NoCapenCapCap no podia quedar-se arrere en açò de les xàrcies socials. Per això hem creat un perfil al Facebook, per a que ens pugueu afegir com a amics i estar al corrent de les nostres actualitzacions. Fes clic en la imatge per a vore el nostre perfil.
I prompte, actualitzarem, és una promesa (electoral)!
Perdoneu abans que res la tardança en escriure al blog. Som conscients de que el tenim un poquet abandonat. Diverses són les raons (o excuses) i tampoc és el moment de detallar-les (treballs, exàmens, política, associacionisme..).
No podia, però, deixar-me de comentar alguna cosa sobre la conferència de Jordi Pujol celebrada esta vesprada en la Ciutat de València per Valencians pel Canvi. Una conferència amb el títol “Catalunya, Espanya, Europa” que el mateix Jordi Pujol ha volgut rebatejar com “Catalunya i València, Espanya, Europa“.
Vos podria parlar molt del seu contingut, perquè ha parlat de moltes coses. Des de la construcció europea, la crisi de valors i de rumb que patim els europeus, la potencialitat de la façana mediterrània, fins als models d’Espanya o la necessitat d’entesa entre catalans i valencians en diferents àmbits.
Realment, són temes dels quals tots hem sentit hem sentit parlar alguna volta, però tot condensat en una mateixa conferència amb la capacitat de trasmetre i comunicar que manté intacta l’ex-president de Catalunya, és tot un esdeveniment.
Ha fet un incís, per cert, prou interessant.Es preguntava per què va decaure la València del S.XV? Quin va ser el motiu pel qual tota una potència cultural (amb Segle d’Or inclós) i econòmica va deixar de ser-ho? L’explicació segons ell es troba en la falta de poder polític. Ja li ho hem llegit a Joan Francesc Mira (que per cert ha presentat la conferència) vàries voltes: o tenim una política en termes propis, o patirem la solució-dissolució que ens oferixen des de Madrid (Ferraz i Genova, tanto monta monta tanto).
Però el que volia comentar-vos, és sobretot la sensació que m’ha quedat. El contrast ha sigut absolut: per una banda, les imatges d’este matí a les portes del jutjat, amb el president Camps i la performance dels seus seguidors (demostrant el que entenen per democràcia: utilització de símbols del país en benefici propi, i aniquilar qualsevol intent d’oposició o missatges crítics); per l’altra, tot un protagonista de la història en vida, amb les idees clares (més enllà que algunes les compartim i altres no), la capacitat d’explicar-les i d’inspirar reflexions interessants.
Queda més evident que mai la mediocritat que repesenten els dirigents actuals (d’ací, d’Espanya, d’Europa fins i tot). Hem de recuperar la qualitat i la capacitat com a exigències per als nostres governants, candidats, etc. Perquè les decisions les prenen persones, i mai no ho hem d’oblidar; perquè la situació és molt complicada a nivell econòmic, social, cultural… per això no ens podem permetre que mediocres siguen els qui lideren hui en dia.
Què passaria si de sobte sorgira un polític que sempre diguera la veritat? Què passaria si hi haguera transparència absoluta, no només pel que fa als comptes i moviments bancaris dels nostres representants, sinó per al finançament dels partits? que passaria si un dia un president del govern, un ministre, un conseller seguera en un plató de televisió amb un munt de fulls a les mans i diguera: “senyores i senyors, vaig a contar les coses tal i com han succeït”?
Hi ha una opinió estesa amplament entre la població, la valenciana i l’espanyola, que la política és per se una cosa fosca, obscura, amoral quan no immoral. Amb frases com “tots els polítics són iguals”, “són tots uns lladres” o “la política és una mentida” s’evidencia un desencant per part de la població, una disconformitat latent… una hipocresia majúscula.
Hipocresia, pura i dura. Per què no hi ha un polític que diga sempre tota la veritat? senzill, perquè ningú el votaria. Per què la democràcia s’ha convertit en un procés borreguil, submís i empobrit consistent en dipositar paperets en urnes de plàstic cada quatre anys i res més? Potser perquè hi ha qui no vol que “se’l moleste” més que una volta cada quatre anys.
I la pregunta que hauríem de fer-nos és: per què qui no vol que se’l moleste es molesta en criticar? Com podem permetre’ns dir que els polítics ens mentixen quan voríem malament que ens digueren la veritat? Qui pot, des d’un punt de vista ètic, invertir en política només un matí de la seua vida per votar al PP i després queixar-se de que Fabra és un corrupte?
No ens enganyem, si els polítics mentixen, si els mitjans manipulen, si els comptes s’amaguen, si Fabra és president de la diputació de Castelló… és perquè tu, jo, ell, nosaltres i vosaltres consentim i callem. I mitjançant el nostre silenci els donem a ells el xec en blanc de la política.
Quan dic que sóc estudiant de Ciències Polítiques, la majoria de la gent sol donar per bo que quan jo acabe la carrera seré polític. No sé que passarà pel cap d’eixa gent, potser imaginen una mena de bossa de treball on els partits polítics van a fitxar nous “llicenciats” en el noble art de la retòrica, alguna cosa pareguda al Draft de la NBA. Sincerament, em resulta quasi tan trist com quan veig a la gent preguntant el dia dels comicis que com està això del vot al Senat i el llençol color salmó.
Si és tanta la gent que té un desconeixement tan gran de la política, si es tan dolenta la imatge que es té i tan aclaparadora la falta d’implicació, amb eixos inputs cal esperar una classe política competent? és més, cal esperar una classe política decent? Si són representants nostres, i nosaltres estem com estem, llavors qui pot culpar-los?
Òbviament amb esta reflexió no pretenc fer d’advocat del diable ni convertir-me en el defensor de la classe política que tenim. Sols dic que tenim la classe política que ens representa. I, amb tota la pena a l’ànima, he de dir que l’estime una classe política mediocre que entenc és fruit d’una concepció de la política empobridora i dolenta.
Va dir algú que en tota societat és l’educació allò que fonamenta tot el demés. Jo aniré un poc més enllà, no tant l’educació sinó els valors. Si dediquem uns minuts a reflexionar al voltant dels valors que, nosaltres com a individus, associem a la política, ens n’adonarem que, partint d’eixa base no es poden augurar fins massa elevats, ni mitjans massa pulcres.
Ara, front la situació econòmica que hem provocat per acció o per omissió, els éssers humans i sobretot aquells que vivim en allò que se’n diu primer món haurem de mirar enrere i plantejar-nos en que hem fallat, per a, en el futur, no tornar a caure en les mateixes errades. En eixa reflexió serà necessari que es revisen els fonaments, que es revisen els valors i que ens eduquem en una altra manera d’entendre l’economia, el sistema productiu i sobretot allò que diuen: el mercat financer. Si hem de vore una revolució econòmica, jo de pas desitge una revolució política, perquè sense ésta la primera no serà possible ni serà completa.
Però no sols la desitge per la crisi, que ha servit de nou per a manifestar la incompetència d’aquells que ens governen i per a deixar en evidència els ferros rovellats que sobre-eixen en la nostra manera d’entendre i concebir la política, tampoc perquè siga una qüestió de salut pública i social sinó perquè crec que és un pas necessari per a la transformació global de la societat i de la nostra manera d’entendre el món. Una cosmovisió que ens permeta arribar a una societat més evolucionada on l’objectiu últim i únic de l’Estat i d’allò que els antics en deien Res publica siga assolir la felicitat i el benestar de tots els ciutadans i on éste valor associat, este fi de la política mai es veja desplaçat, embrutat ni maquillat. És necessària, per tant, una revolució de la política.
