Independència de Catalunya: SÍ!… o NO?

Són moltes les reflexions que dona de sí la consulta sobre la independència de Catalunya celebrada el passat diumenge a Arenys de Munt. Com a valencià i valencianista, és lògic que pense sobretot en les repercussions que pot tindre esta consulta en el nostre país. Altres també ho han fet. Que el propòsit de la consulta fora la independència de Catalunya i no dels “Països Catalans” ha sigut allò més comentat. Josep Nadal, cantant de la Gossa Sorda, parla de la necessitat de valencianitzar l’independentisme valencià (per cert, quina ironia de la història que l’independentisme valencià necessite una valencianització); també ho han fet Xavi Galbis, Vicent Baydal o Pere Fuset.

Pensava escriure sobre això, però bàsicament ja està tot dit. Els catalans han dit clarament que són una nació (article nº1 de l’estatut de 2006), i l’independentisme català sap que per a plantejar un projecte independentista realitzable no pot detindre’s en la retòrica pancatalanista. Partint d’eixa situació, poques excuses queden per a no afrontar un projecte nacional d’àmbit estrictament valencià. I no només en les paraules, sinó visualitzant-lo amb fets que ens permeten convertir els valencians de nacionalistes espanyols a nacionalistes valencians.

Com que ja està tot dit, poca cosa més puc aportar en eixe tema. En canvi, no s’ha fet d’una manera tan exhaustiva una reflexió sobre les conseqüències de la independència de Catalunya al nostre país.

Què passaria amb nosaltres el dia després de la independència de Catalunya?

Fer política-ficció sempre és un exercici complicat. Però podem fer un intent, imaginant retrospectivament com seria Espanya hui si els catalans s’hagueren independitzat, per exemple, en 1975. Ens ho podem plantejar en qüestions d’institucions pròpies, de competències, d’estatus de la llengua. Catalunya ha sigut i és un referent en els avanços de l’autogovern. Un referent del qual ens hem aprofitat la resta que només hem demostrat la nostra voluntat autonomista en moments ben puntuals (Manifestació de 1977).

Alguns opinen que davant la independència dels catalans, els valencians passarem a patir l’espoli fiscal d’una manera encara més greu que ara. No els falta raó. Però tot seguit diuen que els empresaris valencians es donarien compte que l’Espanya del Gran Madrid no ens apanya.  Massa optimistes els veig jo.

Per tot açò, com a valencià, valencianista i egoista, pensant únicament en els nostres interessos com a pobles només puc desitjar que l’independentisme català cresca fins el punt de provocar un reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat, un tractament fiscal més just, en definitiva, uns avanços dels quals ens puguem tornar a beneficiar.  I confiar que eixe moviment, ens ensenye a plantejar els nostres objectius des del valencianisme fins assolir una base social tan ampla que no tinguem por de les conseqüències d’altres independències.

Deixar alguna expressió del nacionalisme valencià sense valencianitzar, a més d’una incoherència en sí mateixa,  seria renunciar a aconseguir algun dia que els nostres somnis com a poble, esdevinguen realitat. I de renúncies com eixes que en nom de la utopia ens condemnen a patir sempre la maleïda realitat, n’estic ben fart.

Punys, impostos, voreres i SICAVs

M’encanta la foto de Pajin, Guerra i Aído puny en alt cantant la internacional que encapçala este post. Entre ells, un President del Govern que no alça el puny però canta allò de:

“Removamos todas las trabas
Que oprimen al proletario
Cambiemos al mundo de base
Hundiendo al imperio burgués.”

I és que clar, el PSOE ha renunciat a fer les reformes que necessita Espanya i només li queda quadrar els comptes pujant alguns impostos i justificar-ho tot amb un discurs ideologitzat: pujar els impostos als més rics per a que els pobres puguem (sic) viure millor. I qui no vulga pagar és un insolidari! (vaja, com Catalunya!)

Lluny queda la sentència aquella de que baixar impostos era d’esquerres. I és el que tenen les ideologies marxistes (no de Karl, sinó de Groucho) i és que els principis poden canviar a petició del consumidor (o de les circumstàncies).
Ara toca pujar impostos per a finançar entre altres ocurrències els 2.500 euros que va cobrar la Familia Reial pel naixement de la seua prole, els 400 euros de deducció pre-electoral que no va beneficiar a pensionistes però sí a Botín i les Koplowitz, o el gran Plan E (o Plan Zapatero, com intenten maxacar alguns).

I en això me vull detindre un poc. Perquè estareu d’acord amb mi que els impostos no tenen un justificació per sé, sinó que tenen una justificació aplicada. Vull dir, té sentit que paguem impostos en tant que això permet una redistribució de la riquesa gràcies a l’existència d’un Estat del Benestar que ens proporciona una educació, una sanitat, unes pensions, en definitiva, una série de prestacions que han d’anar en la direcció d’igualar les oportunitats de tot el món.
També paguem impostos perquè n’hi ha certes infraestructures i servicis que han de ser proveïts per l’estat. Parle per exemple de l’exèrcit, la policia, els aeroports o les vies de ferrocarril.

En canvi, ara cal pujar impostos per a finançar ocurrències populistes/electoralistes i un pla de xoc que només ha servit per a alçar voreres i tornar-les a posar. No per a millorar l’escola pública. No per a subvencionar projectes d’innovació. No per a accelerar el màxim inversions de profit (des del punt de vista econòmic com mediambiental) com ara el corredor mediterrani o la connexió Gandia-Dénia, sinó per a  inundar d’obres i cartells propagandístics les ciutats i pobles. Unes inversions que a la llarga s’haurien amortitzat reduint el nivell d’endeutament… massa poc populista per a ZP, supose.

A qui apunten els nostres governants amb esta pujada de la pressió fiscal? Bé, depén del dia i de l’hora però en principi a les rendes del capital (als meus estalvis de la llibreta jove de Bancaixa, per exemple). També han apuntat a tots aquells “multimilionaris” amb rendes altes (amb unes rendes suficientment altes per a sostindre l’estat del benestar però no tan altes per a contractar-se un bon assessor fiscal i evadir impostos).

A qui no apunten? Això ho tenen més clar que l’aigua. A les SICAV. Unes societats d’inversió col•lectiva que tributen a l’1% si complixen certs requisits. Tenen una història graciosa (per a segons qui, clar). Un dels pocs requisits és que siguen col•lectives i amb més de 100 membres, però normalment són utilitzades per les grans fortunes d’Espanya per a tributar a un nivell ridícul. Quan els inspectors d’hisenda van començar a investigar este fet, el Congrés va aprovar una reforma amb efectes retroactius per la qual queden fora del control de l’Agència Tributària i passen a ser controlades per la CNMV (una reforma, per cert, a proposta de CiU). Una reforma que va ser votada per tots els partits llevat d’Izquierda Unida. Existeixen actualment  3369 societats d’este tipus que mouen més de 27.000 milions d’euros.

La camarada Salgado ja ha dit que les SICAV no seran reformades. I l’explicació és ben senzilla: si hagueren de pagar, evadirien impostos i ja està!. No vos sona a una mena d’impost revolucionari o vil xantatge a l’estat? Però ay! Són els camarades com Botín els que fan la lluita més agradable i no la classe mitjana.

Mentrestant continuen afonant l’imperi burgés, per a que els pàries d’urbanització i jet privat puguen dormir tranquils.

Casa de putes

No m’he pogut resistir a utilitzar esta expressió per a definir l’espectacle lamentable d’alguns al voltant del problema de la prostitució en el carrers del barri barceloní del Raval, publicitat amb una foto-denúncia per part del diari El País.

M’ha vingut al cap eixa frase quan he vist açò en la portada de la versió digital d’El Mundo.

Si vos doneu compte i llegiu les tres notícies la cosa queda així:

Joan Herrera, secretari general d’Iniciativa, que forma part del govern català -amb la conselleria d’Interior- i del govern municipal de Barcelona, reclama a les diferents administracions que parlen de l’assumpte i exigeix al govern central que actue d’una manera transversal i que es regule la prostitució… ja que això seria competència estatal.

Jordi Hereu (PSC – partit que governa a Espanya, Catalunya i Barcelona), alcalde de la ciutat, demana que es prohibisca la prostitució a través d’una llei que hauria de presentar el govern central i aprovar el Congrés.

Per la seua banda, Zapatero (President del govern espanyol) no es dona per al·ludit i demana a Hereu que prenga les mesures necessàries.

En definitiva, uns polítics que fan que les institucions s’assemblen cada volta més a una casa de putes i no a instruments per a millorar la qualitat de vida dels ciutadans i transformar la societat en un sentit positiu.

Jo me pregunte: Per a què volen tant de poder si després no saben que fer amb ell? La solució al tema de la prostitució al carrer no vindrà d’una sola institució i per tant és convenient que cadascú parle de la seua parcel·la de poder i se posen a treballar en un tema tan complexe com este.

Al final, tot seguirà igual mentre continua l’espectacle mediàtic entre fotos sensacionalistes i declaracions de polítics: Dones explotades, barris marginats, ciutadans que veuen perplexos com sembla que cap institució pot fer res per ells, i per tant, que el seu vot no serveix per a resoldre els seus problemes.

Ja vindrà el moment en que estos polítics que es diuen progressistes podran seure a l’oposició i queixar-se de l’amarga realitat, culpar als que en eixe moment governen i reclamar per a ells mateixos una mena de superioritat moral per representar el bé. Però de l’esquerra que plora i l’esquerra que governa (vos avance que jo m’apunte a esta última) ja parlarem un altre dia.