No penses en una gavina (III): Reemmarquem el valencianisme

Posts anteriors: (I, II)

Al post anterior de la sèrie parlava sobre el concepte de marcs (estructures mentals que conformen la nostra manera de vore el món) i la seua relació amb la política. Utilitzava la metàfora d’un terreny de joc, on qui decidix la grandària de les porteries i no qui té els millors jugadors és qui pot marcar més gols. Manuel Castells també explica la teoria d’una manera més elaborada. Però a banda d’estes metàfores i cites caldria recordar l’importància dels marcs en el debat públic, citant el mateix Lackoff.

“Una vez que tu marco se acepta dentro del discurso, todo lo que dices es sencillamente sentido común. ¿Por qué? Porque el sentido común es razonar dentro de un lugar común, de un marco aceptado”.

Normalment els valencianistes hem cedit i hem jugat dins del marc dels altres. Hem assumit la posició que ells volien que prenguerem i hem contribuït a aprofundir eixes percepcions. Caldria reconsiderar alguns tòpics i reemmarcar-los dins del nostre “marc”.

Alguns exemples:

Som els nacionalistes?

És un “tic” prou extés entre els valencianistes el definir-nos com a “nacionalistes” -a seques- mentres la resta queda com a no-nacionalista. L’altre dia a un debat molt important sobre l’estrategia del Bloc a les pròximes eleccions un conseller nacional de l’organització deia que “n’erem pocs nacionalistes”. Jo crec que tots podem estar d’acord en qué el problema és que n’hi ha molts! Massa. Però clar, no és el País Valencià el seu marc nacional sinó Espanya. El nacionalisme espanyol és el més potent i el més invisible de tots, perquè es troba amagat darrere de l’oficialitat i els símbols que suposadament “compartim”.

Jo crec que un primer pas és parlar sempre de nacionalisme valencià i nacionalisme espanyol, tenint en compte que el 99% de la població actua en clau nacional (tot i que ells no ho expressarien amb eixes paraules).Sinó… perquè s’alegra la gent de que guanye Alonso? O perquè tenen clar que a Europa s’ha de defendre els interessos d’Espanya? Perquè se senten com a part de la mateixa comunitat política que un gallec que mai no coneixeran en la vida?

També, quan parlem de catalans, bascos, etc… cal parlar de nacionalistes no espanyols. Si t’acusen de “nacionalista” com un gran pecat, com si estigueres tot el dia amb una senyera cap amunt i cap avall i desitjant el mal a tots els forasters, has de deixar clar que no eres “nacionalista” a seques sinó nacionalista valencià. Què eres tan nacionalista com qui t’acusa de nacionalista. Moltes vegades pensem que els únics nacionalistes espanyols són alguns del PP. Meec! Errada. El PSOE, fins i tot IU i la gran majoria de la població compartixen, amb diferents graus d’intensitat el seu espanyolisme/espanyolitat en clau nacional, que viuen, això si, amb total normalitat.

Un pas definitiu per acabar amb este “emmarcat” que ens perjudica tant seria utilitzar els termes de “valencianistes” per definir-nos (que quedaria davant els “espanyolistes”). Qui té les seues aspiracions màximes o prioritats polítiques al País Valencià? Els valencianistes. I qui les té a Espanya/Madrid? Els espanyolistes. Així de senzill i així de clar. I mai no oblidar que només som valencians que volem viure com a valencians amb un projecte polític valencià.

Som els catalanistes?

Fa poc vaig descobrir quin sentit li dona molta gent al mot “catalanista”. Diuen que és catalanista qui diu que català i valencià són la mateixa llengua. Jo, sincerament, pensava que era aquell que s’estimava a Catalunya, que volia més autogovern per a Catalunya, etc. El que més em va sorprendre, però, és que molts valencianistes han interioritzat este concepte i es definixen com a “catalanistes” pel fet de pensar que els catalans parlen valencià. Això més que jugar en terreny contrari és directament clavar-te un gol en contra. (Assumir la posició de catalanista davant la resta que queden com a “valencianistes” és senzillament, un suïcidi argumental)

Jo no he conegut a cap argentí que es definisca com a espanyolista o castellanista per saber que compartixen llengua amb els espanyols, mexicans, etc… Cap. Així que cap gol en contra. Els valencianistes no som catalanistes per pensar que compartim la llengua.

I bé, açò són només unes aportacions, maneres de reemmarcar… estes serien les meues propostes però de segur que cadascú les pot vore d’una altra manera.

Deixarem altres (aldeano vs ciutadans del món; excloents?) per a una pròxima entrega. Que sinó, el missatge se fa massa llarg. Salut i recordeu, ni som ELS nacionalistes, ni catalanistes. Senzillament, valencians valencianistes.

No penses en una gavina (II): El terreny de joc

Com ja vaig comentar un dels llibres que vaig agarrar per nadal era el de “No pienses en un elefante”, de George Lackoff, qui s’ha convertit en una mena de gurú dels progressistes arreu del món.

Bàsicament parla dels marcs, que són les estructures mentals que conformen la nostra manera de vore el món. En el seu llibre, parla de dos models de marcs als EEUU el progressista i conservador que a la vegada són equivalents a dos models de pares: el pare protector i el pare estricte respectivament. Deixaré eixe paralelisme familiar a banda perquè a nosaltres no ens serveix massa.

Per al valencianisme podem extraure algunes conclusions interessants, que jo pense que molts ja intuíem. Quan una ideologia o partit, aconseguix que el seu “marc” siga el central, i que per tant totes les discusions, i arguments juguen dins d’eixe marc, té una gran part de la victòria assegurada. Així, si els impostos són percebuts com un càstig als ciutadans que tenen éxit o com una una injustícia, si dins d’eixe marc intentes aplicar els arguments progressistes, mai no tindràs èxit. En canvi si els consideres com una inversió per a garantir la riquesa i progrés del país i una major igualtat d’oportunitats, tindrà més possibilitats. Per això com be diu Lackoff, el canvi de marc és un canvi social. També diu una cosa molt aclaridora: “Una vez que tu marco se acepta dentro del discurso, todo lo que dices es sencillamente sentido común. ¿Por qué? Porque el sentido común es razonar dentro de un lugar común, de un marco aceptado”.

Jo vaig a utilitzar una metàfora un poquet més propera. El marc, seria com el terreny de joc. Si deixes als adversaris polítics que decidisquen el terreny de joc, segur que et posen una porteria gegant per a tu i una porteria xicoteta per a ells. Si acceptes jugar en eixe terreny de joc, pots tindre uns molt bons jugadors (els fets, els arguments), però ells marcaran més gols. El marc preval sobre els fets i per tant si els fets van contra el marc, el marc sempre guanya.

N’hi ha molts exemples de com els valencianistes juguem en terreny contrari quan es tracta d’argumentar les nostres posicions. Juguem en terreny contrari quan assumim la posició de nacionalistes davant la resta que queda com a “no nacionalistes”. Fa uns dies vaig vore com uns informatius titulaven una conferència d’Aznar amb la frase: “Aznar contra el nacionalismo” I vaja, dubte molt que Aznar vaja contra el nacionalisme perquè ell és un gran nacionalista, espanyol clar. Però mentres assumim eixe llenguatge la gent té uns conceptes ben definits al cap: nacionalistes= insolidaris, excloents, egoistes, només es preocupen de la identitat, etc… mentres que els no-nacionalistes= solidaris, integradors, es poden preocupar per temes que realment importen a la gent.

I n’hi ha més… però els deixaré per a més avant. En posts que aniré penjant els pròxims dies n’hi hauran més exemples i a una mena de guia pràctica dels valencianistes per canviar la situació i reenmarcar el valencianisme.

No penses en una gavina!

Tinc la sensació de que el valencianisme sol estar a la defensiva, acceptant la seua marginalitat així com les etiquetes que els adversaris ens posen amb tota naturalitat. De fet, ho comentava a val.com: ells controlen el llenguatge: ells són els valencianistes i nosaltres els catalanistes. Ells els cosmopolites i no-nacionalistes, nosaltres els aldeanos nacionalistes.

Fa unes setmanes vaig començar a sentir sobre el llibre d’un tal: Lackoff que es deia: No pienses en un elefante i que parlava precísament d’això, de com els conservadors definixen el seu discurs i els conceptes davant l’impotència de la resta.

Primer vaig llegir comentaris en blogs relacionats amb les Ciències Polítiques. Després en mitjans tradicionals, fins i tot al Levante-EMV on deia que el conseller Blasco li ho havia regalat al seu equip. Això em va convéncer de que havia de ser la meua pròxima lectura i finalment el tinc en les meues mans i ja m’he llegit el primer capítol (no tardaré massa en acabar-lo).

I no m’està decebent en absolut. Promet escriure més sobre este llibre i les reflexions que em porte sobre l’aplicació a la situació valenciana. De moment vos deixe una frase:

“Uno de los errores más graves de los liberales (progressistes als EEUU) es que piensan que tienen ideas de sobra. Que lo único que les falta es acceso a los medios. O quizás alguna frase mágica e impactante (…) Cuando piensas que lo único que te falta son paabras, lo que realmente te faltan son ideas. ”

recomanació

Si vos interessa el nacionalisme valencià i voleu informar-vos i deprendre més sobre este tema vos recomanem els llibres de Joan Francesc Mira, “Crítica de la nació pura” i “Sobre la nació dels valencians”.

 

A més vos recomanem un llibre d’Oriol Vidal: “500 preguntas al nacionalismo español” en el que es planteja al lector (va dirigit a un lector principalment poc inclinat als anomenats “nacionalismes perifèrics”) una visió totalment renovada del tema per mitjà de preguntes que inviten a la reflexió.

 

Una salutació