Mascletà electoral

 

En estos moments puc sentir de fons el soroll d’una mascletà. I es que estem en Falles, i la ciutat de València s’ompli de fallers i visitants, valencians tots en estos dies, per a gaudir d’una festa incomparable al món. Som conscients de que hem fet una xicoteta parada al blog per a respirar, agarrar aire i continuar. No és fàcil digerir resultats electorals com els de diumenge passat. De totes maneres,  en política n’hi ha un tempo diferent. I no em referisc a que molts dividim les dècades en legislatures, sinó a que han passat només 7 dies i sembla que haja passat una eternitat.

Moltes coses s’han dit, molt s’ha parlat, sobretot de la manera de recuperar-nos davant un resultat com el que vam tindre. I els pensaments, les opinions com en una mascletà, feien explossió en fòrums i blogs, en tertúlies i converses d’MSN. Moltes coses que ja hem parlat. Amb un cert ritme -com les mascletaes-, s’enllaçaven es desitjos, les reflexions, les ingenuitats, les reclamacions de responsabilitats, les idees i les manies de cadascú.

Cal parlar i a NoCap parlarem. Cap campanya electoral ens impedix fer ara reflexions en veu alta. Ara, parlant, ja no es perjudica cap projecte, sinó que el projecte eixirà perjudicat (o senzillament no eixirà) si no parlem, reflexionem, aportem i sumem idees (perque la suma d’idees sempre serà millor que la de sigles).

És el moment de parlar, o el silenci ens atordirà

P.D: Des de NoCapenCapCap volem desitjar-vos unes bones falles i que gaudiu de la festa! (com diuen els cartells del Bloc Jove del Cap i Casal que estan per tot el centre històric de la Ciutat)

Crida del 68

Hui es pot dir que comencen oficialment les Falles amb la tradicional Crida. Fa 40 anys, un dia com hui, a les Torres de Serrans milers de fallers, de valencians, es reunien -com tots els anys- als seus peus. Però al 1968, succeí una cosa que feu d’eixa crida, una crida especial.

La década dels 60 va començar a sorgir un moviment que reclamava un major ús del valencià. Recordem les pintades de “Parlem Valencià”, iniciatives com els cursos de “Lo Rat Penat”, o l’emergència de noves publicacions en valencià. Les falles no van viure alienes a estes reivindicacions i durant les crides falleres es reclamaven discursos en la nostra llengua, amb xiulits a les autoritats quan els feien en castellà.

El moment més àlgid d’estes protestes fou a la Crida de 1968, amb un episodi prou curiòs. Quan el regidor i president de la JFC, Juan Bautista Martí Belda, tingué que deixar de parlar davant els xiulits va exclamar (pensant que el microfon estava tancat): “¡Cuando hablan las personas callan los borregos! ¡No interrumpir! ¡Si alguien ha venido aquí a buscar a su padre…!”.

Estes paraules provocaren la indignació de molts dels presents que fins i tot intentaren agredir el regidor. Tot i això, l’episodi no tingué conseqüències polítiques. La gravació de les declaracions fou confiscada i desaparegué. I el regidor va aconseguir el suport de 165 comissions que avalaren la seua gestió i que evitaren la seua dimissió o destitució.

El cantant Llouís, però, deixà constància de l’episodi amb la seua cançó dedicada a la “Crida del 68″

Moltes coses han passat des aquella Crida del 68…. però hauriem de fer un esforç per a recuperar la memòria història recent del valencianisme, de les reivindicacions identitàries dels valencians, també a les falles. I, per què no, extraure algunes lliçons sobre la naturalesa del nostre moviment polític i la seua relació amb la societat que aspira a representar.

Via| Associació d’Estudis Fallers gràcies a la qual he pogut conéixer esta història!

Quina lectura fem d’açò?

En els últims dies hem conegut dos notícies relacionades amb la lectura al nostre país. Per una banda, ha descendit el nivell de lectura en valencià. I per l’altra, estem a la cua de l’estat en quant a ús de biblioteques públiques.

En quant a la primera, el nivell de lectura en valencià ja està per baix del nivell de lectura del gallec i només està per damunt del nivell de l’euskera. Així que tot i que els governants no ho vulguen vore, n’hi ha un problema quan es parla i es llig més SOBRE la llengua que EN la llengua. La normalització i promoció del valencià requerix una política activa i positiva i no una constant utilització política.

Sobre la segona, que dir? Som quasi capdavanters (només ens guanya Canàries) en desaparició de biblioteques: així en dos anys han desaparegut… ¡64 biblioteques al País Valencià! I ja no es tracta de la societat que llig més o menys sinó de que el PP permet que desapareguen les biblioteques públiques i que baixen el número d’usuaris de les que queden. Una política d’aparador que quan rasques un poc deixa en evidència la deixadesa dels servicis públics com la sanitat (un aspecte en el que també estem a la cua de l’estat), o l’educació.

Quan he llegit esta notícia m’ha vingut al cap una cosa. En una visita familiar que vaig fer fa poc a Barcelona, mentres caminavem des de l’estació del metro al Parc Güell em va sorprendre un edifici molt bonico i modern i més em va sorprendre que es tractava d’una Biblioteca municipal! I no era una biblioteca aparador, no… era una biblioteca amb prou de gent dins. Persones majors, estudiants, xiquets, llegint revistes i llibres.

Mentres buscava una foto de la biblioteca he sabut que havia guanyat un important premi d’arquitectura (el FAD). És a dir, una instalació cultural de qualitat, utilitzada i que pel seu disseny li dona un valor afegit al simple fet d’anar a una biblioteca.

Pensant en traslladar este model a la nostra ciutat pense que tindria prou d’exit i que seria prou entenible per als ciutadans. Cal posar l’atenció en l’equipament dels barris, fer-los de qualitat, fer que cada barri, cada districte tinga ciència i cultura als seus carrers i que no siga un edifici obscur i vell sinó un mini calatrava, més barat i amb més utilitat.

Podeu acusar-me de malbaratador, però preferisc endeutar-me creant cultura i millors barris per a tots que un macro-palau que s’inunda i al que només aniran uns pocs.

I bé, quina lectura feu vosaltres del tema?

La bona educació…

L’altre dia em comentaven l’història d’un grup de xiques d’una població majoritariament valencianoparlant que es relacionaven entre elles en castellà, sense cap excepció, i que fins i tot es referien a la seua llengua materna com a “el dialecto”. Són moltes les històries d’este tipus que segurament haureu sentit alguna volta i que tenen que vore amb el procés de substitució lingüística del valencià pel castellà. Altres actituds són menys evidents: com canviar de llengua en un grup quan entra una persona que parla castellà però que segurament enten el valencià.

He trobat a internet una història que il·lustra molt bé esta situació i m’he decidit a compartir-la amb vosaltres. És: la bona educació:

LA BONA EDUCACIÓ DELS CIUTADANS DE LES BAHAMES

Ferran Suay
Societat Valenciana de Psicologia

Fa poc, en una reunió familiar, m’escoltava l’oncle Enric, que havia treballat tota sa vida a les drassanes, furgant els budells dels vaixells que haurien de solcar les mars, plens de mercaderies i de mariners d’aquells que es, segons que diuen, deixen una nòvia i mig sou en cada port que visiten. Per qüestions de feina, el meu oncle havia viatjat bastant, i ens explicava com, durant un seu viatge a Londres, li havia preguntat per un carrer a un bobby, en valencià… això sí, mostrant-li alhora el paperet en què duia pulcrament anotada l’adreça. El seu company, un mariner d’Altea, es quedà bocabadat en comprovar que la policia anglesa ‘entenia el valencià’. L’oncle rematà, murri, la seua història: -Per al poc que m’havia d’entendre si li parlava en castellà , bé podia estalviarme l’esforç i parlar-li en la meua llengua.

Tot seguit, sense deixar caure el fil de la conversa, ens parlà d’un seu viatge a les Illes Bahames, amb motiu d’unes reparacions que havien de fer-se a la nau que feia aquest trajecte. Resultà ser que els habitants d’aquell país, de pell ben negra i d’aspecte atlètic, li havien semblat a l’oncle les criatures més boniques del món. -Hòmens i dones, tots eren ben trempats, amb uns ullots grans, que alguns els tenien verds i tot. I el cas és -continuà l’oncle- que tu anaves caminant, xinoxano, per la vorera, i encara no n’havies vist un davant teu, que ja se n’havia abaixat per cedir-te el pas.

D’entrada, l’oncle s’ho havia pres com a senyal d’exiquisida cortesia i bona educació, però -home bservador com ell era- no tardà a adonar-se que el pas, només el cedien els negres, i que, a més a més, tan sols ho feien amb els blancs, i no entre ells, que -quan es creuavencompartien la vorera sense grans dificultats. En acabar l’anècdota, tots els presents coincidirem a lamentar l’abús i l’evident discriminació que suposava per als ciutadans de les Bahames, haver de sotmetre’s de manera tan servil gniominiosa, i cedir sistemàticament la prioritat als forasters. Algú encara reblà: -Només faltaria… forasters vindran que de casa ens tiraran.

En això estavem, compartint la indignació contra aquella submissió abjecta, quan arribà a la casa un dels néts del meu oncle, acompanyat de la seua nòvia què, en entrar, ens saludà cortesament: - Buenas noches. Al poc vaig poder comprovar que la jove era una d’eixes persones que parlen exclusivament i tot el temps, en espanyol, siga la que siga la llengua dels seus interlocutors. Ho feia amb desimboltura, sense acusar cap incomoditat pel fet que era l’única que parlava eixa llengua. Fins a la seua arribada, a la sala hi havia hagut set persones valencianoparlants. A partir d’aleshores, qualsevol que hi haguera entrat s’hauria pogut pensar que estava davant de nou castellanoparlants, perquè quan la conversa es reprengué, tots els que parlaren ho feren en la llengua de la recent vinguda. Només dos paraules li havien bastat per a produir aquell miracle de conversió lingüística de la meua família.

Mentre l’oncle Enric, perdut ja el ritme de la conversa, es mirava calladament els peus, vaig pensar, ves a saber per què, en aquells negres bellíssims de les Bahames.

Bé, com després de llegir-la he estat buscant per Sant Google i he trobat coses interessants sobre iniciatives que estan sorgint contra este procés, deixe per un altre post el “què podem fer”.

Esta setmana, salvem el Cabanyal

Este dimecres el Tribunal Supremo té previst dictar sentència sobre el recurs de cassació presentat per la Plataforma Salvem el Cabanyal contra el pla de l’Ajuntament de València d’obrir per la meitat el barri i ampliar l’avinguda de Blasco Ibañez.

No sé si es farà pública la decisió eixe mateix dia o si es tindrà que esperar, però tot pareix indicar que serà un moment decisiu per a la nostra ciutat. I és que el que estan fent amb el Cabanyal no té nom. Una degradació conscient i planificada amb l’objectiu de facilitar la destrucció del nostre patrimoni.

Que el barri està degradat? Que no ho estava el centre històric fa unes décades? Jo tot i que era molt menut, encara me’n recorde de l’ambient que n’hi havia a finals dels 80 o principis dels 90. Tiraren mig centre a terra per obrir una avinguda que “revitalitzara la zona”? Veritat que no? La destrucció no és solució.

Jo a voltes m’imagine un Cabanyal rehabilitat, que pot funcionar molt bé com a complement a una façana marítima orientada al turisme. Mercats, cases rehabilitades, turistes pels carrers. Fins i tot es podrien aprofitar les conexions per tramvia amb els campus universitaris i oferir habitatge per a estudiants. Moltes possibilitats que només necessiten: diners i voluntat política.

Els diners ens diran que falten, però mentrestant el circuit urbà continua generant gastos a tots els valencians (no anava a eixir-nos debades senyor Camps?). També podriem traure’ls controlant un poc més els “sobrecostos” dels que parlava Amadeu. El que realment falta és voluntat política d’obrir un barri sense destruir-lo.

Un barri únic, un barri que representa una part del patrimoni de tots els valencinas. Un barri que s’estan carregant, conscientment. Esperem a vore si este dimecres, la Justícia fa justícia.

Sobrecostos

Hui, el Mercantil Valenciano publica la següent notícia:

Els trams de metro oberts abans de les eleccions acumulen 20 milions de sobrecost

Sembla ser, que s’han produït uns clots (socabrones… ai, socavones, socavones) a la línia 5 del metro, xè quina mala sort.

 Hem arribat a un punt, on l’aprobació de pressupostos per part de les institucions valencianes s’ha convertit en un simple i íncomode tràmit. Lo que en principi anava a costar 5, acaba costant 10, sí o sí. Calen millors contables, es veu, o tal vegada millors polítics, no ho sé. Tant si estem parlant de serveis públics, com d’obres faraoniques, la qüestió és què tot (sobre)costa molts diners. I açò qui ho paga? No ens enganyem, no ho paguen els actuals contribuents, ho paguen ells i els qui venim darrere. Les noves generacions valencianes (no confondre amb NNGG) estan condemnades a arrosegar un deute públic infumable, que hauran de pagar a base de fer hores com a cambrers o com a caddies (no sé si s’escriu així) en algun camp de golf, ja que bàsicament la nostra economia es basarà en el turisme.

 Al caliu de la notícia, almenys, em queda el consol de que hui molts valencians (d’eixos típics, que parlen de tot allò que no saben, que se compren un cotxe només per a poder contar-ho i que parlen de política només per a lloar èpoques passades en les quals “se vivía mejor”) estaran contents. Perquè amb açò de que els valencians també tenim socavones podran deixar d’envejar a Catalunya, tot i que siga per un dia. Per a ells, l’enhorabona, per a tot el demés Master Camps.

El centralisme de la Ciutat de València

 

En moltes ocasions se’ns acusa als valencians (els de la ciutat de València) de centralistes. Jo, que sóc de la ciutat tal vegada no percep igual eixe centralisme, com per exemple el pot percebre un pegolí o un benicarlando, però arran de les celebracions d’ahir m’ha vingut al cap l’idea de que és injust i centralista que totes les celebracions del 800aniversari del naixement de Jaume I programades per la Generalitat s’hagen realitzat a la capital del país (també estan programades exposicions a Alzira a partir de la setmana que ve). Em preocupa que una data com esta quede reduida per les nostres institucions a l’àmbit de la província i focalitzada en el Cap i Casal. Sembla que el provincialisme es promou des de dalt quan ja està prou estés, sembla que es vol convertir als valencians de cada província en cossos polítics amb objectius i reivindicacions diferents (i en alguns casos oposades). Jo em negue a que açò siga així, jo no sóc ni vull ser més valencià que qualsevol altre i no vull que des de les institucions valencianes es faça entendre que València, per ser capital del país o veges tu per quin estúpid motiu, és més valenciana que Alacant, Oriola o Sagunt.
Des del valencianisme polític no hem de caure mai en eixe error, de dividir-nos, de jerarquitzar la nostra valencianitat en funció de la proximitat del nostre poble o comarca a la capital, que és el que em dona la impressió que alguns dels nostres dirigents pretenen. Si bé és manifestament necessaria la consecució d’un projecte sòlid i fort per a la ciutat de València (el qual des d’ací molts reclamem) no és menys cert que eixe projecte no ha d’eclipsar altres projectes o monopolitzar l’atenció del valencianisme (tot i que a voltes semble necessari el seure i reflexionar profundament del nostre paper a esta ciutat), en definitiva, València ha de ser capital i motor del país, però no ha de confondre’s amb ell. València és una part, no és el tot. Per sort, això els valencianistes ho tenim clar. Com clar hauriem de tindre també, que ciutats com Alacant o València necessiten un projecte i una planificació política ambiciosa per la nostra part, el nacionalisme valencià no pot permetres i menys ara, quan estem en una situació històrica inmillorable, no implantar-se i consolidar-se en les grans ciutats del país, amb ambició i força però sense caure en el parany centralista i provincialista del PP.

València ja té Smog

 

L’altre dia, per una d’eixes coses estranyes que té la vida, vaig alçar-me del llit extraordinariament prompte, a les 7. Vaig decidir que un esdeveniment de tanta importància mereixia un gran reconeixement, així que per a “autopremiar-me” vaig seure a una cadira de la cuina per tal de vore com es feia de dia. L’espectacle era bonic de veres, el cel anava omplint-se de colors, des de la setena planta, on jo visc, es veia molt bé. Però de sobte, la fluixa llum del sol, que quasi estava per estrenar, com aquell que diu, va fer visible el que la foscor de la nit i la lluentor del migdia amaguen als nostres ulls.

Una fina capa de brutícia cobria el cel de la ciutat, la vaig vore perfectament, com un arc de Sant Martí de color gris, com una cúpula feta de núvols podrits, em vaig espantar, era una imatge molt inquietant.  ”Açò és un smog!” vaig pensar, ja visc en una gran ciutat, Copa Amèrica, Fòrmula 1 i un smog, si es que… València té de tot, no es pot negar. Per suposat l’ajuntament (bo, la majoria de l’ajuntament) diu que no, que de contaminació atmosfèrica res, ans al contrari, cada volta contaminem menys i la qualitat de l’aire en la ciutat és millor… L’equip de govern de Rita Barberà, diu que el fet de que hi haja un núvol de contaminació (m’han dit que quan comença a fer-se de nit, des de la carretera que ve del Perelló també es pot vore perfectament) damunt la ciutat és culpa de l’oratge, “los niveles más elevados de contaminación se producen en el periodo que se extiende de octubre a abril por cuestiones meteorológicas, como en cualquier otro municipio, y que si se indica un valor límite anual por ley es porque se presupone que pueden producirse alteraciones puntuales“. Quina gràcia! ara resulta que 7 mesos amb un nivell aproximat de 81 micrograms de diòxid de nitrògen per metre cúbic quan lo normal en són 46, són “alteracions puntuals” i coses de l’oratge… Sort que no se’ls ha ocorregut tirar-li la culpa d’açò també a Zapatero. Que tant feia.

Doncs això, que no cal preocupar-se per la qualitat de l’aire, que total dobla el màxim permés per l’UE, com tampoc hem de preocupar-nos per altres tipus de contaminació a la nostra ciutat. Per exemple la contaminació lumínica, no importa que València gaste un milió i mig més que Barcelona en llum tenint la meitat de població, ahí estarà Rita per recordar-nos lo bonica que lluix València de nit, el fet de que la contaminació lumínica de la ciutat estiga perjudicant a la fauna de l’Albufera, o que supose un malbaratament energètic descomunal, són mals menors, que no es poden comparar amb poder llegir un llibre a les 4 de la matinada en plena avinguda del Port.

També podríem parlar del tema de l’aigua. No, no de “agua para todos” sinó de l’aigua de València i la seua qualitat, no crec que calga dir massa…en esta ciutat qui s’atrevix a beure de l’aigua de l’aixeta? doncs això, que per moltes milongues que ens conten tots sabem el que hi ha.

Video resum del 2007 al BJ-CdV

Al Bloc Jove de la Ciutat de València hem preparat un video com a resum (incomplet per falta d’algunes fotos) de la nostra activitat a l’any 2007. El del cap i casal és un col·lectiu que ha crescut prou en els últims temps, i s’ha convertit en un dels més actius de tot el país. Un any dona per a molt, tot i que jo em quedaria amb un moment: el 9 d’octubre, a la processó cívica. Un pas cap avant del valencianisme polític que de segur repetirem al 2008.

 

Ara més que mai, Salvem el Cabanyal!

Potser perquè tinc arrels en el Cabanyal, o simplement perquè m’estime una ciutat que combine modernitat i personalitat pròpia, el pla del Partido Popular de destruir-lo m’indigna especialment. L’últim episodi d’esta llarga batalla per la supervivència, ha sigut un reportatge en el programa Callejeros, que mostrava la cara marginal del barri mantenint “marginada” l’altra cara. En definitiva, han mostrat la cara que l’Ajuntament vol mostrar, la cara que ells mateixos han construit degradant un barri per justificar el genocidi patrimonial que pretenen dur a terme.

No he pogut vore el reportatge, però si les reaccions a la blogosfera valenciana. Vos recomane llegir esta carta d’un cabanyaler al programa en qüestió. Ara més que mai, salvem el cabanyal!