El “gir al centre” del PP: trencant l’aïllament

En el nostre comentari sobre els resultats de les eleccions generals ja apuntàrem l’existència d’un sudoku electoral que tenia com a fons l’idea d’Espanya i la posició davant els nacionalismes alternatius. Dèiem llavors:

“I ambdós [PP i PSOE] s’enfronten a un sudoku electoral sobre la pluralitat d’Espanya que hauran de resoldre. El PP no pot continuar confiant en la construcció d’Espanya contra els catalans si vol tornar a guanyar i aconseguir el suport de CiU per a governar. I el PSOE haurà de procurar fer la seua tasca a l’Espanya profunda perquè si no aconseguixen que la diversitat i plurinacionalitat de l’Estat siga entesa com a positiva, continuaran perdent el seu electorat tradicional. No és problema de textos legals o estatuts, sinó de mentalitats, i per tant, molt més complicat.”

I quines novetats n’hi ha des d’aquell més de març? Moltes.

Per una banda ja han eixit les enquestes post-electorals que ens permeten interpretar l’origen del s vots de cada partit. Més o menys el que tots intuíem: n’hi hagué un transvasament de vots entre PSOE i PP que beneficià als conservadors i una concentració del vot d’esquerres  i del nacionalisme alternatiu (no espanyolista).

El “gir al centre” que ha volgut escenificar Rajoy a l’últim congrés del PP té a vore amb esta situació. Ho va dir clarament al seu discurs de cloenda: “No quiero que nadie vote al PSOE para que no gane el PP.” I és que de seguir amb esta mateixa situació el PP pot esdevindre una víctima del caràcter presidencialista que estan adquirint les eleccions a Espanya. Mentres el PSOE aconseguisca concentrar el vot anti-PP, el PP no podrà superar en vots al PSOE, requisit autoimposat per les principals forces polítiques de l’estat per a intentar formar una majoria. Però és que fins i tot en el cas de superar en vots al PSOE, necessiten del suport d’altres forces com ara CiU o el PNB.

Així, es justifica per una banda els esforços per a modificar la ponència política que San Gil volia convertir en una croada contra els “nacionalismes” (a excepció del seu, és clar). Rajoy sap que per eixe camí no pot guanyar unes eleccions, i ell vol guanyar-les. No és el cas de San Gil, Aguirre, El Mundo i la COPE.

I no és casualitat que siguen estos dos mitjans de comunicació els que estan impulsant el manifest de l’entorn de UPyD a favor de la imposició del castellà i per tant implicitament contrari a qualsevol tipus d’entesa entre PP i nacionalistes alternatius. Este partit busca els vots populars descontents amb el gir cap a la moderació (real o percebuda) del PP de Rajoy. D’alguna manera Rajoy, Camps, Cospedal, González Pons, etc… el “RajoyTeam” ha intentat desactivar el perill d’esta iniciativa per als seus interessos adherint-se al manifest. Haurem de vore si donen suport, també, a les iniciatives de UPyD per a traslladar el contingut d’este text a una llei.

Eixa és la batalla que s’està jugant en estos moments. El PP està interessat en trencar l’aïllament que va patir la legislatura passada. Altres interessats en trencar-ho són els nacionalismes alternatius. Ja ho van dir a la Conferència del Bloc: cal saber triangular. El PSOE no pot trobar aliats en una política que al remat només beneficia els seus propis interessos electorals i polítics. Hui, Zapatero està compareixent davant el Congrés perquè el PP i la resta de partits es van posar d’acord i així ho van decidir: el PSOE no té majoria absoluta i sap que l’única manera de governar sense límits és inhabilitant a la resta de partis de parlar entre ells.

És el joc de sempre, i fins ara els  eixit bé. Caldrà trencar eixa dinàmica. Això ja ho saben els catalans, els bascos…, i també ho sabem de sobra els valencians.

Em contramanifeste

 

En un país multicolor, hi havia un grup d’intel·lectuals “cara al sol”, que un dia van decidir deixar a banda la seua intel·lectualitat i posar el seu renom al servei de l’imperialisme lingüístic, al servei del nacionalisme espanyol. Així va ser que van redactar un manifest per la seua llengua comuna on deixaven clara la seua voluntat de que en Espanya, l’única llengua “comuna” fóra la seua.

Asseguren que el drets lingüístics són drets de les persones, no dels territoris ni de les llengües, o el que és el mateix, que són drets individuals. Em sorpren que els intel·lectuals signants, per la seua vessant intel·lectual, tinguen tan poc coneixement sobre drets col·lectius, que existeixen i cada vegada l’inèrcia mundial demostra que són de més urgent aplicació per tal d’afavorir la convivència dins d’estats plurinacionals, com Canadà, Regne Unit, Bèlgica o Espanya. Però clar, qui sóc jo per a parlar de drets col·lectius davant tot el planter intel·lectual del nacionalisme espanyol no? Per sort, no tots els intel·lectuals decideixen sobtadament abandonar la inteligència per a signar manifests nacionalistes-imperialistes, n’hi ha alguns com: María José Añón, Iris Marion Young, María Ángeles Barrère Unzueta, Will Kymlicka, Rainer Baubök o Francisco Torres Pérez (per citar alguns) que ben be podrien explicar-los als intel·lectuals a temps parcial de més amunt que és això dels drets col·lectius, perquè són necessaris i com gestionar-los.

Tot i que després de llegir que basen el seu manifest en drets individuals (cal assenyalar també que per altra banda diuen que defensen el castellà perquè és la llengua comuna del territori espanyol, és a dir, utilitzen arguments de criteri territorial i no només individual) l’únic que fan és posar-nos-ho molt fàcil a tots aquells que d’intel·lectuals no en tenim res, i per tant, estem un poc més a sobre d’ells. Perquè clar, si diuen que els drets lingüístics són drets individuals, i partim de la base que jo (per exemple) sóc un individu, en teoria jo com a individu hauria de tindre dret a ser escoltat, atés i entés en la meua llengua, i a més hauria de poder desenvolupar-me al meu entorn (privat, públic, laboral, lúdic…) en la meua llengua. Supose que no cal que diga que no puc fer-ho, no? (clar que és possible que per a ells jo no siga un individu, tal vegada entraria dins d’un altre grup en la divisió “persona, animal o cosa”)

Però clar, la clau de l’assumpte està en que els intel·lectuals del país multicolor volen preservar els drets individuals de només una part de la població, eixa part de la població que és monolíngüe castellana. La qual cosa és una discriminació en tota regla, que no només seria injusta sinó que afavoriria ben poc a la convivència i a l’estat de benestar. Este manifest és com el model WASP nordamericà però aplicat a la llengua. el model WASP és aquell que, tot i no discriminar explicitament a ningú, produix com a resultat del sistema que qui surt beneficiat és sempre el varó, blanc, protestant en detriment d’altres grups socials. En Estats Units se n’adonaren d’este problema, i amb menor o major voluntat, intenten acabar amb les discriminacions del sistema. Això també em fa sorprendre’m, quina classe d’intel·lectuals són estos que enlloc de voler resoldre les discriminacions volen augmentar-les?

Com ja he dit, quan signaren el manifest, l’intel·lecte se l’havien deixat a casa, no obstant l’espanyolisme el duien ben present. I per això al manifest hi ha poc de racional i molt de nacional. Però sincerament això també em fa qüestionar-me moltes coses. Jo, com a nacionalista valencià, mai voldria que és vulneraren els drets individuals dels meus compatriotes i mai voldria amagar els drets col·lectius. Mai voldria enfrontar a unes parts del País Valencià amb unes altres, i per suposat, mai entendria la pluralitat i la diversitat interna com una amenaça sinó com un valor afegit. Quina classe de nacionalistes són ells que prefereixen una Espanya homogènea i castellana que l’Espanya rica i plural que tenen? quina classe de nacionalista voldria carregar-se l’essència de la seua nació i substituir-la per una cosa que mai no ha sigut? En definitiva, perquè els “intel·lectuals” del país multicolor volen fer del seu país, un país monocolor?

 

Els valencians, també espanyols

En les últimes 24 hores hem tingut ocasió de comprovar l’espanyolitat de la gran majoria de valencians. I ho hem fet des dos punts de vista.

Ahir, tots vam sentir les traques i els clàxons després de que la selecció espanyola aconseguira la clasificació a les semifinals de l’Eurocopa. Vam sentir com alguns veïns cridaven i milers i milers de valencians sentien com a propis els gols que marcaven els d’Aragonés.

Però si amb eixa evidència no teníem prou, hui els mitjans se’n fan ressó de l’estudi 2667 del CIS sobre identitat. A més de tindre moltes dades significatives, que de fet ens serviran per a futurs posts, podríem dir que confirma el que ahir (i tots els díes si tenim un poquet de vida social i parlem amb familiars, amics o sentim converses del metro), intuïem: els valencians també “ens sentim” espanyols.

Però per a no quedar-me amb el titular, que ja coneixiem o intuïem, i sabent que algunes preguntes es repetixen al llarg dels diferents estudis, he començat a buscar altres estudis per a vore amb una certa perspectiva l’evolució del sentiment identitari dels valencians. Este és el resultat:

Com veieu des de 1996 hi ha hagut alguns canvis, però en general n’hi ha una certa estabilitat en quant a les dades generals. El que jo destacaria ja que ho considere molt important, és com l’identitat espanyola que exclou qualsevol tipus de valenciania s’ha reduit considerablement des de 2004.

Predomina, més que mai, l’identitat dual: els valencians compatibilitzen la seua identitat espanyola amb la valenciana o la valenciana amb l’espanyola. En alguns predomina una i en altres l’altra.

Quines conseqüència ha de tindre esta realitat sobre el discurs i missatge del valencianisme? D’això ja hem parlat per ací: no podem ser indiferents. Hem de tindre un discurs propi, sense complexos, perquè estic convençut que sense l’aportació dels nacionalismes no-espanyols, hui Espanya agradaria menys als valencians, senzillament perquè l’Espanya plural, com a concepte d’estat plurinacional, plurilingüístic, pluricultural, no es construix votant en clau madrilenya sinó votant, treballant i pensant en clau valenciana.

Reivindiquem-ho. Aprofitem-ho.

Qüestió d’espais

 

Tot arran d’un comentari que va escriure el company UtopiaXXI a Valencianisme.com, fa temps que vinc pegant-li voltes a un assumpte. El dissabte, la intervenció de Pere Sampol (PSM) i la d’Antoni Vives (CiU) a la taula redona “Bipartidisme i Nacionalisme” emmarcada dins la Conferència Nacional del BLOC, em va fer seguir amb l’enrònia i finalment decidir-me per escriure al respecte ací.

Bé, anem per parts, del comentari a valencianisme.com em va cridar poderosament l’atenció esta frase:

“que deixe [referint-se al BLOC] de voler ser “un tercer espai” “entre” PP i PSOE, per liderar un segon espai polític, el del valencianisme enfrontat al de l’espanyolisme… “

I em va cridar l’atenció perquè després de pensar-ho molt, crec que el company té raó en una cosa: dir que el PP i el PSOE representen dos espais és dir massa. Si bé ho pensem, PP i PSOE representen dues cares d’una mateixa moneda. El seu status de grans partits, de ser els qui reparteixen “l’abadejo” en la política estatal, el seu nacionalisme espanyol intrínsec, la seua poca capacitat per a articular un model de societat per al País Valencià que vaja més enllà de ser el que és hui en dia etc. converteixen a estes dos formacions polítiques en companys d’”espai” o espectre polític.  

I crec que convé aprofundir en esta idea. A dia de hui, cap ciutadà de l’Estat espanyol amb dos dits de front pot negar el fet de que la creació de les comunitats autònomes ha estat tot un encert de la democràcia espanyola. Espanya no tindria hui els nivells de benestar i progrés, no existiria una distribució del benestar i dels recursos com la que tenim sinó fóra precisament pel model d’estat autònomic. Açò no t’ho discutixen ni al PP ni al PSOE. Plantejar ara al sí de qualsevol dels dos partits la possibilitat de tornar al model centralista seria titlada de desgavell. No obstant això, cal recordar que durant la Transició el “règim d’autonomia” sonava a xinés mandarí tant a les files d’Alianza Popular com a les del jacobiníssim PSOE. És a dir, si tenim autonomies hui, és gràcies als nacionalismes perifèrics en contra de la voluntat de molts socialistes que hagueren d’empassar-sho.

Per altra banda, si demà s’encentara una reforma constitucional (que més volguerem alguns no?), qualsevol proposta de modificació encaminada a: reconéixer la plurinacionalitat i plurilingüisme de l’estat, a dotar-nos d’un sistema electoral més proporcional (recorde al lector que l’actual sistema beneficia als dos partits més votats i no als nacionalistes períferics), acabar amb la institució arcaica de la monarquia o ampliar el Títol primer per a incloure drets sobre minories… vindria de la mà dels partits nacionalistes perifèrics i no de la del PP ni de la del PSOE (per contra, ells proposarien segurament mesures tan revolucionàries com abolir la llei sàlica per a que puga regnar Leonor).

En altre ordre de coses, i fent una breu menció al cas de Navarra, el govern de la qual va estar entregat pel PSOE al PP “por sentido de Estado“, m’atrevisc a afirmar sense cap tipus de dubte, que l’existència d’organitzacions federals com el PSC dins del PSOE, es deu únicament a la voluntat de molts socialistes catalans i mai a la creença dels socialistes espanyols en eixe model de relacions. És a dir, si el PSC és hui com és, açò es dona ”a pesar de” la voluntat del PSOE i no “gràcies a”.

Podria parlar també del paper de socialistes destacats com Joan Clos o Montilla en la vergonyosa censura de TV3 al País Valencià. Podria parlar també d’un partit en el govern d’Espanya que calla (quan no s’alegra) de que una empresa estrangera (Air Berlin) trepitje i es mofe dels drets lingüístics i les aspiracions dels ciutadans balears (i de pas dels de tots els valencianoparlants). Podríem parlar també, deixant un poc a banda les qüestions de caràcter cultural-lingüístic-nacional, del paper del PSPV-PSOE durant els seus anys de govern a la Generalitat, de com manipulaven Canal 9 de la mateixa manera que hui ho fa el PP, o de com menejaven fils per a desarticular la pluralitat política.

I tot açò em du a reafermar-me en el que ja he dit abans, PP i PSOE  són dos cares de la mateixa moneda, o millor dit, del mateix espai.  Un espai que no busca la cohabitació amb cap altre espai, sinó que busca eixamplar-se. Tal i com va dir Pere Sampol a la taula redona, existeix una estratègia, perfectament definida, seguida sistemàticament pels dos partits, per tal de copar tot l’espectre polític a l’Estat. Eixe espai només pot ser definit d’una manera: “espanyolisme” (el de sempre) i la seua estratègia deu ser definida de totes totes com “espanyolització”. Destacava també Sampol que per a tal efecte, ambdos partits centren la  seua praxis en l’enfortiment de Madrid com a motor de tot este procés, arribant al punt de que Espanya i Madird es confonen.

Que ens queda als demés? que podem fer nosaltres, que no som altra cosa que eixos agents polítics que fins ara han demostrat ser els únics capaços de fer progressar este Estat cap a postures diferents de l’empobridora homogenització? Sens dubte ens cal unió i cooperació i en este sentit es va manifestar Antoni Vives (CiU) que va parlar sobre la recerca constant de vots de centre del PSOE i el PP mentre jo des de les últimes fileres de la sala observa sorprés com cada paraula i cada afirmació provocaven en un company de partit que estava assegut davant meua contundents assentiments amb el cap. Lo curiós és, que qui assentia sense parar era un militant d’Esquerra Valenciana. Si més no, em va sorprendre vore com el discurs d’un nacionalista català de centre-dreta provocava eixe grau de empatia i identifiació en un nacionalista valencià d’esquerres. Eixa va estar per a mi una demostració prou gràfica de que en realitat, el company utopiaXXI té molta raó quan parla de dos espais. Que PP i PSOE representen un espai, estava clar. Ara el que hem de tindre clar, nosaltres, els qui no pertanyem a eixe espai, és que nosaltres estem forçats a entendre’ns com l’espai alternatiu independentment del posicionament en l’eix esquerra-dreta que es profese. I no m’estic referint a fusionar partits o projectes, tot partit ha de definir-se ideològicament i no crec en absolut en un partit que arreplegue representants de tot l’espectre ideològic. El que vull dir és, que si tenim clar que lo més paregut a un espanyolista de dretes és u d’esquerres, hem de tindre clar que nosaltres, els nacionalistes perifèrics, independenment del posicionament ideològic o de la nació que representem viatgem tots en el mateix vaixell. Som el segon espai de la política d’este Estat.

Ara bé, ens calen fórmules per a fer créixer eixe espai, i eixes fórmules han de cristalitzar-se en postures i posicionaments que, en primer terme, els representants del primer espai siguen incapaços d’assumir i en segon terme siguen incapaços de destruir. Així, per exemple, el reemmarcar el discurs i el fer un ús adequat del llenguatge és fonamental. Taronget ha parlat molt al respecte, i ho podeu vore ací ( I, II). Però a més a més hem de fer servir instruments i hem de revestir el nostre discurs nacional de posicionaments, actituts i polítiques que el PP i el PSOE per la seua condició de mantenidors de l’status quo i per les seues limitacions no poden ni podran assumir mai. Regeneració democràtica, justicia social, drets de les minories, models de convivència multiculutalistes, diversificació econòmica per a cada país, enfortiment del teixit associatiu i regeneració de la societat civil, sostenibilitat del territori, polítiques de governança i participació ciutadana, recerca de noves fòrmules de democràcia participativa, aprofundiment en el model europeu, pluralitat i indepèndencia dels mitjans de comunicació públics i un llarg etcètera (a banda clar està de les reivindicacions nacionals que hauran d’anar mesurant-se en cada lloc i en cada moment segons siga adient).

A més caldrà fer gala de tots estos valors i deixar clara la voluntat transformadora dels nostres moviments, per tant les nostres maneres de comunicar hauran de ser igualment originals i revolucionàries. Tenim en Nafarroa Bai un referent pel que fa a la revolució del discurs, ací podeu vore vídeos electorals i de promoció que van en eixa línia. També trobem casos de revolució comunicativa en partits com el conservador britànic, el líder d’este partit (David Cameron) va sempre acompanyat d’una vídeocamera que fa servir per a donar a conéixer, no només el seu treball com a polític, sinó la seua personalitat i conducta en la seua esfera privada. Amb vídeos on apareix, per exemple,  jugant amb els seus fills, ha aconseguit crear un vincle molt especial entre el polític i l’elector. Fórmules com estes han de ser tingudes en compte si es vol fer  palesa l’existència d’una altra manera de fer política, l’existència d’una altra manera d’entendre la política, l’existència, en definitiva, d’un segon ESPAI (tot i que l’anomenem “tercer”).

Vaga?

L’altre dia vaig vore a la tele una escena que m’impactà. Un camioner en una intersecció de carreteres decidia quin cotxe podia passar i quin havia de parar. No es tractava d’un piquete informatiu. N’hi havien agressions als conductors que es negaven a obeïr-los.

La vaga de camioners ens estan deixant moltes escenes d’estes: Piquets que acaben en tragèdia, com el d’ahir on va morir un treballador que es quedà enganxat a un cotxe quan anava a “informar-li” dels motius de la vaga, un camioner cremat viu (per no unir-se a la vaga?); cues de kilòmetres perquè alguns decidixen que són els amos de la carretera i poden decidir si passes o no.

No vaig a entrar en els motius de la vaga (encara que alguns diuen que no pot ser definida així, perquè es tractaria més d’un tancament patronal). No tinc clar que pot oferir el govern. El que sí que tinc clar que alguns confonen el dret a la vaga amb l’autoritat de poder decidir sobre la vida de la resta. Tinc clar que el govern de l’Estat no ha actuat bé estos primers dies de vaga.

No vos sona estrany que unes organitzacions que representen menys del 20% del sector aconseguisquen un seguiment tan alt… perquè serà? Serà perquè no es tracta de seguiment de la vaga sinó de ser hostatges d’una situació violenta?

El dret a la vaga és una moneda amb dos cares, la de participar en elles i la de no fer-ho. I qui vol fer vaga ha de tindre clares unes normes i els drets de la resta de ciutadans que han de continuar anant a treballar tots els dies. Sinó no és vaga, és una altra cosa.

I si qui hauria de controlar la situació no ho fa… anem apanyats.

La CRISI ja està ací

Hui hem conegut les dades de l’atur del mes de maig i les coses no pinten bé. Per molt que la paraula crisi no aparega al vocabulari de molts dels nostres polítics i des de Moncloa s’afirme que amb el pessimisme no es crea ocupació, el millor que se pot fer per afrontar un problema -i greu com el que afrontem- és assumir-lo, analitzar-lo i posar-nos a buscar solucions.

Són molts els símptomes de la crisi. The Economist pronostica un creixemet de menys d’un 1% per als pròxims 2 anys, front el creixement de casi 4% que hem tingut estos anys. Això vol dir atur, molt d’atur. I ací, al nostre benvolgut País Valencià, som líders en la pujada de la desocupació segons ens conten tots els mitjans de comunicació hui.

Si, sabiem que este moment arribaria. Ho sabiem i ho vam dir. Però en política la gestió del temps és tan important com el contingut del missatge que vols trasmetre. I si a les passades eleccions la percepció era la del luxe, el creixementi el “progreso” (entenent progrés per destrucció del territori, bombolla immobiliària i malbaratament de recursos públics), ara la percepció és una altra, i així ho de assenyalen les dades del CIS a nivell estatal.

A més de la gestió del temps, és important el missatge. Que estem malament està clar. I caldria recordar que el valencianisme progressista ja ho deia ara fa un any. Però el missatge ha de centrar-se en una alternativa. Mesures a curt termini per afrontar les dificultats i unes línies per començar a construir un model econòmic alternatiu, a mitjà-termini.

Per això trobe molt encertat l’article del Secretari de Política Econòmica del Bloc, Rafa Beneyto, publicat fa uns dies al Levante-EMV. És un bon pas. Parla d’innovació, de recaptació i regulació fiscal per poder incentivar una economia de valor afegit. Parla d’educació, formació professional. Parla d’infraestructures necessàries i de facilitar els ara embolicats tràmits per la creació d’empreses. En definitiva parla de passar d’un país de rajola a un país d’emprenedors i innovació.

Beneyto també parla de la tardia reacció del govern valencià (PP). I podria haver parlat (però entenc que l’article s’hauria allargat prou) dels models que ens oferixen la resta d’opcions polítiques als valencians. Fem un repàs. El PP ens oferix una empresa de gestió d’esdeveniments pagada per tots els valencians. Ens oferix una política de gestió del pressupost sense cap contenció, un deute disparat que pagarem tots en algun moment. El PSOE té un model, esperem que ens ho explique Lerma (o el seu possible sustitut - Lerma 2.0, a.k.a Ximo Puig) algun dia. Fins ara, estan més preocupats per dir que no és culpa de ZP que d’oferir una alternativa. I EU segurament parle de pujar impostos i que l’Estat actue sense dir ni on ni com.

Hem de fer un esforç molt gran per comunicar esta realitat. El context, els models que ens proposen i l’alternativa del valencianisme polític. Perquè sinó encara ens culparan a nosaltres de la crisi. Ah no, si això ja ho han fet: acusar a Compromís de perjudicar el sector de la construcció per criticar la destrucció del territori (recorde la notícia pero no la trobe, si algú la té que la pose als comentaris).

En fi, com tantes vegades s’ha dit: It’s economy, stupid!

Immigració. Què fer?

Bé, tanquem la trilogia sobre immigració i integració (I, II) amb unes propostes de línies bàsiques per a que el tema de l’immigració no siga un problema sinó una oportunitat. Bo, i comencem:

Regulació de l’immigració

Moltes persones creuen que com més durs siguen els requisits per a viure legalment a Espanya, més controlable serà l’immigració i més es desincentivarà als possibles migrants. Ans al contrari! El que provoca problemes és l’immigració com a fenòmen ilegal, i per tant, incontrolable, fosc, sense drets ni obligacions. Puc dir per experiència pròpia que els tràmits per a legalitzar una situació de residència són prou complicats i frustrants (manca d’informació, mal tracte d’alguns policíes, cues interminables). Si tanquem la porta a l’immigració legal, l’immigració serà ilegal, sense drets ni obligacions. És l’hora de triar quina porta volem que utilitzen.

Per evitar que el fenòmen estiga dominat per màfies i explotadors, s’ha d’actuar en dos processos simultanis: per una banda, un reforçament dels mecanismes de control a les fronteres (sobretot en els aeroports, porta d’entrada natural de l’immigració ilegal) i per l’altre, la ja comentada flexibilització dels requisits per a immigrar de manera legal. Una sense l’altre, no tindrà resultats.

A més, caldria impulsar que n’hi haguera una política comuna d’immigració a l’Unió Europea, ja que a efectes pràctics per al moviment de persones, des dels Acords de Schengen no existeixen fronteres dins de l’Europa comunitària.

Sistema Educatiu

El sistema educatiu ha de tindre com a prioritat, garantir als estudiants immigrants el coneixement de les llengües de la comunitat humana en la que viuen. Davant un model fragmentat en diverses línies cal apostar per un sistema més integrat que garantisca els objectius formatius establits a les lleis, i que evite la formació de “ghettos”. Així la distribució d’estudiants haurà de ser equitativa en tots aquells centres que compten amb finançament públic (incloent els concertats).

Al cas valencià, es podria simplificar el model fusionant les línies PIP (que no garantixen l’aprenentatge del valencià i per tant, van contra la llei d’ús i ensenyament) amb les PIL (dissenyades per a xiquets d’entorns familiars castellanoparlants).

A més, la Generalitat podria assignar unes quotes màximes d’estudiants estrangers per centre educatiu i obligar els concertats a no discriminar en la selecció d’estudiants.

Afavorir l’acceptació mútua.

El procés d’integració i d’acceptació a la nova realitat ha de ser bidireccional. És a dir, depén tant de la voluntat i dels esforços dels immigrants per integrar-se com de la predisposició dels locals a acceptar-los.

En este objectiu, té una vital importància l’educació que ja hem tractat en el punt anterior, així com una política de comunicació dels poders públics que afavorisquen el coneixement i la predisposició mútua. Ha de donar-se a conéixer que la principal causa de la immigració és el nostre benestar i la seua misèria, així com les repercussions positives que té este fenomen. Entorn de les conseqüències negatives, ha d’afavorir-se un debat obert a totes les veus de la societat (immigrants i locals) per a desmitificar distàncies insalvables que en realitat, no existixen.

Els immigrants han de veure reconeguda la seua aportació al nostre benestar, però també han de reconéixer l’esforç de molts valencians per acceptar canvis tan profunds en un termini tan curt de temps.

Evitar el ressentiment

La disponibilitat de quantiosos recursos per a destinar a la població immigrant no és sinònim d’èxit en la tasca d’aconseguir la integració. Bon exemple d’això és el cas de França on amb grans programes d’ajudes econòmiques específics per als immigrants no s’ha aconseguit més que crear en les “classes populars” franceses una espècie de ressentiment davant els quals ells creuen “privilegiats” des del poder. A Espanya, potser podem trobar eixe mateix sentiment dirigit cap a la comunitat gitana que també s’ha vist beneficiada (o almenys, eixa és la percepció que es té) per programes d’este tipus.

Està clar perquè, que este tipus de maneig dels recursos no afavorix a la integració dels immigrants, encara que potser alleugen certes urgències socials en eixos grups socials. L’objectiu ha de ser resoldre eixes urgències en el marc d’una política de benestar general (en el nostre actual Estat hi ha un ampli marge per a fer-ho) evitant crear així una percepció de greuge comparatiu en els sectors més necessitats la població local.

A més, cal incidir en que bona part de la viabilitat del sistema de benestar actual i futur recau sobre la població immigrant.

Planificació urbanística intel·ligent

L’ordenació dels espais urbans ha de tindre en compte el fenomen de la immigració. És impossible la distribució equitativa dels immigrants entre tots els barris d’una ciutat, però ha d’evitar-se la concentració massiva en algunes zones.

Per descomptat, el cas de la Ciutat de València no és equiparable a la de París i els seus suburbis, encara que és hui, mentres vivim una expansió urbanística sense precedents quan s’ha d’aprendre de la situació d’altres ciutats, i evitar cometre l’error de concebre els espais de vivendes com a blocs aïllats de les ciutats. Una adequada xarxa de transports públics, i una política destinada a evitar la degradació d’algunes zones de la ciutat poden ser ferramentes per a evitar l’aïllament de poblacions suburbanes o la fugida dels “locals” dels seus barris.

Seguretat

La por de la delinqüència i la relació d’esta amb la immigració ha sigut el germen de moviments racistes i xenòfobs al voltant d’Europa i és sens dubte, una qüestió que ha de tractar-se amb urgència.

La població estrangera, i en especial alguns grups, patixen sovint les generalitzacions dels mitjans de comunicació i d’alguns grups polítics que generen alarma social i rebuig del “alié” entre la societat. Una bona solució seria utilitzar una política de “tolerància 0” enfront dels que mantenen reiteradament conductes delictives. Els immigrants no mereixen ser despreciats per la seua culpa, i segurament serien els primers a recolzar que els que no desitgen conviure dins de la llei (i que ho han demostrat per delictes greus de manera reiterada), siguen expulsats després de complir condemna. No ha de confondre’s la delinqüència amb la immigració, i eixa seria una bona ferramenta per a deixar les regles clares i desmuntar discursos xenòfobs i racistes (per cert, tolerància 0, també, amb les agressions i discriminacions d’eixe caire).

A més, si s’aposta per una política de seguretat de proximitat és important comptar amb la població immigrants en els entorns on tinguen més presència, ja que patixen molt més l’inseguretat que el personatge racista que viu en un barri tancat amb seguretat privada.

Participació política

Sóc l’únic que veu un poc injust que una persona que mai ha viscut a una ciutat puga votar al seu alcalde i que en canvi, aquell que porta anys i anys vivint ací, patint els mateixos problemes que tots no puga fer-ho?

Així que, és important plantejar que aquells immigrants que ja porten un temps raonable residint entre nosaltres puguen participar políticament en igualtat de condicions. Així els partits es veuran obligats a sentir les seues opinions, i traslladar-les allà on s’ha parlar de convivència (les institucions).

Una immigració regulada i més flexible, un sistema educatiu integrat i que no discrimine, l’acceptació mútua, una política de benestar que no fomente el ressentiment, una planificació urbanística intel·ligent, una política de seguretat de tolerància 0 i proximitat, i un espai comú de decisió política, són algunes de les línies que es poden prendre per a que el fenòmen de l’immigració siga positiu, ara i dins de 20 anys.

Amunt València!!!

Quina setmana!! Dimecres vaig estar a Madrid, com milers i milers de valencians, animant, patint i finalment, celebrant el nou títol del València CF. I no, no vaig a escriure ací del futur del Koeman, ni del gran partit d’Alexis, Baraja, Villa, Mata i tants altres… Vaig a escriure sobre les reflexions valencianistes que m’ha provocat este viatge. Per ordre cronològic:

Primera reflexió. Ja té collons que el partit es jugue a Madrid, obligant-nos als valencians a viatjar 3 hores cap a Madrid, dimecres, mentres que els del Getafe es poden plantar al Calderón en 10 minuts en Metro. Però la cosa ratlla allò subrrealista si passant el viaducte de Bunyol, la gran Magdalena Álvarez decidix fer-nos la vida un poc més complicada i re-asfaltar l’autovia deixant només un carril disponible un dia que es preveuen milers de desplaçaments addicionals… Una demostració del centralisme que no veu més enllà de l’M-30, i que alguns volen plantejar com a garant de la igualtat de tots els ciutadans de l’estat.

Segona reflexió. Quin poder identitari té el València!! Tindrà molts defectes, i jo els conec i critique habitualment, però és el club valencià amb més aficionats i presència territorial a totes les comarques del nostre país. Això es notava a Madrid. Creuar-te amb valencianistes saludant-nos com si ens coneguerem de tota la vida. Sentir l’olor a pòlvora al Parc de San Isidre, o vore una marea humana taronja (aii el taronja!) i amb les senyeres al vent. L’emoció de sentir 20.000 valencianistes cantant a la terra que mai es rendix i mai es doblega. Negar el poder del VCF com a instrument vertebrador i identitari d’una societat complexa com la nostra, és no vore la realitat….

Tercera reflexió. …i qui pense que amb això vull dir que el VCF és un club predominantment nacionalista valencià, s’enganya de totes totes. Si alguna cosa queda clara es que els valencians viuen amb normalitat la seua espanyolitat i valencianitat alhora. Una identitat dual, que es fa present tant a les enquestes com a les tertúlies de café, i com no, al camp de futbol. Però també queda clar que n’hi ha una escletxa per aprofitar: la gent se n’adona cada vegada més del centralisme, i la trampa que amaga la idea d’Espanya que ens venen des de Madrid. Tot i que d’això ja hem parlat prou les últimes setmanes. Cal resaltar el fet de que queda un espai per aprofitar, i que el valencianisme polític pot omplir amb el seu projecte.

Quarta reflexió. Quina cagada la del rei! Ara, molts pensaran un poc abans de definir-se com a “juancarlistas”. He de dir que a l’estadi n’eren pocs els que sabien el que havia dit el rei. De totes maneres, per al rei, va dedicada esta pancarta del Bloc Jove de la Ciutat de València que s’ha pogut vore a la manifestació republicana de hui al Cap i Casal.

I l’última reflexió…. Rita Barberá és un animal polític! Una icona per a milers de persones. Vore-la eixint de l’estadi amb el cotxe oficial, la finestra baixada i els braços per fora celebrant amb l’afició la recent victòria fou la personificació del populisme. I no ho dic en sentit necessariament negatiu. Ahi està i suma y sigue. Per alguna cosa serà. Però sospite que té molt a vore la seua personalitat propera davant la llunyania social i la manca d’alternatives en altres projectes polítics a la nostra Ciutat.

Però bé… tornant al tema que ens ocupa. Poc més que dir, Amunt València!

Més sobre els “think tanks”

Entrada relacionada: Un think tank per al valencianisme

Un dels titulars que ens ha deixat la configuració del nou govern de Zapatero ha sigut l’eixida de Caldera amb la misió de crear un nou think tank per al socialisme espanyol fusionant les diferents fundacions amb les que compta el PSOE: la Fundación Pablo Iglesias d’Alfonso Guerra, la Jaime Vera dedicada a la formació de quadres polítics, la Ramón Rubial/Españoles en el Mundo que s’ocupa de l’emigració, la Fundación Sistema sobre ciències socials, i la de Solidaridad Internacional centrada en la cooperació. La Fundación Alternativas, vinculada d’una manera més indirecta al PSOE i amb lligams amb altres sectors de l’esquerra espanyola, potser no formaria part del procés.

La unificació d’estes organitzacions permetrà al PSOE comptar amb un think tank potent, que puga sostindre ideològicament el discurs del socialisme del S. XXI, més enllà del personalisme de Zapatero sobre qui començarà a plantejar-se el tema de la possible successió per a les eleccions de 2012.

Este procés és paregut al que va viure l’entorn ideològic del PP en 2002 amb la creació de la Fundación FAES. Des d’eixe moment, esta fundació s’ha convertit en un autèntic motor ideològic per als “liberal-conservadors”, tal i com els agrada definir-se. Potser hauriem de pensar en l’existència d’este instrument com una de les causes que ha permés al PP sobreviure al 14-M de 2004.

Tal i com comentavem fa un temps, el valencianisme polític representat pel Bloc haurà de plantejar-se la necessitat de crear un instrument similar, dins de les possibilitats del Bloc. Recordem, però, que altres partits com ara ERC o ICV, que poden ser més comparables a la situació del Bloc, compten amb els seus propis think tanks.

Esperem que siga un tema que arribe a la Conferència Nacional del 14 de Juny. Si el seu lema és : Arrelar i créixer, de segur que es veurà amb bon ulls un mecanisme per facilitar l’arrelament i consistència del ara feble i oscil·lant arbre del valencianisme polític.

Les fitxes es mouen

 

L’estratègia és més que evident, a estes altures de la pel·lícula qui no ho veu és perquè no vol. Tal vegada no és una estratègia dissenyada i conscient. No crec que hi haja una mà negra darrere que menege els fils i active els mecanismes un per un i en el moment adient, no és això. Però si observem els resultats ens adonarem de que tant fa si és així com si no ho és. L’espanyolisme  avança i amenaça amb fer escac i mat (i quan dic espanyolisme em refersic al de sempre, el que coneixem,  no hi ha altre, i si hi ha no està representat dins de cap dels dos principals partits de l’Estat).

Tot va començar amb l’era Aznar. Les dos legislatures populars havien fet resorgir entre els sectors dretans (i també en altres) de la societat espanyola el nacionalisme espanyol que fins llavors havia romàs silenciat per un fervor democràtic que  relacionava l’espanyolitat amb el franquisme. Amb Aznar molts espanyolistes van poder eixir per fi de l’armari i també es van crear de nous. Però l’espanyolisme no va ser l’únic nacionalisme que va revifar en aquella Espanya popular, no sé molt bé si per reacció o per convicció, altres nacionalismes van créixer i van fer-se més forts (pensem per exemple en l’augment de vots d’ERC a les eleccions estatals de 2004). Per tant, és ací on comença l’etapa que vull analitzar.

Amb Zapatero la història és ben coneguda (o no?). Zapatero era (i és) aquell que deien “bambi”, bon xic i del Barça. Ens va traure d’aquella guerra ilegal i va parlar-nos de l’Espanya federal que junt a Pasqual Maragall havia planificat, “Nación de naciones” deia. Es va embarcar en una seguida de polítiques noves, renovadores, fresques; amb el seu “talante” va seduir a tort i dret (bé, la veritat és que més a tort que a dret) i va provocar la histèria en les fileres de la tribuna popular. “Aprobaré la reforma de estatut que salga del Parlament de Catalunya” deia; “el diálogo es un instrumento necesario para la paz” assegurava. I a mesura que passava la legislatura, la dreta espanyola es feia més dreta i més espanyola, deien que Zapatero volia trencar Espanya, ells saben que no (i tu?). Quin és el resultat? el resultat és que tota bona estratègia no es descobreix fins al final, per tant deduisc que l’estratègia no ha estat lo suficientment bona com per a passar desapercebuda als meus ulls (i als teus?). Zapatero ha creat una Espanya que mola, on els gais es casen, a la gent li regalen 400€ per la cara, hi ha lleis de dependència i educació per a la ciutadania, i ha dit: “aquí teneis, ésta es la nueva España, una España socialista, una España progresista, una España de la que merece la pena formar parte”, però que passa amb els qui no els agrada esta Espanya? Doncs res! perquè tenen l’altra, la del PP.

I el lio està servit, arriben les eleccions estatals de nou, les de 2008, i toca fer balanç, la gent es pensa el seu vot o tal vegada ja el té decidit. L’Espanya federal, la “Nación de naciones” no hi és, Navarra ha estat entregada en safata de plata al PP per part del PSOE “para que no gobiernen los nacionalistas”, però no passa res, perquè molts nacionalistes votaran a Zapatero, ell ho sap (i tu? sabies que ell ja ho sabia?), és fàcil davant l’Espanya del PP (la de sempre) està l’Espanya de Zapatero (la de sempre però que “mola más”), i els resultats electorals no es fan esperar… qui ha guanyat? El PSOE? El bipartidisme? No, ha guanyat Espanya (la de sempre) i l’espanyolisme (el de sempre, eixe que entrega Navarra a la dreta per “sentido de Estado”, eixe que col·loca a Bono de president del Congrés, eixe que fa que un partit purament nacionalista espanyol però camuflat amb només sis mesos de vida tinga una diputada) i eixa Espanya (la de sempre) i eixe espanyolisme (el de sempre) guanyen amb vots de gent no espanyolista, amb vots de valencianistes, per exemple. Perquè si fem balanç des d’una òptica nacional no espanyola açò és una desfeta, els partits que tenen una idea distinta d’Espanya o una idea i un projecte propi per a un determinat territori de l’Estat baixen o es mantenen amb dificultats. El PSOE guanya a les tres províncies basques, el PP creix allà on semblava que era impossible créixer més i l’espanyolisme guanya terreny.

On queda ara l’Espanya federal? la “Nación de naciones”? Al mateix lloc on quedava abans, al norés. Perquè l’Espanya federal no vindrà de mans dels de sempre, ni amb l’espanyolisme de sempre, perquè eixa idea, eixa concepció només té cabuda dins d’aquells partits que ells anomenen “los nacionalistas” però que en realitat són menys nacionalistes que ells. Així i tot la partida encara està jugant-se, d’ací poc eleccions a Euskadi, ja s’ho faran els mitjans de comunicació per a que tinguem a Patxi López fins i tot dins del caldo (o penses que van a desaprofitar esta oportunitat històrica de fer fóra al PNB?) i a Catalunya el PP ja fa moviments per a llevar-se de sobre l’espectre de l’anticatalanisme i disputar-li els vots de dretes a CiU. I tot perquè? perquè ens hem deixat enganyar per un “talante” que serà tot lo “talante” que vullgues però que no deixa de ser un “talante” espanyolista. Quins avanços, com a nacions sense estat, hem aconseguit baix eixe paraigüeZ? En què a millorat la situació? i tu m’ho preguntes? en res, perquè Espanya ara tal vegada mola més, però no deixa de ser Espanya (la de sempre i més forta que mai).

 

Si vos interessa el tema, recomane que llegiu el següent post d’Ignasi Bellido:

http://ignasibellido.blogspot.com/2008/04/59-segundos.html