A dia de hui ser realista implica vore les coses d’un color molt negre. El País Valencià ha sigut dessolat per un tsunami en forma d’inoperància, irresponsabilitat i sucursalisme. Una barreja d’ingredients amb un resultat molt preocupant.
Fa dos setmanes varem conéixer la culminació d’un procés que ha culminat amb la polvorització de qualsevol mena de sistema financer valencià. CAM i Bancaixa deixen d’estar lligades als interessos valencians i passen a estar-ho dels interessos de PP i PSOE respectivament. No és un canvi cap a una gestió més professional i menys política sinó un moviment en el realineament de peces en l’escenari polític mesetari. Els culpables de l’aposta pel monocultiu de la construcció (PP i PSOE) són els mateixos que esgrimeixen com a inevitable l’absorció de les nostres caixes per l’alt endeutament en un sector purament especulatiu. Els tres ingredients en la seua màxima expressió: inoperància (per la mala gestió), irresponsabilitat (per no assumir les conseqüències d’eixa mala gestió) i sucursalisme (perquè tots els camins acaben conduint a la Gran Madrid).
Els valencians hem perdut el capital financer que podia oxigenar el nostre teixit industrial i empresarial i orientar-lo cap a pautes més sostenibles, diversificats i competitius.
Però si pensàvem que seria difícil superar esta mala notícia, ens trobem amb una altra que ens situa en un escenari realment catastròfic. No és cap novetat, perquè altres indicadors ja ho indicaven així, però no per això deixa de ser una realitat colpidora: en l’avaluació que ha fet el Ministeri d’Educació dels diferents sistemes educatius, el valencià es troba a la cua. Els estudiants de primària valencians estan a la cua en totes les àrees: en competència matemàtica (la 15 de 17), en comunicació lingüística (la 14 de 17), en competències socials i cíviques (la 16 de 16), i en coneixement del medi físic (16 de 16).
Així, ens trobem amb que també hem perdut el nostre capital humà. Sense capital humà, l’economia valenciana viurà condemnada a sectors terciaris amb una baixa productivitat i un nivell salarial baix. Els jóvens condemnats a triar entre ser cambrers o operadors de telemarketing. I en termes cívics, vulnerables a la manipulació per part dels inoperants, irresponsables i sucursalites. Ens allunyem d’Europa, ens acostem al subdesenvolupament.
Podríem parlar d’altres tipus de capital com ara el social (aquell que incorpora dimensions tan fonamentals com la confiança interpersonal o la intensitat de xarxes de cooperació entre professionals, empreses, treballadors. etc) o el natural (amb la destrucció del nostre territori: l’horta, rius, marjals, serres, espais marítims etc.) o les infraestructures (any 2010 i sense eixida a Europa amb ample ferroviari europeu).
Si sumem tot això al constant dèficit fiscal que patim els valencians en benefici d’altres territoris, no podem arribar a una altra conclusió: estem patint un autèntic buidatge per part de PP i PSOE. Com si fórem un pou de petroli que van a explotar fins que quedem esgotats i marxen abandonant-nos. Com eixos països que veuen els seus recursos explotats sense rebre cap benefici a canvi (en plena connivència amb les elits corruptes locals).
Un altra política no només és possible (ho és?) sinó que sobretot, és necessària, -diria més- és imprescindible.
