Avís a maquinistes: no tots els camins porten a Múrcia

 

Deia algú que per a guanyar una guerra el primer que cal fer és conéixer al teu enemic.

Ara i ací, per sort les guerres es decideixen a les urnes i no roden els caps, i això evita entre d’altres coses que hui Europa siga un camp sembrat de cranis de gent progressista i d’esquerres. La dreta, reconvertida en Juan Palomo, yo provoco la crisis y yo me la como, arrasa pertot arreu, davant una esquerra que no aconsegueix crear-se un índex general que ordene les pàgines del seu programa i doten de cohesió i credibilitat al seu discurs.

Davant una crisi tan gran, econòmica i política, davant la desfeta de les roses i punys, corbelles i martells i floretes eco-cool a tota Europa, he decidit parlar dels resultats d’ací, que al cap i a la fi, per a fer un anàlisi en clau no-nacional ja tenim a Rosa Diez. Així doncs, des de la meua condició d’amant asèrrim de la terreta no puc sinó parlar del cas concret del meu país. I per això començaré parlant de Múrcia.

Múrcia a banda de ser eixa comunitat autònoma uniprovincial que ens arrapa pel sud i que es caracteritza per tindre l’urbanització Polaris World, fent-nos clara competència deslleial cap a Marina d’Or (sort que la Igartiburu té més tiró que el rodal de suor de la camisa de Camacho) és una regió non-typical que ens mostra a les clares el futur que ens espera de cara a properes “batalles” electorals. PP 61,55% -PSOE 29,63% (IU no aplega al 3%). El PP dobla en vots al PSOE  i elecció rere elecció la dreta arrasa cada vegada més.

La veritat és que eixos resultats em donen ganes d’agafar el cotxe tirar cap al sud tot tieso i no parar fins arribar a eixa xicoteta illa uniprovincial de pensament únic per a condoldre’m amb eixos pobres aborígens progessistes amb un sentiment de superioritat quasi quasi que genètica i un paternalisme i condescendència que riu-te’n tu de quan Colom arribà a Amèrica. Això és el que em donen ganes de fer si no fóra per que abans de creuar el Segura hauria de passar per tot un país on la deriva d’empobriment democràtic està aplegant a quotes tan elevades que lo de Múrcia al costat nostre d’ací uns anys pot semblar una supercivilització extraterrestre mega-evolucionada.

el PP valencià aconsegueix el 52,3 %, el PSOE EL 37,42%; i efectivament més val prendre-s’ho amb tranquil·litat que de res no servix desesperar-se.

A Blanqueries, el capità Alar-triste encara està fent-se creus de com pot ser que ni el “te quiero mazo amiguito”, ni el bigotes, ni el Garzón, ni la no baixada de l’atur excepcional a tot l’Estat, hagen desgastat el més mínim al molt honorable i la formació política que representa.

La resposta, per a Alarte i per a tot el qui estiga interessat en conéixer-la la va donar anit Francisco una vegada coneguda la victòria.

“Han querido parar el avance de la Comunidad Valenciana, pero una vez más hemos demostrado que somos imparables“.

Camps i el PP són “l’avanç”, són la representació gràfica de tota una comunitat de persones que han plantat cara als atacs foranis i que han eixit victoriosos. I eixe és el problema, que veritablement ho són. Ho són, no perquè ho diga Camps, sinó perquè la societat valenciana ho pensa. I ho pensa, no perquè ho diga Canal 9 sinó perquè ho ha demostrat.

Han demostrat ser els únics que tenen un projecte per als valencians i les valencianes, simplement això. I quan l’alternativa no existix, ja pot vindre Garzón o la Mare de Déu del Lledó, ja se pot caure el cel o pujar l’atur al 50% que la gent atorgarà al PP la seua confiança.

La política valenciana és, a dia de hui, un tauler de joc on el PP disposa les seues regles i els demés juguen al seu joc. I així és impossible guanyar. La gent sempre votarà a qui té la partida. I és que si l’esquerra europea ha perdut per estar perduda, l’esquerra valenciana (espanyolista i valencianista) deguem ser el Robinson Crusoe en persona.

Tots amb la boca oberta diem: ja cauran, ja cauran… però no cauen! tot el progessisme valencià es pregunta: què va a passar? però encara ningú s’ha preguntat: què anem a fer? Pensem que les errades del PP ens beneficien però on estan els mèrits propis? Pensem que la victòria ens sorprendrà un dia, que vindrà el poble, ens tocarà a la porta i ens dirà: senyor, vol vosté governar-me?

Però la cosa no funciona així, i menys a casa nostra. No. Perquè als valencians i les valencianes mai ens han regalat res, tot ens ho hem hagut de treballar. Com deia Nomdedéu: els valencians ja exportàvem taronges a Europa quan ningú ni sabia que Europa era un mercat ( i sense l’ajuda de ningú, afegisc jo). Per tant, qui no treballa, qui no té una línia clara, unes conviccions fermes, un discurs superador, una actitut emprenedora, el poble els deixa fora de joc i el PP els guanya la partida.

No és que el PP siga millor, simplement va posar en marxa un dia una maquinària, davant un govern lermista d’orelles caigudes i cara de gos vell, una maquinària que seguix funcionant, amb picabaralles internes, amb cadires voladores als congressos d’Alacant, amb zaplanistes i campsistes, amb corrupcions i imputacions… però com va dir Galileu: eppur si muove. Funciona. I a la gent això li dona confiança. Ni més ni menys.

I nosaltres què? quan nosaltres posem en marxa una maquinària, tot i que siga xicoteta, els valencians i les valencianes diran. De moment anem en burro, i camí de Múrcia.