Les fitxes es mouen

 

L’estratègia és més que evident, a estes altures de la pel·lícula qui no ho veu és perquè no vol. Tal vegada no és una estratègia dissenyada i conscient. No crec que hi haja una mà negra darrere que menege els fils i active els mecanismes un per un i en el moment adient, no és això. Però si observem els resultats ens adonarem de que tant fa si és així com si no ho és. L’espanyolisme  avança i amenaça amb fer escac i mat (i quan dic espanyolisme em refersic al de sempre, el que coneixem,  no hi ha altre, i si hi ha no està representat dins de cap dels dos principals partits de l’Estat).

Tot va començar amb l’era Aznar. Les dos legislatures populars havien fet resorgir entre els sectors dretans (i també en altres) de la societat espanyola el nacionalisme espanyol que fins llavors havia romàs silenciat per un fervor democràtic que  relacionava l’espanyolitat amb el franquisme. Amb Aznar molts espanyolistes van poder eixir per fi de l’armari i també es van crear de nous. Però l’espanyolisme no va ser l’únic nacionalisme que va revifar en aquella Espanya popular, no sé molt bé si per reacció o per convicció, altres nacionalismes van créixer i van fer-se més forts (pensem per exemple en l’augment de vots d’ERC a les eleccions estatals de 2004). Per tant, és ací on comença l’etapa que vull analitzar.

Amb Zapatero la història és ben coneguda (o no?). Zapatero era (i és) aquell que deien “bambi”, bon xic i del Barça. Ens va traure d’aquella guerra ilegal i va parlar-nos de l’Espanya federal que junt a Pasqual Maragall havia planificat, “Nación de naciones” deia. Es va embarcar en una seguida de polítiques noves, renovadores, fresques; amb el seu “talante” va seduir a tort i dret (bé, la veritat és que més a tort que a dret) i va provocar la histèria en les fileres de la tribuna popular. “Aprobaré la reforma de estatut que salga del Parlament de Catalunya” deia; “el diálogo es un instrumento necesario para la paz” assegurava. I a mesura que passava la legislatura, la dreta espanyola es feia més dreta i més espanyola, deien que Zapatero volia trencar Espanya, ells saben que no (i tu?). Quin és el resultat? el resultat és que tota bona estratègia no es descobreix fins al final, per tant deduisc que l’estratègia no ha estat lo suficientment bona com per a passar desapercebuda als meus ulls (i als teus?). Zapatero ha creat una Espanya que mola, on els gais es casen, a la gent li regalen 400€ per la cara, hi ha lleis de dependència i educació per a la ciutadania, i ha dit: “aquí teneis, ésta es la nueva España, una España socialista, una España progresista, una España de la que merece la pena formar parte”, però que passa amb els qui no els agrada esta Espanya? Doncs res! perquè tenen l’altra, la del PP.

I el lio està servit, arriben les eleccions estatals de nou, les de 2008, i toca fer balanç, la gent es pensa el seu vot o tal vegada ja el té decidit. L’Espanya federal, la “Nación de naciones” no hi és, Navarra ha estat entregada en safata de plata al PP per part del PSOE “para que no gobiernen los nacionalistas”, però no passa res, perquè molts nacionalistes votaran a Zapatero, ell ho sap (i tu? sabies que ell ja ho sabia?), és fàcil davant l’Espanya del PP (la de sempre) està l’Espanya de Zapatero (la de sempre però que “mola más”), i els resultats electorals no es fan esperar… qui ha guanyat? El PSOE? El bipartidisme? No, ha guanyat Espanya (la de sempre) i l’espanyolisme (el de sempre, eixe que entrega Navarra a la dreta per “sentido de Estado”, eixe que col·loca a Bono de president del Congrés, eixe que fa que un partit purament nacionalista espanyol però camuflat amb només sis mesos de vida tinga una diputada) i eixa Espanya (la de sempre) i eixe espanyolisme (el de sempre) guanyen amb vots de gent no espanyolista, amb vots de valencianistes, per exemple. Perquè si fem balanç des d’una òptica nacional no espanyola açò és una desfeta, els partits que tenen una idea distinta d’Espanya o una idea i un projecte propi per a un determinat territori de l’Estat baixen o es mantenen amb dificultats. El PSOE guanya a les tres províncies basques, el PP creix allà on semblava que era impossible créixer més i l’espanyolisme guanya terreny.

On queda ara l’Espanya federal? la “Nación de naciones”? Al mateix lloc on quedava abans, al norés. Perquè l’Espanya federal no vindrà de mans dels de sempre, ni amb l’espanyolisme de sempre, perquè eixa idea, eixa concepció només té cabuda dins d’aquells partits que ells anomenen “los nacionalistas” però que en realitat són menys nacionalistes que ells. Així i tot la partida encara està jugant-se, d’ací poc eleccions a Euskadi, ja s’ho faran els mitjans de comunicació per a que tinguem a Patxi López fins i tot dins del caldo (o penses que van a desaprofitar esta oportunitat històrica de fer fóra al PNB?) i a Catalunya el PP ja fa moviments per a llevar-se de sobre l’espectre de l’anticatalanisme i disputar-li els vots de dretes a CiU. I tot perquè? perquè ens hem deixat enganyar per un “talante” que serà tot lo “talante” que vullgues però que no deixa de ser un “talante” espanyolista. Quins avanços, com a nacions sense estat, hem aconseguit baix eixe paraigüeZ? En què a millorat la situació? i tu m’ho preguntes? en res, perquè Espanya ara tal vegada mola més, però no deixa de ser Espanya (la de sempre i més forta que mai).

 

Si vos interessa el tema, recomane que llegiu el següent post d’Ignasi Bellido:

http://ignasibellido.blogspot.com/2008/04/59-segundos.html

Sudoku electoral o l’Espanya “plural”

Passades les falles vaig a fer un breu comentari dels resultats electorals a nivell estatal. Tots sabem el que ha passat: PSOE ha guanyat, el PP ha pujat i la resta o bé s’ha mantingut o bé ha baixat o quasi desaparegut del mapa parlamentari. També cal dir que tornem a vore diverses Espanyes electorals que coincideixen amb diferents models d’estat. Els resultats de Galícia, Euskadi i Catalunya oferixen pautes totalment diferents als de l’altra Espanya. Si Catalunya s’haguera independitzat i no participara en les eleccions, el PP hauria guanyat les eleccions, després de tot el que ha passat durant la legislatura!

El PP ha utilitzat dos o tres temes principalment per a erosionar el suport tradicional del PSOE i obrir forats en la paret que separa els seus electorats tradicionals i guanyar votants que a les eleccions anteriors confiaren al PSOE. Es tracta de terrorisme, debat territorial, i immigració. Els dos primers moltes voltes utilitzats com un sol tema. El victimisme davant els “nacionalistes”, l’ultranacionalisme espanyol amagat darrere de l’oficialisme (”una gran nación de ciudadanosh libresh e igualesh” que diria Rajoy), la rendició davant ETA i el “xantatge” català… vaja, el que hem sentit durant 4 anys. El tema de la immigració amb la famosa i inútil proposta de fer-los signar un contracte d’integració també ha sigut clau. De fet, encara que ens puga sorprendre, esta proposta electoral tenia darrere un suport majoritari de l’electorat espanyol tal i com van mostrar algunes enquestes.

Esta estratègia ha tingut un notable èxit. Al nostre país, a Madrid, ha augmentat el seu suport superant el 50%, amb una alta participació. A Andalusia ha erosionat l’hegemonia socialista. Però ha fallat fonamentalment en Catalunya on ha provocat un gran suport al PSC per frenar este PP. I perquè no ha tingut èxit? Sembla evident que el model d’Espanya que proposen, construida contra la diversitat que representa Catalunya, no els ha agradat als catalans. I el tema immigració tenia a Duran i Lleida com a competidor (A Catalunya no hi cap tothom).

El PSOE ha aconseguit la victòria gràcies a l’augment a Catalunya que li ha perdonat els problemes amb la RENFE, el Prat, les declaracions d’alguns membres del PSOE sobre l’estatut…

I ambdós s’enfronten a un sudoku electoral sobre la pluralitat d’Espanya que hauran de resoldre. El PP no pot continuar confiant en la construcció d’Espanya contra els catalans si vol tornar a guanyar i aconseguir el suport de CiU per a governar. I el PSOE haurà de procurar fer la seua tasca a l’Espanya profunda perquè si no aconseguixen que la diversitat i plurinacionalitat de l’Estat siga entesa com a positiva, continuaran perdent el seu electorat tradicional. No és problema de textos legals o estatuts, sinó de mentalitats, i per tant, molt més complicat.

I al País Valencià… hem votat en clau espanyola (però a més de l’Espanya madrilenyamurciana) i este comentari es pot aplicar perfectament al nostre país. És trist, però és així. I amb això haurem de treballar.

Mascletà electoral

 

En estos moments puc sentir de fons el soroll d’una mascletà. I es que estem en Falles, i la ciutat de València s’ompli de fallers i visitants, valencians tots en estos dies, per a gaudir d’una festa incomparable al món. Som conscients de que hem fet una xicoteta parada al blog per a respirar, agarrar aire i continuar. No és fàcil digerir resultats electorals com els de diumenge passat. De totes maneres,  en política n’hi ha un tempo diferent. I no em referisc a que molts dividim les dècades en legislatures, sinó a que han passat només 7 dies i sembla que haja passat una eternitat.

Moltes coses s’han dit, molt s’ha parlat, sobretot de la manera de recuperar-nos davant un resultat com el que vam tindre. I els pensaments, les opinions com en una mascletà, feien explossió en fòrums i blogs, en tertúlies i converses d’MSN. Moltes coses que ja hem parlat. Amb un cert ritme -com les mascletaes-, s’enllaçaven es desitjos, les reflexions, les ingenuitats, les reclamacions de responsabilitats, les idees i les manies de cadascú.

Cal parlar i a NoCap parlarem. Cap campanya electoral ens impedix fer ara reflexions en veu alta. Ara, parlant, ja no es perjudica cap projecte, sinó que el projecte eixirà perjudicat (o senzillament no eixirà) si no parlem, reflexionem, aportem i sumem idees (perque la suma d’idees sempre serà millor que la de sigles).

És el moment de parlar, o el silenci ens atordirà

P.D: Des de NoCapenCapCap volem desitjar-vos unes bones falles i que gaudiu de la festa! (com diuen els cartells del Bloc Jove del Cap i Casal que estan per tot el centre històric de la Ciutat)

[VIDEO] EL VOT ÚTIL ENS FA INÚTILS

Fa uns dies Pere Fuset parlava al seu blog de vots útils i valencianisme. Estem segurs que en estes setmanes de campanya esteu sentint a molta gent propera al nacionalisme valencià parlar de fer vot útil al PSOE. Per això, des de No Cap! hem volgut fer una reflexió en video sobre la utilitat o no del vot al PSOE. Esperem que vos agrade i li doneu la màxima difusió entre eixa base del valencianisme polític que dubta entre votar valencià o votar el sucursalisme del psoE.

Ara més que mai, fem un bot útil!

Spot electoral Bloc-Iniciativa-Verds

 

 Bé, la veritat és que m’ha agradat molt. Potser les expectatives, després del logo tan… com dir-ho…. trist de la coalició, eren massa baixes, però el spot m’ha agradat prou. I es veu que a la gent que l’ha vist també li ha agradat. Són missatges en positiu, explica molt bé que podem treballar en moltes coses que tenim en comú i que si estem junts, units, som més per a dur totes eixes coses endavant.

Endavant BLOC-Iniciativa-Verds!!

Bona educació… i polítics com a referents

Parlàvem l’altre dia de la “bona educació” que invisibilitzava els valencianoparlants. I ara volia continuar un poc en eixa línia però mostrant dos casos que són prou significatius. Per una banda, un dirigent polític que té el valencià com la seua llengua materna i que quan té que fer un important discurs de la seua vida política decidix fer-ho en castellà, i per l’altra, una candidata amb el castellà com a llengua materna que està utilitzant el valencià com a la seua llengua vehicular de campanya.

Estem parlant del gran J.I Pla i de la candidata per BLOC-INICIATIVA-VERDS, Isaura Navarro. Vos deixe els videos tot i que no recomane vore el discurs de Pla si sou sensibles amb el tema del PSOE que hem tingut que patir al nostre país

Pla:

Isaura:

 S’ha parlat del nivell del valencià d’Isaura, quan va dir allò de “tumbos”… parlar d’això només demostra que tot està pensat per a que n’hi hajen més Plas i menys Isaures en quant a l’ús del valencià, tant a la política com al dia a dia.

I vosaltres que preferiu, un castellà parlat amb vocals obertes i tancades o un valencià que creix cada dia?

Una altra campanya d’alegria vs tristor?

Des de fa unes setmanes sembla evident que la campanya del PSOE per a estes eleccions passa per contraposar l’Alegria que representa Zapatero davant el “cenizo” de Rajoy. Dos videos ens ho demostren, el primer que representa un polític catastrofista i que no veu res bé, i el segon el video de suport de la Plataforma d’artistes amb un títol prou representatiu: “Defender la Alegria”.

Al blog “e-campanya” diuen que potser no siga una bona estrategia la de parlar d’alegria quan no representa un valor polític. Els valencians, però, podem parlar de l’experiència del 2007 quan l’alegria que volia representar Camps li guanyà a la tristor que representava Pla. El món en colors contra el món en blanc i negre. El SI davant el NO. I Glòria Marcos pel mig fent-li el joc al molt (poc) honorable. Mireu el final del no-debat a Canal 9 celebrat abans de les eleccions valencianes. Tot semblava anar bé per a Pla. Camps només es va dedicar a repetir els slogans que s’havia après de memòria de repetir-los tant als Notícies Nou, i a la cloenda va tindre 5 minuts per parlar del discurs del passat (que per cert, relacionava amb el nom de País Valencià) que representaven els partits d’esquerres i l’alegria, la confiança i el futur que representava el PP.

Jo no sé si ara que comencem a vore els primers símptomes de la crisi econòmica tindrà el mateix efecte, però per a molta gent la imatge de Zapatero amb ambició i optimisme és més adient per a estes circumstàncies que la d’un Rajoy que no té les idees clares per molt que ho diga… i que ho veu tot malament. Rajoy està fent de Pla?

Sobrecostos

Hui, el Mercantil Valenciano publica la següent notícia:

Els trams de metro oberts abans de les eleccions acumulen 20 milions de sobrecost

Sembla ser, que s’han produït uns clots (socabrones… ai, socavones, socavones) a la línia 5 del metro, xè quina mala sort.

 Hem arribat a un punt, on l’aprobació de pressupostos per part de les institucions valencianes s’ha convertit en un simple i íncomode tràmit. Lo que en principi anava a costar 5, acaba costant 10, sí o sí. Calen millors contables, es veu, o tal vegada millors polítics, no ho sé. Tant si estem parlant de serveis públics, com d’obres faraoniques, la qüestió és què tot (sobre)costa molts diners. I açò qui ho paga? No ens enganyem, no ho paguen els actuals contribuents, ho paguen ells i els qui venim darrere. Les noves generacions valencianes (no confondre amb NNGG) estan condemnades a arrosegar un deute públic infumable, que hauran de pagar a base de fer hores com a cambrers o com a caddies (no sé si s’escriu així) en algun camp de golf, ja que bàsicament la nostra economia es basarà en el turisme.

 Al caliu de la notícia, almenys, em queda el consol de que hui molts valencians (d’eixos típics, que parlen de tot allò que no saben, que se compren un cotxe només per a poder contar-ho i que parlen de política només per a lloar èpoques passades en les quals “se vivía mejor”) estaran contents. Perquè amb açò de que els valencians també tenim socavones podran deixar d’envejar a Catalunya, tot i que siga per un dia. Per a ells, l’enhorabona, per a tot el demés Master Camps.

400 euros o com malbaratar 5000 milions.

Què tenen en comú els Koplowitz i Botin amb el teu veí mileurista o ton pare que treballa en una mitjana empresa. Per a tots ells el PSOE i Zapatero tenen una oferta electoral: 400 euros que els retornarà l’IRPF. 400 euros per a tots aquells que declaren l’IRPF, sense cap distinció per ingressos.

Tot i que al principi em va sonar una mesura gens progressista, ara a més, després de llegir alguns arguments, la trobe una mesura ineficaç per a aconseguir el seu suposat objectiu: “estimular el creixement” en estes dates de desconfiança econòmica.

Zapatero es basa en el Pla de dinamització de l’economia que va presentar Bush fa unes setmanes, i té com a objectiu que la gent tinga més diners per a gastar… però serà efectiu? Tant a EEUU com a Espanya molts pensen que no. I no ho serà perquè una part considerable d’eixos 5000 milions d’euros (que hem pagat tots) aniran a parar a gent que no gastarà més perquè té tants diners que 400 euros no li fan cap diferència. Queden fora, a més, els sectors sense ingressos (que no declaren l’IRPF) que són els més proclius a gastar.

En definitiva una proposta ineficaç, malbaratadora i de dretes. El PSOE després del xec-bebé que afectava igual als Aznar-Agag que a les parelles joves mileuristes, ens porta este nou xec en plena campanya pre-electoral. Potser l’objectiu no siga tant dinamitzar l’economia com aconseguir una victòria en Març. Una victòria que, no ens enganyem, pagarem tots amb els nostres diners.

Existeixen destinacions alternatives per a eixos 5000 milions d’euros que fomentarien més el creixement ja que afectarien amb els ciutadans amb menys recursos i que quan tenen més ingressos tenen una tendència major a gastar-los: augment de pensions mínimes, més mitjans per a la llei de dependència, o inversió en infraestructures (que a més augmenta la productivitat -jo pense en infraestructures i pense en rodalies, tren Gandia-Dénia i corredor mediterrani).

Però a més, em sembla de llibre de capçalera progressista que una despesa tan gran com esta (que es menja vora un terç del superàvit) vaja destinada als sectors que més ho necessiten i que no es perda ni 1€ en aquells que es perden entre els digits del seu compte corrent.

Vaja, ja tenim un argument més contra el vot inútil cap al PPSOE

UPD, de reformes fiscals i el valor del vot

No, no és Agustina d’Aragó… sino una altra heroina… Rosa Díez. L’ex-eurodiputada pel PSOE va crear fa un temps un nou partit anomenat: Unión Progreso y Democracia, bàsicament amb l’ideari “antinacionalista”, uns tocs de progressisme i una imatge de “cosa nova”.

Doncs bé, després dels problemes del nou partit a Barcelona, sembla que els problemes arriben ara des de Sòria. I és que el seu cap de llista “Álvaro de Marichalar y Sáenz de Tejada” germà de don Jaime de ídem,  ha fet unes declaracions prou… com dir-ho… curioses. El dia de la presentació de la candidatura ha defensat un règim fiscal propi per a Sòria, una amnistia fiscal per a que “a la provincia de Soria se le mime y se le deje de olvidar”.  Això ha provocat la dimisió d’un candidat a senador per la mateix circumscripció, que estava amb ell en eixa presentació.

El problema d’este partit no és  que tinguen més o menys vots sinó que aconseguixen un espai informatiu a mitjans, conferències a universitats, etc… per continuar propagant el victimisme centralista. Un mite que estan imposant és el de que els nacionalistes no espanyols es beneficien del sistema electoral (un mite que ja vam tractar ací)

El candidat de l’amnistia fiscal per a Sòria diu al respecte en una entrevista a EL PAIS

P. ¿Hay demasiada polarización en la política?

R. Hay mucho enquistamiento y muchos intereses. Los constructores mandan más que los políticos y siempre ganan los nacionalistas. No tiene sentido que el voto nacionalista valga el doble o el triple que el resto. No tiene sentido que quienes no creen en nuestra nación la gobiernen; que quienes no creen en la Constitución se paseen por las Vascongadas mientras hay ciudadanos que no pueden salir a la calle.

Tot i que de tota la resposta podriem comentar moltes coses, anem a centrar-nos en una:

No tiene sentido que el voto nacionalista valga el doble o el triple que el resto

Mmmm en que es basa este senyor per dir eixa MENTIDA?? Que m’ho explique. Però si precísament a Sòria el PP va aconseguir un escó amb 14.337 vots!  Comparem això amb la mitjana de vots per escó de CiU a Barcelona… 97.000 vots!! És a dir, el vot d’un votant de Sòria val per 7  de catalans que voten CiU a la circumscripció de Barcelona…

De totes maneres no crec que este senyor estiga mentint amb consciència. Senzillament, s’ha cregut el discurs que fa anys que estan escampant per ahí. Per això, no podem desaprofitar cap ocasió per demostrar amb dades que eixe mite no és sosté per cap lloc.