que seguix l’estela del PCE, troba el gran entrebanc d’un sistema electoral que els és totalment desfavorable i que de moment només ha permés a UPyD traure un escó per la província de Madrid (la que té més escons a repartir). A priori sembla absolutament raonable que un partit com UPyD plantege una reforma electoral, també sembla raonable que acuse al sistema de “poc proporcional”, ara, el que no s’entén és que se diga continuament que els nacionalismes perifèrics estan sobre-representats. Una fal·làcia d’eixa grandària només podia vindre d’un projecte nacionalista espanyol com el que capitaneja Rosa Díez. Però la cosa no acaba ací, i és que es demana una reforma electoral contra-nacionalista (que dic jo que deu ser una proposta del més cosmolita) que tinga com a objectiu prioritari minar la representació dels Partits d’Àmbit No Estatal (PANE’s), és a dir, els nacionalismes perifèrics.

Per què ningú els hereus del cas PCE (PCE’s) no plantegen la qüestió electoral en els veritables termes de proporcionalitat? per espanyolisme aferrissat i cabut? no, certament les intencions són altres. UPyD prefereix tindre un Congrés dels Diputats amb un PP y un PSOE sobre-representats que un Congrés dels Diputats amb 3 partits nacionalistes amb capacitat de formar grup propi. I per això planteja la possible reforma en estos termes, per això i perquè sap que és l’única manera que els dos partits grans recolzen la proposta, valga dir que sense eixa “desproporció favorable” que reben els dos partits més votats, al Partit Popular possiblement seria impossible tornar a vore’l governant en solitari amb majories absolutes.

En definitiva, els PCE’s volen un tomb en la política estatal, no un tomb per a governar puix saben que no poden, sinó per a influir en el govern, volen traslladar la capacitat de negociació i d’interlocució que hui en dia tenen CiU, PNB, BNG o CC cap a IU y UPyD. I volen fer-ho mitjançant alguna tracamanya al sistema electoral que impedisca que els partits nacionalistes obtinguen representació.

Que no s’encanten els PANE’s no siga cosa que en esta paràbola només acaben multiplicant-se els PCE’s.