9/10/09: Ells no ho saben, però ja hem guanyat

Gracias doy a la desgracia y a la mano con puñal
porque me mató tan mal, y seguí cantando
Maria Elena Walsh – La cigarra

Tots els 9 d’Octubre acaben sent dies plens d’emocions i sentiments. I no només perquè com a valencians i valencianistes el nostre Dia Nacional siga una data assenyalada als nostres calendaris, sinó perquè la pròpia situació del nostre país fa que eixe dia es condensen en unes poques hores tot allò que sentim durant l’any en el nostre dia a dia.

Els que sou assidus lectors d’este blog, sabeu que no és el primer any que el valencianisme de construcció participa en la Processó Cívica, els actes oficials del nostre dia nacional a la ciutat de València. Ja vam explicar al 2007 i al 2008, les sensacions i reflexions al voltant  de la nostra participació en la baixada de la Reial Senyera i la marxa cap a l’estàtua del rei Jaume.

Enguany, els fets es poden resumir en que més de mig centenar de valencianistes no hem pogut retre homenatge a la nostra senyera perquè una colla d’extremistes i violents ens ho ha impedit. No cal entrar en detalls que potser ja coneixeu, perquè allò important hui són les reflexions cap el futur.

Ho diu el títol d’este post. Ells no ho saben, però ja hem guanyat.

Ells, els que es creuen amb el dret de decidir qui pot participar i qui no en el nostre dia nacional. Ells, els que creuen que ha començat una segona batalla de València i ho celebren (saben que amb més batalles serem menys valencians i això els ompli de goig).

Ells no ho saben, però ja hem guanyat. Hem guanyat perquè la particular victòria del valencianisme no depén d’ells sinó de les lliçons que puguem extraure de tot el que ha passat.

No depén d’ells sinó de nosaltres que continuem fent acte de presència i continuem creixent en assistents. Convocant de manera més organitzada, més activa i a tot arreu.

No depén d’ells sinó de nosaltres, que continuem treballant tots els dies per este país, la seua gent, sense entrar en l’espiral del conflicte en la que ens volen clavar. No som un conflicte, som un projecte de solucions a problemes del dia a dia dels ciutadans.

No depén d’ells sinó de nosaltres, que continuem teixint complicitats amb la gent del carrer, que veu amb tristesa com el nostre dia nacional es convertix en una desfilada d’ultres d’extrema-dreta i neonazis.

No depén d’ells sinó de nosaltres, que no deixem en les seues mans els símbols que representen tot allò que sentim per este país, el nostre treball constant pel benestar de tots i cadascú dels valencians.

Els objectius de la violència contra el valencianisme estan clars. Conflictualitzar-nos, marginar-nos de l’espai públic i situar-nos en una trinxera, lluny de la gent, del nostre poble. I ja sabem que un nacionalisme valencià sense valencians a qui adreçar-nos serà inútil.

Ells no ho saben, però ja hem guanyat perquè precisament aconseguixen l’efecte contrari. Que isquem al carrer, que parlem amb la gent, que recuperem per a tots els valencians allò que tenen segrestat, que ens sentim més lligats que mai a un projecte polític com és el del valencianisme que representa el BLOC.

Perquè per a nosaltres, tots els dies són 9 d’octubre. Tots els dies demostrem la nostra estima per València.