Noves maneres de canviar el món

El món està en constant transformació. I no és una frase buida més, de tantes que estos dies estic veient als meus apunts, sinó una realitat que podem contrastant dia rere dia. Nous problemes, noves realitats, noves possibilitats, fan que cap esfera de la vida es puga escapar dels canvis.

Hui tornaré a parlar de noves formes d’actuar contra la pobresa.

Ja vos vaig contar l’invent de Kiva, el microfinançament globalitzat. Resumint del que es tracta: una manera de posar en contacte a centenars de milers de prestamistes -que deixen una xicoteta quantitat de diners (25$)- amb centenars de milers de prestataris amb els seus projectes del dia a dia (ampliar una botiga o comprar una ferramenta per a la seua faena). Una vegada te tornen la teua aportació pots decidir que te’ls retornen o tornar a deixar-los. Una gran idea que està ajudant a dur endavant moltes iniciatives de desenvolupament en el tercer món i en la que vos recomane participar.

Doncs bé, hui amplie un poc l’espectre i parlaré d’una organització que em sembla està fent una bona tasca: Intermón Oxfam. Si ja m’agradava per la transparència que demostren, o per iniciatives com la de crear una xàrcia de botigues amb productes del “comerç just” (a més de detalls com tindre una important presència de la nostra llengua), fa uns mesos vaig llegir una nova manera de reclamar: havien participat a la junta d’accionistes de REPSOL per demanar respecte i responsabilitat corporativa amb els pobles indígenes on desenvolupa la seua activitat esta empresa. Com ho havien aconseguit? No, no van entrar amb violència ni van fer un campament a l’entrada. Senzillament havien aconseguit les accions delegades necessàries (tant de fons d’inversió amb polítiques de responsabilitat corporativa com de xicotets accionistes) com per poder fer ús de la paraula.

Davant els nous problemes, els nous reptes (però també comptant amb noves possibilitats) cal innovar. I tant la gent de Kiva, com d’Intermon ho estan fent, cadascú amb una dinàmica diferent, però tots dos fent la seua tasca per a involucrar a milers i milers de persones en un assumpte que ens toca de prop a tots els ciutadans d’este món. La meua enhorabona des d’ací

Qüestió d’espais

 

Tot arran d’un comentari que va escriure el company UtopiaXXI a Valencianisme.com, fa temps que vinc pegant-li voltes a un assumpte. El dissabte, la intervenció de Pere Sampol (PSM) i la d’Antoni Vives (CiU) a la taula redona “Bipartidisme i Nacionalisme” emmarcada dins la Conferència Nacional del BLOC, em va fer seguir amb l’enrònia i finalment decidir-me per escriure al respecte ací.

Bé, anem per parts, del comentari a valencianisme.com em va cridar poderosament l’atenció esta frase:

“que deixe [referint-se al BLOC] de voler ser “un tercer espai” “entre” PP i PSOE, per liderar un segon espai polític, el del valencianisme enfrontat al de l’espanyolisme… “

I em va cridar l’atenció perquè després de pensar-ho molt, crec que el company té raó en una cosa: dir que el PP i el PSOE representen dos espais és dir massa. Si bé ho pensem, PP i PSOE representen dues cares d’una mateixa moneda. El seu status de grans partits, de ser els qui reparteixen “l’abadejo” en la política estatal, el seu nacionalisme espanyol intrínsec, la seua poca capacitat per a articular un model de societat per al País Valencià que vaja més enllà de ser el que és hui en dia etc. converteixen a estes dos formacions polítiques en companys d’”espai” o espectre polític.  

I crec que convé aprofundir en esta idea. A dia de hui, cap ciutadà de l’Estat espanyol amb dos dits de front pot negar el fet de que la creació de les comunitats autònomes ha estat tot un encert de la democràcia espanyola. Espanya no tindria hui els nivells de benestar i progrés, no existiria una distribució del benestar i dels recursos com la que tenim sinó fóra precisament pel model d’estat autònomic. Açò no t’ho discutixen ni al PP ni al PSOE. Plantejar ara al sí de qualsevol dels dos partits la possibilitat de tornar al model centralista seria titlada de desgavell. No obstant això, cal recordar que durant la Transició el “règim d’autonomia” sonava a xinés mandarí tant a les files d’Alianza Popular com a les del jacobiníssim PSOE. És a dir, si tenim autonomies hui, és gràcies als nacionalismes perifèrics en contra de la voluntat de molts socialistes que hagueren d’empassar-sho.

Per altra banda, si demà s’encentara una reforma constitucional (que més volguerem alguns no?), qualsevol proposta de modificació encaminada a: reconéixer la plurinacionalitat i plurilingüisme de l’estat, a dotar-nos d’un sistema electoral més proporcional (recorde al lector que l’actual sistema beneficia als dos partits més votats i no als nacionalistes períferics), acabar amb la institució arcaica de la monarquia o ampliar el Títol primer per a incloure drets sobre minories… vindria de la mà dels partits nacionalistes perifèrics i no de la del PP ni de la del PSOE (per contra, ells proposarien segurament mesures tan revolucionàries com abolir la llei sàlica per a que puga regnar Leonor).

En altre ordre de coses, i fent una breu menció al cas de Navarra, el govern de la qual va estar entregat pel PSOE al PP “por sentido de Estado“, m’atrevisc a afirmar sense cap tipus de dubte, que l’existència d’organitzacions federals com el PSC dins del PSOE, es deu únicament a la voluntat de molts socialistes catalans i mai a la creença dels socialistes espanyols en eixe model de relacions. És a dir, si el PSC és hui com és, açò es dona ”a pesar de” la voluntat del PSOE i no “gràcies a”.

Podria parlar també del paper de socialistes destacats com Joan Clos o Montilla en la vergonyosa censura de TV3 al País Valencià. Podria parlar també d’un partit en el govern d’Espanya que calla (quan no s’alegra) de que una empresa estrangera (Air Berlin) trepitje i es mofe dels drets lingüístics i les aspiracions dels ciutadans balears (i de pas dels de tots els valencianoparlants). Podríem parlar també, deixant un poc a banda les qüestions de caràcter cultural-lingüístic-nacional, del paper del PSPV-PSOE durant els seus anys de govern a la Generalitat, de com manipulaven Canal 9 de la mateixa manera que hui ho fa el PP, o de com menejaven fils per a desarticular la pluralitat política.

I tot açò em du a reafermar-me en el que ja he dit abans, PP i PSOE  són dos cares de la mateixa moneda, o millor dit, del mateix espai.  Un espai que no busca la cohabitació amb cap altre espai, sinó que busca eixamplar-se. Tal i com va dir Pere Sampol a la taula redona, existeix una estratègia, perfectament definida, seguida sistemàticament pels dos partits, per tal de copar tot l’espectre polític a l’Estat. Eixe espai només pot ser definit d’una manera: “espanyolisme” (el de sempre) i la seua estratègia deu ser definida de totes totes com “espanyolització”. Destacava també Sampol que per a tal efecte, ambdos partits centren la  seua praxis en l’enfortiment de Madrid com a motor de tot este procés, arribant al punt de que Espanya i Madird es confonen.

Que ens queda als demés? que podem fer nosaltres, que no som altra cosa que eixos agents polítics que fins ara han demostrat ser els únics capaços de fer progressar este Estat cap a postures diferents de l’empobridora homogenització? Sens dubte ens cal unió i cooperació i en este sentit es va manifestar Antoni Vives (CiU) que va parlar sobre la recerca constant de vots de centre del PSOE i el PP mentre jo des de les últimes fileres de la sala observa sorprés com cada paraula i cada afirmació provocaven en un company de partit que estava assegut davant meua contundents assentiments amb el cap. Lo curiós és, que qui assentia sense parar era un militant d’Esquerra Valenciana. Si més no, em va sorprendre vore com el discurs d’un nacionalista català de centre-dreta provocava eixe grau de empatia i identifiació en un nacionalista valencià d’esquerres. Eixa va estar per a mi una demostració prou gràfica de que en realitat, el company utopiaXXI té molta raó quan parla de dos espais. Que PP i PSOE representen un espai, estava clar. Ara el que hem de tindre clar, nosaltres, els qui no pertanyem a eixe espai, és que nosaltres estem forçats a entendre’ns com l’espai alternatiu independentment del posicionament en l’eix esquerra-dreta que es profese. I no m’estic referint a fusionar partits o projectes, tot partit ha de definir-se ideològicament i no crec en absolut en un partit que arreplegue representants de tot l’espectre ideològic. El que vull dir és, que si tenim clar que lo més paregut a un espanyolista de dretes és u d’esquerres, hem de tindre clar que nosaltres, els nacionalistes perifèrics, independenment del posicionament ideològic o de la nació que representem viatgem tots en el mateix vaixell. Som el segon espai de la política d’este Estat.

Ara bé, ens calen fórmules per a fer créixer eixe espai, i eixes fórmules han de cristalitzar-se en postures i posicionaments que, en primer terme, els representants del primer espai siguen incapaços d’assumir i en segon terme siguen incapaços de destruir. Així, per exemple, el reemmarcar el discurs i el fer un ús adequat del llenguatge és fonamental. Taronget ha parlat molt al respecte, i ho podeu vore ací ( I, II). Però a més a més hem de fer servir instruments i hem de revestir el nostre discurs nacional de posicionaments, actituts i polítiques que el PP i el PSOE per la seua condició de mantenidors de l’status quo i per les seues limitacions no poden ni podran assumir mai. Regeneració democràtica, justicia social, drets de les minories, models de convivència multiculutalistes, diversificació econòmica per a cada país, enfortiment del teixit associatiu i regeneració de la societat civil, sostenibilitat del territori, polítiques de governança i participació ciutadana, recerca de noves fòrmules de democràcia participativa, aprofundiment en el model europeu, pluralitat i indepèndencia dels mitjans de comunicació públics i un llarg etcètera (a banda clar està de les reivindicacions nacionals que hauran d’anar mesurant-se en cada lloc i en cada moment segons siga adient).

A més caldrà fer gala de tots estos valors i deixar clara la voluntat transformadora dels nostres moviments, per tant les nostres maneres de comunicar hauran de ser igualment originals i revolucionàries. Tenim en Nafarroa Bai un referent pel que fa a la revolució del discurs, ací podeu vore vídeos electorals i de promoció que van en eixa línia. També trobem casos de revolució comunicativa en partits com el conservador britànic, el líder d’este partit (David Cameron) va sempre acompanyat d’una vídeocamera que fa servir per a donar a conéixer, no només el seu treball com a polític, sinó la seua personalitat i conducta en la seua esfera privada. Amb vídeos on apareix, per exemple,  jugant amb els seus fills, ha aconseguit crear un vincle molt especial entre el polític i l’elector. Fórmules com estes han de ser tingudes en compte si es vol fer  palesa l’existència d’una altra manera de fer política, l’existència d’una altra manera d’entendre la política, l’existència, en definitiva, d’un segon ESPAI (tot i que l’anomenem “tercer”).

Immigració. Què fer?

Bé, tanquem la trilogia sobre immigració i integració (I, II) amb unes propostes de línies bàsiques per a que el tema de l’immigració no siga un problema sinó una oportunitat. Bo, i comencem:

Regulació de l’immigració

Moltes persones creuen que com més durs siguen els requisits per a viure legalment a Espanya, més controlable serà l’immigració i més es desincentivarà als possibles migrants. Ans al contrari! El que provoca problemes és l’immigració com a fenòmen ilegal, i per tant, incontrolable, fosc, sense drets ni obligacions. Puc dir per experiència pròpia que els tràmits per a legalitzar una situació de residència són prou complicats i frustrants (manca d’informació, mal tracte d’alguns policíes, cues interminables). Si tanquem la porta a l’immigració legal, l’immigració serà ilegal, sense drets ni obligacions. És l’hora de triar quina porta volem que utilitzen.

Per evitar que el fenòmen estiga dominat per màfies i explotadors, s’ha d’actuar en dos processos simultanis: per una banda, un reforçament dels mecanismes de control a les fronteres (sobretot en els aeroports, porta d’entrada natural de l’immigració ilegal) i per l’altre, la ja comentada flexibilització dels requisits per a immigrar de manera legal. Una sense l’altre, no tindrà resultats.

A més, caldria impulsar que n’hi haguera una política comuna d’immigració a l’Unió Europea, ja que a efectes pràctics per al moviment de persones, des dels Acords de Schengen no existeixen fronteres dins de l’Europa comunitària.

Sistema Educatiu

El sistema educatiu ha de tindre com a prioritat, garantir als estudiants immigrants el coneixement de les llengües de la comunitat humana en la que viuen. Davant un model fragmentat en diverses línies cal apostar per un sistema més integrat que garantisca els objectius formatius establits a les lleis, i que evite la formació de “ghettos”. Així la distribució d’estudiants haurà de ser equitativa en tots aquells centres que compten amb finançament públic (incloent els concertats).

Al cas valencià, es podria simplificar el model fusionant les línies PIP (que no garantixen l’aprenentatge del valencià i per tant, van contra la llei d’ús i ensenyament) amb les PIL (dissenyades per a xiquets d’entorns familiars castellanoparlants).

A més, la Generalitat podria assignar unes quotes màximes d’estudiants estrangers per centre educatiu i obligar els concertats a no discriminar en la selecció d’estudiants.

Afavorir l’acceptació mútua.

El procés d’integració i d’acceptació a la nova realitat ha de ser bidireccional. És a dir, depén tant de la voluntat i dels esforços dels immigrants per integrar-se com de la predisposició dels locals a acceptar-los.

En este objectiu, té una vital importància l’educació que ja hem tractat en el punt anterior, així com una política de comunicació dels poders públics que afavorisquen el coneixement i la predisposició mútua. Ha de donar-se a conéixer que la principal causa de la immigració és el nostre benestar i la seua misèria, així com les repercussions positives que té este fenomen. Entorn de les conseqüències negatives, ha d’afavorir-se un debat obert a totes les veus de la societat (immigrants i locals) per a desmitificar distàncies insalvables que en realitat, no existixen.

Els immigrants han de veure reconeguda la seua aportació al nostre benestar, però també han de reconéixer l’esforç de molts valencians per acceptar canvis tan profunds en un termini tan curt de temps.

Evitar el ressentiment

La disponibilitat de quantiosos recursos per a destinar a la població immigrant no és sinònim d’èxit en la tasca d’aconseguir la integració. Bon exemple d’això és el cas de França on amb grans programes d’ajudes econòmiques específics per als immigrants no s’ha aconseguit més que crear en les “classes populars” franceses una espècie de ressentiment davant els quals ells creuen “privilegiats” des del poder. A Espanya, potser podem trobar eixe mateix sentiment dirigit cap a la comunitat gitana que també s’ha vist beneficiada (o almenys, eixa és la percepció que es té) per programes d’este tipus.

Està clar perquè, que este tipus de maneig dels recursos no afavorix a la integració dels immigrants, encara que potser alleugen certes urgències socials en eixos grups socials. L’objectiu ha de ser resoldre eixes urgències en el marc d’una política de benestar general (en el nostre actual Estat hi ha un ampli marge per a fer-ho) evitant crear així una percepció de greuge comparatiu en els sectors més necessitats la població local.

A més, cal incidir en que bona part de la viabilitat del sistema de benestar actual i futur recau sobre la població immigrant.

Planificació urbanística intel·ligent

L’ordenació dels espais urbans ha de tindre en compte el fenomen de la immigració. És impossible la distribució equitativa dels immigrants entre tots els barris d’una ciutat, però ha d’evitar-se la concentració massiva en algunes zones.

Per descomptat, el cas de la Ciutat de València no és equiparable a la de París i els seus suburbis, encara que és hui, mentres vivim una expansió urbanística sense precedents quan s’ha d’aprendre de la situació d’altres ciutats, i evitar cometre l’error de concebre els espais de vivendes com a blocs aïllats de les ciutats. Una adequada xarxa de transports públics, i una política destinada a evitar la degradació d’algunes zones de la ciutat poden ser ferramentes per a evitar l’aïllament de poblacions suburbanes o la fugida dels “locals” dels seus barris.

Seguretat

La por de la delinqüència i la relació d’esta amb la immigració ha sigut el germen de moviments racistes i xenòfobs al voltant d’Europa i és sens dubte, una qüestió que ha de tractar-se amb urgència.

La població estrangera, i en especial alguns grups, patixen sovint les generalitzacions dels mitjans de comunicació i d’alguns grups polítics que generen alarma social i rebuig del “alié” entre la societat. Una bona solució seria utilitzar una política de “tolerància 0” enfront dels que mantenen reiteradament conductes delictives. Els immigrants no mereixen ser despreciats per la seua culpa, i segurament serien els primers a recolzar que els que no desitgen conviure dins de la llei (i que ho han demostrat per delictes greus de manera reiterada), siguen expulsats després de complir condemna. No ha de confondre’s la delinqüència amb la immigració, i eixa seria una bona ferramenta per a deixar les regles clares i desmuntar discursos xenòfobs i racistes (per cert, tolerància 0, també, amb les agressions i discriminacions d’eixe caire).

A més, si s’aposta per una política de seguretat de proximitat és important comptar amb la població immigrants en els entorns on tinguen més presència, ja que patixen molt més l’inseguretat que el personatge racista que viu en un barri tancat amb seguretat privada.

Participació política

Sóc l’únic que veu un poc injust que una persona que mai ha viscut a una ciutat puga votar al seu alcalde i que en canvi, aquell que porta anys i anys vivint ací, patint els mateixos problemes que tots no puga fer-ho?

Així que, és important plantejar que aquells immigrants que ja porten un temps raonable residint entre nosaltres puguen participar políticament en igualtat de condicions. Així els partits es veuran obligats a sentir les seues opinions, i traslladar-les allà on s’ha parlar de convivència (les institucions).

Una immigració regulada i més flexible, un sistema educatiu integrat i que no discrimine, l’acceptació mútua, una política de benestar que no fomente el ressentiment, una planificació urbanística intel·ligent, una política de seguretat de tolerància 0 i proximitat, i un espai comú de decisió política, són algunes de les línies que es poden prendre per a que el fenòmen de l’immigració siga positiu, ara i dins de 20 anys.

Immigració. Models davant les diferències.

Bé, com ja vaig avisar, este post anirà sobre models d’integració. Deixarem per a un altre post -no m’agraden els posts massa llargs- els exemples de propostes sobre política d’immigració, integració, etc…

Abans de res, podriem dir (simplificant la realitat, com sempre) que n’hi ha tres visions sobre cóm tractar amb les diferències entre els nouvinguts i els “locals”. N’hi ha una posició assimilacionista, que defén l’idea de que els immigrants han de deixar a banda l’exteriorització de les seues cultures i assumir com a pròpia la local, sense que esta es veja modificada o condicionada en cap cas. Caldria una política molt activa (i dubte que puga ser implementada amb èxit amb métodes d’un Estat de dret i democràtic). Sol ser defensada per grups de dreta o extrema-dreta.

Després tenim la visió multiculturalista que està centrada en un garantir un model on cada grup d’immigrants puga conservar intactes els seus costums, tradicions, i resta de la cultura. És la posició defensada tradicionalment per l’esquerra. Per aplicar este model, només cal una política d’espectador per a vore com se desenvolupa l’escenari de la multiculturalitat.

Jo afegiria un tercer model, que és el que més m’agrada, i és l’interculturalista. Barreja la posició activa del primer model, i la garantia de poder conservar arrels del segon. No cal renunciar a res, només cal un espai compartit on tota la societat puga establir un diàleg, una interacció cultural que permeta l’enriquiment mutu. No vol dir ni que els locals s’adapten als que venen de fora ni que els de fora perden la seua cultura. Per tant és necessaria una política activa, un consens per la convivència fundat en valors de ciutadania, una actitud de respecte davant la diferència i una voluntat per conéixer altres maneres de viure.

Potser tot açò sone a paraules buides, però imagineu que sou un immigrant argentí i pots triar per a viure tres ciutats. En una no te deixen entrar als parcs si no portes un carnet que acredite que has assumit la cultura local; és la ciutat assimilacionista. En l’altra, no tens problemes perquè n’hi ha un parc per a latins, un altre per a europeus de l’est i un altre per a locals; estàs en Multiculturàlia. I en l’última ni una cosa ni l’altra, compartixes parc, i veus als iaios beguent orxata, mentres tu beus “mate“. Els parles de l’història i ús d’eixa beguda a la teua terra. Ells et conviden a orxata. T’agrada més, més dolceta, encara que el teu xovinisme porteño no te deixa reconéixer-ho. Parlant, descobrixes que ells juguen tots els diumenges al Truc, i tu t’has passat hores i hores jugant al truco. Estàs en la Ciutat en la que m’agradaria viure. Una ciutat intercultural. Val, alguns pensareu que el tema dels parcs és una burda simplificació, però com a metàfora servix, no?

Ara, a quin model respon el contracte proposat per Blasco? Depén del contingut, que encara desconeixem. El que sí que sabem és que no ha sorgit d’un diàleg fructífer amb col·lectius d’immigrants, i que no ha comptat amb participació ciutadana. Així que haurem d’esperar per a vore si és sobre els valors culturals valencians com alguns han dit, o sobre allò recollit a l’Estatut i Constitució, com han dit altres.

El pròxim fascicle de la sèrie tractarà sobre les línies que jo introduiria en la política migratòria….així que, ministres, secretaris d’Estat i consellers…estigueu atents!!!

Post relacionat: Integració amb contracte

Integració amb contracte

La setmana passada una de les notícies més commentades, no només al nostre país sinó també a la resta de l’Estat, fou la proposta del conseller Blasco d’instaurar una mena de contracte d’integració que haurien de signar els immigrants, sobre valors recollits a la Constitució i l’Estatut d’Autonomia.

Recorde al 2007 que amb motiu de les eleccions nacionals i locals, vaig estar treballant uns mesos com a “enquestador”. Un parell de vegades i seguint el sistema aleatori de selecció d’entrevistats em va tocar fer-li l’enquesta als “altres immigrants”. Aquells provinents del nord d’Europa, que han decidit viure ací pel clima, el paissatge (cada vegada més degradat, però bé…), etc..

Vaig comprovar, amb estes experiències dos coses: la primera és que ni entenen ni parlen cap llengua oficial, ni el castellà ni el valencià. Anglés i gràcies; la segona, que ningú va voler contestar cap pregunta al voltant de la situació política del poble on viuen. I és, fins a cert punt normal, molts d’ells viuen aïllats a urbanitzacions, on tenen bars, restaurants, supermercats, centres d’oci que compartixen entre ells sense entrar en contacte amb la població local.

No són, per tant cap exemple d’integració i així i tot, sorprenentment, el govern valencià no els exigirà cap contracte. No seré jo qui demane que signen res, però jo veig més integrat a la xica boliviana que cuida a una veina i viatja en el mateix metro que jo, compra en el mateix supermercat que jo i porta als seus fills als mateixos col·legis on podria haver anat jo. I així i tot, és a ella, i no a Mr. Smith a qui se li exigix signar el paperet.

A més, el compromís o contracte d’integració és redundant, els fa signar l’acceptació d’unes normes que ja, pel fet de viure ací, han de respectar. La constitució, l’estatut, no requerixen cap acceptació voluntària. De la redundància a la pressumpció de culpabilitat n’hi ha un xicotet pas que este “contracte” dona, posant a tot el col·lectiu immigrant en el punt de mira d’aquells que consideren que el diferent és, per definició, pitjor ciutadà.

De totes maneres, si podem dir alguna cosa positiva d’esta mesura discriminatòria, redundant i perjudicial, és que almenys algú ha decidit tractar el tema. Més greu que tindre un discurs erroni sobre l’integració és no tindre’n cap. D’això parlaré en un altre post: de models d’integració (i models de no integració), i d’unes mesures que podriem defendre des del valencianisme progressista.

Nota a banda: A la columna dreta del blog podeu vore el reportatge que el programa Crónicas de TVE2 va emetre sobre la situació d’El Cabanyal. Vos el recomane. Via TestigoAccidental

El govern (intenta) censurar AI

No sé si recordareu que a juny de l’any passat vam fer-nos ressò d’un video d’Aministia Internacional, on utilitzaven l’imatge de diversos dirigents mundials, per defensar el respecte dels drets humans. Doncs bé, hui circula per mails i fòrums la notícia de l’intent de censura d’este spot per part del govern espanyol.

I dic “intent” perquè afortunadament ja no depenem dels mitjans tradicionals per poder informar-nos. L’argumentació del govern és que es tracta de publicitat política i per tant només pot ser emesa per un partit polític en periode electoral. També diuen que no es poden defensar els drets humans amb la crítica a dirigents.

Com passà amb El Jueves, açò només servirà per una cosa: per a ajudar a Aministia Internacional a difondre el seu missatge. Ací teniu el video

Nacionalisme espanyol i “bones notícies”

 

L’altre dia em vaig quedar a quadres mentres mirava les notícies a la cadena Cuatro. Resulta que durant l’emissió els va arribar una notícia de que uns soldats espanyols havien sigut ferits al Líbano. Van prometre més informació, i quan donaven pas als esports els va arribar una nova notícia: “Bueno, corregimos la información que hemos dado antes, el Ministerio de Defensa ha desmentido que los soldados heridos en el Líbano sean españoles. Se trata de soldados irlandeses”.

Quin fou el comentari que li isqué al comentarista d’esports? “Menos mal, una buena noticia”.

Així és. Una bona notícia. Europeisme, ciutadans del món, però davant una acció com eixes, que hauria d’unir a tots els humans, diferencien entre els espanyols i els europeus, entre els “de aquí” i els “de fuera”. A mi em va xocar, però segur que a la gran majoria d’aquells que s’autoproclamen no-nacionalistes i que presumeixen del seu cosmopolitisme els va sonar d’allò més normal: que una persona considere una bona notícia que uns soldats han sigut ferits segons la nacionalitat dels mateixos… lo més normal del món per a tots!

I es que el nacionalisme espanyol, l’espanyolisme, es viu amb tanta normalitat i es troba tan assumit que passa completament desapercebut. Per això no podem caure en el parany del llenguatge que ens volen imposar. Nacionalistas/no-nacionalistas, que segons el marc conceptual de la gent seria: “anormal/normal”, “malos/buenos”. Mai no ens situem en el terreny de joc que ens preparen ells. Hem de tindre el nostre terreny de joc, on nosaltres som valencians perquè és la nostra manera de ser europeus i ciutadans del món. Ni més ni menys.

Però bé, parlaré més d’estes qüestions quan comente el llibre de Lackoff… que té molt a vore i del qual podem extraure conclusions molt importants.

Obama, Obama!

 

L’altre dia vaig fer de friki de la política (l’avorriment d’un dia amb faena però sense ganes va ajudar) i vaig seguir el caucus d’Iowa per internet, on et mostraven com funcionava una reunió veïnal i anaven canviant de bàndol i creant majories. Els resultats isqueren ràpid i els últims sondejos es van complir: Obama va guanyar Iowa. Després el discurs de victòria que vos he penjat més amunt, perquè crec que és imprescindible sentir-lo. Molt bo. Un gran discurs i una gran interpretació (transcripció en castellà)

Obama representa el canvi i l’esperança. Dos valors de moda als EEUU. També representa un valor purament americà: “el somni americà”. Fill d’immigrants, va tindre una oportunitat, la va aprofitar i des de baix va començar a pujar fins a ser candidat a candidat a President dels EEUU. No ens oblidem que la gent vota fonamentalment per valors, i ací al País Valencià ho hauriem de saber. Demà, Obama té moltes paperetes per guanyar a New Hampshire segons les enquestes. Està aprofitant el que es denomina com a “momentum” (un periode de temps amb una ampla covertura positiva per part dels mitjans)

Vos recomane este analisi del discurs des del punt de vista de la comunicació política.

Espere el dia en que el valencianisme siga l’aire fresc que necessitem i porte el missatge “hope” & “change” amb força i sense complexos al nostre país.

Frankfurt, reflexions en fred.

Fa temps que volia escriure sobre açò. Com sabeu l’any passat es celebrà a Frankfurt la fira del llibre amb una convidada: la cultura catalana. Una cultura amb la que compartim moltes coses, la més important la llengua. I d’això vaig a parlar, de la visió que es va donar al món de la nostra llengua a la pàgina oficial dels convidats. Una pàgina en català, anglés, castellà i alemany i per tant amb vocació divulgativa per a la resta del món.

En quant a la llengua diuen:

Es transmet de manera intergeneracional amb normalitat. L’entenen el 95% dels ciutadans d’Andorra, Catalunya i les Balears i més del 80% dels del País Valencià. A més, els qui fixen la seva residència en aquests territoris tendeixen a aprendre’l i a fer-lo servir en les relacions públiques i fins i tot familiars.

Quina situació més idílica, no? La trasmisió intergeneracional totalment normal i els immigrants que l’agarren com a llengua.. fins i tot familiar! No dubte que siga així en alguns pobles, o fins i tot algunes ciutats catalanes, però a les ciutats valencianes, això és una situació que ens sona, desgraciadament a los Mundos de Yupi més que a una situació real.

Una altra perla és esta:

És una llengua plenament codificada, normativitzada i estandarditzada amb un consens acadèmic total. Té una autoritat lingüística reconeguda (l’Institut d’Estudis Catalans )

Bé, jo crec que bona part dels seus parlants tenen una altra autoritat lingüística, però supose que això serà un detall sense importància.

En definitiva, milers de persones de tot el món que han visitat eixa pàgina (i supose que s’hauran editat díptics i la resta de material imprés) tenen ara eixa percepció.

Sobre la cultura, no seré jo qui diga que no compartim trets culturals, però amb un concepte tan ample com el cultural, és incorrecte definir la cultura valenciana com a cultura catalana. La nostra cultura no s’acaba en la llengua. Altres coses que m’han cridat l’atenció de la pàgina web són coses com estes:

Els plats més populars, a més del pa amb tomàquet, són els calçots, el xató, la paella valenciana, l’escudella i carn d’olla,el trinxat; i de postres, l’ensaïmada, els carquinyolis, la crema catalana, les catànies…

A l’apartat de tradicions, després de declarar la sardana com a dansa nacional catalana (jo hi estic d’acord, però que després no es confonga a la gent amb el concepte de nació) i de parlar de les Muixerangues de les Balears (sic) parla de:

També destaca d’aquest període la celebració del Carnaval i, una mica més endavant, el 19 de març, les falles (escultures de cartró) de València amb la nit de “la cremà”. A d’altres punts del País Valencià, la festa dels Moros i Cristians rememora festivament les batalles i les lluites entre moros i cristians durant la reconquesta.

Eixa és la visió que tenen de la cultura catalana: és la cultura de Catalunya i tota aquella que es fa en l’àmbit lingüístic. Però clar, tenint clar el centre i la perifèria. Així es parla de pa amb tomaquet, Ferrà Adrià, etc.. i després n’hi ha altres plats com ara la Paella valenciana (clar que no és tan internacional com el pa amb tomaquet). El mateix amb les tradicions: La sardana, és el més destacable tot i que al sud alguns cremen escultures de cartró (n’hi ha alguna que encara siga de cartró?)
i fan Moros i Cristians.

Hauriem d’anar aclarint coses:

Amb Catalunya compartim llengua (i per tant, part de la nostra cultura). A partir d’eixe punt en comú que supose la majoria de vosaltres compartireu, hem d’apostar fort per la visualització d’allò valencià. La paella no és gastronomia catalana com “los nachos” no són gastronomia castellana. Les falles no són tradicions catalanes com el tango no és un “baile tradicional castellano”.

Qui pense que estes confusions ens porten a una major i millor relació amb Catalunya s’enganyen. Uns ho utilitzaran per continuar amb la flama anticatalanista mentres que a altres (Camps i cia) els té igual perquè preferixen parlar del Quijote. Una millor i major relació entre el País Valencià i Catalunya seria aclarir els termes, tindre una supra-institució lingüística que s’encarregara de la promoció exterior del valencià/català (sí, amb doble denominació) i deixar ben clar que tot projecte polític ha de recolzar-se en la voluntat i no en “realitats culturals o lingüístiques” comunes.

Eixe nou escenari, que seria a la pràctica de molt més profit per a tots, no pot estar promogut per aquells que pensen que no compartim res amb Catalunya ni per aquells que pensen que per compartir algo ho compartim tot. Ha d’estar encapçalat pel gruix del valencianisme, que des del trellat i els conceptes clars, trenquen els esquemes i aposten per una nova relació d’igualtat i respecte en els àmbits amb el que compartim objectius (llengua, però també en el corredor mediterrani, i altres)

El món: Iowa i Kenya al 2008

És 2 de gener. Les bones intencions han inundat la blogosfera, les busties (tradicionals i d’e-mails), i els mòbils de milions de persones. L’any ens provoca un miratge de comunitat global que cap altra data provoca. Vore com celebren el nou any a l’estret de Bering (els primers en celebrar-ho), a Sidney, el Japó, i així en tot el món d’est a oest, és un recorregut que no fem a sovint. Vore com s’ho passen de bé la jet-set mundial al concert de Vienna (i crec que molts agraïm alçar-nos passat el middia amb les notes del Danuvi Blau o la Marxa Radetzki a la tele), també ens acosta a eixa sensació de pertinença al món.

Però després d’eixos moments de rutina planetària, d’agarrar impuls, els fets continuen inundant l’actualitat mundial, i hem de comentar-los. Em centraré en dos: Les primàries presidencials a Iowa (EEUU) i la crisi a Kenya.

Primàries Presidencials a Iowa

La veritat és que els nordamericans tenen un sistema democràtic prou interessant i digne d’estudi. La seua antiguitat fa que romanen certs rituals com ara el sistema de primàries i en especial aquell que utilitzaran els demòcrates a Iowa: el caucus. Una mena de reunió veïnal, on cada persona es situa en una zona d’una sala que determina el seu suport a un determinat candidat. Això acompanyat de debat, i de la possibilitat d’anar canviant segons vagen eliminant candidats amb un menor suport.

Demà, Iowa celebrarà la primera fase de les primàries tant de republicans com de demòcrates, i tot sembla indicar que seran decisives per al resultat final (normalment influixen en el resultat dels altres estats). Els candidats que semblen tindre més possibilitats de guanyar el caucus demòcrata de demà són: Obama, Hillary i Edwards. Les primàries republicanes (que tenen un sistema de votació amb paperetes escrites a ma però sense més complicacions) estan entre: Huckabee, Rommey i McCain. Guliani, l’ex-alcalde de New York, que començà com a principal candidat, s’ha desunflat en les enquestes i pot obtindre una gran desfeta a Iowa.

Tot i que a Nocap! anirem comentant de tant en tant alguns aspectes de la campanya nordamericana vos recomane dos blogs per si vos interessa mantindre-vos informats i aprofundir en el tema: America Decide i Un Vasco en Nashville.

Crisi a Kenya

I del glamour democràtic del sistema nordamericà, a la desesperança permanent del continent africà. Esta vegada, a Kenya, un país que semblava una excepció en el continent, amb un creixement econòmic del 6% i unes expectatives de consolidació democràtica que s’han vist trencades pels esdeveniments dels últims dies. Fins i tot, la revista The Economist utilitzava este país com a exemple de país africà que podia evitar la violència tribal i buscar el progrés. No ha sigut així. Les notícies que arriben són preocupants, amb centenars de morts i una gran crueltat (com la crema d’una esglessia amb 30 dones i xiquets que s’havien refugiat ahi i que van morir assassinats).

Kenya és la metàfora d’una realitat oblidada com ho és Àfrica. Una realitat que fins que no esdevinga prioritat número 1 dels governs occidentals continuarà sent l’assignatura pendent de l’humanitat. La mateixa humanitat que ahir celebravem el nou any amb mascletaes, focs d’artifici, festes o el Danubi Blau arreu del món.