Tabú 1: En castellano, naturalmente.

Quizá leer estas líneas os sorprenda, seguramente os sorprenderá tanto como raro se me hace a mí escribirlas.

El primer tema tabú que os planteo es, como supongo ya habreis adivinado, el de si se puede y si conviene hacer valencianismo en castellano.

El que poder, se puede, resulta tan fácil como demostrarlo:

Los objetivos del BLOC son:

- La consecución de la soberanía plena para el pueblo valenciano y su plasmación legal mediante la aprobación de una Constitución valenciana soberana que contemple la posibilidad de una asociación política con los países con los cuales compartimos una misma lengua, cultura e historia.

- La participación en el proyecto de una Europa de los pueblos, unida, confederal, democrática y plural.

- La defensa de los intereses valencianos.

- La plena normalización cultural y lingüística.

- La defensa de la república como forma de gobierno así como la defensa de los valores republicanos.

                                             (…)

Así, se puede decir lo mismo, transmitir las mismas ideas y con la misma firmeza también en castellano. Ahora bien, ¿es conveniente hacerlo? Seguramente a la mayoría os ha resultado muy extraño leer ciertas ideas y objetivos (sobre todo el primero) en castellano. No os equivoqueis, a un valencianista este texto le suena tan raro como llamativo y diferente le puede resultar a un valenciano castellano-hablante.

Y es que, el nacionalismo valenciano, ha sido, desde siempre, un nacionalismo lingüísitico, tomando la lengua como caballo de batalla ha habido quien ha llegado incluso a proponer la partición del País Valenciano (sí, sí, este término también suena raro) en dos comunidades pertenecientes a nacionalidades diferentes, basándose, por supuesto únicamente en la lengua. Pero en las circunstancias en las cuales nos encontramos, es decir, con un país dividio en dos regiones lingüísticas, donde una de ellas es monoligüe castellana y la otra bilingüe con predominio del castellano en las zonas más pobladas ¿es conveniente usar como lengua vehicular únicamente el valenciano? ¿es inteligente cerrarse en banda a la posibilidad de transmitir tus ideas a gran parte de la población? ¿No es la barrera lingüística autoimpuesta un obstáculo mucho más perjudicial que la barrera electoral del 5%?

El nacionalismo valenciano, tiende y ha tendido siempre a buscar un referente en el nacionalismo catalán, por los vínculos históricos, culturales, lingüísticos y a veces, también por la compatibilidad de proyectos políticos. El problema es que Cataluña parte de un mapa monolingüe catalán (no como en nuestro caso), que ha permitido al catalanismo tomar la reivindicación lingüística como la piedra principal de todo su movimiento.  Luegola buena aceptación y el crecimiento del catalanismo ha hecho el resto.

Sin embargo, no es este el caso valenciano. Partimos de un territorio históricamente dividido en dos áreas lingüísticas, de unas carencias identitarias evidentes y de un nacionalismo poco potente. ¿no sería bueno buscar un referente que se ajustara más a las caractarísticas de nuestro caso que el caso catalán? Se me ocurre por ejemplo el caso vasco. Tras la muerte de Franco, el euskera era una lengua prácticamente extinta, diversa y dispersa solo era hablado por un 5% de la población de las tres províncias del actual Euskadi, y la mayoría de hablantes eran de pueblos pequeños y aislados. Obviamente el caso es mucho más extremo que el nuestro, pero lo cierto es que actualmente el vasco es practicado por aproximadamente un 20% de la población.  El nacionalismo vasco, mucho más potente que el valenciano, ha logrado mejorar la situación del euskera a base de concienciar a la gente ¡en castellano!, y además cabe preguntarnos ¿sería hoy el nacionalismo vasco igual de potente si solo hubiese utilizado en sus reivindicaciones el euskera como lengua vehicular? Es más, ¿seguiría vivo el euskera de haber sido así?

A veces he oído un comentario que siempre me ha resultado chocante: “És que un castellanoparlant mai votarà al BLOC”, pues con esa mentalidad, mal vamos, francamente, el pensar que un castellano-hablante no puede llegar a votar e incluso a militar activamente en un partido como el BLOC es simplemente falso, sin ir más lejos en el colectivo del BLOC JOVE de Valencia, al cual pertenezco, puedo contar a ojo almenos a 4 personas castellano-hablantes, algunas de las cuales comenzaron a practicar el valenciano después de afiliarse. Pensar que un castellano-hablante no puede ser nacionalista valenciano es simplemente absurdo. Igual de absurdo que pensar que un partido que utiliza el castellano como lengua vehicular (según los casos) no puede ser nacionalista valenciano. Y cuando digo según los casos espero que se me entienda bien,  no hablo únicamente de utilizar el castellano en aquellas comarcas históricamente de lengua castellana. Si no de hacerlo en aquellos puntos clave, esas grandes ciudades que pese a estar dentro de lo que se conoce como el “domini lingüístic” son totalmente monolingües castellanas o hay una proporción mucho mayor de castellano-hablantes que de valenciano-hablantes . Estos son los casos de ciudades como Valencia (capital del país y ciudad más grande con casi un millón de habitantes), Alicante (2ªciudad del país, 320.000hab.), Elche (3ª ciudad del país, 215.000hab.), Torrevieja (5ª ciudad del país, 85.000 hab.) y Orihuela (6ªciudad del país, 75.000 hab.). Teniendo en cuenta el peso demográfico de estas ciudades en el conjunto del país ¿es lógico utilizar como única lengua vehicular el valenciano si lo que se pretende es dar a conocer el discurso y hacer que el proyecto político crezca? ¿Es viable un nacionalismo lingüístico o cabe plantear otros modos de penetración en estos importantes municipios?

Se levanta la sesión. Reflexionemos.

Valencianisme i tabús

 

Sembla que hi ha temes que bé per l’intens debat que generen o bé per la complexitat que comporten, romanen amagats darrere d’una cortina de la casa del valencianisme. Hi ha qui diu que hi ha temes que estan més que parlats, en canvi, no s’ha aconseguit resoldre’ls. Altres diuen que parlar de certs temes i resoldre’ls seria “renunciar a massa coses”. Altres simplement no diuen res. I així passen els dies, passen els anys i el llistat de “tareas pendientes” del valencianisme polític va acumulant entrades.

Des de No Cap en Cap Cap ens hem proposat, si més no, traure a debat alguns d’estos temes, amb la clara intenció de generar debat al voltant d’ells, i de vore les diferents postures o reaccions que van sorgint arran les nostres reflexions, per això vos convidem a que digueu la vostra en cada tema tabú, puix tot i que lo més segur és que no apleguem a cap conclusió unitària o satisfactòria per a tots, almenys haurem contribuït a reduir la llista negra de temes tabú del valencianisme.

Comença la gestació d’Aplec VCF

Com he dit en el post de davall, al moviment valencianista li cal eixir de la closca, començar a guanyar visibilitat i connectar amb la societat. Un fet identitari fonamental de la societat valenciana és el València C.F, i per tant, és important que els aficionats del València CF que també som valencianistes en la vida política, tingam un lloc de trobada, una comunitat on poder gaudir del València CF i trencar mites.

Per una banda, trencar el mite de que tots els aficionats del València CF son d’una determinada opinió política (alguns diuen ultra-nacionalista espanyola). L’afició valencianista, sent la més gran de tot el país, és per tant representativa de la seua societat. I si la societat és majoritariament d’una determinada manera, també ho serà majoritariament l’afició del VCF. Però tot açò no vol dir que tots sigam iguals. Som un país plural i, per tant, una afició plural, i hem de fer d’eixa pluralitat un valor positiu.

Per altra banda trencar el mite de que tot el nacionalisme valencià és del Barça, hehehe. Som molts els xotos que ens sentim orgullosos tant del nostre equip com de les nostres idees. Un moviment polític que reivindica “lo nostre” no pot anar contra l’equip valencià més gran (ni tampoc, és clar, contra els minoritaris com ara Vila-real, Llevant, Elx, Hercules, Alacant, Castelló, etc…)

Tot este rotllo és per a convidar-vos a participar en la gestació d’Aplec VCF. Una comunitat online on els doblement valencianistes (al futbol i a la política) tingam el nostre espai.

Animeu-vos!!

Inseguretat i l’esquerra

Quan parlem del problema de seguretat i de la necessitat d’actuar, lo primer que te ve al cap és la dreta. M’imagine als de sempre, amb els seus tòpics de sempre, amb els lemes de sempre: mà dura, els immigrants vénen a robar-nos, etc etc…

I no és precisament un tema del que se parle poc o no importe. Es parla i molt, i no sols en les tertúlies polítiques de la ràdio o la televisió, no sols des dels micròfons dels creadors d’opinió sinó també als bars, a les cafeteries, a les portes dels col·legis, en les conversacions diàries de la gent.

Fins ara, com deia, el tema de la seguretat s’ha vinculat a la dreta, que enfoca la qüestió únicament des d’una òptica policial: més policies, significa més seguretat. Però en este article no parlaré de la dreta, sinó de la posició de l’esquerra sobre este assumpte i la necessitat de revisar algunes d’estes posicions.

Des d’alguns sectors de l’esquerranisme, es planteja el tema de la inseguretat com la terrible conseqüència d’un sistema d’explotació econòmica, com la lluita del pobre oprimit contra el ric explotador.

Però la realitat s’encarrega de desmentir este diagnòstic. A qui més afecta la inseguretat no és a la classe alta sinó a les classes mitjanes i baixes. Les onades de robatoris a “xalets” no es donen en les luxoses urbanitzacions sinó allà on s’han instal·lat les classes mitjanes. I els barris més castigats per la sensació d’inseguretat constant no són els més cèntrics i acomodats, sinó els perifèrics.

Però tot açò en realitat té poca importància. Podrien dir-me i amb raó que la delinqüència tant si la pateix un ric, com un pobre, és roïna i s’ha de combatre. Però, parteixen de la mateixa situació el ric i el pobre enfront de la inseguretat? No, clar que no.

Com es diu per ací “en diners torrons”. On falla l’Estat, són les empreses privades les que entren a ocupar el seu espai. Però la lògica que utilitzen no és la de la universalitat i l’interés general sinó la maximització de beneficis. Així podrem veure verdaderes fortaleses: càmeres de seguretat, vigilància privada, sensors de moviments, cotxes controlats per satèl·lit, etc… però estes mesures (que molts podran jutjar com excessives) estan reservades a una part molt xicoteta de la població. Una altra conseqüència és que enfront de les garanties que ofereix l’Estat de dret, algunes empreses poden convertir-se en quasi-organitzacions paramilitars. I si les vinculem amb partits extremistes, tenim un còctel explosiu…que ja s’està donant en un xicotet país del món… sí, el nostre.

La seguretat com a part del benestar i de la qualitat de vida dels ciutadans i per tant l’Estat ha de ser protagonista. Si observem la seguretat com un pilar més de l’Estat de Benestar, és més fàcil que la seua defensa encaixe amb un discurs d’esquerres.

Dades recents indiquen que en l’estat Espanyol la taxa de criminalitat és inferior a la mitjana europea, però en estos temes allò important és la percepció i el risc de que la situació empitjore en un futur. Si això succeeix, i seguim, des de l’esquerra, donant-li l’esquena, ahí estarà encantada la ultradreta per a patrimonialitzar les polítiques de seguretat i continuar vociferant el seu discurs racista i xenòfob.

No els deixarem.

(Pròximament la segona part: Inseguretat i Valencianisme)

Google compra Nocapencapcap!

Des de que obrirem este blog havia sentit alguns rumors, pero no els havia donat cap credibilitat. Dimarts passat la notícia es confirmà mitjançant un mail de la responsable de Google a Espanya (Isabel Aguilar) i tinc el plaer d’anunciar-vos la compra de NoCapenCapCap per part de Google Espanya, que vol introduir-se en el món valencianista donades les expectatives electorals per a l’any vinent.

Són només 750.000 euros amb els que esperem poder treballar de valent per aconseguir els nostres objectius. Desitgem de tot cor que ens acompanyes en esta nova etapa que encetem i en la qual haurem d’encarar molts reptes: la construcció d’una seu a la ciutat de València dissenyada per Calatrava on poder trobar-nos amb altres valencianistes, o la compra d’un diputat per obtindre representació en les corts abans de 2007 (ens havien parlat d’un tal Puchol, pero no està disponible).

El cant del boig

El Canto del Loco, un dels grups més importants del pop espanyol ha tret una versió en català de la cançó “Puede Ser” per a la Marató de TV3. I pensant-ho bé, estem davant una molt bona idea. Vos imagineu una campanya a “Las Ruinas” de València (punt de trobada dels pijos) per a donar a conéixer la nostra llengua amb la musica que poden sentir tots els dies a la radio o quan ixen de festa?

On estiga “el canto” i el poder del mass-media, no calen ni ACPV, ni escoles valencianes, etc… (és trist, però és així).

ESCOLTAR “POT SER”

Via: OPB

Pareguts raonables

 

José Manuel Miralles - President d’Unió Valenciana

 

 

 

 

 

 

 

Boris Izaguirre

Potser amb una cara coneguda arriben al 5%

Presentació

Benvingut a “no cap en cap cap”, un blog on trobaràs les opinions de dos jòvens valencianistes que han decidit entrar al món dels blogs per a donar la seua visió de les coses, de la situació del país que anem fent, entre moltes altres coses… Gràcies per visitar-nos!!