Sobre la conferència

Passen les hores des de la Conferència Nacional del BLOC, i crec que puc afirmar que, si més no, l’acte ha tingut més ressò als mitjans de comunicació de mases que als espais cibernètics valencianistes (II). Açò respon a un fet prou senzill, i és què, segons el meu parer, poc es pot dir de la conferència. Crec que la millor manera de definir-la seria: “res de nou”.

I per a mi, que es celebre una conferència, i que després d’ésta ningú tinga res a dir ni a comentar, és simptoma de que, en realitat, hi ha molt a dir. En realitat, poca polseguera ha alçat l’assumpte. Les intervencions del personal han girat més al voltant de temes de caràcter organitzatiu i intern que de temes estràtegics/ideològics/polítics. La conferència ha consistit en la lectura d’unes conclusions derivades de les reflexions dels col·lectius locals, i després, un torn obert de paraula on molts militants de molt bona voluntat han expressat les seues opinions sobre el que hem de fer i com ho hem de fer. I sincerament, com deia mon iaio: ”de forment ni un gra”.

I no perquè el que s’ha parlat no siga necessari o no haja estat productiu el debat i la posada en comú d’idees. Sinó perquè (en teoria) en esta conferència s’anaven a parlar coses ben distintes a si els col·lectius locals han de tindre com a mínim un conseller nacional o si s’ha de seguir amb l’estructura de delegats per agrupacions comarcals. Repetisc que no pense que açò siga negatiu, el que passa és que esperava que el debat girara al voltant d’altres assumptes com per exemple: Després d’obtindre els pitjor resultats electorals de la història del BLOC, com anem a afrontar estratègicament el discurs de cara al 2011.

I és que sinó recorde malament (i això hi ha qui podria explicar-ho millor que jo), esta conferència va estar proposada per Enric Nomdedéu a l’executiva nacional en termes ben diferents precisament després de la desfeta electoral. La conferència (en teoria) havia de servir per a aglutinar el partit baix el paraigua d’un discurs i una estratègia. Una estratègia que havia de ser sotmesa i reflexionada per la militància. Sincerament no hi he vist hui, l’estratègia de cara al 2011 reflexionada per la militància. Sí he vist les conclusions i les aportacions de la militància envers temes interns i organitzatius (que com ja he dit són molt importants) però res més enllà.

El discurs de Morera ha estat el mateix que quan vam fer el Compromís, el mateix amb el qual se’ns va engrescar davant la contesa electoral d’enguany (previ pacte amb Llamazares i previ pacte amb IdPV): “liderar el tercer espai de la política valenciana”. I jo quan més escolte eixa frase menys sentit li trobe i més complicat em resulta esbrinar-ne el significat. Té ara el mateix significat “liderar el tercer espai” que quan el Consell Nacional va aprovar el pacte amb IU de cara a les eleccions estatals? com d’ampla és eixa voluntat de lideratge que abarca posicions tan diferents com dispersar completament el missatge dins la marca IU, fer una coalició de barreja d’etiquetes i ser el tercer pol de la política valenciana tot sols alhora?

Fins ara pensava que este tema no em preocupava només a mi. Que la militància n’era conscient. Que hi havia un sentir generalitzat de que ens calia reorientar el discurs de cara al 2011 perquè el discurs no estava ben definit i calia revisar-lo, reafermar-lo en allò que convenia i desfer-nos de les pràctiques que fins ara ens havien perjudicat. Per això, espere que s’entenga, que el fet de que els temes estratègics i ideològics hagen estat tocats hui de passada i sense profundització, no només pel nostre secretari general sinó també per la militància m’ha deixat, com a mínim, sorprés.

I com deia al principi, veient les poques reaccions que ha suscitat la conferència a posteriori (tot i que sóc conscient de que no han passat ni 24 hores) no em queda altra que pensar que hi ha una mena de escepticisme generalitzat que, fa uns dies afectava sobretot a la gent de fora del partit però que hui és ja un escepticisme intern.

Veient els resultats electorals, és evident que alguna cosa no funciona. Veient les crítiques que l’opinió pública ens fa, és evident que alguna cosa no funciona. Veient l’escepticisme que hi ha no dins del partit sinó, sobretot al seu voltant, és evident que alguna cosa no funciona. Veient que fins i tot des de dins del partit la gent demana canvis és evident que la cosa no funciona. Però senyors, després de fer una conferència nacional que ningú tinga res a dir i l’escepticisme arramble tot l’espectre… això ja és per a pensar-s’ho.

Tot projecte polític que aspira a créixer viu, com les persones, diverses etapes. Hi ha un temps per a sentar les bases mínimes, eixes que fan que un grup de gent decidisca dur endavant un projecte. Després ve l’etapa de la definició estratègica, on el partit decideix què vol ser de major. Després ve la fase de portar a la pràctica el que s’ha parlat. I, finalment i amb un poc de sort, arriba l’hora de collir els fruits, l’etapa en la que el partit es fa major, es fa madur i es consolida a nivell institucional. Doncs bé, sembla que al BLOC li passa que s’ha fet major sense saber que vol ser de major i enlloc de preguntar-s’ho d’una vegada per totes i deixar-ho clar resulta que s’ha pres la decisió d’ignorar l’assumpte com si fóra un problema que no existeix.

Abans s’escoltaven veus crítiques des de dins, això en certa mesura, em preocupava. Hui, després de la conferència ja no s’escolten veus, ni crítiques ni condescendents. S’ha produit el silenci del valencianisme. I com diuen per ahi: “quien calla otorga”

La CRISI ja està ací

Hui hem conegut les dades de l’atur del mes de maig i les coses no pinten bé. Per molt que la paraula crisi no aparega al vocabulari de molts dels nostres polítics i des de Moncloa s’afirme que amb el pessimisme no es crea ocupació, el millor que se pot fer per afrontar un problema -i greu com el que afrontem- és assumir-lo, analitzar-lo i posar-nos a buscar solucions.

Són molts els símptomes de la crisi. The Economist pronostica un creixemet de menys d’un 1% per als pròxims 2 anys, front el creixement de casi 4% que hem tingut estos anys. Això vol dir atur, molt d’atur. I ací, al nostre benvolgut País Valencià, som líders en la pujada de la desocupació segons ens conten tots els mitjans de comunicació hui.

Si, sabiem que este moment arribaria. Ho sabiem i ho vam dir. Però en política la gestió del temps és tan important com el contingut del missatge que vols trasmetre. I si a les passades eleccions la percepció era la del luxe, el creixementi el “progreso” (entenent progrés per destrucció del territori, bombolla immobiliària i malbaratament de recursos públics), ara la percepció és una altra, i així ho de assenyalen les dades del CIS a nivell estatal.

A més de la gestió del temps, és important el missatge. Que estem malament està clar. I caldria recordar que el valencianisme progressista ja ho deia ara fa un any. Però el missatge ha de centrar-se en una alternativa. Mesures a curt termini per afrontar les dificultats i unes línies per començar a construir un model econòmic alternatiu, a mitjà-termini.

Per això trobe molt encertat l’article del Secretari de Política Econòmica del Bloc, Rafa Beneyto, publicat fa uns dies al Levante-EMV. És un bon pas. Parla d’innovació, de recaptació i regulació fiscal per poder incentivar una economia de valor afegit. Parla d’educació, formació professional. Parla d’infraestructures necessàries i de facilitar els ara embolicats tràmits per la creació d’empreses. En definitiva parla de passar d’un país de rajola a un país d’emprenedors i innovació.

Beneyto també parla de la tardia reacció del govern valencià (PP). I podria haver parlat (però entenc que l’article s’hauria allargat prou) dels models que ens oferixen la resta d’opcions polítiques als valencians. Fem un repàs. El PP ens oferix una empresa de gestió d’esdeveniments pagada per tots els valencians. Ens oferix una política de gestió del pressupost sense cap contenció, un deute disparat que pagarem tots en algun moment. El PSOE té un model, esperem que ens ho explique Lerma (o el seu possible sustitut - Lerma 2.0, a.k.a Ximo Puig) algun dia. Fins ara, estan més preocupats per dir que no és culpa de ZP que d’oferir una alternativa. I EU segurament parle de pujar impostos i que l’Estat actue sense dir ni on ni com.

Hem de fer un esforç molt gran per comunicar esta realitat. El context, els models que ens proposen i l’alternativa del valencianisme polític. Perquè sinó encara ens culparan a nosaltres de la crisi. Ah no, si això ja ho han fet: acusar a Compromís de perjudicar el sector de la construcció per criticar la destrucció del territori (recorde la notícia pero no la trobe, si algú la té que la pose als comentaris).

En fi, com tantes vegades s’ha dit: It’s economy, stupid!

I torna-li amb Compromís

El grup parlamentari de Compromís continua amb la seua espiral d’ocupar fulles i fulles i fulles de la premsa amb la seua crisi permanent. No vaig a parlar de l’episodi de l’altre dia perquè m’interessa ben poc, és una més de les “performances” de Glòria Marcos, sinó de com afecta tot este tema a l’acció política del Bloc a les Corts, i què solucions queden.

La societat en general, el que percep és que dos partits que anaven junts s’han barallat. Això ja no té solució. Ara bé, el que no es pot mantindre és una situació que invisibilitza qualsevol tipus de projecte, iniciativa, de qualsevol dels “bàndols” dins del grup parlamentari. I precisament perquè perjudica tant a EU com al Bloc, el primer que s’hauria de fer és buscar un acord, en línia amb el que proposava Morera, fer una mena de dos subgrups dins del grup parlamentari. Tot açò suposant que els dos volen evitar la situació de conflicte…que tampoc està clar.

El que està clar és que eixos intents per part de Morera d’arribar a una “entesa” amb EU no ha sigut possible. Ans al contrari. Pareix que Glòria Marcos busque el xoc, com a estratègia política. Ella sabrà perquè. Tampoc ens interessa… ens interessa que esta situació s’acabe, com més prompte millor.

El que es podria fer:

1) Proposar un acord, un reglament intern que garantisca la pau interna i el respecte a les diferents sensibilitats del grup parlamentari. S’ha d’oficialitzar i visibilitzar que són dos subgrups que treballen amb normalitat i sense conflictes.

2) Qui no accepte la necessitat d’establir un reglament intern (que haurà de ser negociat i consensuat), que siga expulsat del grup parlamentari.

Objectiu? Que 2009 i 2010 siguen dos anys amb el menor número possible d’obstacles per a l’acció política del grup. Són dos anys claus, els que sens dubte tindran una influència major en el vot dels valencians al 2011… i per tant cal canviar el xip. Parlem massa vegades de com rellançar el Bloc, què canviar per a que puga “créixer i arrelar” de cara al 2011… però no ens adonem que tot això serà inútil si continuem sent notícia pel culebró de Compromís.

TNP: Transfusió Necessària de Positivitat.

Quan compartixes un blog amb una altra persona pot passar el que ens ha passat hui. Parlant ha eixit el tema de que els dos volíem escriure un post sobre la Trobada Nacionalista de Primavera que s’ha celebrat este cap de setmana a Alborache. En teoria anàvem a escriure cadascú un post, però després de llegir l’escrit que m’ha enviat Amadeu, m’he donat compte que coincidia amb el que jo volia escriure, així que per estalviar-vos temps, i paraules innecessàries ací vos deixe amb el seu post:

Després de la desfeta dels resultats electorals del passat mes de març, els ànims dins del Bloc i del Bloc Jove estaven pel terra. La formació, en coalició amb IdPV i Els Verds, havia decaigut més que mai, enfonsant-se en els pitjors resultats de tota la història contemporània del valencianisme. Després d’això, hi va haver Consell Nacional del Bloc, caracteritzat per la poca afluència de consellers i un xicotet discurset del Secretari General entonant el mea culpa. Ah sí! També és va convocar una convenció/conferència/nosesap per al mes de juny.

Així, mentre el partit seguix en Stand by, esperant una nova representació de teatre en forma de conferència on algú, de bona voluntat, encamine les coses per la via correcta o almenys les encamine en alguna direcció, els ànims segueixen baixos i els deures per fer.

Per sort per al Bloc, hi existix el Bloc Jove. I no és perquè el Bloc en siga molt conscient, sinó perquè el Bloc Jove deuria ser exemple per a la gent gran. Davant els mals resultats, el Bloc Jove ha pres una decisió, çò és, posar-se a treballar. Tan fàcil com això. Este cap de setmana s’ha celebrat en Alboraig la TNP 2008, (Trobada Nacionalista de Primavera 2008), caracteritzada pel tancament definitiu del congrés de Xàtiva, amb la incorporació de la gent de l’altra llista a la Coordinadora Nacional; unes xerrades formatives de primer nivell i un bon rotllo i una germanor admirables que tots necessitàvem. El Bloc Jove, capitanejat per Pere Fuset i la seua gent, ha pres la decisió de, com diu Rosella, l’arromanguisme. I els demés els seguirem de gust.

Quin goig feia vore’ns, vos ho jure. Cinquanta joves, xics i xiques, amb ganes de treballar, amb la joventut i l’estima pel nostre país com a bandera (eixa bandera sí que de veres importa) i amb la capacitat, entre tots, d’auto-transmetre’ns una energia per a seguir endavant que tots i totes necessitàvem. Espere de tot cor que esta energia contagie a la resta del partit. Espere que siguem capaços de posar en marxa la maquinària. Jo, veient la potència que és el Bloc Jove (perquè senyors, això sí que va ser una cosa “potent” de debò) no tinc cap dubte, de que som capaços de tot si ens ho proposem. Hem decidit posar en marxa la doble política de “des de baix cap a dalt” i d’ “arrelar i créixer” i ho anem a aconseguir, bàsicament perquè ens ho creiem. Ens creiem eixes polítiques, ens creiem el projecte, ens creiem el partit, ens creiem el moviment nacional, ens creiem el país, ens creiem capaços. Som el futur d’este país, els quadres polítics comencen a formar-se, les bases comencen a mobilitzar-se, i la roda avança. Qui s’apunta?

Amunt València!!!

Quina setmana!! Dimecres vaig estar a Madrid, com milers i milers de valencians, animant, patint i finalment, celebrant el nou títol del València CF. I no, no vaig a escriure ací del futur del Koeman, ni del gran partit d’Alexis, Baraja, Villa, Mata i tants altres… Vaig a escriure sobre les reflexions valencianistes que m’ha provocat este viatge. Per ordre cronològic:

Primera reflexió. Ja té collons que el partit es jugue a Madrid, obligant-nos als valencians a viatjar 3 hores cap a Madrid, dimecres, mentres que els del Getafe es poden plantar al Calderón en 10 minuts en Metro. Però la cosa ratlla allò subrrealista si passant el viaducte de Bunyol, la gran Magdalena Álvarez decidix fer-nos la vida un poc més complicada i re-asfaltar l’autovia deixant només un carril disponible un dia que es preveuen milers de desplaçaments addicionals… Una demostració del centralisme que no veu més enllà de l’M-30, i que alguns volen plantejar com a garant de la igualtat de tots els ciutadans de l’estat.

Segona reflexió. Quin poder identitari té el València!! Tindrà molts defectes, i jo els conec i critique habitualment, però és el club valencià amb més aficionats i presència territorial a totes les comarques del nostre país. Això es notava a Madrid. Creuar-te amb valencianistes saludant-nos com si ens coneguerem de tota la vida. Sentir l’olor a pòlvora al Parc de San Isidre, o vore una marea humana taronja (aii el taronja!) i amb les senyeres al vent. L’emoció de sentir 20.000 valencianistes cantant a la terra que mai es rendix i mai es doblega. Negar el poder del VCF com a instrument vertebrador i identitari d’una societat complexa com la nostra, és no vore la realitat….

Tercera reflexió. …i qui pense que amb això vull dir que el VCF és un club predominantment nacionalista valencià, s’enganya de totes totes. Si alguna cosa queda clara es que els valencians viuen amb normalitat la seua espanyolitat i valencianitat alhora. Una identitat dual, que es fa present tant a les enquestes com a les tertúlies de café, i com no, al camp de futbol. Però també queda clar que n’hi ha una escletxa per aprofitar: la gent se n’adona cada vegada més del centralisme, i la trampa que amaga la idea d’Espanya que ens venen des de Madrid. Tot i que d’això ja hem parlat prou les últimes setmanes. Cal resaltar el fet de que queda un espai per aprofitar, i que el valencianisme polític pot omplir amb el seu projecte.

Quarta reflexió. Quina cagada la del rei! Ara, molts pensaran un poc abans de definir-se com a “juancarlistas”. He de dir que a l’estadi n’eren pocs els que sabien el que havia dit el rei. De totes maneres, per al rei, va dedicada esta pancarta del Bloc Jove de la Ciutat de València que s’ha pogut vore a la manifestació republicana de hui al Cap i Casal.

I l’última reflexió…. Rita Barberá és un animal polític! Una icona per a milers de persones. Vore-la eixint de l’estadi amb el cotxe oficial, la finestra baixada i els braços per fora celebrant amb l’afició la recent victòria fou la personificació del populisme. I no ho dic en sentit necessariament negatiu. Ahi està i suma y sigue. Per alguna cosa serà. Però sospite que té molt a vore la seua personalitat propera davant la llunyania social i la manca d’alternatives en altres projectes polítics a la nostra Ciutat.

Però bé… tornant al tema que ens ocupa. Poc més que dir, Amunt València!

Més sobre els “think tanks”

Entrada relacionada: Un think tank per al valencianisme

Un dels titulars que ens ha deixat la configuració del nou govern de Zapatero ha sigut l’eixida de Caldera amb la misió de crear un nou think tank per al socialisme espanyol fusionant les diferents fundacions amb les que compta el PSOE: la Fundación Pablo Iglesias d’Alfonso Guerra, la Jaime Vera dedicada a la formació de quadres polítics, la Ramón Rubial/Españoles en el Mundo que s’ocupa de l’emigració, la Fundación Sistema sobre ciències socials, i la de Solidaridad Internacional centrada en la cooperació. La Fundación Alternativas, vinculada d’una manera més indirecta al PSOE i amb lligams amb altres sectors de l’esquerra espanyola, potser no formaria part del procés.

La unificació d’estes organitzacions permetrà al PSOE comptar amb un think tank potent, que puga sostindre ideològicament el discurs del socialisme del S. XXI, més enllà del personalisme de Zapatero sobre qui començarà a plantejar-se el tema de la possible successió per a les eleccions de 2012.

Este procés és paregut al que va viure l’entorn ideològic del PP en 2002 amb la creació de la Fundación FAES. Des d’eixe moment, esta fundació s’ha convertit en un autèntic motor ideològic per als “liberal-conservadors”, tal i com els agrada definir-se. Potser hauriem de pensar en l’existència d’este instrument com una de les causes que ha permés al PP sobreviure al 14-M de 2004.

Tal i com comentavem fa un temps, el valencianisme polític representat pel Bloc haurà de plantejar-se la necessitat de crear un instrument similar, dins de les possibilitats del Bloc. Recordem, però, que altres partits com ara ERC o ICV, que poden ser més comparables a la situació del Bloc, compten amb els seus propis think tanks.

Esperem que siga un tema que arribe a la Conferència Nacional del 14 de Juny. Si el seu lema és : Arrelar i créixer, de segur que es veurà amb bon ulls un mecanisme per facilitar l’arrelament i consistència del ara feble i oscil·lant arbre del valencianisme polític.

Què és una mula?

“Què és una mula?”- esta va ser la pregunta que li va plantejar un professor a una companya de classe, tot esperant una resposta molt concreta: “és un híbrid de cavall i ase” o com a mínim “algo paregut a un cavall”. La companya no es va prendre massa temps per a pensar i va respondre: “una mula és una vaca”. Com que esta vegada no vaig a parlar de joventut ni d’educació obviaré comentar perquè una xica de 22 anys que esta a la Universitat no sap que és una mula. La qüestió és que quan vaig arribar a casa se me va ocórrer preguntar-li a ma germana: “Teta, què és una mula?” La resposta va ser clara: “un bou”. La cosa ja començava a emprenyar-me, seria jo qui estava confós? seria una mula vertablement algo paregut a una vaca i no algo paregut a un cavall?

“No! una mula és un empelt de cavall i burro! perquè tot lo món pensa que és un bou?”-li vaig dir jo a ma germana. “perquè quan preguntes això a tot el món li ve al cap el Portal de Betlem” (es veu que jo no entre dins de tot el món), ella va seguir: “La mula eixa porta tota la vida al costat del buey, i el buey és molt més vistós que la mula, per tant quan preguntes per la mula el cervell automàticament pensa en el buey y la mula del portal de Betlem i com que el bou és més vistós pensa en el bou”.

Jo em vaig quedar, que el llavi de baix me tocava terra, seria cert açò? la qüestió era que a la xica de la meua classe segurament també li havia passat açò de pensar en el portal de Betlem, que coses té la ment! Em vaig acomiadar de ma germana i quan ja eixia per la porta de la cambra ella va dir: “És lo mateix que vos passa a vosaltres, al BLOC” Això si que va ser una sorpresa, ma germana anava a fer un anàlisi polític quan mai s’ha interessat el més mínim pel tema, jo ja m’imaginava q anava a posar a Morera de xiquet Jesús i anava a parlar-me de reis mags o algo, però no, va dir: “Al igual que la mula s’ha donat a conéixer per el portal de Betlem, els partits vos doneu a conéixer sobretot en les campanyes electorals, a la mula li ha passat que per estar al costat del bou la gent ja no la veu com a mula sinó com algo paregut al bou, i a vosaltres vos passa que per ajuntar-vos amb altres la gent no vos veu com el que sou sinó com algo paregut als qui vos acompanyen”.

Hi ha que vore el que dona de sí el portal de Betlem, ma germana és una crack, i jo no ho sabia.

Idees per a una Conferència

Després del desastre electoral del 9-M, al Bloc es van començar a plantejar algunes alternatives. Alguns apostàven per un Congrés extraordinari on s’exigiren responsabilitats a l’Executiva Nacional. Altres apostaren en canvi per separar el debat de noms i el debat d’idees i convocar una Conferència Nacional sobre el projecte, l’estratègia i posicionament del Bloc deixant per a més avant el Congrés.

Eixe sembla ser la posició que finalment ha pres l’Executiva. I així ha quedat convocada per al 14 de Juny una Conferència Nacional precedida d’un debat en els diversos col·lectius. Així que per animar el debat sobre i dins la Conferència, vaig a donar algunes idees sobre com hauria de ser, des del meu punt de vista.

En primer lloc, la Conferència ha de ser oberta a tots els militants i simpatitzants, i ha de vindre precedida d’un veritable debat, que faça realitat el lema de “Política des de baix cap a dalt” que tant es repetix en discursos però que no acaba de visualitzar-se en el dia a dia. Una política que no hauria de consistir en saber que pensa la militància o la societat (depenent de quin àmbit tractem, si l’intern o l’altre) sinó d’intentar establir una conversa que siga de profit per a l’estratègia, actuacions, etc…

En segon lloc, ja que es fa l’esforç d’organitzar una moguda com esta, cal aprofitar-la i parlar de tots els temes que calguen. Quin posicionament polític volem? Quina idea de partit tenim? Quines idees bàsiques hem de defensar? He sentit en alguns moments que sempre estem parlant del mateix. Jo no ho crec. Ans al contrari, ens cal actualitzar un discurs i uns punts bàsics a partir d’allò que diuen els estatuts fundacionals del Bloc: que som la casa comuna del valencianisme progressista. De fet, si fora per mi, la moguda seria major i parlaria de model de país, d’estat, d’Europa, de societat, de nacionalisme. Actualitzar de dalt a baix un projecte per al nou segle i donar-li un impuls necessari. Però bé, entenc que a dia de hui això podria ser massa…

En tercer lloc, el debat d’idees és necessari, però no exclou altres debats. I per tant, crec que és una bona notícia la celebració d’un Congrés extraordinari al 2009. Com més prompte millor. 2009 i 2010 són claus per al paper del valencianisme polític a les eleccions de 2011 (si Camps no decidix avançar les eleccions, una nova variable que hem de tindre en compte) i cal tindre un equip renovat i amb ganes de cara als nous reptes.

És a dir, que siga, com diu Morera, una Conferència potent. Qui l’entenga com una oportunitat per evitar un Congrés, s’enganya. Qui l’entenga només com un paripé per eixir a la premsa, s’enganya. És una oportunitat única per actualitzar i clarificar el missatge sense que altres temes contaminen el debat. També per ajuntar i motivar a tota la militància darrere d’unes idees que s’han acordat entre tots i superar el moment de desànim actual (qui no ho veja és que no vol vore-ho). Si perdem esta oportunitat, ho pagarem.

Mascletà electoral

 

En estos moments puc sentir de fons el soroll d’una mascletà. I es que estem en Falles, i la ciutat de València s’ompli de fallers i visitants, valencians tots en estos dies, per a gaudir d’una festa incomparable al món. Som conscients de que hem fet una xicoteta parada al blog per a respirar, agarrar aire i continuar. No és fàcil digerir resultats electorals com els de diumenge passat. De totes maneres,  en política n’hi ha un tempo diferent. I no em referisc a que molts dividim les dècades en legislatures, sinó a que han passat només 7 dies i sembla que haja passat una eternitat.

Moltes coses s’han dit, molt s’ha parlat, sobretot de la manera de recuperar-nos davant un resultat com el que vam tindre. I els pensaments, les opinions com en una mascletà, feien explossió en fòrums i blogs, en tertúlies i converses d’MSN. Moltes coses que ja hem parlat. Amb un cert ritme -com les mascletaes-, s’enllaçaven es desitjos, les reflexions, les ingenuitats, les reclamacions de responsabilitats, les idees i les manies de cadascú.

Cal parlar i a NoCap parlarem. Cap campanya electoral ens impedix fer ara reflexions en veu alta. Ara, parlant, ja no es perjudica cap projecte, sinó que el projecte eixirà perjudicat (o senzillament no eixirà) si no parlem, reflexionem, aportem i sumem idees (perque la suma d’idees sempre serà millor que la de sigles).

És el moment de parlar, o el silenci ens atordirà

P.D: Des de NoCapenCapCap volem desitjar-vos unes bones falles i que gaudiu de la festa! (com diuen els cartells del Bloc Jove del Cap i Casal que estan per tot el centre històric de la Ciutat)

I ara… què farem?

Navarro va destacar també, en declaracions als mitjans de comunicació, la “unió de l’esquerra” com un “valor fonamental”, i va afirmar que este és el que els ha fet estar treballant en la campanya. Així mateix, va apuntar que “encara queda un llarg camí en què lluitar per un futur amb molts més”.
(…)
Per la seua banda, el secretari general del Bloc, Enric Morera, va subratllar que esta campanya “passarà a la història” perquè el seu partit ha plantat “una gran llavor“, i la va qualificar de “positiva” i “dinàmica” “a pesar de les tensions”, va dir. També es va comprometre a continuar “sumant” front “al bipartidisme, com a garantia d’alternativa”.